Arxius de CUP | Diari La República Checa

REDACCIÓ29 Octubre, 2020
CAP-La-Granja.jpg

Centro de Atención Primaria Jaume I (Tarragona)
El CAP Jaume I

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de Tarragona dóna suport a les manifestacions que es faran a la ciutat per demanar millores en els Centres d’Atenció Primària (CAP). Aquestes protestes es duran a terme el proper dissabte i dimarts.

La més propera tallarà la carretera T11 al seu pas pels barris de ponent a partir de les 17h, i la segona es durà a terme davant del CAP Jaume I a les 18h. Les dues manifestacions, organitzades per les associacions de veïns properes als CAP, pretenen denunciar les mancances en el servei i exigir al CATSalut que prengui les mesures adients que permetin una millor qualitat del servei.

La CUP ja va presentar una moció al darrer Ple de l’Ajuntament en el qual demanaven enfortir i millorar l’atenció primària. La seva regidora, Laia Estrada, explicava que “les treballadores van desbordades i les usuàries estan patint, les protestes veïnals i de les professionals estan totalment justificades i cal anar a una”.

El grup anticapitalista insisteix en la necessitat d’enfortir i millorar l’Atenció Primària, així ho van expressar el darrer Consell Plenari on van presentar una moció amb el mateix títol, aprovada amb l’única abstenció del PP. La consellera Laia Estrada remarca que “les treballadores van desbordades i les usuàries estan patint, les protestes veïnals i de les professionals estan totalment justificades i cal anar a una”.

PUBLICITAT


REDACCIÓ25 Octubre, 2020
cup_toc.jpg

La CUP i altres organitzacions de l’esquerra independentista han convocat mobilitzacions per aquest dilluns contra el toc de queda i la “privació de drets”.

La convocatòria que estan distribuint per xarxes situa concentracions a les vuit del vespre a “diversos punts dels Països Catalans” que encara no concreten.

Els cupaires critiquen que la solució passi ara per “policia al carrer per vigilar els horaris” en comptes d’enfortir la sanitat, l’educació pública o suspendre els lloguers.

La convocatòria la signen la CUP, Alerta Solidària, Arran, COS, Endavant i el SEPC.

Tot plegat, després que el Govern hagi informat que el toc de queda a Catalunya serà entre les 22 hores i les 6 hores i que entrarà en vigor aquest diumenge a la nit.

 


PUBLICITAT


REDACCIÓ25 Octubre, 2020
12779285_10154026077594581_362858994020965952_o-1280x853.jpg

La Red Antirracista de Tarragona presentava la setmana passada una moció orientada a posar fi al racisme institucional a la ciutat. Després de la roda de premsa on 4 coordinadores de la xarxa van mostrar alguns matisos de la proposta, des del digital La República Checa vam entrevistar a una d’elles: “Naret” Elena Teran.

 

Què és el que s’inclou a la moció antiracial?
Acords d’habitatge, de salut pública i mental, d’empadronament. Trobem una mancança de persones migrades al cens de la ciutat. Tarragona és una de les ciutats d’Espanya amb més persones migrades i tenim la necessitat de saber quantes persones som, qui som i què necessitem. Pretenem erradicar les polítiques racistes que s’implanten des de l’Ajuntament.

Quins col·lectius discriminats defenseu amb aquesta proposta?
A grans trets, col·laboren SOS Racisme Catalunya, l’Assemblea de la Part Alta Lliure de Racisme, Reus Refugi, l’Associació de Senegalesos de Tarragona, la Comunidad Negra Africana y Afrodescendiente, Joves Multiculturals Musulmanes, Coordinadora Latina de Tarragona, Red de Mujeres Migrantes, l’Associació de Paraguayos, etc…

Comentàveu a la roda de premsa anterior que alguns d’aquests col·lectius han vist incrementada la seva racialització a causa de la crisi del coronavirus. Per què?
La pandèmia de la Covid-19 ha mostrat el que ja era evident, però els governs no s’atrevien a cridar pel seu nom: el racisme institucional i estructural. Creiem que és el moment de què les persones migrants racialitzades negres assumim espais polítics, que fem que ens escoltin després que no hagi hagut intenció d’escoltar-nos. Per exemple, el col·lectiu del Top-Manta de Barcelona ha denunciat el fet que 600.000 persones s’han quedat fora del Subsidi Mínim Vital. Uns altres exemples són l’augment d’identificacions policials per perfil ètnic a Tarragona, l’increment de desnonaments a persones migrants, la dificultat d’accedir a un habitatge digne, no poder anar als centres de salut per no ser posseïdor d’una targeta sanitària, els problemes psicològics greus de joves extutelats en situacions preocupants, etc. Això et dóna a entendre que sempre és la població negra la que es troba en aquestes situacions més vulnerables.

Hi ha una barrera “invisible” – que per a nosaltres sí que és visible – que impedeix el desenvolupament digne de la teva vida i veus que pots estar en pitjors condicions que un espanyol o un blanc per aquest simple fet.

Abans ha comentat que no hi ha hagut intenció de què facin cas a les seves propostes, a què es referia?                                                                                

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha manifestat el seu suport des del primer moment. Després s’ha sumat Esquerra Republicana (ERC), la qual després de no mostrar intenció de seure amb nosaltres per parlar i materialitzar acords com ens van dir en un principi,  just ara ens dóna suport a través de la moció. Entenem que políticament no és estrany, però des de l’activisme social i la ciutadania creiem que és hipòcrita.

PUBLICITAT

 


REDACCIÓ22 Octubre, 2020
Red-Antirracista2-1280x960.jpg

A l’esquerra, Elena “Naret” Teran

Red Antirracista presentarà demà al plenari de l’ajuntament de Tarragona una moció per garantir els Drets Fonamentals de les persones migrades, les quals consideren que pateixen racisme institucional. La proposta es portarà al consistori gràcies a la CUP i a Esquerra Republicana (ERC).

Entre les demandes antirracials hi ha un acord per a l’accés a l’habitatge que permeti l’empadronament de persones migrants, una salut pública i social igualitària, que es garanteixi un espai digne pels joves extutelats que es queden al carrer per la seva situació irregular, etc.

El document també rebutja la Llei d’Estrangeria, ja que “interpreta i defineix les persones immigrants irregulars com un col·lectiu sense drets, condemnat a ser mà d’obra barata i dòcil en l’economia informal. Es tracta d’una llei altament punitiva i que genera racialització, islamofòbia, racisme social i cultural al mostrar una imatge negativa de la immigració”.

Una de les coordinadores de Red Antirracista, Elena “Naret” Teran, comentava aquest matí en roda de premsa que “volem materialitzar discursos i acords amb aquesta eina ciutadana que és el plenari”. Tot i que Esquerra Republicana va mostrar la seva voluntat de treballar per assolir aquests objectius, la representant de la xarxa ha explicat que mai s’han assegut per parlar. Per aquest motiu, considera “estrany” el comportament del Govern de la ciutat, el qual dóna suport a la moció però “tira pedres fora” al·legant que aquestes mesures no són de la seva competència. “Naret” també ha volgut destacar que hi ha hagut un “silenci polític descarat” per part del Govern d’ERC i En comú Podem, ja que “quan vam preguntar per l’espai comú per als nois no vam rebre mai la resposta, encara esperem la resposta de Carla Aguilar”.

Entre les 14 organitzacions que confeccionen la moció hi ha SOS Racisme Catalunya, l’Assemblea de la Part Alta Lliure de Racisme, Reus Refugi, l’Associació de Senegalesos de Tarragona, la Comunidad Negra Africana y Afrodescendiente, Joves Multiculturals Musulmanes, Red de Mujeres Migrantes, l’Associació de Paraguayos, etc.

VÍDEOS

PUBLICITAT


REDACCIÓ19 Octubre, 2020
Flota-EMT.jpg

Mala maró a l’Empresa Municipal de Transports a Tarragona. En causa està el procés de selecció d’un representant dels treballadors al consell d’administració.

En una nota, la secció sindical de la USOC, la més representativa al comitè d’empresa, discrepa del modus operandi i lamenta la manca de transparència, la poca difusió i la marginació existent. El sindicat assegura que els treballadors eren aliens a tot acord i procediment de selecció. “El dia 18 de setembre es posa en marxa el procediment a la nostra empresa (EMT), amb la sorpresa de, mancant de l’acord íntegre, hi havia un únic aspirant a la plaça (al consell d’administració)”.

La USOC, després d’accedir al document facilitat per persones alienes a l’empresa, va decidir impugnar el procés selectiu. Es va suspendre temporalment el procediment fins que la Junta General d’Accionistes de l’EMT resolgués les al·legacions. “El passat dia 13, vam rebre la resolució de les al·legacions per part de l’Empresa, on es manifestava la desestimació d’aquestes, sense cap signatura”.

Davant d’aquesta situació rocambolesca, la USOC, després de reiterar el seu desacord, exigeix saber qui es responsabilitza d’aquestes decisions i qui signa el document. Ara com ara – recorden els sindicalistes – han obtingut el “silenci absolut” com a resposta, mentre prossegueix procés d’elecció.

L’entitat sindical deixa palès que, “en cap moment ha tingut ni tindrà la voluntat ni la intenció de ser partícip en aquest procediment, donades les condicions hagudes a l’acord, de la manera com s’ha anat desenvolupant tot i, si les nostres informacions no són errònies, per haver quedat deserta aquesta plaça a les altres Empreses municipals. Per alguna cosa serà”.

La USOC, que va fer arribat un correu a tots els grups municipals, agraeix l’empatia de la CUP i de Ciutadans. La resta dels partits sembla que ni senten ni pateixen…

PUBLICITAT


REDACCIÓ14 Octubre, 2020
teatre.jpg

La CUP acusa el govern de Pau Ricomà de castigar el sector cultural amb les noves mesures restrictives contra el coronavirus. Els anticapitalistes no es reveuen amb aquestes mesures, les quals fustiguen un sector ja castigat. “A més, critiquem que el govern municipal hagi tirat pel dret sense haver fet arribar prèviament aquesta decisió ni als grups municipals, reunint-nos d’urgència, ni als mateixos artistes perjudicats, que es van assabentar d’aquesta decisió a través de les xarxes socials”.

Laia Estrada

També consideren que “és incomprensible la falta de coordinació del consistori amb la Generalitat, governada pel mateix partit que a l’Ajuntament”. Segons “ens ha comunicat avui el govern municipal, no tenien constància que avui es farien públiques noves mesures restrictives aplicades per la Generalitat. Unes mesures que, un cop s’han anunciat, demostren que el govern de l’Ajuntament de Tarragona s’ha precipitat pel que fa a les restriccions en matèria de cultura i demanem que rectifiquin”.

La CUP entén que el grau d’incidència que pot tenir una administració local en quant a mesures per frenar la pandèmia és limitat. Amb tot, “si l’Ajuntament decideix anticipar-se, això s’hauria de fer intervenint en tots els àmbits en els que es tenen competències, cosa que no ha passat”. Els cupaires critiquen que les mesures afectin sobretot al sector cultural i, en canvi, enlloc de rebaixar l’aforament al transport públic, es limiti injustament l’accés a majors de 65 anys, o no es faci res per evitar aglomeracions a les portes d’equipaments públics, com són les escoles i instituts.

Finalment, els antisistema emplacem el govern d’ERC i ECP a fer un front comú des de tota la corporació municipal per reclamar a la Generalitat més recursos en Sanitat, especialment a l’Atenció Primària, i en Educació per tal de reduir d’una vegada les ràtios. “Enfortir aquests dos sectors és una eina clau per fer front a la pandèmia”, recorda la CUP.


REDACCIÓ13 Octubre, 2020
ajudes.jpg

Hi ha prou informació sobre les subvencions que atorga l’Ajuntament de Tarragona? La CUP entén que és fonamental assegurar que a les entitats i als col·lectius de la ciutat arriba la informació sobre com obtenir les ajudes i quines són. Els anticapitalistes recorden que hi ha subvencions de diferents tipologies (esportives, culturals, cooperació…).

Per la CUP, el problema és que “sovint aquesta informació no arriba a tots els col·lectius, ja que la difusió que se’n fa és limitada i només s’informa un cop s’ha obert el període per tramitar les sol·licituds”. La formació independentista apunta que sovint només reben aquesta informació aquelles entitats que anteriorment ja han rebut les subvencions.

Per evitar aquesta desinformació, els cupaires demanen que a la plana web de l’Ajuntament hi hagi un apartat permanent adreçat a les entitats de la ciutat, en el qual s’informi dels recursos i ajudes a les quals aquestes poden optar. A més, proposen que a l’apartat destinat a les subvencions hi hagi un calendari d’aquestes i el llistat de les darreres ajudes atorgades i les entitats subvencionades. En aquest mateix apartat també s’hi hauria de fer difusió dels materials que poden sol·licitar, així com dels espais que es cedeixen des del consistori i les condicions.

Això està relacionat amb la moció presentada per la CUP el passat novembre de 2019, molt similar a una altra que també es va aprovar el mandat anterior, en la qual s’acordava la col·laboració de l’Ajuntament amb les entitats mitjançant la cessió gratuïta de material i l’oferiment de recursos de suport.

En aquest sentit, la CUP recorda que a principis d’any es va dur a terme un modificatiu de crèdit de 10.000 euros per adquirir taules i cadires que després es poguessin cedir a les entitats i reclamen al regidor Hermán  Pinedo, responsable de l’àrea, que posi en marxa la cessió gratuïta d’aquest material als col·lectius.

PUBLICITAT

PUBLICITAT

PUBLICITAT


REDACCIÓ6 Octubre, 2020
jordi_marti.jpg

Com a treballador tinc diverses formes de mostrar el meu desacord amb l’organització del treball, que és competència de qui em té contractat, quan aquesta no respon a criteris racionals sinó d’una altra mena. De al mateixa manera, que sempre intento incidir-hi positivament per tal de fer tan bé com puc la meva feina, ja que penso que ningú més bé que els que treballem en un lloc podem saber com fer-ho millor.

Treballo a una escola, a un institut, i hi faig feines de docència. I la forma que històricament ha tingut millors resultats per incidir-hi en el sentit que explicava ha estat aturar la feina durant un, dos o més dies. Va ser així que com a treballadores i treballadors vam aconseguir la jornada de 8 hores el 1919 i va ser així com vam aconseguir les actuals condicions de feina als anys 80, en unes vagues duríssimes no prou historiades ni prou conegudes pels actuals docents.

En els darrers anys, deu o més, la feina a les escoles s’ha complicat moltíssim. La desinversió i els diners destinats i desviats a la privada, l’anomenin concertada o directament privada, s’han fet notar i molt. Com a treballadors, hem perdut poder adquisitiu, hem perdut drets de jubilació però, el més greu de tot, els governants (tots ells) han tractat la canalla com a no res, amuntegant-los en aules sense condicions ni professorat, amb ràtios impossibles i amb una diversitat que si no es pot tractar en grups heterogenis reduïts és condemnada a la massificació i la desatenció. Els manaires del Departament ho han fet bé, però, perquè tot i aquesta destrossa han aconseguit que els docents aguantin i no diguin res, aguantin i mirin cap a un altre lloc quan algú els diu que ens estan robant i no només el sou. Les excuses per no plantar cara són moltes, des de l’antològic «Jo faré vaga quan sigui indefinida» que diuen els que mai no en fan fins al «Jo no m’ho puc permetre» que obvia que mai, enlloc, cap treballador o treballadora s’ho podia permetre tant com ells o elles.

Sense mobilitzacions tothom sap que mai no aconseguirem capgirar una situació que té prou exemples negatius de cap a on volen anar els que manen (aquests sí que ho tenen clar) en altres estats d’Europa per saber que si no reaccionem ens trinxaran i passarem a ser un sector més dels precaritzats i, per tant, tan obedient com els amos volen, tan plegat a les seves exigències que el que ara tenim i veiem serà vist com a excel·lent. I no ho és.

La crisi de la Covid ha servit per fer petar les tensions que fa molts anys que arrosseguem i enguany a cada un dels centres hem vist com companyes i companys que no tenien cap intenció de jubilar-se han decidit deixar una feina que estimen tal com l’estima qualsevol persona que la faci perquè molts i moltes ja no aguantaven més. No aguantaven el menyspreu del Departament, les aglomeracions d’alumnat, el menyspreu cap a la seva tasca docent per petites parts de famílies, alumnat i periodistes magnificats per estaments com la inspecció, més interessats a mostrar la nostra feina com a desastrosa que no pas una altra cosa. Una magnificació que busca, ho tenim més que clar, fer més fàcil la substitució d’un model educatiu garantista per un altre de líquid, ‘xupiguai’ i infrafinançat (l’objectiu final és precisament això, desinvertir encara més i alhora convertir en negoci el que ho pugui ser). Els voltors de la Caixa esperen el moment per saltar a rosegar el que quedi i, de fet, tenen bons aliats en noms de prestigi, es diguin Bofill –i maten- o segle XXII.

Els dies 9 i 15 hi ha convocada una vaga general educativa a Catalunya. Participar-hi és una decisió personal però, com cada cop que hi ha vagues o protestes, cal saber què ens hi juguem. Desatesos pel Departament d’Educació, que ha mentit més que no respira, la gestió de la crisi sanitària als nostres centres ha estat nefasta, amb falsos contingents de docents que havien d’arribar, amb distàncies impossibles i ràtios absolutament desbordants. No, ara no fem vaga per augmentar salaris ni res semblant, en fem per exigir respecte, per no acotar més el cap i per no convertir-nos en «un petit obstacle» per a la desfilada militar final que converteixi els docents en no res davant canvis que, tal com no paren d’explicar-nos a través de tots els seus mitjans de propaganda, «seran espectaculars». Tant que convertiran les escoles en negoci per als de sempre… si no ho aturem.

Jordi MARYÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona


REDACCIÓ6 Octubre, 2020
laia4-1280x960.jpg

Des de fa mesos una bona part del focus mediàtic sembla haver pres especial interès al voltant de l’ocupació de pisos, fins al punt que des de la caverna mediàtica s’ha parlat d“okupandèmia”, servint als interessos de l’extrema dreta espanyola.

Del que no se’n parla, però, és de la sistemàtica vulneració del dret a l’habitatge. Un dret que la sacrosanta constitució espanyola recull però que als seus acèrrims defensors sembla no importar que s’incompleixi. Només les darreres setmanes s’han produït centenars de desnonaments, molts dels quals han acabat amb dures càrregues policials.

Tampoc no s’explica que l’Estat Espanyol és a la cua en habitatge social, doncs només en té 0,9 per cada 100 habitants, una xifra molt menor dels 3,9 de mitjana europea i que és ridícula si la comparem amb els 12,5 corresponents als Països Baixos. Si la comparativa es fa en relació al percentatge respecte el total d’habitatge, el resultat també és vergonyós. A l’Estat espanyol l’habitatge públic representa el 2,5% del total del parc d’habitatges, una xifra que queda molt lluny del 30% que trobem als Països Baixos i molt per sota del 9,5% de mitjana europea.

Igualment, s’acostuma a parlar de les ocupacions de pisos obviant que el 90% dels immobles ocupats són propietat de grans tenidors, o que en el 99,8% dels casos els pisos ocupats estaven totalment deshabitats. És més, no només s’oculta aquest tipus d’informació sinó que s’exposen situacions puntuals i aïllades d’ocupacions de pisos que no estaven deshabitats, com si es tractés d’una qüestió generalitzada, promovent una campanya de por i paranoia.

A més, se situa l’ocupació de pisos com un problema que apareix per si sol quan en realitat s’ha d’entendre com la conseqüència directa de l’empobriment creixent de la població. I en temps  de crisi econòmica l’empobriment de la població augmenta, alhora que es redueixen drets socials i, per tant, malauradament, la gent es veu abocada a autogarantir-se’ls com bonament pot. Per aquest motiu es produeixen la majoria de les ocupacions. O algú pensa que la gent ocupa per gust?

Que quedi clar que tot plegat no vol dir que haguem de negar ni minimitzar els conflictes greus de convivència que han tingut lloc en alguns casos a diverses ciutats, com és el cas de Tarragona. Al contrari. Cal tenir-los ben presents perquè precisament són els veïns i les veïnes qui pateixen les conseqüències, mai els grans tenidors, de la problemàtica creixent de la vulneració del dret a l’habitatge juntament amb l’augment de pisos buits als nostres municipis. Un fet pervers doncs l’enfrontament s’acaba produint entre les mateixes classes populars, que és justament el que més interessa als voltors que mercadegen amb el dret a l’habitatge.

És per aquests motius que, tenint en compte que som a l’inici d’una nova crisi econòmica, és urgent que les administracions públiques despleguin polítiques d’habitatge reals i tangibles d’una vegada per totes. En el cas de Tarragona, no ens va sorprendre que durant el mandat anterior, el govern del PSC i el PP ignorés totes les nostres reclamacions sobre habitatge, però no ens ho esperàvem d’un govern que es fa dir d’esquerres com l’actual. De fet, recordem que durant la campanya electoral el dret a l’habitatge va ser un dels temes clau defensat per ECP, que són precisament qui se n’encarreguen a l’actualitat. Tanmateix, la realitat és que les polítiques d’habitatge brillen per la seva absència.

Cal crear una borsa pública de lloguer social i la millor manera de fer-ho és mobilitzant el gran parc de pisos buits presents a la ciutat, tant sancionant com incentivant. Per això és imprescindible disposar del cens de pisos buits a la ciutat, per saber quants en tenim, on són i de qui són, així com facilitar ajudes per a la rehabilitació de pisos desocupats que posteriorment es destinin a lloguer social. D’aquesta forma podrem sancionar els bancs i grans tenidors o fins i tot expropiar-los, si persisteixen en mantenir els seus pisos permanentment desocupats.

Laia ESTRADA
Portaveu del Grup Municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ1 Octubre, 2020
jordi_marti.jpg

L’1 d’octubre de 2017 va ser una dia dels que comencen a primera hora del dia i tens ben clar que tot el que hi passi durarà i durarà, no vint-i-quatre hores sinó molt i molt més. Un dia que arribava ple de sensacions acumulades des de feia dies, setmanes, mesos i anys. Perquè allò que pensàvem que faríem aquell dia donava sentit a moltes de les coses que havíem fet en els mesos anteriors, moltes de les que havíem fet durant gairebé mitja vida o més.

Mai m’ha emocionat massa això de posar una papereta dins d’una urna, per què ens hem d’enganyar? Que a això li diguin democràcia ho trobo una gran presa de pèl, perquè democràcia (el poder en mans del poble si fa no fot) per mi inclou poder decidir sobre tot, sempre, en tot moment; i no només un cop cada quatre anys entre un botxí o un altre que normalment s’assemblen tant que si no són iguals tenen tan poques diferències que ni es noten. No, votar sol no és res a què puguem dir-li democràcia i massa sovint serveix de cortina de fum per negar altres fets molt més determinants que el nom d’un president, qui serà el cap de no sé què o qui és la nova secretària general de no sé on.

L’1 d’octubre del 2017, però, el fet de votar suposava un clar desafiament a l’Est01at, a l’Estat espanyol en aquesta cas, que era qui es negava a admetre que, malgrat ser absolutament legal, aquell referèndum d’autodeterminació que havíem decidit fer, el volíem fer i el faríem. Compte», si hagués estat il·legal jo també hi hagués participat, perquè era just poder decidir col·lectivament sobre un tema com la independència o al dependència i la justícia, per mi, sempre és més important que la Llei. De fet, la majoria de les lleis, al llarg de la història de la humanitat han estat escrites contra la majoria de les persones per grups reduïts que amb elles només volien ampliar, refermar o crear la seva dominació.

Just abans d’anar cap a Sant Pere i Sant Pau, l’Eduard i jo vam quedar amb el Jaume, que havia vingut expressament des de Londres per documentar la jornada. Com ell, milers i milers de persones van acudir des de l’exterior i des d’altres indrets dels Països Catalans aquell dia no només per documentar què passava sinó, sobretot, per veure i viure en directe, posant-hi el cos si calia, una jornada història. Una jornada històrica perquè el referèndum havia arribat, tal com ja es preveia, enmig d’una repressió de l’Estat que començava a mostrar les urpes, acumulava professionals de la porra en vaixells a Barcelona i Tarragona i s’anunciava des del poder com a violenta, tot i que nosaltres teníem més que clar que si hi havia violència aquesta no vindria des de la banda de les qui defensàvem les urnes per solucionar un conflicte que era, és i serà polític, malgrat els intents de l’Estat per convertir-lo en un simple problema d’ordre públic o en un tema judicial.

Els darrers dies havien estat complicats. Jo, com a conseller de l’Ajuntament de Tarragona, però també com a membre de la CUP de Tarragona, havia assistit a desenes de reunions, trobades, preparacions… res que no haguessin fet desenes o centenars de persones del meu voltant i més enllà. Aquesta forma de fer multitudinària era el que més m’agradava de l’organització del referèndum. És clar que hi havia gent que tenia moltes més responsabilitats que altres, gent que ho havia pensat gairebé tot i que rumiava allò que calia fer i allò que no s’havia de fer, però també és cert que la decisió final de ser-hi, de formar-ne part, era individual, venia d’arreu i no entenia d’especialistes. Cada persona que formava part del grup més petit que garantia que res no fallés era tan important com les que havien pensat, per exemple, on amagarien les urnes que la policia no parava de buscar.

Al Camp de Tarragona, la recerca d’urnes i paperetes ens havia donat unes imatges precioses. Desafiaments a Valls, a la caserna de la Guardia Civil o enmig de encartellades multitudinàries entre formacions militaritzades de la policia d’ocupació que, desplegada per fer por, no entenia que la gent se’n rigues a al cara dels que només saben obeir i fer mal quan els seus caps, sempre polítics, els ho manen.

De matinada, a l’Institut de Sant Pere i Sant Pau ja hi havia les primeres persones, era obert i a poc a poc s’hi van anar sumant desenes de dones i homes, algunes conegudes i altres encara no. A poc a poc s’anava muntant tot, es repartia cafè, papers amb indicacions de com s’havia de fer la resistència no violenta en cas que calgués (se’n va fer una tirada de 5.000), s’engegaven ordinadors, es parlava de què podria passar depenent de com arribés la policia, es posaven a lloc les taules… Salutacions i més salutacions, abraçades i més abraçades, gent que ens anàvem sumant. Menjar compartit, bon humor i alegria de veure que tot anava a poc a poc però bé.

En un moment determinat, un cotxe ple de gent arribà davant del col·legi electoral i d’ell, a banda d’algunes persones, en sortiren urnes, urnes que en entrar al col·legi foren rebudes com a veritables heroïnes. L’Estat, amb milers i milers de policies i militars, havia estat incapaç de trobar aquells contenidors de plàstic que, amb l’escut de la Generalitat, servirien per votar. Setmanes després, sabríem que n’hi havia diversos jocs preparats, que aquelles s’havien guardat a la Catalunya del Nord, previ desembarcament a Marsella procedents de la Xina. Elna fou el lloc triat per guardar-les emmagatzemades fins que arribà l’hora de distribuir-les entre centenars de cases de persones que, sense cap excepció, mantingueren el secret absolut sobre el material que guardaven a casa. Tothom tenia més que clar que sense urnes no hi hauria referèndum i allò que calia era, precisament, fer el referèndum i burlar l’Estat en un dels seus mantres més repetits aquells dies: «no es farà referèndum perquè no hi haurà urnes i tampoc hi haurà paperetes.» Hi havia urnes i hi havia paperetes, malgrat els escorcolls policials i militars a impremtes, redaccions de periòdics i empreses de bustiatge. L’Estat, doncs, havia perdut la seva primera batalla.

Les emocions eren moltes però calia estar atents al que podia passar, ja que si érem en aquell col·legi era, bàsicament, perquè diverses informacions apuntaven que podia produir-se algun fet violent com a conseqüència d’amenaces diverses d’un reduït grup de neonazis que es movien aquells dies pel barri i que ja havien protagonitzat algun incident. Repeteixo: «neonazis» i afegeixo, familiars de guàrdies civils, no «veïns del barri» com deien alguns mitjans aleshores. Preveient possibles incidents, quan van arribar els primers Mossos d’Esquadra a controlar què hi feia tanta gent allí en aquelles hores de la matinada els vam indicar que en el mateix carrer on hi havia el col·legi electoral hi havia un cotxe amb uns nois al seu interior que ens semblaven sospitosos. En ho semblaven, digueu-li prejudicis, perquè tenien la mateixa estètica skinhead que els feixistes del MSR que treien pit pel barri. Els policies els van demanar la documentació, igual que a nosaltres, i res més va passar amb ells, ja que les més de 150 persones presents al col·legi estàvem en actitud ni hostil ni violenta, tot el contrari, i les votacions no s’hi donaven encara perquè encara no eren les nou.

Una mica abans d’aquella hora, la Laia Estrada, el Jaume i jo vam baixar al centre de Tarragona. La Laia per poder votar al seu col·legi i jo, amb el Jaume, per participar en una tertúlia de Catalunya Ràdio a través dels estudis de Ràdio Ciutat de Tarragona. Arribades les nou i començat el debat de la tertúlia, només hi vaig poder participar un cop, ja que a aquella hora es difonien les primeres informacions i les primeres imatges en què es veia clarament la repressió policial desfermada que esdevindria tònica dominant durant aquell matí. Arribaven notícies sobre la presència de policies antiavalots en diversos col·legis de Tarragona i, veient que allò podia acabar malament després de presenciar escenes d’una violència i crueltat extremes a la tele, des de la ràdio es va decidir aturar el debat en què participava i, nosaltres, marxar cap al nostre col·legi. La Laia ens va trucar que moltíssimes furgonetes de la Policia Nacional s’havien presentat a Sant Pere i Sant Pau. Vam córrer cap al nostra col·legi i, en arribar-hi, ja vam tenir clar que el que hi havia allà era una autèntica ocupació del barri per part dels uniformats. Com a regidors de l’Ajuntament de Tarragona, ens vam dirigir a l’operatiu policial, desmesurat i que havia fet un cordó d’antiavalots a l’institut mentre unes desenes de policies més intentaven entrar al centre educatiu. La resposta d’alguns policies que no eren antiavalots i que van voler contestar-nos va ser que ens apartéssim d’allà, que allò era un dispositiu per aturar un acte il·legal que s’estava produint en el centre educatiu i que aquell no era el nostre lloc. Vam demanar d’entrar al centre i aleshores la contesta va ser una bateria de mirades d’odi i empentes amb els seus escuts, mentre una policia ens filmava les cares al dictat d’un dels que donava ordres.

Allà es preveia una massacre. 150 persones de totes les edats estaven darrere de la reixa de la porta de l’institut. A fora, desenes de policies antiavalots feien un cordó davant el munt de gent del barri que s’havia apropat al col·legi en veure l’arribada de policies en formació militar i fortament armats. La gent de fora del cordó els cridava de tot, que anessin a buscar lladres al Congrés, que allò era un vergonya, que marxessin i, sobretot, «Libertad, libertad». Més enllà d’aquest munt de gent del barri, hi havia un reduidíssim grup de neonazis darrere d’una estanquera cridant «viva la policia» i «Viva España». Davant de l’institut, un grup de policies van decidir entrar a buscar les urnes, però enlloc de fer-ho per la porta, darrere de la qual hi havia moltíssima gent aplegada, van començar a picar amb grans malls per fer un forat a la paret de ciment armat del centre. Després de veure que allò no portava enlloc i d’una negociació amb diverses de les persones que hi havia a dins, la porta de l’institut va cedir, la van trencar, i van robar algunes de les urnes que hi havia al centre, així com centenars de paperetes. La seva retirada del barri va ser enmig de crits multitudinaris dient-los que marxessin.

A l’interior del col·legi, en entrar-hi una indignació absoluta, moltíssima gent plorant i abraçant-se i dient, amb la cara, que tot i no tenir les urnes s’havia guanyat, s’havia derrotat als de la porra sense donar ni un sol cop, sense provocar cap ferit entre els seus. Entre els nostres sí que n’hi havia, perquè en una situació com aquella és ben normal que els atacs d’ansietat, els ofecs i el mal que fa caure al terra després de rebre una empenta amb totes les forces d’algú entrenat per fer mal es multipliquin. Tothom tenia ben clar que, malgrat les imatges de sang i ferits que ja corrien per la xarxa, a Sant Pere i Sant Pau ningú no s’havia tirat enrere, tothom havia posat el cos davant de les porres i si hagués calgut tothom hauria fet resistència pacífica davant la dictadura dels violents. Sense cap mena de dubte, allò era nou. Les persones que sempre hem defensat la no-violència i la desobediència civil teníem els ulls com taronges perquè, un cop més però ara en la nostra contemporaneïtat, el poble havia resistit, no s’havia arronsat i, per tant, havia tornat a donar vida a la cèlebre frase de Garcia Oliver el 19 de juliol de 1936, «Amb l’exèrcit, sí que es pot» però a la nostra, d’una forma diferent però que per a  alguns com jo era complementària.

Aquell dia, sense cap mena de dubte, vaig assistir a la sentència de mort d’Espanya a Catalunya, signada per la mateixa policia, actuant com a exèrcit, contra dones i homes grans, de totes les edats, xiquets i xiquetes, per tal de complir una ordre que els obligava a impedir que poguéssim votar i fer-ho, segons alguns dels «cervells pensants» dels atacs, sense massa miraments. Quan, al vespre i en els dies que seguiren l’1, vam veure a casa les imatges de molts altres llocs vam constatar que en alguns casos no només sense miraments sinó amb la voluntat expressa de fer mal, de fer molt mal. I quan un Estat l’únic que té per mantenir la seva unitat és la força desfermada contra la seva població és clar que podrà durar més o menys però ha perdut el consens necessari per existir, per ser. A Sant Pere i Sant Pau, els únics que van aplaudir l’actuació policial aquell dia van ser els neonazis i un Estat no s’aguanta amb quatre cap-rapats, ni amb cent, ni amb mil.

Aleshores, va arribar la bona notícia: que el cens havia passat a ser universal i, per tant, tothom podia votar on volgués. Jo havia d’anar a votar al Priorat però a partir d’aquell moment em podia quedar tot el dia a Tarragona i votar allà, on semblava que caldria ser-hi i mantenir la calma tant com fos possible.

Desmuntat el col·legi electoral de Sant Pere i Sant Pau ens vam dirigir cap al col·legi electoral de l’Institut Martí Franquès, el més gran de la ciutat. El dia abans, una colla de gent s’hi havia quedat per mantenir-lo obert i fer-hi diverses activitats i durant el matí també hi havia programats tallers de ioga i de pancartes, que acompanyaven la jornada. En arribar-hi allò feia feredat. Centenars de persones (quan al migdia les vam comptar n’hi havia vora 1.200 persones al recinte de l’institut), moltíssimes taules i una de les tanques de l’institut que dona directament al pàrquing de la Policia Nacional on anaven arribant grups de furgons i desenes de policies amb urnes que havien robat en diversos indrets de la ciutat. No paraven d’arribar notícies inquietants i imatges indignants sobre una repressió que per molt que la intentin amagar i ens acusin precisament als que la vam rebre de protagonitzar-la sabem perfectament i en tenim mil i una proves que va partir constantment i sense treva fins a la tarda de la banda dels uniformats. A alguns, és lògic, se’ls va lesionar el canell de tant pegar gent que l’únic que volia, que volíem, era votar. La vergonya d’obeir ordres com la que aquella gent tenien hauria d’haver omplert les comissaries de gent plegant d’una feina com aquesta. No es va donar el cas. Deu ser que els va agradar tornar a mostrar-se, amb uniforme blau o negre, com els seus predecessors d’infausta memòria. O, siguem clars, que la majoria de policies obeeixen ordres criminals amb molt de gust.

Cap al migdia, ens vam assabentar que la Policia Nacional havia encerclat l’Institut Tarragona i estava entrant sense cap mirament dintre. Caminant ens vam traslladar fins a la plaça Imperial Tàrraco, on un desplegament policial immens tenia aturat el trànsit, amb el suport de la Guàrdia Urbana de la Tarragona ballesteril, i impedia el pas de gent normal fins a la porta de l’institut. Entre la gent em vaig trobar Jordi Salvador, diputat al Congrés per ERC, que em va explicar com, després d’acreditar-se com a diputat, uns policies l’havien empès per no deixar-lo entrar al col·legi sense cap mena de miraments. Vaig saludar Sergi Albarran, d’ERC, i vaig veure de lluny algun regidor del PSOE, com el Pau Pérez, mentre repartíem avellanes entre la gent del voltant.

Quan els policies que havien pegat a tort i a dret a l’interior de l’Institut Tarragona van sortir, ho van fer emportant-se per davant qui van trobar. Van ser escridassats per centenars o milers de persones que érem a les immediacions de la plaça i es van tancar en ells mateixos d’una manera que va fer possible moments d’alta tensió. Era buscat o era ineptitud per part seva? No ho sabrem mai. El que sí sabem és que el seu replegament va propiciar escenes de violència policial duríssimes com poques vegades s’havien vist a la ciutat en les darrers temps. Moltes persones van ser apallissades sense solta ni volta. No per participar en atacs contra la policia, sinó només i purament perquè eren més fàcils de pegar que altra gent. Els cops van anar només en una direcció: de la policia cap a la gent, i gent com Sergi Albarran van ser pegades amb plena intenció de fer-los mal. De les furgones en van sortir policies armats amb piloteres i van efectuar trets a l’aire. Després de molts minuts de màxima tensió, es van replegar camí d’un altre objectiu.

Nosaltres vam tornar a l’Institut Martí Franquès pendents del que pogués passar, que no semblava que fos res bo, vist el que havíem vist a la Imperial i vist el que ens arribava a través de les xarxes socials. La Policia Nacional i la Guardia Civil estaven protagonitzant atacs contra la gent d’una duresa que posava els pèls de punta, tot i que no entendríem la totalitat de l’atac fins que el dia acabés i uns dies després. Aquell 1 d’octubre, aquests cossos policials van protagonitzar l’atac més salvatge i ampli contra la gent del que se suposava que era el seu poble en la contemporaneïtat. Un atac realitzat amb l’excusa que s’estava realitzant un referèndum que ells qualificaven d’il·legal. Un atac que no amagava que havien perdut Catalunya i, malgrat la ineptitud de polítics i partits, la desafecció havia esdevingut rebuig total a l’Estat, a la seva violència i, de retruc, a la seva nació i les seves formes. L’1 d’Octubre l’Estat espanyol va posar el seu punt i final a l’ocupació d’aquesta part dels Països Catalans. Que aquest punt final tanqui la història és un altre tema però, en aquell dia que dura anys, el no retorn es va assegurar, a Tarragona, al Priorat i arreu de les quatre províncies.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter