Arxius de De tu a tu | Diari La República Checa

REDACCIÓ1 Juny, 2022
IMG_4849-1280x960.jpg

Els he de ser sincers i és que aquestes línies pot ser que siguin les més especials que he escrit mai, des que tinc el privilegi de poder explicar-los coses. Ningú està preparat per perdre el seu fill. No em vull imaginar el que pot arribar a suposar i moltes vegades aquest tipus de qüestions fan que certs temes es tractin la majoria de cops de forma freda, sense empatia i sense pensar amb les conseqüències.

Mercè i Sandra, de l’Ass. ‘A Contracor’

He tingut el privilegi de conèixer a dues de les persones més valentes que he conegut. La Sandra i la Mercè, dues mares que malauradament han perdut el seu fill i la seva filla. En el cas de la Sandra, al Víctor, a la setmana 37 d’embaràs, quan els metges li van comunicar que se li havia parat el cor. La Mercè va perdre a la Marina, a causa d’un problema genètic, que feia que no es desenvolupés.

Elles dues són dues de les representants de l’associació ‘A Contracor‘ a Tarragona, que neix precisament per acompanyar a les mares, pares i famílies precisament en el seu dol per la interrupció de l’embaràs, lluitar perquè cada un d’aquests infants pugui ser recordats i poder convertir aquest moment de tant dolor en un acte d’amor.

Tot i que l’associació es va crear a Barcelona, ara s’ha donat a conèixer a la nostra demarcació, precisament per poder ajudar altres mares que han viscut o que es poden veure afectades per la pèrdua dels seus infants. La Sandra m’explica que “lamentablement, no està ben vist que parlis a la gent de la pèrdua del teu fill. Jo necessito explicar-me, i moltes vegades sembla que a la gent li molesti que expliqui que he perdut el Víctor”.

Lamentablement, no està ben vist que parlis a la gent de la pèrdua del teu fill. Jo necessito explicar-me, i moltes vegades sembla que a la gent li molesti que expliqui que he perdut el Víctor

“No estem preparats, en general, com a societat, per donar l’escalf que necessites quan perds a la teva filla”, lamenta la Mercè. En el seu cas, després que se li diagnostiqués a la Marina un problema que feia que no es pogués desenvolupar i créixer amb normalitat, va viure un autèntic calvari i va haver d’avortar amb 21 setmanes.

“Si ja és difícil un procés com aquest, imagina’t trobar-te en la situació de desinformació dels ginecòlegs, tot enmig d’un estat de xoc, sabent que la meva filla no es desenvolupava“, relata la Mercè, qui recorda que un de cada quatre embarassos no surt bé. A més denuncia que en tots els avortaments de 22 setmanes, independentment del motiu han de passar per un tribunal mèdic, on hi ha facultatius que s’oposen al procediment, per objecció de consciència, fet que acaba provocant que aquest procés s’allargui i sigui molt més difícil.

Necessitem als sanitaris del nostre costat, hem de normalitzar i humanitzar aquestes situacions. També hem d’intentar donar als avortaments el seu espai i que hi hagi informació en tots aquests processos

Per la seva banda la Sandra també denuncia que no pot ser que hagis de dependre de l’estat dels professionals en cada part. “Necessitem als sanitaris del nostre costat, hem de normalitzar i humanitzar aquestes situacions. També hem d’intentar donar als avortaments el seu espai i que hi hagi informació en tots aquests processos”, rebla.

Per aquest motiu des de ‘A Contracor‘ han impulsat una sèrie d’accions per fer més ‘humanes’ aquestes situacions. Han impulsat uns saquets amb mantetes i gorrets pels infants, amb diferents mides, segons la mida i la setmana de gestació dels nens o les nenes. Aquests, han estat cosits per mares i àvies de l’associació que han hagut de viure la pèrdua del seu fill o filla, símbol que també reivindica que aquests infants realment van existir. “Quan has hagut de parir el teu fill que ha traspassat, te’l donen en un ‘empapador‘ d’un sol ús, cosa que no fan amb un fill que està viu”, denuncien.

També ofereixen Grups d’Ajuda Mútua (GAM), de forma telemàtica o presencial on s’exposen els diferents casos que han viscut les mares i famílies. A més estan impulsant una campanya de divulgació i informació als hospitals de la demarcació, estan presents a la majoria de xarxes socials i estan preparant un acte familiar pel pròxim 15 d’octubre.

PUBLICITAT



REDACCIÓ18 Abril, 2022
IMG_4665-1280x960.jpg

Jesús Arjona es uno de los grandes activos culturales de Tarragona. Coleccionista y comisario de arte, conversamos con él de una forma más cercana y próxima, para analizar qué supone el hecho de poder dedicarse al mundo del arte, en una época un tanto convulsa y a pesar de su juventud. Arjona nos explica su visión del arte africano, como le fascinó desde que era un niño, sus primeros movimientos en las subastas, el factor suerte y la esperanza de que Tarragona acabe apostando por el arte tribal y que no sea una cosa temporal. Con ustedes, Jesús Arjona.

¿Quién es Jesús Arjona?
Pues Jesús es un joven de Tarragona, de 26 años, dedicado en vida y pasión a las artes tribales y con un presente activo en el mundo del deporte.

No tienes una formación ‘artística’.
Soy historiador y tengo una formación como gestor cultural, pero no soy artista.

Arjona atiende a larepúblicacheca.com

Más bien un coleccionista de arte.
Sí, soy un coleccionista, relacionado con el mundo del arte, un comisario que expone.

Este interés por el arte, ¿es una cosa que te viene desde pequeño?
Yo empecé a ser ‘coleccionista’ con nueve años, compré mi primer objeto aquí en Tarragona. Lógicamente, ese objeto, con nueve años, era un juguete. Ya con los años este interés avanza, me introduzco poco a poco en el mundo de las subastas, un mercado totalmente diferente, que me permite comprar objetos de mayor calidad. Ahora me abro a otros continentes como la mascara que he traído para la entrevista que es de Indonesia, Java, que procede de la casa de subasta ‘Sotheby’s’.

¿Cuándo empiezas a acceder a este tipo de subastas?
A partir de los dieciocho o diecinueve, con mis primeros sueldos, accedo a este tipo de subastas para adquirir objetos de mayor valor. Antes tiraba de las pagas (risas). Mi primera obra me costó 20 euros. Por ese precio ahora no compro ni un soporte…

Desde muy pequeño me sentí atraído por la ‘llamada’ de África. Yo quiero transmitir esa fuerza.

Para los que no pertenecemos a este mundo. ¿Hay que tener mucho capital, para ser coleccionista?
Si tienes claro qué es lo que quieres hacer, no. Si te encaprichas y vas a por un objeto concreto, sí hay que tener mucho capital. Mi caso no es este. Yo soy un trabajador, un coleccionista que expone su colección para dar a conocer un mensaje concreto. Al fin y al cabo, yo soy un trabajador, con un sueldo no muy elevado. Hay que saber moverse en las subastas, también tener un poco de suerte. Yo juego mucho con la suerte. Estoy consiguiendo objetos muy buenos. Pero hay que admitir que hay días en los que no se consigue nada, y, en cambio, otros que sí.

Arjona posa con la última de sus adquisiciones

En este momento de ‘crisis’ mundial. Explícanos cómo es el mundo de la subasta.
Ahora mismo sí que es cierto que es difícil poder conseguir objetos de gran calidad. No se encuentran así como así. También es evidente que la crisis está afectando mucho al sector y hay gente que se arruina y se tiene que desprender de objetos que se compran por un precio muy inferior al de su valor. También existe la otra parte, la de personas con dinero que pueden comprar este tipo de objetos -en muchos casos para limpiar capital o ‘invertir’- También está pasando que las instituciones públicas entran en las pujas a comprar obras de arte.

¿Es un mundo oscuro el de las subastas, como se puede imaginar la gente?
No (risas). Todo está muy claro. Al final las subastas son públicas. No hay nada que no sea transparente. No hay nada oscuro. Parece morboso, pero no lo es.

¿Qué buscas transmitir exponiendo tu colección?
Parto de la base de que, sin ser africano, vivo este arte con mucha pasión, como si formase parte de mi cultura. Desde muy pequeño me sentí atraído por la ‘llamada’ de África. Yo quiero transmitir esa fuerza. Desde pequeño, como siempre digo, siempre he coleccionado, como decían otros “muñecos de negros”. Y se me echó en cara. Ahora, con una visión totalmente diferente, empiezo a entender las cosas de forma diferente. Quiero transmitir toda esa fuerza y riqueza cultural, con mis posibilidades y obras de arte y romper con el modelo europeo. Dentro del continente africano también hay obras maestras, al fin y al cabo son 54 países y cada uno tiene su obra maestra. Bajo el prisma del arte europeo no se suelen tener en cuenta, pero existen y están al mismo nivel de importancia que el resto. Mi finalidad es normalizar todo el arte africano en la sociedad.

¿Y cuáles son las sensaciones del público, vienen abiertos a las exposiciones?
Todo depende del lugar donde te encuentres exponiendo. Sí que es verdad que aquí en Tarragona, gracias a un trabajo de divulgación de las Áfricas, sí que hay más obertura de mente que en otras poblaciones, donde este arte se sigue viendo como “cosas de las máscaras y de las estatuas”.

