24. Abril 2024

Arxius de cinta bellmunt | Diari La República Checa

REDACCIÓ19 Juny, 2022
cinta-bellmunt.jpg

Aquella tarda del 19 de juny de 1987 feia calor, encara que comparat amb les temperatures actuals, era molt moderada. Sempre, a prop de les 16 h, les redaccions dels mitjans de premsa escrita començaven a prendre cos i els qui érem responsables de les corresponsalies també iniciàvem les hores de dedicació més intensa amb la màquina d’escriure, a teclejar les nostres cròniques, les que podíem, perquè algunes a vegades fins tard no teníem tota la informació o sorgia un fet nou que obligava a canviar totes les previsions del consell de redacció del migdia. També era l’hora en què començàvem a dictar les cròniques que ja teníem elaborades a les teclistes.

Jo era corresponsal de l’Avui i començava a dictar per telèfon les meves notícies a alguna de les teclistes que m’ho agafaven des de la redacció de Barcelona. No sé molt bé com va ser, però de cop i volta, segurament el company que controlava els teletips, va donar l’alarma de que hi havia hagut un atemptat a l’Hipercor de l’avinguda Meridiana, a Barcelona; la teclista que m’atenia aquell dia m’ho va comentar molt espantada i jo vaig sentir una sacsejada al meu cor.

Aquest gran establiment està a tocar de La Sagrera, el meu barri d’infantesa i adolescència, on hi tinc encara grans amics i amigues, persones conegudes, el cole de les monges (Mare de Déu dels Àngels), el dels Padres (Jesús Maria) on vaig fer el COU, la Parròquia de Crist Rei i totes les activitats que jo feia al seu voltant: l’Esplai, la Coral…) i l’Associació de Veïns… O sigui, que pel cap de cop i volta em van venir, com si d’un malson es tractés, centenars de persones que podien haver estat víctimes d’aquella barbàrie.

El pitjor de tot va ser la impotència que senties en no poder comunicar-te amb ningú del teu entorn emocional més pròxim, la duresa durant hores de no saber si estaven vius, morts, ferits…

De seguida vaig començar a trucar a gent que coneixia del barri i ningú no em contestava. Era l’època del telèfon fixe, del fax, dels missatgers… Res de mòbils ni d’Internet i, per tant, no existien les xarxes socials ni els WhatsApps. Mirat amb la perspectiva del pas del temps, tot era molt rudimentari, però era la tecnologia de l’època i la telefonia es va col·lapsar. No va ser fins ja avançada la mitja nit que vaig poder parlar amb persones estimades de La Sagrera. Per sort, el meu univers més immediat estava sa i estalvi, però l’atemptat havia deixat 21 morts i 45 éssers humans ferits. Horrorós!

Recordo com de llarga es va fer aquella jornada, amb amics i amigues de Tarragona que m’acompanyaven aquelles hores. Mentre avançava la tarda, les notícies que arribaven per les agències cada vegada eren més cruels i tristes, mentrestant anava provant pel telèfon a veure si algú contestava, i a l’altra banda ningú no responia. Van ser moments d’angoixa, molt difícils, maniobrats amb l’escalf de companys i companyes de redacció de l’Avui que t’anaven dient coses.

Relacions humanes i paisatges
Des que vaig marxar de La Sagrera, els anys vuitanta del segle passat, sempre he portat aquest barri al meu cor, i encara ara hi tinc molts vincles, però llavors tot just feia un any que havia marxat de Barcelona per instal·lar-me a viure a Tarragona i aquell període de temps tan recent de deslligar-te de la ciutat que t’ha vist néixer i créixer els primers anys de la teva vida, feia que tot tingués més sentit, que li donessis més valor a les relacions humanes i als paisatges que ara estaven lluny.

El pitjor de tot va ser la impotència que senties en no poder comunicar-te amb ningú del teu entorn emocional més pròxim, la duresa durant hores de no saber si estaven vius, morts, ferits… Tenia molts amics i amigues que anaven sovint a la plaça d’Hipercor a passar l’estona, era un punt de trobada, o bé, a comprar; la meva àvia mateixa petava la xerrada cada tarda amb les seves amigues. Les 16.08 h, quan va esclatar el cotxe bomba, coincidien amb el moment del dia que algunes d’elles estaven o passaven per allí.

Van ser moments d’angoixa, molt difícils, maniobrats amb l’escalf de companys i companyes del diari Avui que m’anaven informant

Va ser, en definitiva, un moment molt colpidor, als meus 23 anys, quan en una altra ciutat tot just començaves a buscar-te la vida, però el teu cap i el teu cor estava encara amb més intensitat a La Sagrera. Era xocant saber d’una massacre terrorista en espais on sempre hi havia hagut una convivència veïnal exemplar, plena d’humanitat, d’estimació, d’integració social, de solidaritat…

M’alegra comprovar sovint que la meva estimada Sagrera continua sent un barri que és mou per la pau, per la cordialitat, per la igualtat, per la justícia social, per la cultura, per integrar la diversitat i, sobre tot, per intentar el gran repte de que l’espècie Homo sapiens, la nostra, sàpiga assolir un món millor.

Cinta S. BELLMUNT ✍🏻


REDACCIÓ9 Juny, 2022
cinta-bellmunt.jpg

Cada vegada que tanca un establiment que ens ha acompanyat al llarg de períodes importants de les nostres vides ens quedem una mica orfes, igual que quan perdem un ésser estimat. Ara bé, en el cas de la llibreria La Capona, que abaixarà persiana a finals de juny, hem de celebrar que sigui per la merescuda jubilació de les tres persones que han estat al capdavant.

Desconeixem encara si hi haurà alguna alternativa o el negoci es reconduirà d’alguna manera, avui dia sembla que no, però en tot cas, la ciutadania de Tarragona ha d’estar superagraïda pel servei que ens ha propiciat durant 25 anys el Pau, el Pitu i el Ricard.

A La Capona, en el meu cas, no només he tingut la gran sort de què m’hagin localitzat, i ràpid, llibres que d’entrada no tenien i que a vegades eren rars, sinó que, a més, allí he presentat alguns dels meus llibres com Gitanes i gitanos catalans o les Pàleo receptes, La dieta dels nostres orígens per a una vida saludable, escrites a quatre mans amb l’Eudald Carbonell i traduïdes a quatre idiomes.

Precisament, amb aquest arqueòleg i amic hem organitzat allí diferents actes, ja fossin per donar a conèixer altres publicacions seves o d’algú del nostre univers professional relacionat amb l’evolució humana o del nostre àmbit emocional i d’amistats. La Capona sempre ens ha rebut amb els millors honors i quan, pel motiu que fos, no hem presentat allí el llibre, ells ens han acompanyat portant exemplars on calgués.

La Capona tanca i sap greu per la pèrdua d’una llibreria, però tampoc podem ser persones ingènues. Des que ells van obrir, el juliol de 1997, el món editorial ha fet un gir espectacular, motivat sobretot per la irrupció d’Internet que ha modificat enormement els nostres hàbits de compra i de lectura, entre moltíssimes altres coses.

Recordo fa sobre quatre dècades, quan jo encara vivia a Barcelona, l’emoció amb què un amic meu, l’Enric Sant, em va portar a un bar llibreria del carrer Balmes, perquè mentre prenies una copa o un cafè podies llegir els volums que deixaven gratuïtament. Era ja una manera distinta de consumir lectures, que més tard s’aniria estenent a altres indrets.

Fora bo, per tant, ja que ha canviat el model de negoci de les llibreries, generar algun tipus d’iniciativa emprenedora on la compra, la lectura de llibres i pot ser altres activitats com debats, exposicions, concerts o per què no, prendre alguna cosa, hi poguessin conviure: la llibreria en un sentit ampli. Tant de bo les ganes d’algú amb els ajuts públics o privats que calguin que poguessin donar nova vida a La Capona, que a la seva manera, ha estat sens dubte un revulsiu de la vida cultural de Tarragona.

Cinta S. BELLMUNT ✍🏻

PUBLICITAT










REDACCIÓ25 Desembre, 2020
Cinta-Bellmunt4.jpg

Fa menys d’un mes que Tarragona celebrava els 20 anys des que la UNESCO va declarar les restes de Tarraco com a Patrimoni Mundial de la Humanitat.

L’Ajuntament va organitzar diversos actes telemàtics com webinars i debats envers aquest tema. Una d’aquestes propostes va ser el documental de Cinta Bellmunt: Tarraco al món, 20 anys de Patrimoni Mundial’, el qual es va emetre per TAC12 i  encara es pot gaudir via YouTube. Es tracta del seu primer documental com a guionista i productora. De fet, Bellmunt va seguir d’aprop la fita històrica, sent periodista de de Cultura i Universitat del ‘Nou Diari’.

Com va arribar la idea del documental?
Just el cap de setmana abans del primer confinament des del Museu d’Història de Tarragona van contactar amb mi per comentar-me que enguany se celebraven 20 anys de la inclusió del conjunt arqueològic de Tarraco al llistat de Patrimoni Mundial de la Unesco i s’havia d’elaborar un programa d’actes. 

Entre les coses que vam posar damunt la taula des del primer moment hi havia un vídeo institucional commemoratiu d’aquesta fita. Ens va semblar que calia explicar com s’havia aconseguit, quines estratègies es van posar en marxa quan l’Ajuntament de Tarragona va decidir emprendre el camí cap a la Unesco i dues dècades després que havia servit aquest esforç. Però calia constatar també que el procés per recuperar el patrimoni de Tarraco ve de molt lluny, de quan després de la Guerra del Francès Tarragona queda arrasada i als anys vint del segle passat comença la seva revitalització amb l’expansió del port i el creixement de la ciutat que posa al descobert importants restes. Així que partim del 1920, perquè cent anys semblava un temps adient per veure l’evolució d’aquest conjunt arqueològic i els esforços que s’han fet per la seva preservació i socialització.

Què ha significat aquest projecte per vostè?
Ha estat molt vital i emocionant, així com una gran font de bon estrès i d’aprenentatge. És el meu primer documental i li he dedicat moltes hores. Era una de les moltes assignatures professionals que encara tinc pendents. Es podria dir que vaig descobrir l’arqueologia l’any 1986 quan vaig arribar a Tarragona. Poc després sorgiria el TED’A (Taller Escola d’Arqueologia), que va revolucionar aquesta ciència per la seva manera exemplar de treballar. Vaig anar seguint el que feien, que era molt, per recuperar Tarraco, i des de mitjans locals, primer, i després com a corresponsal, era un dels temes que sempre m’agrada de tractar.

Porto més de 30 anys observant de prop els passos que s’han fet i em va fer molta il·lusió que pensessin en mi, ja no sols pel documental, sinó per portar gran part de la programació relacionada amb els 20 anys Patrimoni Mundial. Així que una mica sabia de què anava el tema, però calia treballar un guió i fer molta feina de producció. En tot cas, ha estat com un reconeixement al treball que com a periodista havia dut a terme durant anys sobre Tarraco. He estat molt contenta de retrobar-me amb persones que en aquells anys tractava sovint i ara he vist per entrevistes, perquè m’han facilitat documentació… També m’ha anat molt bé realitzar una feina diferent de l’habitual, i això sempre és un repte, un estímul i en aquest cas, també un orgull fer memòria d’una fita tan important i contribuir a la seva socialització.

I què creu que representa per la ciutat?
És un cas d’èxit que demostra que els somnis no s’assoleixen en un dia i que a Tarragona es treballa per recuperar el patrimoni arqueològic des de fa molts anys. Ser Patrimoni Mundial no va ser fàcil, però la ciutadania s’hi va abocar moltíssim. En el camí cap a la Unesco quedava clar que no era una idea d’uns polítics i prou, sinó que Tarragona s’havia fet seu aquest desig, que els habitants de la Tarraco actual s’estimen el patrimoni i volen el millor per a ell. Per tant, es demostra que les il·lusions ben gestionades i amb esforç poden assolir fites com aquesta, per fer de Tarraco un indret encara més universal i reconegut, a l’elit del turisme cultural i d’un gran valor científic, únic i excepcional en molts aspectes.

Quins han estat els majors reptes a l’hora de produir el documental?
Primer tenir clar què calia explicar, centrar molt els continguts per assolir un relat on s’havia de donar certa coherència a fets que en principi podrien semblar que no tenien res a veure i, en canvi, és obvi que hi ha una evolució. I un repte molt important era trobar el material adient, sobretot les imatges. En aquest sentit, hi ha hagut una feina considerable de trucar a diverses institucions i arxius que s’han bolcat per aconseguir tot allò que pogués ajudar a fer una obra tan atractiva com sigui possible. A més, tot aquest procés de documentació s’ha realitzat en plena pandèmia i l’accés als llocs estava molt limitat en dies i hores, però la resposta ha estat fantàstica.

Hi ha algun nou repte a la vista?
M’han compartit una idea d’una productora que pensa en un documental i si es tira endavant potser els ajudi d’una manera o altra, però tot està a les beceroles. Ara bé, després d’aquesta primera experiència de ‘Tarraco al món, 20 anys de Patrimoni Mundial’, no m’importaria de continuar amb nous projectes en aquest àmbit professional. De fet, fa més d’una dècada vaig assistir a un curs de guionatge perquè sóc molt consumidora de documentals i estar a l’altra banda també m’ha resultat molt engrescador.

PUBLICITAT


REDACCIÓ23 Maig, 2014

‘Petjades tarragonines a Catalunya’, aquest és el títol del llibre que es s’ha presentat aquesta nit al Teatre Tarragona. Les vivències del monsenyor Miquel Barberà escrites per la periodista Cinta Bellmunt, ara estan plasmades en paper.

El Mossèn signant llibres
El Mossèn signant llibres

La idea va ser de l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, després d’haver coincidit en un viatge amb el Mossèn Barberà. L’edil es va adonar, aleshores, del “paper important que Tarragona havia tingut en moments molt significatius de la Història de Catalunya”, ha explicat la periodista durant l’acte de presentació.
L’alcalde va intentar convèncer el sacerdot per escriure les seves memòria, però va rebre un no com a resposta, a causa de la seva modèstia. Aleshores, Ballesteros va optar per un ‘pla B’, Va demanar a la periodista Cinta Bellunt que l’ajudés en aquesta fita, ja que “havia tractat” amb el mossèn. Miquel Barbarà va decidir, finalment, acceptar la invitació de la reportera i li va facilitar l’execució d’aquesta “veritable obra de memòria històrica”.
El llibre es composa d’un conjunt d’entrevistes que són, en definitiva, les vivències  i fets històrics (inèdits) de Barberà.
El hall del Teatre de Tarragona s’ha omplert fins a la bandera per assistir a l’acte. Autoritats polítiques, socials i eclesiàstiques han volgut recolzar un mossèn que “és estimat i respectat pels tarragonins”, a banda de ser “un pou de saviesa i memòria històrica viva”.
L’alcalde Ballesteros quan ha estat qüestionat sobre  la necessitat de ‘donar veu a aquestes vivències”, ha dit que Mossèn Barberà és com un petit monument de memòria històrica que volem preservar. Es tracta “de la història i memòria viva de la transició a Catalunya des de Tarragona”.
A l’acabar l’acte, el mossèn, emocionat i des de ‘la humilitat’, ha agraït a tots aquells que han fet possible que les seves vivències siguin compartides per lectors.