20. Abril 2024

Arxius de castillo | Diari La República Checa

REDACCIÓ14 Febrer, 2021
viñuales-1-1280x960.jpg

Tot apunta que Carlos Castillo i Rubén Viñuales, dos dels protagonistes tarragonins d’aquestes eleccions al Parlament de Catalunya, entraran a la cambra catalana amb certa comoditat. Ara mateix, Esquerra Republicana lidera a la demarcació de Tarragona amb 6 escons, Castillo és el 4t a la llista, per la qual cosa es convertiria novament en diputat. Pel que fa a Viñuales, és el número dos del Partit Socialista, la formació que arrasa al Tarragonès i al Baix Penedès amb 4 escons a la província. Per tant, tot fa pensar que Viñuales entrarà per primer cop al Parlament. Si tot continua igual, el canvi de color de Castillo (del PSC a ERC) i de Viñuales (de Cs a PSC) els hi sortirà bé.

PUBLICITAT


REDACCIÓ29 Gener, 2017

De moment, hi ha dues cares conegudes que es perfilen com a candidats a l’agrupació local del PSC a Tarragona: Bego Floria i Carles Castillo. Una altra persona podria entrar en disputa, però, ara per ara, s’ho està rumiant. 

La presidenta de l'EMT, Begoña Floria
Begoña Floria

Mentre no hi ha cap dubte en relació a l’elecció de Roc Muñoz com a primer secretari de la Federació del Partit Socialista al Camp de Tarragona, les incògnites arriben quan es parla dels candidats a liderar l’agrupació local de Tarragona. Muñoz haurà de compaginar, a partir del proper dia 4 de febrer, les funcions d’alcalde de la Canonja amb les responsabilitats del primer secretari socialista.

A finals de febrer està previst que es procedeixi a l’elecció, a través de primàries, del substitut de Josep Burgasé al capdavant de l’agrupació local del PSC. De moment, hi ha tres possibles candidats, mentre que dos ja sonen amb força. Serà, sens dubte, una guerra de taurons i on alguns pesos pesants del partit es veuran obligats a posicionar-se.

castillo_
Carles Castillo

El diputat Carles Castillo i la portaveu del govern de Ballesteros, Begoña Floria, podrien assumir el paper de contrincants en la disputa per la primera secretaria de l’agrupació local. Castillo no confirma ni desmenteix aquesta possibilitat.

Bego Floria es fa la despistada i llença pilotes fora. L’altre potencial candidat, de món acadèmic, encara s’ho està rumiant, ja que no vol avançar si no té algunes certeses.

Encara que, ni Castillo ni Bego confirmin la seva intenció de disputació la presidència de l’agrupació, el cert és que els dos estan protagonitzant moviments estratègics amb alguns sectors del partit.

floria_castillo
Castillo i Floria en una imatge d’arxiu

De fet. Carles Castillo en les passades eleccions per a l’agrupació ja va fer l’amago, d’enfrontar-se a l’incombustible Josep Burgasé. En aquesta ocasió és més que probable que l’exregidor d’Urbanisme i Seguretat Ciutadana i actual diputat, vulgui mesurar forces amb la dona amb més influència del govern de Josep Fèlix Ballesteros.

Això no obstant, Floria, en el cas que oficialitzi la seva candidatura, haurà de fer front als retrets relacionats amb la seva investigació en el Cas Inipro.

Si es presenta i aconsegueix els vots necessaris per convertir-se en la líder dels socialistes tarragonins, seria la primera vegada que una dona ostenta aquest càrrec en la història del partit de la rosa.

 

 


REDACCIÓ10 Febrer, 2016

OPINIO

 

 

Hay que esforzarse por no descarrilar La locomotora vencía al aire, a la gravedad, era el progreso sobre rieles, la esperanza, la modernidad, el futuro…

ELENA PONIATOWSKA: El tren pasa primero

 

Castillo defensa les primàries 'socialistes'
Carles Castillo

Comentábamos en la anterior entrada que los trenes son ingenios sumamente útiles y que pueden ser escenario de los fenómenos más diversos. Hablábamos del póker y mientras escribo estas líneas se me viene a la cabeza una secuencia de Con la muerte en los talones a la que la inefable censura franquista decidió quitar el sonido para que no quedase tan claro que, en aquel coche-cama, Cary Grant y la guapísima Eva Marie Saint perpetraban un adulterio en toda regla. En fin… Tengo la sensación de que en el PSOE y, quizá en mayor medida, en el PSC, la militancia y sus cuadros se sienten en un tren de alta velocidad que se acerca vertiginoso a un lugar de cambio de agujas pero con la conciencia de que hay que tomar el camino adecuado porque una indecisión en el peor momento nos llevaría a descarrilar.

Ahora bien, asumida esa realidad, las opciones y hasta las estrategias para decidir qué vía debe seguirse los próximos cientos de kilómetros son cuando menos, controvertidas. Como no todo van a ser metáforas y chascarrillos ferroviarios, voy a ir desgranando lo que, en mi opinión, puede estar detrás de los distintos puntos de vista y voy a empezar a analizar cuestiones que están sobre la mesa pero de las que no se habla cuando se mentan las famosas «líneas rojas».

Y es que hoy quiero hablar de algo tan supuestamente anodino como la ley electoral… Quienes nos dedicamos a esto, y no tanto nuestros votantes, sabemos que las leyes electorales están muy lejos de ser cuestiones técnicas; su redacción está cargada de una honda intencionalidad política que tiene que ver de manera primordial con el modelo de Estado (o de Comunidad Autónoma), con el peso mayor o menor de los partidos políticos en el desarrollo democrático, asimismo, y en sentido contrario, con el peso mayor o menor de la ciudadanía en las decisiones que se toman.

El ciudadano medio sabe que existen importantes disfunciones entre el número de votos y la representación que estos votos tienen en el Parlamento. El caso que más llama la atención, desde siempre, es el de IU: en las últimas elecciones generales casi un millón de votos y dos diputados. Pero no es el único caso singular.

Los que vivimos en Catalunya recordamos aquellos comicios al Parlament en los que el PSC ganó en número de votos pero CiU en escaños. ¿Cómo puede ser esto? Asimismo, en el parlamento vasco es frecuente la circunstancia de que los partidos abertzales de distinto signo alcancen un número total de votos claramente mayoritario pero, sin embargo, se han dado ocasiones en los que ni siquiera alcanzaban la mayoría necesaria para gobernar (así llegó a lehendakari el compañero Patxi López).

Quizá en futuras entradas me detenga a explicar, técnicamente, las peculiaridades de las distintas leyes electorales españolas y a qué lógica responde cada una de ellas. No lo haré en este momento pero sí daré un par de apuntes sobre los ejemplos propuestos: un diputado al Parlament por Barcelona «cuesta» del orden de 65.500 votos mientras que uno por Lleida precisa menos de 30.000 sufragios. Asimismo, un diputado por Álava – provincia o, como dicen ellos, «territorio histórico», tradicionalmente centralista – necesita unas 13.000 papeletas para alcanzar un asiento mientras que en Vizcaya (feudo tradicional del PNV) 46.000 votos no garantizan la elección.

Una de las condiciones que pone Podemos (lo sé, ¡acabo de mentar a la bicha!) para formar un gobierno de coalición es la reforma de la ley electoral, una ley electoral que en el Congreso provoca las conocidas disfunciones y que en el Senado, por sus peculiaridades, hace que el PP (en este caso), con menos de un 30% de votos, posea cerca del 60% de los escaños.

Una ley electoral que forma parte de un diseño político, el de la Transición, que nos ha sido de extraordinaria utilidad y ha dado a España uno de los períodos de estabilidad económica y política más largos de la historia. En el entorno del 78 nos dotamos de unas reglas de juego que no puedo menos que calificar de inteligentes.

Al final, las cosas no son buenas ni malas per se. Funcionan o no funcionan. Cumplen o no cumplen la finalidad para la que fueron diseñadas. Y dentro de estas reglas de juego se encontraba una ley electoral pergeñada para dotar al parlamento de mayorías estables, en la que las provincias (circunscripciones) pequeñas no se sintieran ninguneadas por su escasa población y en la que los aparatos de los partidos políticos, que en aquella época parecían ser lo más concienciado de la sociedad, tuvieran un papel primordial en el desarrollo de los acontecimientos.

Casi con seguridad, aquella ley electoral fue la mejor que se pudo redactar para una sociedad ilusionada pero que venía de la larguísima noche del franquismo y para la que, salvo señaladas excepciones, la participación política resultaba exótica. Y seguimos en el tren. El panorama político al que nos enfrentamos los socialistas no es nada fácil. Que nos lo digan a Tarragona. El convoy avanza, el control del guardagujas se vislumbra cada vez de manera más nítida.

Entre nosotros hay quien parece refractario a los cambios importantes así como quien opina que en un momento histórico hay que tomar decisiones osadas y que el país (no El País, que eso da para otro capítulo) está en condiciones de experimentar una reforma política de inmenso calado y que somos los socialistas quienes debemos protagonizar el cambio, aunque ello nos suponga compartir la cabina con personajes que no nos gustan y cuyas intenciones últimas adivinamos aviesas.

La ley electoral, que hasta ahora nos ha beneficiado, se nos puede volver en contra de un momento a otro. Es nuestra responsabilidad pues, decidir la vía adecuada o, quizá, descarrilar.

Carles CASTILLO
Diputat del PSC al Parlament de Catalunya
http://carlescastillotgn.blogspot.com/


REDACCIÓ25 Setembre, 2015

ELECCIONS  2015

La campanya electoral arriba a la seva fi. Després de quinze dies molt intensos (i molt de temps abans per preparar-la) aquesta nit s’acaba la campanya i a mitjanit ja comença la jornada de reflexió que servirà perquè tots els catalans (els que vagin a votar) decideixin a quina força li donaran la seva papereta a les eleccions del diumenge.

El candidat socialista Carles Castillo
El candidat socialista Carles Castillo

Carles Castillo, candidat per Tarragona del PSC, ha afirmat que la seva campanya “ha sigut dura però m’ho he passat molt bé”. El socialista ha fet un repàs general de què han fet durant aquests dies i ha destacat són els únics que “hem presentat un programa amb propostes socials, cada dia” i pensades per millorar la qualitat de vida de la gent. Entre aquestes propostes, Castillo ha destacat la de proporcionar una ajuda a les 15.000 famílies de Tarragona (província) “que viuen de l’aire”, ja que no els entre cap ingrés. L’ajuda socialista seria d’uns 564 euros mensuals.

Amb un pressupost “ajustat a la realitat”, la campanya de Castillo ha costat 3.750 euros, sense comptar les banderoles, els cartells i els tríptics “que això es gestiona des de Barcelona, ho diem per no enganyar a ningú”.

Castillo ha demanat el vot de tota l’esquerra no independentista, de tots aquells de Ciu moderats que no vulguin aquest ‘lio’ i a tots els progressistes perquè només nosaltres podem aturar les retallades, ha expressat el socialista.

“Passi el que passi el diumenge, ens hi deixarem la pell”, ha dit Castillo.

A banda, ha declarat que està molt decebut de Germà Bel i de la candidatura “Junts pel Mas” perquè no “han presentat res, només independència, independència i independència”.

Per concloure, el candidat ha expressat que en aquestes eleccions “tindrem una sorpresa a les urnes, que són les enquestes més importants”.

Jonathan OCA
jonathan@larepublicacheca.com


REDACCIÓ17 Desembre, 2014

Permeteu-me que, un any més i per començar, comenti un motiu afegit per a felicitar-nos; un a més a més per avui a aquesta celebració de l’aniversari de la Guàrdia Urbana de Tarragona:

Com veieu aquí darrere, l’any 1974, després de vèncer no poques dificultats que els més grans recordareu i els més joves ni us podeu imaginar; el consistori, encapçalat per l’alcalde Ricard Vilar, va aprovar la creació d’una secció femenina de la policia municipal.

En aquella ocasió, i així ho volem reconèixer ara, els polítics de l’època van fer un gest que convertia Tarragona en una de les ciutats pioneres en la incorporació de les dones a la seva Policia Municipal.

Però les persones que es van mostrar més agosarades i a les què realment hem d’adreçar el nostre agraïment i admiració, van ser aquelles vuit dones que van optar per provar fortuna com unes pioneres en una feina que, especialment en aquells moments, era dura i no  gens reconeguda; i perquè van lluitar contra tots els prejudicis del món, i els van guanyar.

Les dones que van iniciar aquest camí que les ha portat fins a una integració total al cos, van ser (8 dones):

Anna Ma Blaya Martínez

Maria Antònia Barberà Samaniego

Glòria Garcia Piñol

Concepción España Grisaleña

Maria Pilar Berenguer Rojas

Maria del Carme Manero Segura

i les dues agents que encara es troben en actiu

 

Maria Dolores Navas Barea avui caporala, coordinadora dels agents de la Sala de Coordinació i Atenció Ciutadana

i Maria Teresa Roca Navarro, agent de la Unitat d’Atenció al Públic.

 

A l’actualitat al cos de  la Guàrdia Urbana de Tarragona hi ha un total de 23 dones.

Demanem a totes les dones de la Guàrdia Urbana si us plau que pugin i s’apropin aquí.

Avui, que toca fer balanç, els he de confessar que, fa set anys i escaig (quasi 8 ja), quan vaig assumir el càrrec de conseller de seguretat ciutadana, no em podia imaginar, ni tan sols intuir, les dificultats i les satisfaccions que anava a trobar-me en el camí i que, com a màxim responsable de la Guàrdia Urbana, he recorregut amb tots vostès. I el que he aprés també amb vostès.  Així que vaig a expressar-ho tal com ho sento: sóc un conseller de seguretat ciutadana profundament orgullós d’aquesta Guàrdia Urbana, i de ser part de la mateixa durant un temps de la seva història.

Però avui el protagonisme ha de ser col·lectiu, perquè és un sincer homenatge a tots els membres de la Guàrdia Urbana, en un dia en què celebrem els 157 anys de la creació d’aquest cos, que ja des dels seus orígens va ser considerat com la millor resposta per aconseguir la pau i el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Tarragona. Per garantir el gaudi del seu espai públic.

Vull agrair la presència de tots els representants dels cossos policials que avui estan presents aquí per celebrar amb nosaltres la nostra festivitat.

Tots vostès són el reflex de la col·laboració institucional i de la coordinació existent entre els cossos de seguretat a la ciutat de Tarragona. TOTS! Sense cap mena d’excepció. La Guàrdia Urbana col.labora sempre amb qui li demana.

Especialment significativa ha estat durant els darrers anys l’estratègia d’incrementar la coordinació i la cooperació amb els Mossos d’Esquadra, i cóm no?, la Guàrdia Civil, en la prevenció i persecució del delicte i el manteniment de la pau ciutadana. Però també naturalment amb el Cos Nacional de Policia en allò de la seva competència, i fins i tot amb la Policia Portuària, que s’ha incorporat a les Juntes Locals de Seguretat, en bona lid, i amb la que ens uneix una sincera i profunda estima.

Junts (TOTS) hem aconseguit resultats molt notoris. S’han desarticulat bandes juvenils que estaven delinquint i atemorint als joves, s’han desarticulat també xarxes que distribuïen drogues a la ciutat i s’ha detingut els implicats.

Entre tots estem fent un enorme esforç per combatre els problemes de la societat, i en aquesta batalla, com els he dit, estem aconseguint avenços importants. A les Juntes Locals de Seguretat hem analitzat les xifres, i encara que en aquest any, en alguns casos hi ha una disminució de les infraccions penals, i en d’altres les xifres són de contenció, no podem abaixar la guàrdia i hem de continuar donant una resposta constant i especialitzada per ser eficaços en la lluita contra el delicte, la delinqüència i l’incivisme.

Sóc conscient que queda molt de camí per recórrer i molta feina per fer. Hem de mantenir un cert grau d’insatisfacció, que lluny de desanimar-nos, ens ha de servir per a tot el contrari. Ha d’actuar com un revulsiu, com un esperó, perquè tots els que tenim una responsabilitat en la seguretat de les persones, ens esforcem, cadascú en el seu àmbit d’actuació, per oferir la màxima seguretat a tots els ciutadans i ciutadanes de Tarragona.

Per altra banda, tots coneixem i patim les delicades circumstàncies econòmiques per les quals travessa mig món, i a les que la ciutat de Tarragona i la Guàrdia Urbana no en són alienes en absolut. No vaig a parlar d’això. Només vull destacar que, tot i aquestes difícils circumstàncies, sempre he trobat per part de la plantilla de la Guàrdia Urbana una voluntat inqüestionable per millorar el servei al ciutadà. És cert que la crisi ha aturat el nostre objectiu d’assolir la xifra de 100 nous efectius que preveia el Pla Director i de reforçar l’estructura de comandament, amb  l’increment de noves places de caporal i sergent, però això no ha restat ni una mica de la decisió que ens inspira i amb la qual avancem cap un model de policia especialitzada i de proximitat, perquè som coneixedors que la seguretat en una ciutat com la nostra és una qüestió complexa, però, com ja els he dit en diverses ocasions, la seguretat a Tarragona és una prioritat i un dels eixos d’actuació del govern de la ciutat.

 

I ja saben que hi ha una frasse que m’agrada molt, que l’he repetit moltes vegades a dintre de la Guàrdia Urbana, i que crec que reflexa el canvi cap a on ha d’anar en general la Politica si volem representar de veritat la ciutadania: FACTA NON VERBA.

Fets, i no paraules. I és que, malgrat la complicada situació, i els problemes múltiples que hem trobat al camí, tenim una nova i flamant comissaria, després de molts anys de trobar-nos en un lloc indigne, i deixeu-me posar l’accent en un “logro important” i del que potser no som conscients. Des del 2007 a avui, la GUT ha vist incrementat el seu pressupost en més d’un 70%. En 7 anys.

Naturalment, com hem apuntat, ens hauria agradat arribar a més, però no ha estat possible.

En aquesta línia els vull anunciar avui el ferm compromís i l’esforç pressupostari que estem fent de cara a l’any vinent per incrementar la plantilla, l’estructura de comandament i l’adquisició de nous vehicles i mitjans tècnics. Aquest compromís i esforç tindrà reflexe puntual als propers pressupostos municipals.

[…]

I jo no puc més que manifestar avui públicament l’orgullós que em sento de treballar amb tots vostès, perquè vostès fan bé la seva feina, gaudeixen fent-la i aspiren a millorar-la cada dia. Així és fàcil entendre la gran professionalitat que han assolit, i també perquè la ciutadania truca majoritàriament a la Guàrdia Urbana quan té un problema.

La seva professionalitat i el seu afany de superació parlen per si mateixos.

Finalment, per acabar, transmetre, un cop més, la meva més sincera felicitació a tots els membres de la Guàrdia Urbana que han estat condecorats en el dia d’avui, als membres dels altres cossos policials, autoritats, funcionaris i particulars que també han estat condecorats o felicitats. Un merescut i just reconeixement a la seva tasca, que també faig extensiva a les seves famílies.

A tots vostès, la meva més sincera enhorabona.

Moltes gràcies.

Pel bon servei en general, per mantenir en bones condicions la ciutat i els seus espais públics; i per, això ja a nivell més personal, haver-me posat a l’abast l’experiència de conèixer-los, i d’haver estat el responsable polític que, ja a dia d’avui, més temps ha estat al capdavant de la GUT a la democràcia.

Moltes gràcies.

Carles CASTILLO
Regidor de Seguretat Ciutadana de Tarragona