28. Març 2024

Arxius de Beatriz Álvarez | Diari La República Checa

REDACCIÓ20 Setembre, 2022

Els colors de setembre omplen els carrers d’ocres tebis i acollidors. Tot va tornant a ser com era i la vida arriba de nou tímida i lànguida, amb horitzons de retrobada i escalf, serena i calmada lluny de fulgors estivals. A poc a poc les mirades tornen a parlar i les ànimes se senten més properes, nous aromes de flames que envolten de foscor la tardor.

I de sobte va arribar ella, no és aquella famosa pel·lícula, ni la benvinguda d’una amiga encantadora. Fidel i devota com sempre torna al seu bressol enyorant els tamborins que repiquen amb riures de matinades, campanes que ressonen amb balls de terra mullada. Imperial i fervent arriba Santa Tecla estimant com sempre la seva ciutat, carrers guarnits de fulgents fanals amb vermellors i groguenques les mirades que no s’aturen ni tan sols un instant.

Tocs de gralla i timbal que ja anuncien les tronades, canalla que vol gresca pel seu voltant, àvies que empolainades apareixen pels balcons recordant-nos la grandesa de fer ciutat, de fer tradició.

Tarragona es vesteix de gala des del Serrallo fins a la Catedral, música i fanfàrria per celebrar una mateixa emoció, espectadors amb un privilegi universal, i és que ningú com nosaltres coneix la Santa Tecla patrona i tarragonina, clamorosa i autèntica. Vorejant la multitud sentim el fervor. Les gralles i timbals ens evoquen al passat, la festa és un teler de sentiments que ja hem fet nostre amb els anys.

Els envelats són tan elegants preparats per la màgia d’una escena teatral, balls de gitanetes que empenyen la poca traça dels gegants… Dracs, Bous, Cucafera i Gegants que desborden vida en la mirada dels infants… tot és nostre, tot ha fugit del nostre passat per esdevenir de nou un present ple de caliu emocionat.
Santa Tecla vesteix la tardor de retorn, de veure la vida amb binocles de senzillesa i proximitat, de trobar als amics i recordar que durant uns dies allò és el més important.

Esclata el fervor a Tarragona, llums en el cel que voregen fins al més enllà, pregó de festes que omplen la plaça de tènues anhels de joia. I de sobte va arribar ella… donem pas a Santa Tecla. Ella, la més gloriosa.

Beatriz Álvarez

PUBLICITAT




REDACCIÓ17 Agost, 2022

Àudios, escoltes il·legals, reunions amb comissaris corruptes i depravats. Xantatges d’alt nivell polític amb flaires de baixa estofa. Mitjans de comunicació on la llibertat d’expressió i imparcialitat és completament nul·la. Corrupte les polítiques per enfonsar altres partits o ideologies no afins a les cúpules de poder. Sabem la ciutadania qui són realment aquests personatges? Coneixem realment qui hi ha darrere d’un suposat altaveu informatiu quan volem assabentar-nos de la realitat?

La decadència en els codis deontològics de la professió periodística no ha fet més que incrementar-se. La recerca de la veritat i la transparència, ser observador de la realitat i informar amb opinions contrastades i sobretot imparcials hauria de ser la màxima més anhelada. Davant tots aquests escenaris incerts i sobretot poc lícits ens preguntem si realment sabem qui ens informa, el perjudici o injúries que s’utilitzen semblen cada vegada més freqüent per arribar a la manipulació del consumidor amb notícies de fets polítics, econòmics o socials.

El deteriorament en els mitjans de comunicació és una de les xacres de la nostra societat, i paradoxalment han fet contribuir encara més a la corrupció del país, amb la intervenció de tota mena de titulars editorials i digitals completament grandiloqüents i distorsionadors de la realitat. Tot absolutament sembla un entramat mafiós i putrefacte sense cap àuria glamurosa hollywoodiana o versemblança cinematogràfica, perquè la realitat és tan inversemblant que potser es pot confondre amb la ficció.

Els tentacles de l’entramat mafiós i les anomenades Clavegueres esquitxen fins i tot aparells policials, tribunals i partits polítics. Les fake news estan a l’ordre del dia i els escàndols se succeeixen. El pitjor de tot, més enllà de la manipulació, notícies falses o la dimensió incrèdula de tot plegat és aquest abús de poder desmesurat per part de molts periodistes i opinadors, l’ego obsessionat i malaltís en veure’s sempre en possessió de la veritat i esdevenir en una mena de Déus.

Diuen que l’excés d’informació és la desinformació. Absolutament desbordats en una interminable voràgine informativa, diaris digitals, tuits i titulars sols ens queda el criteri personal i subjectiu per analitzar la realitat. Sovint arribem al desconcert, al caos desordenat i contradictori d’un món sobrepassat i excessiu.

I és que com deia Sabina: “mentiras las de la realidadpromete todo pero nada te da…”

PUBLICITAT


REDACCIÓ15 Abril, 2022

Diumenge de Rams. Celebració i entrada en una nova primavera exorbitant de vida, projectes d’un nou horitzó. Període de vacances i etapa d’un fort component espiritual pels cristians, punt de partida d’uns dies transcendents, litúrgics o tan sols de reflexió i descans. Perquè després de gairebé dos anys de foscor i incertesa on la pandèmia ens ha remogut la vida, aquesta nova primavera és, sens dubte, un renéixer en tots els sentits.

Som, estem, sentim i ens projectem, la vida avança voraç sense dilació i toca una constant revolució en les nostres perspectives de present i futur.
Cadascú ens aferrem i protegim del que més ens ajuda, el que coneixem i no ens destorba en l’esdevenir de la vida, dels seus moments de penombra i dificultats.

La celebració de Setmana Santa afavoreix endinsar-se en un nou estat de consciència, d’interioritat fins a arribar al més profund del nostre ésser. Potser el sentit de la nostra vida no és altre que la recerca d’aquest lloc en el nostre cor, i aquesta època d’espiritualitat i misticisme pot ser un moment privilegiat per reconèixer-ho. Obrir el cor i la mirada a una vida més humana i intentar comprendre-la des d’altres vessants, més enllà del món purament terrenal.

Des de Diumenge de Rams fins Diumenge de Pasqua, amb commemoracions arreu del país, processons i vetlles, escenificacions de la mort i resurrecció de Jesús, viacrucis i misteris…. La solemnitat dels silencis i l’impressionant so dels armats amb els seus tambors evocant un passat i història sagrada.
Temps de família, oració, recolliment o retir espiritual. Tornar a viure temps pretèrits que la crisi del Coronavirus ens va desposseir abruptament.

La Setmana Santa esdevé festa, misteri, fervor i recolliment. Davant els complexos escenaris que han de canviar les nostres vides i prioritats deixem-nos acaronar per una espiritualitat sensible i profunda. Tarragona evoca el passat, l’escenifica per rememorar la festa cristiana amb esperit de perdó, amor i fe. Recordar aquest passat per observar el nostre present, les mancances que haurem oblidat o les fragilitats de la nostra quotidianitat.

Bunyols i tortells, amistats i éssers estimats a taula. Festa, agraïment i sentit de vida plena tot recordant la futilitat de l’instant… res més important.
Visquem doncs la Setmana Santa potser més rellevant de Catalunya i de l’estat espanyol per la seva magnitud, declarada Festa d’interès turístic per la Generalitat, fervor i tradició històrica en cada racó de la Tarraco romana.

PUBLICITAT


REDACCIÓ28 Febrer, 2022

 

D’ençà de fa un temps que m’arriben articles i notícies decebedores. Es calcula que un 20% dels joves pateixen trastorns mentals, depressió, ansietats, desordres de conducta, bipolaritat, etc. S’estima que una cinquena part dels menors de 18 anys pateix algun problema de desenvolupament emocional o de conducta i que 1 de cada 8 té un trastorn mental en l’actualitat. Segons Unicef l’ansietat i la depressió són les malalties de salut mental més comunes.