El sistema educativo no pone en valor el arte de otras culturas, desde primaria hasta el bachillerato.

¿Algo como de las colonias?
Sí, incluso con ese punto de souvenir o recuerdo de un viaje. Hay que romper con esto. Sí que es verdad que la gente que viene a las exposiciones viene abierta, gracias al morbo que tuve al inicio (ver sección Las máscaras de Jesús Arjona’) y que gracias a ello se aficionaron a este tipo de arte.

Hablas del público de Tarragona. ¿Es más abierto?
No lo definiría así. Algunos sectores de la población sí que se muestran más abiertos, pero es un poco cerrado (ríe). Si nos comparamos con París o Barcelona, ciudades donde me he movido últimamente, hay mucha más multiculturalidad y diversidad. En Tarragona, a pesar de que se están haciendo pasos importantes, el público es más cerrado. No hay que olvidar que el arte con el que trabajo también es arte clásico, igual que el europeo.

Jesús Arjona

¿Crees que el problema es la falta de conocimiento en la educación?
Todo esto es porque el sistema educativo no pone en valor el arte de otras culturas, desde primaria hasta el bachillerato. Este es el principal problema para que no se tenga este respeto o interés hacia el arte de otros continentes.

Si ya cuesta valorar el patrimonio clásico de esta ciudad, entiendo que el arte africano, si hay faltas en las bases educativas, estudiando solo una parte, se pasa por encima.
Se pasa totalmente por encima. La línea de las corrientes artísticas del siglo XX se centra en dar importancia a la persona blanca, sobre el resto de culturas, no solo la africana. Es el principal problema que tenemos. No hemos tenido una historia colonial -también la nuestra es muy oscura y con episodios muy denunciables- que sí que han tenido otros países que sí que lo valoran más, como Francia o Bélgica. Pero aun así, no se ha dado a conocer este tema en la educación de este país.

Necesitamos una continuidad para poder normalizar el arte y las culturas de otros continentes

¿Tarragona es una ciudad que ayuda a todo este tipo de iniciativas artísticas?
Yo siempre he trabajado en el sector privado. Tarragona ha abierto las puertas al arte tribal, a través de la concejalía de Comercio y la iniciativa ‘Africat, donde en la calle se pudieron ver en los escaparates obras de arte tribal. Pero ha sido algo temporal. Es algo que funciona, pero deberíamos ir más allá. Hablo de una exposición permanente, o un espacio donde se pueda acudir más allá del patrimonio clásico de la ciudad.

¿Es una apuesta temporal? ¿Falta continuidad?
Se apuesta en el momento. No falta iniciativa, falta continuidad. Yo no puedo vivir de un acto o una fecha concreta. Necesitamos una continuidad para poder normalizar el arte y las culturas de otros continentes, no solo remando hacia mi casa. Necesitamos espacios o lugares que apuesten por este tipo de iniciativas. Tenemos un potencial turístico y patrimonial espectacular y que no se ha aprovechado. No podemos compararnos con París, pero nos podemos inspirar en este tipo de iniciativas, a través de la permanencia y no exposiciones fugaces.

PUBLICITAT


REDACCIÓ16 Març, 2022
IMG_4257-1280x960.jpg

Quarts de deu del matí. Plou, fa fred. Són d’aquells dies on Tarragona agafa aquest to gris, melancòlic i que, personalment em fa reflexionar. A milers de quilòmetres, al cor d’Europa, la situació és diferent. Cauen les bombes, la gent fuig de l’horror d’una guerra que ha esclatat a Ucraïna, davant d’una invasió molt difícil de comprendre, per part d’un dictador ferotge i sense escrúpols i que amenaça d’acabar amb una pau tensa al món. Quedem amb l’Ernest París, un reusenc que és politòleg de formació i funcionari de professió, qui ens explica que marxarà durant cinc dies a Polònia, on viatjarà fins a la frontera amb el país eslau, a viure les conseqüències d’aquest conflicte, a ajudar a gestionar aquest flux migratori de refugiats i a intentar entendre quins són els efectes de la guerra.

Qui és Ernest París?
L’Ernest París és un reusenc, de cinquanta anys, llicenciat en ciències polítiques i sociologia, soc funcionari de la Generalitat i una persona amb inquietuds. En el seu dia també vaig ser regidor de l’Ajuntament de Reus. Soc una persona amb inquietuds, socials, culturals i polítiques.

Entre aquestes inquietuds, esclata la invasió de Rússia a Ucraïna i decideixes agafar les maletes i anar a Polònia.
Sí. S’ensumava que aquest conflicte podia esclatar des de fa ja setmanes i mesos. Quan esclata, fas una mica com tots. Veus de sobte una guerra, que a priori és molt llunyana, que tenim poca informació i pocs vincles amb aquesta gent. Però és una guerra que està passant a Europa, diferent potser a la guerra dels Balcans. Aquest és un conflicte provocat per un dictador, que posa en tensió a tot el món. Llavors, davant d’això tens dues alternatives. Una, mirar aquest conflicte des de la distància, o, per altra banda, tenir recursos i l’actitud per decidir anar. No a salvar res, no vull que la gent pensi que és un gest heroic. Vull anar a veure què és un conflicte i aprendre com es gestiona aquesta situació, al carrer.

Ernest París a larepublicacheca.cat

Estem ben informats sobre el que està passant a Ucraïna?
Considero que hi ha mitjans que estan sent molt valents, com la Corporació amb TV3 i Catalunya Ràdio, amb molt bons corresponsals. Crec que estan explicant molt bé el que està passant. D’altra banda, hi ha un tall en la informació, pel que fa al bàndol rus. Aquesta part aquí no ens arriba. Però, sí, els mitjans en el segle XXI estan entrevistant gent que es troba al front. La informació crec que és suficient. Però jo vull anar a viure el conflicte des d’allà. Què suposa aquesta guerra, a nivell personal, existencial… Sé que no és un viatge de plaer, em trobaré amb situacions molt dures i complicades. Però a partir d’aquí trauré les meves conclusions. No per arreglar el món, sinó de vivències personals.

És complicat. Però quina anàlisi em fas de la situació que et pots arribar a trobar?
En primer lloc, una anàlisi molt racional. Sé que vaig al lloc on està posat tot el focus de l’opinió pública mundial. Un lloc que està en la primera plana dels mitjans i de les xarxes socials. Un lloc que està en conflicte i on és necessària l’ajuda humanitària. El fet de poder fer aquesta immersió i poder saber què és el que està passant per una mare o un nen que surten del seu país en guerra, escapant dels bombardejos i tremolant de fred… això serà molt fort. Aquest plus és el que no puc viure si no vaig a ajudar. També vull veure com reaccionaré jo davant d’aquesta situació, que mai he viscut. Vaig a viure una experiència vital.

No vaig a salvar res, no vull que la gent pensi que és un gest heroic. Vull anar a veure què és un conflicte i aprendre com es gestiona aquesta situació, al carrer.

Hi ha hagut algun conflicte bèl·lic modern que t’hagi motivat a anar-hi?
Jo vaig estar fa tres anys a Geòrgia i Armènia. M’agrada molt la muntanya i vaig anar al Caucas, on es limita amb Rússia. Em vaig trobar a la frontera d’Armènia i Turquia amb una muntanya, el mont Ararat, sagrat pels armenis i on hi ha un conflicte latent amb els turcs des de fa molts anys, on entra la religió i el domini polític d’aquella zona. Altres conflictes queden lluny, com el dels Balcans, on era jove i estava estudiant o la guerra d’Iraq. De fet, és la primera guerra que tenim a Europa i ens toca de prop, amb conseqüències indirectes com són l’èxode de refugiats i la crisi brutal que ens ve damunt. No vull veure la guerra, vull veure les seves conseqüències. No soc un ‘freelance’ que vol fer periodisme de front. Vull veure les conseqüències de la guerra, l’èxode de refugiats, els seus problemes i que en 15 dies han perdut tot el que tenien.

N’hi ha prou amb les campanyes per enviar medicaments, aliments o productes de primera necessitat? Què és el que podem fer per ajudar?
Una de les coses que sobta, és que quan superem una crisi -econòmica, una guerra, etc.- o com pitjor estan les coses, més esclata la solidaritat de la gent. És una realitat que arran de la pandèmia, com a societat, estem pitjor que fa dos anys. Hi ha més precarietat, més incertesa, patiment, atur… Que ens fa viure el present, el dia a dia. Quan vius amb el present, se t’escapa el futur. Els nivells de solidaritat són més presents ara, que fa uns anys. És evident. La gent intenta aportar el seu granet de sorra per ajudar. El que és clau en aquest cas és saber gestionar aquests recursos i ser eficient en la seva distribució.

