REDACCIÓ9 Desembre, 2020
La corrupció és una xacra tan estesa a l’Estat espanyol que la majoria de la població ha acabat assumint-la com a tret característic de l’esfera política i econòmica. I si avui en dia podem dir que aquest Estat sembla podrit de corrupció és per tres elements que es retroalimenten.
En primer lloc, arrosseguem una normalització de les pràctiques corruptes que molt probablement és part de l’herència franquista, com la sacralització de la «unidad del reino» i el Borbó.
A principis d’any, l’organització no governamental Transparència Internacional, que cada any publica un índex de percepció de la corrupció, alertava el govern espanyol del seu nivell greu de corrupció. I és que allò que la població percep no està gens allunyat de la realitat.
El 2016 la CUP impulsava un atles de la corrupció fruït d’un extens treball d’investigació en relació a les 1700 causes obertes en l’àmbit polític i econòmic. A finals de 2018, Els Verds/Aliança Lliure Europea quantificaven en 90.000 milions d’euros anuals el cost de la corrupció. Però xifres com aquestes lluny d’indignar la població acaben sent assimilades gràcies al mantra «tots els polítics són iguals, tothom qui té poder, roba», com si es tractés d’una mena de llei física.
El segon element és que es parla molt de la corrupció, però massa poc de la seva companya fidel i indispensable de viatge: la impunitat. Si bé és cert que s’obren processos judicials, es duen a terme investigacions i fins i tot detencions, la majoria de corruptes ni tornen el que han robat, ni trepitgen la presó o ho fan per molt poc temps, en comparació a la majoria de pobres que omplen les presons espanyoles, el que demostra un biaix clarament classista. I la trista explicació rau en el paper del propi aparell judicial que busca i/o permet una estratègia de dilació planificada perquè al final els casos prescriguin (un exemple clar i proper és el cas del (no)pàrquing Jaume I). I si no és així, arriba el moment desacomplexat dels vergonyosos indults.
Per últim, quan parlem de corrupció pensem en aquelles pràctiques delictives, il·legals, tipificades penalment. Tanmateix, en l’àmbit polític l’hauríem d’entendre com tota aquella conducta i decisió que representa una desviació del deure de servei públic. L’amnistia fiscal aprovada pel PP el 2012 va permetre que «afloressin» i es regularitzessin 40.000 milions d’euros que romanien ocults en paradisos fiscals. Posteriorment, va ser declarada inconstitucional, però en cap cas va comportar cap conseqüència per als més de 30.000 contribuents que s’hi van acollir ni per als càrrecs polítics que la van promoure. Aquest és un cas claríssim de corrupció que no està considerat delicte, però n’existeixen molts més, com l’opacitat, la connivència amb els poders fàctics, el clientelisme subtil i ordinari o el malbaratament de recursos públics en projectes de partit que en cap cas són de ciutat.
Combatre totes les cares de la corrupció i la seva impunitat no és fàcil. És un desgast econòmic, i emocional, que en molts casos comporta vendettes per a les persones o les organitzacions denunciants. Algunes ho sabem del cert perquè ho hem viscut en primera persona. A vegades, algunes de les causes tiren endavant i permeten rendir comptes, obliguen a assumir responsabilitats, però són l’excepció, mai la norma. I tot i així, combatre la corrupció és acte de dignitat i un deure de tothom qui aspiri a construir una societat realment democràtica.
Laia ESTRADA
Regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
Antes de meterme en terreno pantanoso, mientras escribo estas líneas con el canal 3/24 en bucle, me acuerdo del bueno de Carlos Goñi. Sí, el vocalista de Revólver. Para los que no sean tan fans del rock español, Goñi es una de las grandes voces del género rockero patrio-también uno de los más desconocidos- y entre uno de los temas que suenan en mi playlist de Spotify, Odio. En la letra de esta canción, el artista madrileño se queda a gusto diciendo todo aquello que odia o le provoca aversión.
Este país ha vivido los últimos años enfangado hasta la cintura en el barro de una corrupción sistémica y brutal. Mientras algunos se lo llevaban “a manos juntas”, otros han seguido en aquella ventana día tras día. Esos “otros” son los jueces. Y es que en este tiempo no ha habido escándalos de jueces corruptos y, ya se lo digo yo, si los hubiese, lo sabríamos. En un tiempo en el que hasta la hija de un Rey se sentó en el banquillo de los acusados, si hubiese habido jueces corruptos, lo sabríamos. Los jueces no son superhéroes, sólo son personas normales que, desde aquella ventana, resuelven los problemas de la gente (o, al menos, lo intentan con todas las fuerzas que sus exhaustos medios les permiten).
Transparency International España considera que una economía como la española, que se sitúa entre las 15 primeras del mundo, no debería estar por debajo de los 70 puntos en el Índice de Percepción si quiere mantener su imagen y su competitividad.
Según datos de la misma ONU, cada año se pagan aproximadamente un billón de dólares en sobornos, eso sin contar que se calcula que durante el mismo periodo se suelen robar 2,6 billones de dólares mediante la corrupción, esto implica un total del 5% del producto interior bruto (PIB) mundial.
Una de las mejores formas de celebrar este día es transformándonos en portavoces del cambio. La corrupción es algo que se puede afianzar en la cultura de una sociedad, pero también puede ser erradicada.