Amb aquestes xifres em pregunto què és el que ha fallat al sistema i en la mateixa societat per una regressió en el benestar emocional i psicològic.
Per què pateixen els nostres joves? Per què, malgrat el món avançat, còmode i globalitzat sentim solitud, incomprensió o manca de comunicació?

Els batecs de maduixa necessiten alguna inèrcia per caminar sense intentar controlar-ho tot, tornant a conviure amb el nostre jo personal i autèntic. Perquè els batecs poden ser angoixants i tèrbols, d’amargor envellida per la desídia i l’avorriment, o poden ser almivarats i de maduixa dolça i fervent.
Aquests batecs del descobriment, de la temprança, de la curiositat.

Ho tenim tot i no tenim res, el misteri de la vida ha quedat emplaçat per la psicosi i la bogeria col·lectiva, la frenètica successió de fets en cada fracció de segon. L’abús de les xarxes socials, la contínua exposició buscant l’acceptació dels altres, el rebuig i el temor de la invisibilitat, els prejudicis vers minories o pensaments estigmatitzats que veuen les seves identitats ignorades o menyspreades. Molts joves no han conegut un món sense accés a Internet i les xarxes socials i per ells és la seva realitat.

Aquest món hiperconnectat i virtual ofereix xarxa de comunicació, possibilitat de relació gairebé a l’instant, viatjar a qualsevol racó de la Terra des de la nostra cadira, i ampliar el nostre camp de visió, amistats i oportunitats fins fa uns anys impensables. Tot i així els nostres joves senten frustracions i continua angoixa. La vida que promet ser ideal sembla que respon a estereotips fútils i caducs, superficials en tota la seva magnitud. Aquells rols que potser van robar els batecs de maduixa, la innocència que lentament es perd per obrir els ulls al món real és ara accelerada maduresa, pèrdua d’aquella equidistància entre la infantesa i el món adult.

Voràgine encoberta de promeses irisades, infinits inputs sobre una meravellosa i fràgil cabana d’emocions. La ment que perd l’equilibri i comença a navegar sense rumb entre falses aparences i un benestar superflu i irreal. La impressionant bellesa i misteri de la vida potser ha de seguir els seus esglaons universals, pautats i naturals. Alguna cosa es trenca quan avancem i sotmetem sentiments, personalitat i pensaments a un narcisista emmirallament continuat sense fre.

I si imaginem una distopia ultra còsmica per volar al nostre passat?… Com si es tractés d’un viatger en el temps seria magnífic contemplar el pas de la vida en càmera lenta i gaudint de cada instant fervorosament, de la conversa i l’assossec sense saber gairebé res del que passa en l’altre extrem del món o tenint conversa i opinió de forma constant i compulsiva. Batecs de maduixa, batecs de vida que ens acompanyen fidelment, com viatger en el temps asserenant la desenfrenada rauxa…

PUBLICITAT



REDACCIÓ14 Febrer, 2022

 

Amor, amourloveamore… Universal, indescriptible, indefinible, eteri, místic, passional i grandiloqüent… La veritable essència de la vida i el motiu de tot plegat, Amor que brolla d’un sospir, foc que neix dels amants i s’apropa a la concepció espiritual i més profunda que pot sentir l’ésser humà.

L’amor ens mou i és el motor de la vida, l’anhel que ens fa lluitar i dedicar els esforços en bé dels altres.
Sant Valentí, el dia de l’amor i l’amistat… Una jornada per proclamar i invocar els sentiments de la bona gent, de la bondat i l’afecte més incondicional vers la gent que ens rodeja i els que estimem.

Podríem viure sense amor?… Quina existència sense sentit hauríem de viure. Compartir, desig, confiança, generositat, força vital i lluita… L’espiritualitat que tots alberguem dins nostre, i que com un regal existencial ens fa reflexionar i sentir sobre el mateix fet de viure. Mahatma Gandhi afirmava que “on hi ha amor hi ha vida”. Senzillesa per definir un concepte misteriós i meravellós a la vegada, que ens ajuda a créixer i sentir que som part d’un únic univers i ens situa en un món moltes vegades incert i desconcertant.

Més enllà de les xarxes socials, aplicacions on conèixer la teva mitja taronja i promeses d’amors enlluernadors em quedo amb el sentiment profund, el romàntic i sensorial, la coneixença lenta entre éssers que es busquen, entre ànimes que es retroben en un laberint fantàstic anomenat vida.

Benvinguts siguin els dies de rauxa, els dies de mirades infinites, els d’amors eterns i els turmentats… La vida ens proporciona encontres amagats que de mica en mica ens sorprenen per afirmar que l’amor ens acompanya com el sentiment més fascinant de la vida.

Beatriz Álvarez

PUBLICITAT



REDACCIÓ25 Desembre, 2021

Tantes coses hem deixat enrere… sentir-nos les veus acaronant les oïdes, abraçar-nos eternament fins a sentir el batec de l’altre o tornar a imaginar una realitat tan sols acostumada. La vida ens va presentar una distopia enterbolida d’incomprensió i neguit i ja mai més va ser com era ahir.
Mentre els dies passaven van arribar els núvols del Nadal i les rutilants llumetes per arreu que amb misteri i somriure ens donaven la gentil benvinguda d’un altre any tan diferent.

Però un MrScrooge terrible s’afanyà a trencar somnis i paisatges, xerinoles de canalla, establies amb joguines i teulades enfarinades. L’atmosfera tèrbola que roman, que embolcalla amb rialla malèvola tota la bondat del Nadal.

Els mitjons violetes esperen impacients en el calaix d’andròmines nadalenques. Volen esclatar de llum i alegria, trepitjar ben fort i dansar sota un cel irisat i majestuós que celebrem la vida, el bri d’il·lusió entre la sinistra incongruència i les ànimes engalanades.

Vellut vermell entre neules de cristall que s’apoderen com mai de les taules parades, caliu nadalenc que albira rere el Scrooge macabre. Sota màscares les mirades es busquen, somriures invisibles que s’endevinen… així a poc a poc guarnim les pors, capons i xarel·los per brindar que l’esperit de Nadal no pot sinó reviure més que mai.

El Nadal serà aquell instant d’enyoraments i records, reis que tornen tal vegada per engrescar les tristors, llar senzilla de peuets entremaliats. Mitjons atrotinats de llum violeta, llanosa plenitud amb corones de grèvol, els vells costums que volen tornar amb heures d’estrelles per decorar. Scrooge sense rostre que vaga i entorpeix, però som pinya, som forts, som llum.

Nadal és un conte sense final, etern i difús sense pompositat. Esdevé com un mirall prodigiós que només anhela de l’escalf, aromes de gingebre i mel amb nadales del passat. De nou la vida ens convida a ballar, sonates d’eufòria, balcons amb roselles, pregàries sinceres d’allò que no ens vam dir… Tantes coses que ens hem deixat enrere.

Vetlla de màgia, llaminadures i anhel de pau, mitjons violetes que ens enlluernen la vida de serenor rere les finestres de fred gebrat… el Nadal és sempre retornar i eclipsar les fogueres del passat, Nadal encès que esvaeixi les ombres de foscor, Scrooge que alça el vol fins a l’abisme del mai més sota les mirades d’alegres cançons.

De nou hi ets, de nou hi som. La festa de l’esperança en estat pur, una bona nova per anunciar, mitjons violetes per rememorar mentre les veus van acaronant…

BON NADAL

PUBLICITAT


REDACCIÓ29 Novembre, 2021

Els ciutadans caminem sempre atrafegats amb mil i una ocupacions pel bell mig de Tarragona. De bon matí caminar per la Rambla és un privilegi tot i ser qualsevol dia de la setmana. La llum, que il·lumina resplendent gairebé embolcallant les serralades reusenques és nítida i lluminosa, càlida i blavenca com una Creta mil·lenària.

Cap al Nord el passeig s’eixampla i majestuós ens convida al plaent goig d’abraçar la mediterrània en estat pur fins a un confí horitzontal i violeta, insolència insuportable de bellesa grandiloqüent i pura. La mar de Tarragona és mantell cristal·lí d’infinita generositat que ens desfà la mirada fins més enllà de les angostes cingleres de Tamarit i les seves frondoses arbredes.

Cap al sud, vaixells que dormen bressolats per la mar serena, mariners que feinegen amb la lluna que els vetlla. Bon port cap a terra endins, carrers d’ànimes pesqueres, Serrallo de Tarragona baixa, moll de sentiment genuí i universal.

Tarraco esplendorosa oneja banderes, amfiteatre i runes de batalles perdudes, arcs i temples, gladiadors i feres. Passat ibèric, passat romà, present de record, la història ens acompanya.

Tot passejant, tot contemplant… catedral, Pla de la Seu, claustre i tarongers… què n’és de bonica i calmada Tarragona, patis i misteris, seu de capellans, silenci que murmura un passat quasi celestial.

Carrer Major gent infinita, empedrats carrerons d’històries amagades, bull l’ombra de màgia… diumenges solemnes, mercadets amb repic de campanes, llibres que atresoren els fanalets de rauxa. Castells, chartreuse, espineta i vermut, Setmana Santa i Santa Tecla, toc de pregó anant a gresca, devocions mai oblidades Tarraco desferma el fervor que després amaina, bellesa galant De Via Augusta coronada.

Amunt i avall amb passeig serè, som gent de Tarragona, Moto Club i cafè de sempre, mercat i música de mainada, plaça de braus, Corsini, Imperial. Ciutat que brolla, respira i camina, la perla del Mediterrani que enlluerna com far d’antiga Alexandria.

Escoles i oficines, pintors, botigueres i artistes. Ens trobem, ens creuem, somriem fins a l’endemà, i és que caminem pel bell mig de Tarragona amb orgull i solemnitat. Skyline d’història sagrada, Necròpolis, Muralles, Pretori i Mèdol, Circ Romà que contempla la humanitat, emperadors viatgers infatigables, conquestes del Mare Nostrum amb ànima d’alta mar.

Tarraco esplendorosa és llum poderosa. Turquesa benevolència que desfà sospirs, futur que inamovible acarona antiguitat.
Seguim caminant entre flors i vida, mar de blava joia mediterrània… què n’és de bonica i calmada Tarragona, mantell cristal·lí que ens desfà la mirada.

PUBLICITAT


REDACCIÓ15 Novembre, 2021

Perquè si, perquè reivindicar una i mil vegades la vida de barri, de carrer, de veïnat mai està de més. En una societat on les grans superfícies són imperis, amb branques per arreu que dominen tot el skyline de les ciutats amb conegudíssimes franquícies que imperen amb fortes campanyes de màrqueting i publicitàries és pràcticament impossible una competència equidistant.

El petit comerç cau en oblit i sobreviu gràcies a esforços veïnals i iniciatives dels ajuntaments, comunitats socials i emprenedores. Els eixos comercials eren fa uns anys part de les ciutats com nuclis genuïns i identitaris del poble, de la seva història, de la seva idiosincràsia més arrelada. Botigues de barri on la qualitat i el producte eren una important marca d’identitat i li atorgaven personalitat i encant al lloc en qüestió.

Passejar per aquests nuclis comercials era part de la mateixa història, el tracte era amable i proper, i s’apostava pel producte local i autòcton, fomentant així l’agricultura, mà d’obra i identitats pròpies de la regió. Competir amb multinacionals és difícil i complicat. Potser ha d’haver-hi lloc per tothom sense destorbar interessos propis i altres projectes d’economia sostenible.

Les escasses ajudes públiques, alts lloguers i descentralització de les ciutats fan que els botiguers de comerç petit i proper no puguin enfrontar-se a grans superfícies on cada vegada més es converteixen en petites subciutats on gaudir de tota classe de lleure en el nostre temps.

Fer comerç en el nostre barri o comerç de proximitat genera ocupació, afavorint autònoms i petits empresaris que han de lluitar amb crisis i èpoques de mancances empresarials, teixint així una estructura invisible d’ajuda i cooperació. Si consumim en els comerços dels nostres pobles i ciutats invertim en la recuperació local i a la prosperitat econòmica de les nostres famílies. Invertim en qualitat de vida.

Si això afegim la ferotge ombra allargada d’Internet, les expectatives de supervivència són pessimistes. Les aplicacions governen la vida i el ciberespai està a les nostres ordres. No ens podem allunyar dels avenços tecnològics, però potser estaria bé no oblidar-se del comerç de proximitat i dels esforços per sobreviure amb dignitat.

Les compres en línia s’han duplicat en els darrers anys. Amazon ha estat guanyador en la crisi del coronavirus, i la tendència segueix en alça. Reflexionant sobre aquest estil de societat és ben cert que sembla tot organitzat i estudiat perquè l’home cada vegada esdevingui menys social, al contrari de la seva raó de ser. Operacions bancàries, tota mena d’andròmines electròniques, roba, calçat, menjar… fins i tot ens podem enamorar per internet. La xarxa està al nostre servei.No obstant, encara hi ha moltes persones que necessiten tocar, veure i sentir el producte abans de comprar-lo.

En qualsevol cas, sortir al carrer i saludar als veïns, a la teva gent del barri i botigues de proximitat que t’aconselli quin producte és el millor per tu no té comparació amb res del món. Humanitzar les relacions socials és un regal per fer dia rere a dia.

PUBLICITAT


REDACCIÓ1 Novembre, 2021

Repic de campanes, espelmes de tèrboles ombres recordant els avantpassats, taula règia i ben parada, avui és Tots Sants. La tardor refresca i les fulles escombren les passes calmades que amb llargues passejades esvaeixen l’amarga evocació del que va ser.

Pregàries i devoció, ànimes que es vetllen des de la foscor, brindem tota la inusitada llum de vida que ens regala l’horitzó. Records de difunts, llànties enceses que esperen l’albada amb rams, Tot Sants és festa de vida i de mort alhora, infinites flors de llum i color per commemorar la vigília amb màgic fervor.

Bruixots, fantasmes, disfresses estrafolàries i revetlles de tardors, mainada que crida en posar-se el sol jugant a fer por. Xocolata i pega dolça, moniatos de ressopó, les carabasses que il·luminen la penombra pels balcons.

Festa màgica, festa de Tots Sants. La vida i la mort s’abracen dolçament i es miren sense entendre ben bé el perquè de tant murmuri. I és que tot s’embolcalla de solemnitat i desori, festa callada, festa misteriosa.

Novembre s’apropa amb el culte per la vida i la mort, invitant-nos a la reflexió i transcendència, de la possible existència després d’aquesta, i el significat de la nostra presència en aquest món meravellós. Com invocar l’espiritualitat si no és amb celebració?

Ens apropem al nostre misticisme rodejats dels éssers que ens protegeixen i estimen per rememorar els que ja van marxar, i ho fem amb disfresses, amb màscares, omplint cementiris de flors acolorides. Som passat i som record, som esperit on trobar respostes a la nostra part immaterial i temerosa del més enllà.

La festa de Tots Sants ens qüestiona la paradoxa d’aquest món on els drons sobrevolen les galàxies i conversem amb andròmines d’intel·ligència artificial, però reneix la part més visceral i primitiva davant la inexplicable interrogació de la nostra pròpia vida i el que no podem aconseguir albirar del qual vindrà, i ho fem amb celebracions de temps immemorials, on el sobrenatural i místic ens envolta per arreu.

Gaudim d’aquest dia tan especial, un inici en la nostra vida espiritual i contemplativa amb entrega i comprensió. Per Tots Sants s’acosta el fred i els dies s’escurcen, la natura canvia i establim connexions entre els dos mons, el dels vius i el dels morts. Un regal en aquests temps de banalitats on el misteri de l’esperit sembla dissipar-se sovint.

Magranes, figues, codony i carabasses, sidra i moscatell, bunyols i panellets per acompanyar la celebració de la vida… la celebració de la mort.
Aromes de tardor per celebrar la festa de Tots Sants.

PUBLICITAT


REDACCIÓ24 Octubre, 2021

En un gegantesc mural en un emblemàtic edifici del Soho a Nova York, resa la frase How are youreally? a manera d’inquietant interrogant al vianant que a correcuita, com no podia ser d’un altra manera, interromp la mirada en l’entramat skyline de la gran urbs.

Píndoles on la saviesa de carrer ens recorden que no estem sols malgrat que on vivim o la llunyania del viatge.
Com estàs realment? Ens pertorba amb la paradoxa d’aquesta societat suposadament híper avançada on encara patim greus mancances emocionals o de llibertats.

En aquests dies de celebracions i reivindicacions en el Dia mundial de la salut mental ningú de nosaltres estem exempts de considerar-lo aliè a les nostres vides. Perquè cada dia importa quan es parla de les persones i de les emocions, frustracions, tristors o incerteses. És bo recordar i fer front comú amb consciència social i destruint pors, prejudicis o falses aparences de felicitat que sols porten a un mirall enverinat de pèrdua d’identitat o soledat.

Potser caldria ser sincers i expressar tota la nostra integritat com a éssers socials i individus amb el nostre món interior complex i canviant que hem d’exposar cada dia i que en moltes ocasions la vida frenètica no ajuda a la calma i a l’assossec.

Demostrar, somriure, escoltar, treballar, ajudar, recordar, divertir, cuidar, viatjar… la llista pot ser més extensa. Quantes hores hem de dedicar als altres, a les exigències de la societat o més enllà de les xarxes socials on ens abdueix un món plaent i edulcorat sense importar la nostra voluntat o capacitat, moments de confusió, aïllament o cansament.

Per què en poques ocasions ens preguntem a nosaltres mateixos, How are youreally? En total soledat i introspecció. Ja que cada dia importa i és un bon aliment per l’ànima entendre que som vulnerables, febles i contradictoris.

En el dia mundial de la salut mental és important fer ressò de les múltiples malalties i afeccions a què els éssers humans estem exposats. Reivindicar una educació que defensi els valors, treballi per la diversitat en una societat híper saturada i on el vertigen s’ha convertit en la nostra forma de vida. La nostra capacitat d’assimilar tants imputs externs potser ens dóna senyals de saturació que es tradueixen en ansietat, migranyes, irritabilitat o descontrol.

L’artista americà Wrdsmth decora els carrers de Nova York o Los Àngeles amb impressionants murals on els missatges aturen a vianants i turistes. Contemplant aquests preciosos regals entre l’asfalt em quedo amb un que em fa reflexionar i molt. Potser creiem que és aquest el món perfecte?… L’anomenat estat del benestar és quelcom subtil i molt subjectiu, amb matisos per aprofundir.

En aquesta era on els drons ens sobrevolen i els microxips regnen la més sofisticada de les tecnologies patim i de prop la soledat, abandonament, individualisme, bullying, manca d’autoestima, depressions, etc. Està tot assolit llavors?

Quan cada dia importa en la felicitat o patiment i som responsables de les nostres vides i en part també la dels altres, com a part d’un equilibri transcendent de la mateixa existència. Amb aquesta magnífica oportunitat de cridar ben alt que la salut mental és cosa de tots sense excepció, per un món més amable que al capdavall és de tots.

PUBLICITAT