28. Març 2024

Arxius de Daniel Recasens | Diari La República Checa

REDACCIÓ27 Febrer, 2019

Encetàvem ahir la tercera setmana del procés i ho fèiem amb les declaracions de Jordi Cuixart, President d’Òmnium Cultural i Carme Forcadell, l’anterior Presidenta del Parlament de Catalunya. D’entrada, sorprenia l’absència de l’acusació popular —aquest cop ja no només en sentit figurat— i és que sembla que els representants de VOX havien fet tard a l’inici de la sessió i no se’ls havia permès l’accés a la sala fins a la primera pausa. D’altra banda, continuàvem veient en el Ministeri Fiscal la voluntat d’anar esponjant l’actuació dels seus representants per bé que, vist el que es va veure, no sembla que aquests descansos es reflecteixin especialment en les seves intervencions.

Cuixart també va voler deixar clara la seva condició de pres polític amb l’afegit que, en el seu cas, no es pot emprar la broma suada d’invertir l’ordre dels substantius. Ni és polític, ni té la pretensió de liderar res, i —assumit el seu empresonament injust— l’única prioritat que té és denunciar l’atac als drets i llibertats.

Un discurs tan sòlid i estructurat va obtenir de forma immediata una actitud del Fiscal xulesca i desafiant —impròpia de qui passa per ser el garant de la legalitat. I ho dic perquè interrompia, tallava les intervencions de l’interrogat, feia preguntes obertes però esperava respostes tancades, demanava opinions però refusava que aquell les hi donés. Va reclamar tants cops, Cuixart, que voldria acabar la resposta que en vam perdre el compte.

Aferrat a una colla de piulades —que venien recollides poc acuradament en un informe policial— Jaime Moreno semblava esperar la confessió d’una incitació inexistent a una violència igual d’inexistent. Però Cuixart, a l’empara del seu somriure i un pou d’humilitat, feia fixar la mirada en la discreta quantitat de repiulades i l’anàlisi curós dels mots emprats que no explicaven altra cosa que dignitat, resistència pacífica, compromís i democràcia. Per no parlar de correus electrònics i botifarres. Una mena de botifarres que no es va acabar duent a terme. Si quatre piulades, un correu col·loquial d’entre uns milers i uns vídeos demanant actitud responsable i pacífica poden justificar tot aquest temps de presó —i les penes que se li demanen— és que hi ha alguna cosa que no funciona. O unes quantes, de fet. El que passava, ha hagut de manifestar Cuixart, és que “no le gustan mis respuestas y yo no tengo otras”.

Marchena, com ja comença a ser costum, mirava de posar ordre fent gala d’una cordialitat que sobretot pensava en el rellotge i les càmeres enfocades. La novetat aquí fou el refús a contestar les preguntes de l’Advocacia de l’Estat encara que, ben mirat, no crec que el plenari hi hagués perdut massa substància. La defensa, exercida per la companya Marina Roig, va fer ús de la concisió i determinació adequades. La seva intervenció va permetre que el President d’Òmnium aclarís conceptes, perfilés la posició i, de retruc, va tornar a omplir la sala amb la llum d’unes imatges d’aquells dies. Només una darrera frase i un “interjecció col·loquial”: “No todo en Catalunya empieza con Òmnium y acaba con ANC”. “Hòstia!”. Grandíssim.

La tarda l’havia d’acabar Carme Forcadell a qui començava preguntant Consuelo Madrigal. Després que entre una pregunta i altra deixés anar no pocs cops la paraula estructura, la Presidenta va aclarir cada vegada que ella no formava part de cap estructura. Llavors l’interrogatori perseguí amb un cert desesper, entre piulades desaparegudes i citacions jurídiques, aconseguir debades que Forcadell reconegués que havia desobeït. Parèntesi. Com si es tractés d’això. Però no se’n va sortir.

El més a prop que hi va ser fou quan l’altra li parlà d’un Tribunal Constitucional polititzat i mancat de tota autoritat moral i el xoc entre unes decisions qüestionables i el fonament del parlamentarisme. Parlar de tot, sense censura, perquè “no es pot permetre que la censura entri al Parlament”. Decisions judicials —les del TC— preses tant o més a correcuita que la tramitació per la via del 81.3 (la Fiscalia pràcticament afirmà que van córrer tant que la interlocutòria va arribar tard…).

Si les preguntes fossin precises i no retòriques o maniquees, fàcilment s’explicaria que tampoc no hi va haver desobediència penalment rellevant. Però fa un any que és en presó preventiva per unes acusacions molt més greus que no pas aquesta. I encara així, si es volgués determinar una mala gestió de l’ordre parlamentari, convindria d’entrada un cert rigor en el coneixement d’aquell. El llibret del Reglament del Parlament va ser tothora sobre la taula, però no va caldre esgrimir-lo en tant que el fonament de les preguntes s’aguantava per un fil primíssim.

Queda clar que, el dia que s’explicava la separació de poders, bona part de la classe era fora de l’aula. Per molt que s’hi encaparrin no canviaran els fets. Una cosa és el Parlament i una altra el Govern. Una cosa és la Mesa del Parlament i una altra la Presidenta del Parlament o la Presidenta de la Mesa. Una cosa és la Mesa i una altra el Ple. Cadascú tenia la seva funció i cadascú va exercir la seva. Mal que els pesi. Resolucions jurídiques, resolucions polítiques. Si era política, volia dir que era un teatre, una farsa, un sainet?, pregunta la Fiscalia. Si per vostè la política és una farsa o un sainet, llavors sí. Bum.

Certament la Fiscalia va perdre a estones els papers: Quan li va demanar si creia que estava per sobre del Tribunal Constitucional, si ella decidia els Drets Humans o, de fet, quan encetà el torn de preguntes demanant a Carme Forcadell si, com a presidenta del Parlament, tenia formació jurídica. Jurídica no. Però dues llicenciatures i un màster, sí. Més bum.

De l’Advocacia de l’Estat poc es pot comentar. La diferència entre la ironia i el cinisme, si de cas. Pel que fa a la defensa, per fi Olga Arderiu va poder preguntar directament a la seva clienta si va ser en totes les suposades reunions que figura que va ser. Això sí, que quedi clar el suport que ha rebut la Presidenta de més de sis-cents parlamentaris d’arreu. Una punteta: “No entenc com a mi se’m jutja en aquest tribunal quan entenc que els tràmits parlamentaris han estat exactament iguals als que han fet els meus companys de mesa. Exactament. Hem fet el mateix, les mateixes admissions a tràmit. I, en canvi, als meus companys els jutgen al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per desobediència. Bé, sí que ho entenc…”

Demà comencem amb els testimonis. Cares conegudes que canviaran de ben segur les dinàmiques d’aquests dies amb l’oportunitat pot ser que s’estrenin els advocats que seuen a la part més extrema de la dreta.

Daniel RECASENS SALVADOR
Advocat
Advocats Voluntaris 1 d’octubre

 


REDACCIÓ15 Febrer, 2019

El tercer dia s’iniciava amb la resposta del Tribunal a les qüestions prèvies formulades per les defenses el primer dia —les mateixes que les acusacions havien defugit rebatre el segon dia quan van preferir un assaig d’informe de conclusions, murs humans inclosos. Sentir una sola posició processal desdoblada en la veu de dos fiscals diferents no deixa de ser curiós. I si arriben a contradir-se? El tercer dia, dèiem, que s’inicia amb poques sorpreses. Com gairebé tothom havia pronosticat, tot allò relatiu a drets fonamentals quedarà per al final —el millor sempre es guarda per al final— i sense especial motivació ni fonament es delimita què ara sí s’admet, què continua sense ser admès i què continua obviant-se.

Vejam: Del tema de la llengua millor no dir-ne gran cosa. Descartada la traducció simultània perquè no tindrien prou auriculars (sic), es fa un trist anàlisi de per què no a tot. Tot no, els acusats poden contestar en català si els plau. I —malgrat que ningú no els entendrà— els documents en català, en català es queden a la causa. Més: Com que hi ha documentació que encara no és a disposició de totes les defenses i val més anar passant, si de cas després ja s’obrirà un segon torn per fixar els interrogatoris un cop aquells documents siguin incorporats. D’això de l’aixecament de la presó provisional (com qui no vol la cosa) ni parlar-ne. S’admet el pendrive proposat per en Pina, els informes mèdics dels agents amb l’omissió de les dades personals, l’informe sobre els lesionats i la pericial dels autors, el testimoni d’en Zoido. Una mica de sal i una mica de pebre. La videoconferència de Puigdemont no la veurem a la Sala. I el rei, al final, què? Cric cric cric cric.

Resoltes les qüestions prèvies, el President de la Sala ha evitat entrar en un diàleg amb els lletrats de les defenses sobre aquelles decisions. Quan alguna veu (la de Marina Roig, diria) ha provat d’intervenir per fer constar la seva protesta, Marchena els ha dit que donava per fet que protestaven, però en realitat no s’ha esperat a escoltar-los protestar. “Claro que va a constar la protesta”. Ha estat curiós com, requerit per un document sobre el qual no s’havia referit, decideix incloure’l com a regalet final. Total…

Amb en Junqueras esperant dempeus per seure a declarar, es recorda als acusats que poden disposar-se vora els seus lletrats. Això sí. Un cop allà, no podran tornar. Una de dos. Allà o aquí. I llavors, poc abans de les 11h, el president d’Esquerra Republicana de Catalunya s’asseu i li sentim la veu després de tot aquest temps. No s’embadoca. “No voy a renunciar a mis convicciones democráticas y entiendo que las acusaciones no van a dejar de perseguirme por ello… Estoy convencido de que se me acusa por mis ideas y no por mis hechos”. Així que no contestarà a la bancada de la dreta. Es considera un pres polític, declarant en un judici polític. Les preguntes “serenes” de Van den Eynde permeten que vagi desenvolupant un discurs clar, entenedor i perfectament travat que enceta amb un elogi de la Dignitat dels homes. És abrandat i mostra una fermesa que es fa palesa a cada frase. Tant és així, que ell mateix s’ha excusat de la pròpia vehemència en el fet que, després d’un any i mig, ara que pot parlar no vol deixar de fer-ho. No nega els fets, sinó que assegura que aquells fets no són delicte. Si res del què he fet no és un delicte, per què la suma d’aquests fets pot ser considerat un delicte, es demana en veu alta. Afirma que totes les mobilitzacions (ja les de l’any 2010) han tingut un caràcter pacífic, cívic, respectuós, responsable i tan significatives que permeten una majoria parlamentària. Quan l’independentisme passa a ser majoritari, deixa de ser permès i comença a censurar-se. Es pot dir “amo a España” i alhora ser un republicà català, amb el reconeixement mutu d’igual a igual. Sempre que hem estat nosaltres els que hem perdut, hem respectat. Votar no és delicte, però impedir amb la força que els altres votin sí. La cadira de davant sempre és buida. El debat parlamentari està cobert per la inviolabilitat. Cal una solució política, votada i respectar-ne el resultat… Perquè de cada cosa que diu en resulta una sentència, però malauradament la realització de la senyal de televisió no ens permet veure l’efecte d’aquesta ventada en les cares del Tribunal o els presents a la sala. En acabar, la petició de Vox d’exposar o fer constar les preguntes que no li contestaran acaba inadmesa pel President de la Sala.

Gairebé dues hores després arriba el moment de Joaquim Forn, l’advocat del qual no s’ha cansat de repetir que empraria una defensa estrictament tècnica, jurídica. És clar que si l’acusació és política, sobre uns fets polítics i uns delictes de caràcter i naturalesa política, difícilment se’n pot escapar. Forn, de fet, a més de les preguntes del propi lletrat, decideix contestar les que li formulin fiscalia i advocacia de l’Estat, i d’entrada cal dir que escoltem les intervencions amb un cert neguit per tal decisió. Però el neguit s’esvaeix a mesura que el Conseller d’Interior creix i es planta com un pilar davant la insistència de Fidel Cadena, fins al punt que Marchena recorda als acusats que no riguin, que si no els haurà de fer fora de la sala. Passa el mateix amb les respostes a l’advocada de l’Estat,  a qui el Tribunal reprèn en no poques ocasions (“no intenti que la resposta s’acomodi a allò que vostè espera”). En canvi, amb les declaracions a preguntes de la seva defensa, Forn torna a empetitir-se en un to mesurat i tebi. Tot fou simbòlic, tot acatat, la legalitat complida. Quan es dóna per acabat i abans d’anar passant, el Tribunal sol·licita dels advocats de la defensa l’opció pràctica de Melero —enllistar ben fixats els documents que caldrà ser mostrats per no perdre temps cercant-los. I és que la qüestió pràctica passa per damunt de qualsevol altra consideració. Al capdavall, queden molts dies per endavant. El següent capítol, previst per dimarts vinent a les deu, és sentir en Romeva. Estarem amatents.

 

Daniel RECASENS
Advocat i membre d’Advocats Voluntaris 1 d’octubre