REDACCIÓ30 Novembre, 2020
L’advocada Maria Mercè Martorell és un dels noms que no es poden dissociar de la Declaració de Tarragona com a Ciutat Patrimoni de la Humanitat. 
La seva implicació, diplomàcia i esforç de la seva regidoria van ser fonamentals per aconseguir que Tarragona aconseguís aquest reconeixement patrimonial ara fa 20 anys. En una entrevista al digital larepublicacheca.cat, la tarragonina explica com van ser les ‘negociacions’ i què pensa de l’estat del nostre patrimoni. Recomana a l’actual executiu municipal, liderat pel republicà Pau Ricomà, que es cuidi una mica més dels visitants que cerquen les rutes patrimonials i culturals, perquè amb ells tota la ciutat guanya econòmicament.
Com veu el patrimoni a Tarragona?
Per mi el patrimoni de Tarragona, és magnífic, i cada any que passa ho és una mica més, perquè les noves tecnologies i les recreacions virtuals que s’han fet, cada vegada ens permeten entendre més fàcilment aquest patrimoni dins el context de la ciutat actual.
Quan vàrem celebrar el Cinquè Aniversari de la Declaració, l’any 2005, vam inaugurar la gran maqueta de la Tàrraco Romana, que va construir el maquetista Elies Torres, i que podem veure a l’Antiga Audiència a la Plaça del Pallol. Aquella maqueta i els anys següents les maquetes de la resta de monuments integrants de la Declaració, van permetre veure el Conjunt Arqueològic de Tàrraco, en el context de la ciutat al segle II d.JC. Avui les recreacions virtuals, ens permeten fer un pas més, i veure aquests espais tal com eren, i com es transformen, fins a integrar-se en la ciutat actual.
Que representa aquest llegat dels nostres avantpassats?
Aquest llegat dels nostres avantpassats, és un Conjunt Arqueològic excepcional, autèntic i únic com a conjunt, ja que aquests són els criteris que va reconèixer i valorar la Declaració del Centre de Patrimoni Mundial de la UNESCO. I ho és perquè ens ensenya la importància i la grandesa que va tenir Tarraco en el context de la Hispania Romana, com a capital de la província més gran de l’Imperi, la Hispània Citerior; però no sols per això, sinó pel fet que aquestes restes arqueològiques perviuen en els carrers, places i negocis de la ciutat, 2000 anys després d’haver estat edificades, ja que la ciutat ha conviscut amb aquest patrimoni fins als nostres dies; i aquest va ser un fet molt valorat pel Centre del Patrimoni Mundial de la UNESCO, i que molt poques ciutats romanes tenen.
El cuidem prou?
El cuidem i l’hem cuidat el que hem pogut en cada moment; però les grans crisis que es van iniciar el 2008, va ser molt llarga, i ara ens trobem amb una nova situació de crisis social i sanitària, i amb aquest escenari, és molt difícil fer inversions en el patrimoni de la ciutat. El que és important és seguir fent el manteniment i la conservació de cada un d’aquests espais, i quan les condicions millorin, tornar a fer projectes i grans inversions…
Vostè va tenir un paper important perquè Tarragona fos ciutat patrimoni mundial. Alguna anècdota digna de registre?
Sens dubte el moment de la Declaració. Recordo estar amb el cor a la gola, i una imatge del nostre Aqüeducte es projectava a la pantalla, de la sala del Centre de Convencions de Cairns on se celebrava l’Assemblea del Centre del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Tot això mentre el romanista Henry Clear, que en aquell moment era el president d’ICOMOS, i que havia realitzat el mes de gener de 2000 la visita a Tarragona, anava explicant la importància de la Candidatura. Els minuts es feien eterns, i finalment després de rebre el suport de molts països, el president del Centre del Patrimoni Mundial, va dir que el Conjunt Arqueològic de Tàrraco passava a formar part de la Llista de Béns Declarats Patrimoni Mundial. Sens dubte va ser el millor moment de la meva vida política. Va ser un gran honor i un gran goig, poder encapçalar la Delegació que representava a Tarragona, i rebre en nom de la meva ciutat, una distinció única com és la Declaració.
Quins van ser els hàndicaps perquè Tarragona assumís aquest estatut?
El primer, que quan es va tramitar la Candidatura de Tàrraco, Espanya era el país del món amb més declaracions de Patrimoni Mundial, per tant era complicada la tramitació de noves declaracions.
Per altra part, la Llista de Declaracions del Centre del Patrimoni Mundial, és molt exclusiva, i només hi són inclosos els béns més rellevants, ja siguin béns culturals, naturals, mixtes, industrials o immaterials. Per això, per arribar a la Declaració, es van haver de passar per tres fases eliminatòries, que era el primer examen i aprovació per part d’ICOMOS a inicis de l’any a París, la segona l’aprovació pel Bureau del Centre del Patrimoni Mundial, el mes de juny també a París, i la tercera que era la declaració i inclusió a la Llista de Béns Patrimoni Mundial, per part de l’Assemblea de Centre de Patrimoni Mundial de la UNESCO, que l’any 2000 es va celebrar a la ciutat australiana de Cairns, molt a prop de la Gran Barrera de Coral també declarada Patrimoni Mundial per part de la UNESCO.
La candidatura feia sis anys que s’havia iniciat, per tant va ser un camí llarg i difícil, però finalment la Declaració de Tarraco va passar les tres fases en només 11 mesos. La primera fase va ser a inicis de l’any 2000 i la Declaració el 30 de novembre de 2000.
De què ha servit aquesta catalogació?
Sens dubte ha servit de molt. Si fem un esforç d’imaginació, per intentar visualitzar com seria Tarragona, sense la Declaració, segurament no ens agradaria massa: ens trobaríem amb una ciutat molt diferent de la que coneixem.
Quan una ciutat pren la decisió d’iniciar la tramitació d’una Candidatura a Patrimoni Mundial, assumeix un compromís d’autolimitació, per protegir cada un d’aquests espais que integren la Declaració, i no només els espais propis, sinó el seu entorn. Això suposa una clara i valenta opció, que en el nostre cas va assumir el govern municipal i la ciutadania. Pensem que tot el subsòl del terme municipal, està protegit, i qualsevol intervenció en el mateix, s’ha de fer sota el control dels serveis d’Arqueologia de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat i del mateix Ajuntament, per evitar la desaparició de restes.
Abans de la Declaració, cada vegada que apareixien troballes arqueològiques en el subsòl o en l’interior d’un local o d’una casa, aquestes restes es veien com un problema i moltes vegades acabaven desapareixent o s’amagaven. Avui 20 anys després, això és impensable. La Declaració va realçar el nostre Patrimoni, pels que ens venen a visitar, però també i – això és el més important – va afavorir el nostre patrimoni, pels mateixos tarragonins i tarragonines, i el que abans es veia com un demèrit, a partir de la Declaració, es va començar a veure com un valor afegit i diferencial.
La Declaració va permetre poder accedir a l’1% Cultural del Ministerio de Fomento, que va portar a la subvenció més important rebuda a Tarragona i que va anar a la restauració de l’Aqüeducte. Ens va permetre rebre fons FEDER per l’Amfiteatre i altres espais; rebre premis per la tasca de recuperació del Circ Romà que va iniciar l’alcalde Recasens. Va permetre accedir amb prioritat a subvencions, precisament per ser Patrimoni Mundial.
D’altra banda, la Declaració va permetre a Tarragona, poder sol·licitar integrar l’exclusiu Grupo de Ciudades Españolas Patrimonio de la Humanidad. Vàrem trigar sis anys, però el juny del 2006 es va aconseguir la incorporació al Grup, amb tot el que això ha significat a nivell de promoció turística, així com de desgravacions fiscals per les empreses que invertien en el Patrimoni de la ciutat.
També va fer possible l’Agermanament amb la ciutat de Pompeia, quelcom impensable per Tarragona, fins aquell moment, i que no seria possible, sense la Declaració.
Creu que Tarragona podria treure més profit pel fet de ser Ciutat Patrimoni de la Humanitat?
Tarragona en pertànyer al Grupo de Ciudades Patrimonio de la Humanidad Españolas, es beneficia d’unes promocions a escala nacional, europeu i també internacional, que cap de les ciutats de Grup es podria permetre de manera individual. Recordem quan a la Revista de l’AVE, sortia un magnífic reportatge de cada una de les ciutats, i aquest és només un exemple.
De totes maneres, sens dubte, sempre es pot fer més, i així ha de ser. Ens hem de marcar dia a dia noves fites, per treure més profit d’aquesta Declaració. Ara estem en un moment molt complicat que no permet els viatges, ni la mobilitat, però quan tornem a la normalitat, esperem de cara a la campanya d’estiu, es renovin esforços, per recuperar el temps perdut. Per a moltes persones, Tarraco i el seu patrimoni, encara no són prou conegudes.
Tarragona s’ho creu en el potencial que representa el patrimoni?
Els tarragonins i les tarragonines, sí que s’ho creuen. Pensa Ricard que el dia 30 de novembre de l’any 2000, quan es va conèixer la Declaració, i es va fer una tronada des de la Plaça de la Font, mentre tocaven totes les campanes de les esglésies de la ciutat, i sonaven les sirenes dels vaixells al Serrallo, les persones que es trobaven pel carrer es felicitaven els uns als altres.
Va suposar un reconeixement per part d’un organisme com el Centre del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO i això va generar un goig i un orgull de ciutadania, pel seu passat i el seu patrimoni. Però és molt important mantenir aquest sentiment d’amor a la nostra ciutat i al nostre patrimoni. Aquesta és una tasca que s’ha de fer dia a dia des de l’Ajuntament i les entitats de Tarragona i amb la implicació de tots els tarragonins i tarragonines.
Què faria per potenciar-lo encara mes?
Potenciar més Tàrraco Viva. És un model de reconstrucció històrica que va dissenyar en Magí Seritjol, i que junts vàrem treballar molt per a consolidar-lo. Els primers anys no va ser gens fàcil, però ara ja és un clàssic de la ciutat, i s’ha de seguir impulsant el seu creixement.
Per altra part, vàrem posar en marxa amb totes les escoles de la ciutat un projecte que es deia “L’Escola adopta un monument” que liderava la Maite Martorell des de l’àrea de Patrimoni, i que consistia en el fet que cada escola escollia un monument de la ciutat al que adoptar, fos per proximitat o per una altra raó, i dels més petits als més grans treballaven des de diferents vessants aquell monument. Això implicava a totes les escoles i escolars de la ciutat i per extensió a les seves famílies. Per a aquest projecte, que vàrem presentar al Premi Europa Nostra, Tarragona va rebre aquest premi. Va ser una llàstima que es deixés de fer, perquè potenciava la sensibilització de la ciutadania i en especial la dels nens i joves pel Patrimoni de la ciutat, i això és molt important perquè ells són el futur de Tarragona.
Crec que també seria interessant, quan torni la normalitat, recuperar els Cicles de Concerts als espais patrimonials: Muralles, Circ, Pretori, Casa Canals…..
Tarragona té alguna cosa a envejar a les altres Ciutats Patrimoni?
El temps que porten declarades altres ciutats, que van ser pioneres a Espanya. Ara celebrarem 20 anys de la Declaració de Tàrraco, però quan Tarragona ni tan sols es plantejava presentar la candidatura, ciutats com Àvila o Càceres, feia molts anys que havien estat declarades. Àvila va ser declarada l’any 1985 i Càceres en 1986, per tant aquestes ciutats, celebraran aquest any i el proper respectivament els 35 anys de la seva declaració.
Tarragona és una ciutat que té indústria, comerç i un turisme tradicional de sol i platges, per aquest motiu va trigar molt més a veure la importància del seu patrimoni arqueològic romà i plantejar-se emprendre el camí de la Declaració.
Hi ha un sector turístic que cerca només el vessant patrimonial de les ciutats? L’aprofitem prou?
HI ha turistes que cada any s’interessen per visitar les noves declaracions a Patrimoni Mundial, per aquesta raó la declaració és una garantia de que trobaran allò que cerquen. Nosaltres ja ho vàrem poder comprovar l’any següent a la Declaració, moment en què es va veure un gran increment del turisme.
Aquest turisme cultural busca ciutats referents de la cultura i del patrimoni i hem de seguir treballant per fidelitzar aquests sectors. És un turisme que valora el que veu i és un públic exigent de cara al manteniment, la senyalització dels espais i les noves tecnologies.
Crec que l’hem d’aprofitar molt més. Tarragona té un actiu que cap de les altres Ciutats Patrimoni de la Humanitat Espanyoles de la Península tenen: el mar. És un actiu a aprofitar de cara al turisme i als creuers.
Aquest govern s’ocupa prou d’aquest sector?
Crec que s’hauria de treballar molt més. Aquest és el tipus de turisme que més interessa a la ciutat, perquè camina pels carrers, compra al comerç local, va als restaurants, pernocta als hotels, en definitiva, la seva visita ens beneficia econòmicament.
És un turisme que valora el que veu, i que no l’afecta, si l’oferta turística d’un altre país és més econòmica, com pot passar amb el turisme de sol i platja. El turisme cultural si vol visitar Tarragona, és perquè sap el que trobarà. A més no oblidem que la província de Tarragona té tres Declaracions de Béns Patrimoni Mundial, que per ordre d’antiguitat en la seva declaració són el Monestir de Santa Maria de Poblet (1991); l’Arc Rupestre del Mediterrani (1998) i el Conjunt Arqueològic de Tàrraco. També tenim les declaracions immaterials com els Castells i la Dieta Mediterrània (2010). Per tant, tenim molt per oferir i hem de publicitar-ho cada vegada més.
PUBLICITAT
REDACCIÓ
El Ayuntamiento ha anunciado que las grietas detectadas en el Amfiteatro han crecido y por tanto decidirán actuar de urgencia. Ante el devenir de los acontecimientos y por cómo se estan sucediendo las declaraciones, he decidido que debo exponer públicamente los hechos que conozco de primera mano, al haber sido trabajador de este recinto en el puesto de funcionario interino y con funciones de subalterno vigilante.
Al poco tiempo de empezar a trabajar en el amfiteatro, en el verano de 2016, me dí cuenta de la presencia de grietas de diversa consideración en varios sitios del Amfiteatro. Concretamente, en la gradería de la media cavea a la derecha de la porta triumphalis, en la fachada de la misma puerta, y en ambas esquinas de los podia con el acceso a la arena. Estas últimas fueron las que más me llamaron la atención, ya que agrietaban completamente varios sillares de estas esquinas. Extrañado por esto, informé oralmente a varios/as técnicos/as del Museo de Historia en visitas rutinarias, a lo cual me respondieron que ya eran conscientes de su existencia y que el Amfiteatro presentaba problemas de estabilidad que se estaban estudiando. Sabiendo que los técnicos competentes en la materia estaban informados/as de este hecho, mi responsabilidad laboral acababa ahí.
Alarmado por esto, presenté un nuevo parte por escrito al Ayuntamiento. El proceso de presentar un parte consiste en rellenar un formulario escrito, y hacerlo llegar a las oficinas centrales. Por una mayor agilidad, y para poder incluir las fotografías donde se apreciaba cómo se había ensanchado la grieta, decidí enviar un mail al arqueólogo municipal incluyendo las fotos. Al día siguiente recibí la amonestación oral por parte del encargado de subalternos en aquel momento, que literalmente me dijo “admiro tu amor por las piedras, pero a partir de ahora dedícate sólo a hacer tu trabajo. Ante tal afirmación, le recordé respetuosamente que las funciones del subalterno del MHT incluían avisar de cualquier desperfecto o deterioro en los recintos.
Ni tengo los conocimientos de arquitectura para hacerlo ni creo que deba valorar la magnitud de las grietas. Sí que puedo decir que se podía haber actuado al menos mínimamente procediendo a la eliminación de la vegetación de la zona, en especial las hiedras. La raiz de la hiedra se introduce en las grietas y con el crecimiento de la planta actua como verdaderas barrenas. Respecto a la grieta de los sillares se podía haber detenido su avance apuntalándolo provisionalmente, que es lo que creo que se piensa hacer.