París en un moment de l’entrevista

Decideixes agafar un vol a Cracòvia. Què vas a fer a Polònia?
Polònia és un país que conec. M’ha generat molta impotència veure tota aquesta crisi humanitària des dels mitjans. Tinc uns dies de vacances i m’he plantejat anar-hi. Per sort des de Cracòvia tinc uns contactes i volaré cap allà. Els he demanat informació per veure com estan les coses. Amb aquestes dades, m’he fet un itinerari, que és el més segur possible. Tot i que des de Varsòvia estàs més a prop de la frontera, m’és més fàcil anar des de Cracòvia. D’allà viatjarem a Przemyśl, una ciutat a pocs quilòmetres de la frontera i des d’aquest punt aniré fins a Medika, l’últim punt polonès fronterer amb Ucraïna. Volia entrar al país, però veient els últims bombardejos, no m’atreveixo a entrar. No ho veig clar.

Tens por a què et pots trobar?
Quan vas a un conflicte, o quan et passen coses que són ‘extraordinàries’ se’ns disparen els nivells d’adrenalina. Jo ara mateix, si et soc sincer, tinc un estat d’excitació mental. També de por. Soc una persona poruga. No vaig a salvar ningú, ni soc un paio fort. Soc una mica dèbil, emocionalment i estic en una fase de preparació. Sé que em trobaré a gent que fuig de la guerra, persones que ho han perdut tot. Gent en estat de xoc. Observaré a tota aquesta gent i vull aportar el meu granet de sorra. Si he d’acabar fent entrepans a l’estació de Medika, apilant matalassos, o fent el que se’m demani, serà la meva manera de poder aportar i poder viure el conflicte en primera persona, les 24 hores del dia i poder treure un enriquiment personal. Vull passar per aquesta experiència.

Fins quan estaràs allà?
Uns cinc dies. Marxo dimecres i torno diumenge.

Un cop tornis, amb els teus contactes a Polònia, faràs un canal per ajudar des de Tarragona?
Mira, de persones ucraïneses al Camp de Tarragona, conec una que viu a Vila-seca. I contactes a Polònia, en tinc dos. El que passa que aquests contactes me’ls he de treballar. És diferent parlar a través de whatsapp, que en persona. Vull veure quin nivell de fiabilitat i compromís amb el conflicte tenen aquests contactes. Un cop que sigui allà, depèn del que trobi, ens podrem plantejar un feedback. Si hi ha situacions de necessitat i existeix aquesta sinergia, m’ho plantejaré. Però primer hem d’anar pas a pas. Igual m’emporto una decepció amb aquests contactes. Però si existeix una possibilitat de tenir una continuïtat, jo vull col·laborar.

La por la tinc a la guerra i a la desesperació, que fa que la gent faci coses que mai et penses que et podrien fer. Però les intentaré suplir amb tranquil·litat i solidaritat.

A banda dels estereotips de la misèria i la desesperació, hi ha alguna reacció que et puguis trobar que et faci por?
Jo tinc por a la guerra. A la meva seguretat física. De fet, per aquest motiu he renunciat a entrar a Ucraïna. Si m’ho preguntes fa una setmana, jo hi anava a entrar, sense por. Però aquesta por m’ha fet canviar aquests plantejaments. I una segona por, que és què pot provocar la desesperació en les persones. Volia anar amb els meus mitjans, com llogar el meu cotxe. Però aquests contactes m’han alertat que en situacions de necessitat, no pots saber com es comportarà la persona que tens davant. Pot passar que una família desesperada decideixi prendre un cotxe per la força. La por la tinc a la guerra i a la desesperació, que fa que la gent faci coses que mai et penses que et podrien fer. Però les intentaré suplir amb tranquil·litat i solidaritat.

Ernest París atén larepublicacheca.cat

Què farà l’Ernest per ajudar aquella gent que ho necessiti?
Tinc dues cames, dos braços. Vaig sense cap actitud heroica. No és cap viatge de vanitat ni heroic. No vaig a salvar el món. És una immersió en un conflicte, una experiència personal. Faré el que em demanin. Si puc arribar fins a Medika, on hi ha el gran camp de refugiats, intentaré ser una peça més en el gran engranatge de les ONG que estan col·laborant.

A fer el que se’t demani.
No em cauran els anells. Si he de fer entrepans, els faré. Si he d’escombrar o fregar, ho faré. Si s’han d’entretenir els nens, m’hi oferiré. Si amb això em puc guanyar la confiança dels organitzadors per poder formar part de l’organització per gestionar les caravanes logístiques dels refugiats, serà espectacular i podré parlar amb les persones afectades directament. Però tocant de peus a terra, jo compto que aquest nivell de confiança és difícil d’aconseguir. Però ho intentaré.

PUBLICITAT


 


REDACCIÓ11 Març, 2022
IMG_3963-1280x960.jpg

El sol llueix ben amunt a la plaça Anselm Clavé, al cor de Tarragona i un dels indrets on l’artista Raül Cid s’ha criat, jugat i cantat des de ben petit. Parlem amb un dels músics més rellevants de la demarcació qui ha vist com el seu ‘fill artístic’ s’ha fet ja tot un home. L’Stromboli Jazz Band format pel mateix Raül Cid – trombó, veu i direcció, Josué García – trompeta, Ton Solé – banjo/ukelele, Ismael Carles – tuba, Adrià Mort – bateria, arriba enguany al seu desè aniversari, i Raül ens explica com han estat els seus orígens en la música, i relata parts desconegudes de la seva figura musical i artística, com que de petit volia ser pallasso i com els seus pares el van encaminant a poc a poc cap a una carrera musical amb més de trenta anys de trajectòria. També ens parla sobre l’origen de la banda, les dificultats salvades durant la pandèmia i la capacitat per adaptar-se a les adversitats i aprofitar-les per fer-les teves. Deu anys no es fan cada dia, com diu la dita. Amb tots vostès, Raül Cid de Stromboli Jazz Band.

Deu anys no es fan cada dia.
Doncs sí, la veritat és que estem molt contents, tot i que aquests dos últims anys hem viscut moments complicats. Arribar fins aquí ens ha costat Déu i ajuda, però aquí estem, després d’aquell concert de febrer de 2012, hem fet més de 550 actuacions a l’esquena i amb un tercer disc. Moltes ganes de celebrar-ho amb la gent.

Qui és Raül Cid?

Raül Cid a la plaça Anselm Clavé

Raül Cid és un nen, il·lusionat amb la vida, amb la cultura, amb la música, l’humor, el teatre… Amb tot el món artístic. Ja des de ben petit, els meus pares em van encaminar, subtilment, en el món de la música, que els hi agradava molt. Et van posant una sèrie de discos, t’apunten a una sèrie d’activitats extraescolars on a poc a poc et va enganxant i li vas agafant estima al món de la música.

A quina edat comences a tocar el primer instrument?
Amb cinc o sis anys. El piano va ser amb el que vaig començar a fer els primers ‘pinitos‘.

Alguna vegada has comentat que tens una ànima de ‘clown’.
Això no se sabia fins que s’ha començat a esbombar el tema (riu). De petit jo volia ser pallasso. A la tele i al cine ja hi havia la influència del ‘clown’. I de petit, com he dit abans i de forma molt subtil, els meus pares em van encaminar al món de la música, en lloc del món del circ i del teatre. “Un bon pallasso ha de saber tocar un instrument”, em deien (rialles). Però la veritat és que sempre he portat en les actuacions aquest toc d’humor. Tinc fotos de petit, amb tres anys, vestit de pallasso i amb el saxo. Hi ha proves que ho demostren.

Com es pren la decisió de dedicar-se professionalment a la música?
He estudiat música durant tota la vida i m’he format al conservatori i de trombó a la Banda Unió Musical. Tot i que a casa sempre em deien allò de “sí, la música molt bé, però fes alguna cosa més per si de cas”. A poc a poc em vaig anar movent, vaig anar potenciant habilitats artístiques, musicals, comunicatives, etc. I em vaig fer un forat. I el fet de tocar el trombó, que poca gent el tocava, em va acabar d’obrir portes. Però la realitat és que dedicar-se al món de la música és difícil. Sempre està aquell músic famós que et diu que ha estat cambrer o ha buscat altres feines per poder-se guanyar la vida. Però a poc a poc em vaig anar obrint camí, amb la boca cada vegada més petita, els meus pares em deien allò de “a més a més” i al final van veure que amb la música m’anava bé, i al final estan contents. Fa 20 anys que m’hi dedico, tot i que aquests dos últims anys hi ha hagut moments difícils.

Raül Cid és un nen, il·lusionat amb la vida, amb la cultura, amb la música, l’humor, el teatre… Amb tot el món artístic

Vas formar part de la Banda Unió Musical de Tarragona, que enguany celebra 25 anys. Què destacaries d’aquella època?
Vaig entrar l’any 1994 i vaig estar fins al 2007. Molts anys. Vaig estar molt a gust, vaig conèixer molta gent. També ajuda el fet de formar part d’una entitat tan gran, amb tanta gent, et motiva i et dona ales per voler dedicar-te a la música. Tinc molt bon record del meu pas per la BUMT.

Recomanaries a la gent a apuntar-se?
Sense cap dubte. Tots els formadors, la banda juvenil, la gran, els músics… tot ha contribuït a fer que la BUMT sigui una de les grans entitats musicals de Tarragona.

Amb Stromboli, sempre intentem trencar aquesta quarta paret i fer que la gent s’integri amb l’espectacle.

Quin és el primer projecte, un cop acabes amb l’època de formació musical?
Des dels 18 fins als 32 vaig formar part d’un grup d’aquí del Camp de Tarragona que es diu Small River Dixie. Una cosa important és que quan jo estava a la BUMT es va iniciar el festival Dixieland de Tarragona. Sempre m’ha agradat molt aquesta música i amb companys de la banda vam decidir muntar la Small River Dixie. Arran d’aquest festival vaig decidir el 2011 engegar el projecte de Stromboli Jazz Band, en el qual barregem aquests estils musicals, amb humor, amb gags, amb aquest ‘clown’, una mica exagerat -a vegades a l’escenari has d’exagerar moltes coses- i la gent es pensa que sempre has de ser graciós, però no sempre tens ganes de fer un acudit. Amb Stromboli, sempre intentem trencar aquesta quarta paret i fer que la gent s’integri amb l’espectacle.

Què ha suposat el Festival Dixieland pel Raül Cid? És un festival que està com ‘maltractat’.
Jo trobo a faltar l’energia dels primers deu anys. S’ha perdut potser aquell format ‘gamberro’, de carrer, les jam sessions…

L’artista Raül Cid a larepúblicacheca.cat

En definitiva, l’espontaneïtat d’un concert al carrer?
Sí, de trobar-te a més gent tocant al carrer. És cert que potser hi ha hagut problemes de pressupost i s’ha apostat per un altre tipus de format. Però cal no oblidar que el Dixie és música de carrer. Una big band sí que és un format de recinte tancat, però també es troba a faltar el format carrer. Per mi el Dixieland suposa bona música, relacions amb músics, conèixer moltes persones, amb qui avui dia encara col·laborem i sobretot un creixement personal i musical molt important i més fent-se a casa meva, a Tarragona, que no t’obliga a marxar a altres llocs per veure segons quins estils. L’he vist néixer i sí que és veritat que ha perdut aquella màgia del principi, és com una relació de parella. O amb els anys vas cuidant i aportant coses noves o… És complicat. També s’ha d’apostar més per la gent del territori.

Tarragona ajuda al músic local? Com és el fet de tocar a casa?
El fet de tocar a casa, a vegades és fàcil, a vegades és difícil o hi ha circumstàncies que no controla ningú. Molts cops no demanes diners, demanes facilitats logístiques, o d’estructura o de material, o espai. A vegades ha faltat un cop a l’esquena, allò de dir: “Esteu fent una molt bona feina”, o donar una mica de suport, sí que t’esperes. Tot i que potser des de l’altra part ja es pensa que s’està fent. Però tu veient certes coses… Entenem que tothom fa el que pot, però penso que tot hauria de ser una mica més fàcil.

Com neix l’Stromboli Jazz Band?
Neix a finals de 2011, quan ja feia 11 anys que estava a l’altra formació i jo tenia ganes d’impulsar el meu propi projecte i fer coses diferents. Més que projecte musical, artístic. Com et deia abans, incloíem diferents disciplines. Sí que era un mal moment, però sempre ho és (riu). Volíem oferir una cosa que ningú estava oferint. Adaptar cançons, bandes sonores, etc. I tocar-les a ritme de jazz. En aquell moment ningú ho estava fent. Vaig pensar que podia funcionar, vaig buscar músics que podien encaixar amb aquest projecte, els vaig explicar que volia fer i s’hi van sumar.

Volíem oferir una cosa que ningú estava oferint. Adaptar cançons, bandes sonores, etc. I tocar-les a ritme de jazz

Les haureu vist de tots els colors.
He de dir que ha estat tot bastant bonic, però sí que hi ha hagut adversitats. Alguna espineta clavada amb un festival que volíem anar i no hem pogut, però també només dos mesos després del primer concert vam rebre ens van convidar per tocar al festival de Jazz de San Sebastià. Pensa que quan comences un grup, no tens contactes, molt poc currículum, molt poca gent et coneix. Ens hem anat fent a poc a poc un lloc dins la música. La gent ja ens va coneixent, sap el que fem, ens truquen per anar a actuar i quan això passa, és una satisfacció, et carrega les piles i et fa tenir ganes de continuar endavant.

Entenc que els primers concerts van ser a escala local. Quan es fa el pas de sortir a la demarcació o altres llocs de Catalunya?
Va ser tot bastant ràpid. Pensa que treballem molt el fet de trucar, enviar correus a la gent… Parlaves amb un, enviaves la proposta, els agradava. La manera com vens el teu producte fa molt, és molt important. A poc a poc ens van anar trucant de diferents festivals, un d’ells el de Guardiola de Font-rubí, que ja et posa en el mapa, el de Blues de Reus o el de Jazz de Cambrils… El fet de tocar les tecles adequades i el fet de tenir un producte atractiu, va fer que en quatre o cinc mesos ja ens conegués molta gent. Només el primer any vam fer més de 50 actuacions i en el primer concert la gent ja ens demanava discos.

Una cosa que sobta és la capacitat que té l’Stromboli d’omplir una plaça de gent, fer ballar tot un carrer. Què és el millor d’actuar al carrer?
És una bona pregunta que ens fan, què preferiu teatre o carrer? Tot té el seu morbo. En un teatre la gent paga la seva entrada i ve expressament a veure’t, tot i que és molt maco, sí que és veritat que és tot més ‘encotillat’, no tens aquella espontaneïtat per ser gamberro que et dona el carrer, està el públic assegut i no pot ballar. Però, d’altra banda, el so és molt bo, estàs en unes condicions on pots jugar amb la il·luminació i fer un espectacle que no pots fer al carrer. En canvi, al carrer, el contacte amb la gent és molt proper, s’ho troben per sorpresa, captes al públic, a gent que no et coneix de res. Vas fent que a poc a poc l’actuació vagi creixent, que la gent s’ho passi bé. És una actuació molt més viva i festiva. Et dona aquella capacitat per improvisar. Un dels millors concerts al carrer, han estat els vermuts de Sant Magí a Cal Peter.

L’Stromboli Jazz Band s’associa molt al món de la festa major i sou el grup de tot el Camp de Tarragona.
Tot té l’origen amb el nom. En afegir Jazz Band a Stromboli, i en veure que el que fèiem era música festiva, de carrer com les jazz bands, era un punt a favor nostre. La gent en veure Jazz pensava al principi que era elitista. Però a mesura que ens han conegut, la gent ens segueix per tot arreu. Per la música, altres pel show o l’humor, inclús per la gastronomia (rialles).

Una cosa que volia és que la gent veiés que ens podem adaptar a qualsevol situació, amb diferents formats

Actuacions gastro-musicals.
(Riu) Pengem fotos de dinars i sopars abans o després de les actuacions i hi ha gent que ens segueix per això. El que la gent veu sobre de l’escenari, que tots els membres del grup ens portem bé, és de veritat. Una cosa que volia és que la gent veiés que ens podem adaptar a qualsevol situació, amb diferents formats. Volem ser propers a la gent, dinem als dinars populars, estem amb ells.

Quina ha estat la millor anècdota sobre l’escenari?
En recordo una a Reus. Era un noi molt tímid, que em va dir si podia ser jo el que li digués a la seva parella si es volia casar amb ell.

Carai (rialles).
Jo li vaig dir que sí, però que si es casaven que ens contractessin (riu). Ens va fer molta gràcia.

Stromboli Jazz Band en concert

Un moment difícil sobre de l’escenari.
Quan per exemple marxa la llum, et quedes a fosques i el fet de posar-te a cantar l’aniversari feliç com si anés a sortir el pastís. Sempre m’ha agradat aquella rapidesa de les sèries de telecomèdia, improvisar. I a la que passa alguna cosa, aprofito i ho introdueixo en l’espectacle. En aquest cas, cantem sense micros, que triga més a tornar la llum, ens posem entre la gent a tocar. Sempre aprofitar les adversitats i fer-les teves i que juguin a favor. De fet, els moments més improvisats, són els que la gent més recorda.

I un moment en què has hagut de posar-te la “màscara” del Raül Cid de Stromboli i no tenies ganes de res.
En els inicis de la pandèmia. Hi havia moments que et sortia una actuació, després te la cancel·laven. Comptaves amb aquella actuació. Has de donar d’alta els músics, has de preparar-ho tot, i has de tenir uns diners. A tu et cancel·len l’actuació, però tu ja has fet l’alta i has avançat uns diners. Aquesta incertesa amb els companys, de si hi haurà una actuació o no. El que sí que diré és que gairebé tots els ajuntaments van fer el possible per reprogramar les actuacions.

De sobte, t’arriba una pandèmia i ens ho canvia tot.
Afortunadament, ara hem pogut fer broma inclús en els espectacles sobre això. Però pensa que tenim un espectacle superinteractiu amb el públic, el problema també era veure que el públic et venia cohibit, que s’havia d’asseure separats tot i viure junts, amb la gent a 10 o 20 metres de l’escenari. Ens vam esforçar moltíssim, però ja al final no sabies si estaves arribant a la gent. Et canviaven les condicions cada setmana. Adaptar-te a això, quan tu tens un espectacle determinat d’interacció amb la gent, era molt difícil. Però tu havies de ser el mateix. Els aforaments, les distàncies socials… etc. Així i tot, som dels grups del Camp que més hem treballat aquests dies, gràcies a la capacitat d’adaptació.

El que prediquem als concerts a la gent és que somrigui i que sigui feliç

És fàcil, amb aquesta radiografia dels efectes de la pandèmia que has fet, ser músic a Tarragona?
No és fàcil ser músic en general (rialles). I durant la pandèmia, menys. Però és el tarannà de cadascú, o estic a casa meva queixant-me que no hi ha res o no hi ha feina, o em poso les piles i em poso a treballar per adaptar-me i buscar solucions i actuar. El que prediquem als concerts a la gent és que somrigui i que sigui feliç, que deixi fora les preocupacions i que gaudeixi al màxim. I he de predicar amb aquest exemple.

D’aquí la famosa paraula de la pandèmia, resiliència.
També et diré que allò que anàvem a sortir millors de la pandèmia tampoc m’ho crec. Ha tret el pitjor de la gent. Has de ser sempre bona persona. Sempre he estat resilient, vaig fundar Stromboli en un moment complicat, però aquí seguim i amb ganes de més.

Un moment que destaquis dels deu anys de Stromboli Jazz Band.
El concert del primer aniversari de la banda. El fet de veure el Teatre Metropol ple, veure la gent fent cua fora a les taquilles, gent que es quedava fora de l’actuació… Tot això en un any de vida. És una cosa que se’m marcarà de per vida. També el fet de crear vincles amb els seguidors, que ja són part alguns del cercle d’amistats, tocar a un casament i que et contractin per la comunió del nen, formar part de la família… Coses que no tenen preu.

Raül Cid després de l’entrevista

Tres discos gravats. Què ha canviat del primer a aquest últim?
Ha canviat la qualitat musical, la cohesió entre nosaltres, el vincle que tenim -amb una mirada a vegades ja t’ho dius tot, com aquelles parelles-, tot es nota sobre l’escenari. Aquest tarannà es nota en el nou disc, que cada vegada som un grup més cohesionat, sona millor, el repertori té més dificultat, gravem tot alhora, perquè sigui el més semblant a una actuació en directe.

Concert d’aniversari pels deu anys al Teatre Tarragona el 13 de març. Quin missatge dones als lectors de larepúblicacheca.cat?
Doncs que vinguin a veure’ns! No serà un concert com els d’abans. Estem preparant moltes sorpreses, hi haurà artistes convidats, coses que no es poden dir, però serà una festa en homenatge a tota aquella gent que ens va començar a seguir des dels inicis, els que s’han anat incorporant i tots aquells que vulguin descobrir Stromboli Jazz Band.

Què li demanes a 2022?
Que puguem continuar treballant igual o millor que fins ara, deixant de banda el parèntesi de la pandèmia, que la gent ens continuï estimant com ens estima i que s’hi vagi afegint més gent al projecte i que ens facin suport.

PUBLICITAT


REDACCIÓ7 Març, 2022
IMG_4034-1280x960.jpg

Domingo por la mañana en la Mercadal. Reus amanece, gris y encapotada. Algunos valientes juegan en la pista de pádel que se ha instalado en la plaza, en una imagen icónica e histórica. Llega Ariana Sánchez, una de las jugadoras más importantes del circuito World Pádel Tour, talento reusense e imagen del Open que se celebrará en la capital del Baix Camp esta semana. Ari nos atiende y contesta todas las cuestiones. Sus orígenes en el pádel, la decisión de ir a Barcelona a perseguir su sueño de llegar a ser la número uno, y lo que supone el hecho de salir de casa para triunfar, aunque reconoce que siempre que puede, vuelve a casa. También habla sobre la desigualdad que reina en el deporte de la pala y abre la posibilidad de un nuevo futuro, con un nuevo circuito, donde los jugadores tengan más importancia y se valore a las jugadoras como merecen. Sencilla, familiar y amiga de sus amigos, así se define la estrella del pádel que atiende a larepúblicacehca.com en exclusiva. Con todos ustedes, Ari Sánchez.

De Miami a Reus. ¿Qué tal ha empezado la temporada?
Pues sí, venimos de Miami a Reus, un cambio muy grande. Terminado el primer torneo el balance inicial es positivo, llegando a la final. Por otro lado, se nos escapó el partido, no pudimos sacar nuestro mejor juego, ni las sensaciones fueron del todo buenas. También reconocer a las rivales, jugaron muy bien. Pero también sabemos que es el primer torneo, puede faltar aún un poco de rodaje y que ahora hemos tenido unos días para poder entrenar, pulir cosas y analizar aquello en lo que fallamos y corregirlas. Ahora viene Reus, jugamos en casa y venimos con muchas ganas. Intentaremos disfrutarlo al máximo y dar todo en la pista.

A pesar de ello, ¿buenas sensaciones esta temporada?
Buenas sensaciones, pero a medias (risas).

Pero en el primer torneo, llegar a la final…
Sí. Pero al final piensa que venimos de una pretemporada que ha sido muy buena y donde hemos jugado muy bien. He de reconocer que en la final de Miami no jugué al nivel en el que estaba entrenando. Las sensaciones son buenas por llegar a la final, pero no estoy contenta del todo. Sé que tengo que seguir trabajando. Las cosas no salieron como quise, pero estoy con confianza, sé que hemos hecho una buena pretemporada y las sensaciones, partido a partido, van a seguir mejorando.

Ari Sánchez en larepúblicacheca.com

¿Cómo ha sido el recibimiento en Reus?
Si te soy sincera, lo primero que hice al llegar de Miami, fue venir a la plaza Mercadal y quise ver el montaje de la pista y la puesta en escena. La gente me mandaba fotos y tenía que venir a verla. En persona es espectacular. Es todo un lujo estar aquí, tener un cartel en la plaza más importante de mi ciudad es muy especial (sonríe). Estoy muy contenta y espero poder devolver el cariño a toda la gente, como ellos me lo han dado a mí y cómo han respondido a este evento.

¿Cómo se define Ariana Sánchez, fuera del pádel?
En primer lugar, soy una jugadora de pádel (risas), por eso me conoce la gente. Soy una persona muy sencilla, amiga de mis amigos, muy familiar.

¿Cómo empezaste en el pádel? Me han chivado que jugabas muy bien a fútbol… (risas)
Sí, en el cole de hecho jugaba a fútbol y baloncesto. Terminé decantándome más por el fútbol al final. De hecho siempre jugaba con chicos, porque en esa época no había muchas chicas que jugaran a fútbol. Y me acuerdo que mis padres no les gustaba que jugase al fútbol -no sé muy bien el motivo (ríe)-, y me apuntaron a pádel. Ellos jugaban en un momento donde aún el deporte no era muy conocido. Empecé jugando con mi padre en las pistas que tenemos, en la urbanización donde vivimos, aquí en Reus, y recuerdo que cuando mi padre jugaba con sus amigos y terminaba, entrábamos mi hermano mayor y yo a jugar con él y, desde el primer momento, me encantó.

Estoy muy contenta y espero poder devolver el cariño a toda la gente, como ellos me lo han dado a mí y cómo han respondido a este evento.

¿Eres una persona competitiva?
Siempre he sido muy competitiva en todos los deportes y me acuerdo de cuando iba a jugar con mi padre, llegábamos a casa peleados muchas veces porque me ganaba (risas). Lógicamente, era mucho mejor que yo al principio, pero siempre he sido muy competitiva en todos los deportes y en todo lo que hago.

Y ahí empieza la carrera de Ari.
Sí, mis padres me apuntaron a la escuela del Club Tennis Monterols y allí empecé a entrenar con nueve años.

¿Cuándo te planteas realmente la posibilidad de ser jugadora profesional?
Realmente, desde que empecé a jugar a pádel, en aquellos primeros años ni me lo planteaba. Solo me dedicaba a jugar y a disfrutar. Poco a poco fui mejorando, fui superando etapas. Es muy importante no saltarse ninguna etapa. He tenido siempre la suerte de estar muy bien rodeada tanto de mi familia, como mis amigos, buenos entrenadores que creo que es básico. Y poco a poco, sin yo pensarlo, el camino me fue llevando. Primero en la etapa de menores y luego en el circuito profesional, pero tampoco creí en “voy a dedicarme a esto”. Los resultados iban saliendo y acompañando. Cuando cumplí los dieciocho sí que ya me planteé seriamente el hecho de: quiero ser jugadora profesional, número uno y voy a hacer todo lo que pueda para conseguirlo. Me fui a Barcelona a vivir para poder entrenar mejor, fue un gran cambio. Pero si te soy sincera, nunca he creído en el fin, si no en el camino. Aún lo sigo haciendo y pienso que es una de las claves. Disfrutar y dejar que las cosas vayan pasando.

Vizcarro y Ari Sánchez en la entrevista

¿Cómo fue el hecho de tomar la decisión de ir a Barcelona y dejar a tu entorno atrás?
Al final, es un paso difícil. Lo tienes todo aquí, familia, amigos, entorno… Te vas a Barcelona, una ciudad grande, pero sabes que lo haces porque estás persiguiendo tu futuro y porque allí te pueden dar las armas para poder luchar por ser profesional y llegar a ser el número uno. Lo hice cuando pensé que era el mejor momento y cuando estaba preparada. No te engañaré, es un paso difícil. Pero es el sitio donde tenía que estar para crecer y creo que se ha demostrado. He de decir que siempre que puedo vuelvo a casa (sonríe). Siempre lo hecho de menos y es importante sentirme como en casa. De todas formas, sé que fue la decisión correcta y opino que se ha demostrado.

Y de repente, llegas a la élite, al World Padel Tour ¿Cómo fue ese debut?
Siempre lo he intentado llevar de la manera más natural posible. Te tengo que ser sincera. Es algo que me ha ayudado mucho. Antes era una persona muy reservada, vergonzosa, me costaba abrirme con la gente. Pero el hecho de estar siempre acompañada, la relación con los jugadores, las entrevistas y el contacto con el público me ha ayudado mucho a crecer. Ahora creo que soy una persona totalmente diferente, con los pies en el suelo, sin que la fama se suba a la cabeza (ríe).

Ser un referente para los aficionados es una suerte. Hay que cuidar la imagen, sobre todo de cara a los niños y niñas que nos ven. Somos un ejemplo y hay que cumplir con ello.

¿Qué se siente al ser el referente para los aficionados?
El circuito me ha ayudado a crecer como persona y la verdad es que lo llevo del modo más natural posible. Ser un referente para los aficionados es una suerte. Hay que cuidar la imagen, sobre todo de cara a los niños y niñas que nos ven. Somos un ejemplo y hay que cumplir con ello.

¿Qué mensaje le das a esa niña o a ese niño que está empezando a jugar?
Les diría, sobre todo, que pensara en disfrutar. Del día a día, de cada entrenamiento. Que den lo máximo, siempre con buena actitud. Pero lo más importante es que disfruten. Hay que hacer hincapié en los valores, como el compañerismo, el compromiso, el trabajo. También hay que decir que no es un camino fácil, hay muchos días malos y es precisamente en esos días donde hay que seguir, dar el doscientos por cien, para luego poder disfrutar de los días buenos (ríe).

Creo que hay una compañera dentro del circuito que es muy importante para ti. ¿Qué supone Alejandra Salazar para Ari Sánchez?
Tengo una relación increíble con ella. Fue la jugadora que me dio la oportunidad y la confianza para dar un paso más y para hacerme ver que realmente yo podía estar un escalón más arriba. Los dos años que he jugado a su lado me han permitido aprender muchísimo. Me ha hecho una jugadora mucho más completa, sobre todo en el hecho de adquirir experiencia dentro de la pista y ser capaz de ser líder, que eso antes era algo que me faltaba. Cuando las cosas no iban bien, me venía abajo. Ahora cuando las cosas se ponen feas, lucho cada punto, tiro hasta el final. Siempre se pueden remontar los partidos y creo que es la jugadora que me ha enseñado a tener esa confianza. Es una persona superimportante en mi carrera (sonríe).

En el mundial no juegas para ti, sino para todo un país, por toda la gente. Fue increíble y una suerte poder vivirlo.

Y llegas a ser la mejor del circuito, la número uno y campeona del mundo. ¿Qué se siente en ese momento?
(Ríe). No había tenido la oportunidad de disputar un mundial con la selección. Tuve la suerte de ser seleccionada con España y vivir el que creo que ha sido el mejor mundial que se ha organizado hasta la fecha, el año pasado en Catar. Fue una experiencia increíble. Viví sensaciones que nunca había tenido dentro de una pista de pádel, porque estás jugando una final para ser campeona del mundo. En la final, jugando con Paula Josemaría, justo contra la pareja más dura de Argentina, viví cosas que no había vivido antes, porque no juegas para ti, sino para todo un país, por toda la gente. Fue increíble y una suerte poder vivirlo. Sin duda, uno de los títulos más especiales que he ganado.

Hablas de la presión. ¿Cómo se gestiona ese ‘match ball’, el hecho de sacar para ganar un título?
Depende del partido. Hay algunos partidos en los que estoy más tranquila que otros. Pero volviendo a la final del mundial, obviamente ahí sí que se siente la presión, es cosa del deporte. Al final convivimos con la presión y trabajamos con nuestro equipo y con el psicólogo para saber gestionar esos momentos de grandes emociones. Intento no pensar en “si gano el punto soy campeona”. Es un punto más, tengo que seguir jugando como hasta ahora y que sea lo que tenga que ser. Sí que es cierto que, en ese momento, te vienen millones de cosas a la cabeza, pero intentas quitarte todos esos pensamientos de la cabeza, centrarte en botar la bola, donde vas a sacar y a luchar el punto hasta el final.

La Rep Checa entrevista a Ari Sánchez

¿Cómo llevas el hecho de estar tanto tiempo fuera de casa, de ciudad en ciudad?
Hasta ahora, hemos tenido la suerte de que el circuito de World Padel Tour era muy nacional y viajabas por España, que es muy diferente al hecho de viajar fuera. Ya este año se está viendo que el circuito evoluciona a nivel internacional, con países nuevos y la verdad es que estaremos muchas semanas fuera de casa. No estamos acostumbrados aún y la verdad es que estar tantas semanas fuera de casa se hace duro. Por ejemplo, cuando pierdes hay veces que te tienes que quedar en el país dos o tres días más hasta poder coger el vuelo. Son momentos duros, sobre todo de cabeza y por eso es importante tener a gente de confianza, en la que te puedas apoyar porque, estar tanto tiempo fuera de casa se hace duro. Pero es una cosa con la que los jugadores tendremos que adaptarnos y saber gestionar esos momentos.

¿Cómo estáis viviendo el crecimiento del pádel como deporte y la expansión por el mundo?
Todas las jugadoras sabíamos que era una cosa que acabaría pasando. El crecimiento del pádel está siendo increíble y esto solo es el principio. Es algo muy positivo para el deporte. En cada país donde llega, la gente responde y crece rapidísimo. Un ejemplo es Suecia, donde este año competimos dos veces allí. Creo que es algo muy positivo, para los deportistas y para el pádel. A nosotras nos obligará a ser mucho más profesionales, tendremos que adaptarnos a esta nueva vida, que hará que viajemos por todo el mundo.

Ahora mismo estamos cobrando tres veces menos que los chicos. Es muchísima la diferencia.

¿En el pádel, en cuanto a condiciones, hay diferencia entre las chicas y los chicos?
Sí. Hoy en día hay mucha diferencia. Te puedo decir que hay dos tipos de diferencias. Una es la deportiva, en cuanto a oportunidades. Los chicos juegan desde el primer día sus partidos en la pista central, en los pabellones. Nosotras, en las primeras rondas, en cambio, tenemos que jugarlas en clubs. Donde en caso de que salga la bola, no puedes salir, o la moqueta de la pista es diferente. También tienen los mejores horarios. Pero hay que decir que WPT está intentando cambiar esto. Desde primera ronda ya se juega en pistas centrales porque han aumentado el número de pistas en los pabellones, y esto permite jugar todos los partidos del cuadro final con las mismas condiciones. Es básico. También han puesto algún partido femenino el jueves en la pista central. Pero en la jornada de viernes solo hay dos partidos de cuartos en la central con retransmisión, los otros dos se juegan en pista secundaria.

¿Y a nivel económico, es muy grande la diferencia?
Ahora mismo estamos cobrando tres veces menos que los chicos. Es muchísima la diferencia.

Eso es mucho. ¿Cómo podéis reivindicar un cambio?
En estos momentos no podemos hacer mucho porque tenemos un contrato firmado para los próximos dos años. Son unas condiciones que firmamos en su momento porque, realmente, no teníamos mejores opciones. Este contrato no se corresponde a lo que ha crecido el pádel en estos últimos años. Por desgracia ahora no podemos hacer más.

Sánchez en la pista de la Mercadal

Y, para cambiar esto, ¿cuál es el siguiente paso?
El siguiente paso es formar parte de un circuito donde al final los jugadores sean la parte importante, que se nos cuide. Al final somos el único activo que pueden tener. Sin jugadores y jugadoras no hay circuito, no se puede competir.

¿Tenéis propuestas para un nuevo circuito?
Hay propuestas, estamos negociando para obtener lo que las chicas creemos que nos merecemos y poder tener las mejores condiciones posibles para seguir compitiendo, para que el pádel siga creciendo y que, en el fondo creo, es lo más importante.

Nos han llegado noticias de que hay un nuevo proyecto en marcha. ¿ Va a haber un circuito paralelo a WPT?
Va a haber un circuito paralelo a WPT. Por su parte, los jugadores, ya han anunciado que en unas semanas van a jugar un torneo organizado por QSI y la FIP. Ppr nuestra parte, las jugadoras, tenemos una propuesta del mismo circuito, pero aún estamos en fase de negociación. Para mí es la mejor opción, porque un circuito con el apoyo de la Federación Internacional es muy importante para que el pádel siga creciendo.

¿Sueñas con poder ser olímpica algún día?
Sí (sonríe). Para mí poder jugar unos Juegos Olímpicos sería un gran premio. No sé si voy a llegar a tiempo. Me consta que están trabajando mucho para conseguir que el pádel sea un deporte olímpico. Ojalá pueda algún día disputar unos Juegos y ya ganar un oro…(ríe). Sí que es un sueño y espero que se haga realidad.

Un momento para Ari Sánchez en el circuito.
Cuando gané mi primer título como profesional. En Santander, en 2017, con Marta Ortega.

Y ahora, con Paula Josemaría. ¿Cómo es competir con ella?
Mira, cuando se terminó con Alejandra, en la primera persona que pensé fue en Paula. En ese momento creo que muy poca gente confiaba en ella, pero yo veía que tenía algo distinto y que podía ser mi pareja perfecta. Es una jugadora zurda, con mucha potencia, mucho alcance y que le pega. Considero que es ideal también para mi juego, es mi complemento perfecto. La llamé y, desde el primer minuto, encantada. Me dijo que sí y creo que el año pasado se demostró. Nadie creía que el año pasado tuviéramos un año tan bueno. Pienso que fue espectacular. Tuvimos mala suerte en dos torneos que no pudimos jugar. Pero jugamos a un nivel muy alto y este año puede ser muy bueno. Estoy muy feliz de estar en este proyecto juntas, con muchas ganas de trabajar y alcanzar el número uno juntas.

¿Qué le enseñarás de Reus a Paula? (Risas)
A Paula lo primero que voy a hacer es traerla a la plaza Mercadal, para que vea mi foto (ríe). No, la llevaré por el centro, para que vea que Reus es una ciudad muy chula y luego la invitaré a mi casa, que no ha estado nunca. Haremos una buena comida, una buena cena. Sobre todo, que esté cómoda y que se sienta como en casa (sonríe).

¿Entrenáis juntas normalmente?
Yo estoy entrenando en Barcelona y Paula en Valladolid. Hacemos semanas separadas, cada una con su entrenador y nos vamos turnando, voy yo a Valladolid y ella viene a Barcelona. Tenemos dos entrenadores que se “parten” los torneos.

Sería un sueño que de la provincia pudieran salir chicos y chicas profesionales, como en mi caso. Me haría mucha ilusión

Reus y la provincia han respondido agotando las entradas para el Open. ¿Qué le dirías a algún indeciso y a la afición?
Si no tienen entrada creo que ya van tarde, porque ya no quedan (risas). Pero, sé que todo el mundo que ha venido a un pabellón a ver un partido de pádel en directo se ha quedado impresionado. Porque vivir el pádel en directo es una experiencia, un espectáculo y animo a todo el mundo a que vaya a ver los partidos y que les va a encantar.

¿La provincia de Tarragona puede ser una cantera de jóvenes talentos?
Me encantaría. Sería un sueño que de la provincia pudieran salir chicos y chicas profesionales, como en mi caso. Me haría mucha ilusión. Al final uno se define como jugador en su casa, pero me gustaría que algún día toda esta gente pudiera tener todo lo que necesita aquí y no tener que marcharse fuera a buscar eso.

PUBLICITAT


REDACCIÓ19 Juliol, 2014
bego2-e1405421031248.jpg

Begoña Floria va assumir la cartera de Cultura el passat mes de setembre quan l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros va anunciar, inesperadament, un canvi de cartipàs. Des d’aleshores, Floria ha passat a fer-se càrrec d’una de les regidories amb més pes de l’ajuntament. 
És optimista a l’hora de parlar de millora en el sector cultural. “Les circumstàncies ens han permès modificar un model que està donant bons resultats […] malgrat  l’escenari complex”.
Assegura que el seu objectiu com a responsable de Cultura no és un altre que complir amb el programa del govern Ballesteros

La regidora de la Part Alta, Bego Floria
La regidora de Cultura, Begoña Floria

 
República Checa – Culturalment, com es troba Tarragona?
Begoña Floria – Amb més dinamisme que mai tenint en compte les dificultats del moment, ja que mentre en altres llocs s’han tancat serveis, aquí s’obra un nou teatre i nous cinemes. La Capitalitat de la Cultura Catalana de Tarragona 2012 ens està donant els seus fruits, amb una reformulació del model cultural i de la seva gestió i una aposta clara per la comunicació i la participació ciutadana. Hem deixat enrere els temps en els quals es mirava de reüll altres ciutats en matèria cultura.

RC – Quina ha estat l’aposta més forta que s’ha fet, o s’està fent, des de la regidoria de Cultura?
BF – Potenciar allò que sabem fer millor. Som la ciutat que millor sap explicar la història, i per tant impulsem un gran festival cultural com és Tàrraco Viva, i som un model en  cultura relacional. És a dir, treball col·laboratiu i en xarxa de la ma de les entitats i agents que fan cultura a Tarragona, tant a nivell presencial com a través de les xarxes socials i el món virtual. L’aposta pels Castells, amb les colles, és un exemple d’aquest darrer punt, igual que el programa Escena Tarragona o la Casa de les Lletres.

RC – Pràcticament fa dos anys que s’ha inaugurat el Teatre Tarragona. Quina ha estat la resposta per part de la ciutadania? Es consumeix més teatre?
BF – La acollida ha estat immillorable. Prop de 67.000 espectadors el primer any i una projecció de més de 70.000 el 2014 amb molts espectacles amb entrades exhaurides i noves apostes, com Opera Tarragona, consolidades. Aquest èxit ha estat possible gràcies a la feina conjunta amb més de 50 entitats, agents de la ciutat implicats i també als patrocinadors que hi ha confiat.

RC – Existeix algun indici en l’àmbit cultural, fortament colpejat per la crisi econòmica, que ens permeti dir que comencem a recuperar-nos?
BF – La crisi ha portat un canvi de model, passar d’un model d’administració que jo anomeno de “repartidora” de subvencions a un Ajuntament que amb els diners públics acompanya i dóna cobertura a moltes propostes que poden veure la llum. La recuperació trigarà i per tant el sector cultural seguirà patint, igual que patim els Ajuntaments, durant un temps que crec que encara serà llarg. Tot i això insisteixo que les circumstancies ens han permès modificar un model que penso que està donant bons resultats i per tant estem generant indústria cultural malgrat aquest escenari complex.

RC – Futurs projectes a Tarragona…
BF – El més important és posar en valor tot allò que som i la gran força creativa de la nostra ciutat, aprofitant oportunitats com la que ens donaran els Jocs Mediterranis 2017. El gran salt que encara hem de fer és projectar-nos amb més força a nivell de país i a España, i també internacionalment. Tenim elements per fer-ho, ens ho comencem a creure i ho farem.  També tenim com a eix de treball prioritari la aposta pels nous talents i els nous creadors de casa nostra que està present en tots i cadascun dels p0rogrames i moments culturals que viu Tarragona al llarg de l’any.
Tarraco_Viva
Tarraco Viva aporta 10 milions d’€ a la ciutat. Foto: D. Jorba

“No hi ha cap ciutat que sàpiga explicar la història igual de Tarragona”

RC – Quin ha estat el seu handicap des que va responsabilitzar-se per la regidoria de Cultura el passat mes de setembre?
BF – La dificultat de no poder fer tot allò que m’agradaria perquè l’escenari és molt difícil. Això no és un només un problema de l’àrea de Cultura sinó de tot l’Ajuntament perquè, lamentablement, no s’ha resolt el finançament dels ens locals i això provoca que tinguem veritables dificultats en un context on la demanda ciutadana és cada cop més alta perquè la primera porta on es truca és la del l’Ajuntament.

RC –  S’apropen les festes més importants per a la ciutat: Sant Magí i Santa Tecla. Pot valorar quin és l’impacte d’aquestes festivitats?
BF – És un impacte importantíssim a nivell de ciutat i de projecció. Santa Tecla és Festa d’interès turístic nacional a nivell d’España des de 1996 i declarada Festa patrimonial d’interès nacional pel Govern de Catalunya des del 2010.

RC – Darrerament s’està treballant molt el llegat romà de Tarragona. Aquest recurs, ajuda a potenciar la cultura a la nostra ciutat i el turisme?
BF – Com he dit abans, hi ha ciutats que tenen més patrimoni que nosaltres però no hi ha cap que sàpiga explicar la història igual que Tarragona. Aquesta és la nostra gran força i s’ha demostrat en els darrers anys on hem aixecat el vol en turisme superant els 2,6 milions de visitants anuals. Només Tarraco Viva té un impacte de 10 milions d’euros a la ciutat.

RC – Quines són les principals reclamacions de les associacions culturals?
BF – El món associatiu és divers i per tant les demandes no són homogènies. Segurament en aquest moment ens reclamen lideratge i recursos per poder donar aixopluc a les més de 40 programacions culturals que tenim a la ciutat. En això estem!
“Treballar amb perspectiva metropolitana i generar sinèrgies amb Reus és positiu”

RC – S’ha arribat a un acord de fer taules de treball conjuntament amb Reus. Com està l’assumpte i quines temàtiques s’estan treballant?
BF – Crec que és molt positiu treballar els temes de cultura amb perspectiva metropolitana i generar sinèrgies positives amb Reus és un bon pas. Estem treballant diferents temes en àmbits com cultura popular o coordinació programàtica. Hi ha feina per endavant però hi ha bones vibracions.

RC – Quan es veuran els primers resultats?
BF – Ja s‘han vist. Ja tenim l’acord perquè L’Àliga de Tarragona visiti Reus al setembre a una trobada d’Àligues Festives i convidarem a la de Reus pel 30 Aniversari de l’Àliga de Tarragona el 2015. Els Nanos de Reus també participaran a la trobada festiva dels Nanos Nous per Santa Tecla, per l’aniversari dels Nanos
Avi_Virgili
L’avi Virgili acompanyat per una de les estàtues humanes

RC – Què es pot fer per evitar que les festes de la TAP molestin els veïns?
BF – Aquest és un tema que s’està treballant des de l’àrea de Seguretat Ciutadana i que confio que es pugui resoldre. Cal més control per part de la TAP en l’entorn per evitar els soroll excessiu i les molèsties i que la neteja “post festes” no la paguem amb els impostos de tots els tarragonins i tarragonines, és a dir, que es facin càrrec de la factura.

RC –  Quin és el seu objectiu com a regidora de Cultura?
BF – Servir a la meva ciutat impulsant un polítiques culturals al servei de les persones, que generin esperit crític i que potenciï la igualtat d’oportunitats. I de forma més concreta  complir amb el programa de govern amb el qual l’alcalde Ballesteros es va presentar.

RC – Darrerament es veuen estàtues humanes a diferents zones de la ciutat. Què pensa fer-ne al respecte?
BF – Desconec aquesta problemàtica, supera les meves competències com a regidora de Cultura.
 
Dani MARTÍNEZ
Ricard CHECA

 
 


REDACCIÓ19 Juliol, 2014
bego2-e1405421031248.jpg

Begoña Floria va assumir la cartera de Cultura el passat mes de setembre quan l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros va anunciar, inesperadament, un canvi de cartipàs. Des d’aleshores, Floria ha passat a fer-se càrrec d’una de les regidories amb més pes de l’ajuntament. 
És optimista a l’hora de parlar de millora en el sector cultural. “Les circumstàncies ens han permès modificar un model que està donant bons resultats […] malgrat  l’escenari complex”.
Assegura que el seu objectiu com a responsable de Cultura no és un altre que complir amb el programa del govern Ballesteros

La regidora de la Part Alta, Bego Floria
La regidora de Cultura, Begoña Floria

 

República Checa – Culturalment, com es troba Tarragona?
Begoña Floria – Amb més dinamisme que mai tenint en compte les dificultats del moment, ja que mentre en altres llocs s’han tancat serveis, aquí s’obra un nou teatre i nous cinemes. La Capitalitat de la Cultura Catalana de Tarragona 2012 ens està donant els seus fruits, amb una reformulació del model cultural i de la seva gestió i una aposta clara per la comunicació i la participació ciutadana. Hem deixat enrere els temps en els quals es mirava de reüll altres ciutats en matèria cultura.


RC – Quina ha estat l’aposta més forta que s’ha fet, o s’està fent, des de la regidoria de Cultura?
BF – Potenciar allò que sabem fer millor. Som la ciutat que millor sap explicar la història, i per tant impulsem un gran festival cultural com és Tàrraco Viva, i som un model en  cultura relacional. És a dir, treball col·laboratiu i en xarxa de la ma de les entitats i agents que fan cultura a Tarragona, tant a nivell presencial com a través de les xarxes socials i el món virtual. L’aposta pels Castells, amb les colles, és un exemple d’aquest darrer punt, igual que el programa Escena Tarragona o la Casa de les Lletres.

RC – Pràcticament fa dos anys que s’ha inaugurat el Teatre Tarragona. Quina ha estat la resposta per part de la ciutadania? Es consumeix més teatre?
BF – La acollida ha estat immillorable. Prop de 67.000 espectadors el primer any i una projecció de més de 70.000 el 2014 amb molts espectacles amb entrades exhaurides i noves apostes, com Opera Tarragona, consolidades. Aquest èxit ha estat possible gràcies a la feina conjunta amb més de 50 entitats, agents de la ciutat implicats i també als patrocinadors que hi ha confiat.

RC – Existeix algun indici en l’àmbit cultural, fortament colpejat per la crisi econòmica, que ens permeti dir que comencem a recuperar-nos?
BF – La crisi ha portat un canvi de model, passar d’un model d’administració que jo anomeno de “repartidora” de subvencions a un Ajuntament que amb els diners públics acompanya i dóna cobertura a moltes propostes que poden veure la llum. La recuperació trigarà i per tant el sector cultural seguirà patint, igual que patim els Ajuntaments, durant un temps que crec que encara serà llarg. Tot i això insisteixo que les circumstancies ens han permès modificar un model que penso que està donant bons resultats i per tant estem generant indústria cultural malgrat aquest escenari complex.

RC – Futurs projectes a Tarragona…
BF – El més important és posar en valor tot allò que som i la gran força creativa de la nostra ciutat, aprofitant oportunitats com la que ens donaran els Jocs Mediterranis 2017. El gran salt que encara hem de fer és projectar-nos amb més força a nivell de país i a España, i també internacionalment. Tenim elements per fer-ho, ens ho comencem a creure i ho farem.  També tenim com a eix de treball prioritari la aposta pels nous talents i els nous creadors de casa nostra que està present en tots i cadascun dels p0rogrames i moments culturals que viu Tarragona al llarg de l’any.

Tarraco_Viva
Tarraco Viva aporta 10 milions d’€ a la ciutat. Foto: D. Jorba

“No hi ha cap ciutat que sàpiga explicar la història igual de Tarragona”

RC – Quin ha estat el seu handicap des que va responsabilitzar-se per la regidoria de Cultura el passat mes de setembre?
BF – La dificultat de no poder fer tot allò que m’agradaria perquè l’escenari és molt difícil. Això no és un només un problema de l’àrea de Cultura sinó de tot l’Ajuntament perquè, lamentablement, no s’ha resolt el finançament dels ens locals i això provoca que tinguem veritables dificultats en un context on la demanda ciutadana és cada cop més alta perquè la primera porta on es truca és la del l’Ajuntament.

RC –  S’apropen les festes més importants per a la ciutat: Sant Magí i Santa Tecla. Pot valorar quin és l’impacte d’aquestes festivitats?
BF – És un impacte importantíssim a nivell de ciutat i de projecció. Santa Tecla és Festa d’interès turístic nacional a nivell d’España des de 1996 i declarada Festa patrimonial d’interès nacional pel Govern de Catalunya des del 2010.

RC – Darrerament s’està treballant molt el llegat romà de Tarragona. Aquest recurs, ajuda a potenciar la cultura a la nostra ciutat i el turisme?
BF – Com he dit abans, hi ha ciutats que tenen més patrimoni que nosaltres però no hi ha cap que sàpiga explicar la història igual que Tarragona. Aquesta és la nostra gran força i s’ha demostrat en els darrers anys on hem aixecat el vol en turisme superant els 2,6 milions de visitants anuals. Només Tarraco Viva té un impacte de 10 milions d’euros a la ciutat.

RC – Quines són les principals reclamacions de les associacions culturals?
BF – El món associatiu és divers i per tant les demandes no són homogènies. Segurament en aquest moment ens reclamen lideratge i recursos per poder donar aixopluc a les més de 40 programacions culturals que tenim a la ciutat. En això estem!

“Treballar amb perspectiva metropolitana i generar sinèrgies amb Reus és positiu”

RC – S’ha arribat a un acord de fer taules de treball conjuntament amb Reus. Com està l’assumpte i quines temàtiques s’estan treballant?
BF – Crec que és molt positiu treballar els temes de cultura amb perspectiva metropolitana i generar sinèrgies positives amb Reus és un bon pas. Estem treballant diferents temes en àmbits com cultura popular o coordinació programàtica. Hi ha feina per endavant però hi ha bones vibracions.

RC – Quan es veuran els primers resultats?
BF – Ja s‘han vist. Ja tenim l’acord perquè L’Àliga de Tarragona visiti Reus al setembre a una trobada d’Àligues Festives i convidarem a la de Reus pel 30 Aniversari de l’Àliga de Tarragona el 2015. Els Nanos de Reus també participaran a la trobada festiva dels Nanos Nous per Santa Tecla, per l’aniversari dels Nanos

Avi_Virgili
L’avi Virgili acompanyat per una de les estàtues humanes

RC – Què es pot fer per evitar que les festes de la TAP molestin els veïns?
BF – Aquest és un tema que s’està treballant des de l’àrea de Seguretat Ciutadana i que confio que es pugui resoldre. Cal més control per part de la TAP en l’entorn per evitar els soroll excessiu i les molèsties i que la neteja “post festes” no la paguem amb els impostos de tots els tarragonins i tarragonines, és a dir, que es facin càrrec de la factura.

RC –  Quin és el seu objectiu com a regidora de Cultura?
BF – Servir a la meva ciutat impulsant un polítiques culturals al servei de les persones, que generin esperit crític i que potenciï la igualtat d’oportunitats. I de forma més concreta  complir amb el programa de govern amb el qual l’alcalde Ballesteros es va presentar.

RC – Darrerament es veuen estàtues humanes a diferents zones de la ciutat. Què pensa fer-ne al respecte?
BF – Desconec aquesta problemàtica, supera les meves competències com a regidora de Cultura.

 

Dani MARTÍNEZ
Ricard CHECA

 

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter