Arxius de Beatriz Álvarez | Diari La República Checa

REDACCIÓ25 Desembre, 2021
Screenshot_20210921-213327_Gallery-e1632846659722.jpg

Tantes coses hem deixat enrere… sentir-nos les veus acaronant les oïdes, abraçar-nos eternament fins a sentir el batec de l’altre o tornar a imaginar una realitat tan sols acostumada. La vida ens va presentar una distopia enterbolida d’incomprensió i neguit i ja mai més va ser com era ahir.
Mentre els dies passaven van arribar els núvols del Nadal i les rutilants llumetes per arreu que amb misteri i somriure ens donaven la gentil benvinguda d’un altre any tan diferent.

Però un MrScrooge terrible s’afanyà a trencar somnis i paisatges, xerinoles de canalla, establies amb joguines i teulades enfarinades. L’atmosfera tèrbola que roman, que embolcalla amb rialla malèvola tota la bondat del Nadal.

Els mitjons violetes esperen impacients en el calaix d’andròmines nadalenques. Volen esclatar de llum i alegria, trepitjar ben fort i dansar sota un cel irisat i majestuós que celebrem la vida, el bri d’il·lusió entre la sinistra incongruència i les ànimes engalanades.

Vellut vermell entre neules de cristall que s’apoderen com mai de les taules parades, caliu nadalenc que albira rere el Scrooge macabre. Sota màscares les mirades es busquen, somriures invisibles que s’endevinen… així a poc a poc guarnim les pors, capons i xarel·los per brindar que l’esperit de Nadal no pot sinó reviure més que mai.

El Nadal serà aquell instant d’enyoraments i records, reis que tornen tal vegada per engrescar les tristors, llar senzilla de peuets entremaliats. Mitjons atrotinats de llum violeta, llanosa plenitud amb corones de grèvol, els vells costums que volen tornar amb heures d’estrelles per decorar. Scrooge sense rostre que vaga i entorpeix, però som pinya, som forts, som llum.

Nadal és un conte sense final, etern i difús sense pompositat. Esdevé com un mirall prodigiós que només anhela de l’escalf, aromes de gingebre i mel amb nadales del passat. De nou la vida ens convida a ballar, sonates d’eufòria, balcons amb roselles, pregàries sinceres d’allò que no ens vam dir… Tantes coses que ens hem deixat enrere.

Vetlla de màgia, llaminadures i anhel de pau, mitjons violetes que ens enlluernen la vida de serenor rere les finestres de fred gebrat… el Nadal és sempre retornar i eclipsar les fogueres del passat, Nadal encès que esvaeixi les ombres de foscor, Scrooge que alça el vol fins a l’abisme del mai més sota les mirades d’alegres cançons.

De nou hi ets, de nou hi som. La festa de l’esperança en estat pur, una bona nova per anunciar, mitjons violetes per rememorar mentre les veus van acaronant…

BON NADAL

PUBLICITAT


REDACCIÓ29 Novembre, 2021
Screenshot_20210921-213131_Gallery.jpg

Els ciutadans caminem sempre atrafegats amb mil i una ocupacions pel bell mig de Tarragona. De bon matí caminar per la Rambla és un privilegi tot i ser qualsevol dia de la setmana. La llum, que il·lumina resplendent gairebé embolcallant les serralades reusenques és nítida i lluminosa, càlida i blavenca com una Creta mil·lenària.

Cap al Nord el passeig s’eixampla i majestuós ens convida al plaent goig d’abraçar la mediterrània en estat pur fins a un confí horitzontal i violeta, insolència insuportable de bellesa grandiloqüent i pura. La mar de Tarragona és mantell cristal·lí d’infinita generositat que ens desfà la mirada fins més enllà de les angostes cingleres de Tamarit i les seves frondoses arbredes.

Cap al sud, vaixells que dormen bressolats per la mar serena, mariners que feinegen amb la lluna que els vetlla. Bon port cap a terra endins, carrers d’ànimes pesqueres, Serrallo de Tarragona baixa, moll de sentiment genuí i universal.

Tarraco esplendorosa oneja banderes, amfiteatre i runes de batalles perdudes, arcs i temples, gladiadors i feres. Passat ibèric, passat romà, present de record, la història ens acompanya.

Tot passejant, tot contemplant… catedral, Pla de la Seu, claustre i tarongers… què n’és de bonica i calmada Tarragona, patis i misteris, seu de capellans, silenci que murmura un passat quasi celestial.

Carrer Major gent infinita, empedrats carrerons d’històries amagades, bull l’ombra de màgia… diumenges solemnes, mercadets amb repic de campanes, llibres que atresoren els fanalets de rauxa. Castells, chartreuse, espineta i vermut, Setmana Santa i Santa Tecla, toc de pregó anant a gresca, devocions mai oblidades Tarraco desferma el fervor que després amaina, bellesa galant De Via Augusta coronada.

Amunt i avall amb passeig serè, som gent de Tarragona, Moto Club i cafè de sempre, mercat i música de mainada, plaça de braus, Corsini, Imperial. Ciutat que brolla, respira i camina, la perla del Mediterrani que enlluerna com far d’antiga Alexandria.

Escoles i oficines, pintors, botigueres i artistes. Ens trobem, ens creuem, somriem fins a l’endemà, i és que caminem pel bell mig de Tarragona amb orgull i solemnitat. Skyline d’història sagrada, Necròpolis, Muralles, Pretori i Mèdol, Circ Romà que contempla la humanitat, emperadors viatgers infatigables, conquestes del Mare Nostrum amb ànima d’alta mar.

Tarraco esplendorosa és llum poderosa. Turquesa benevolència que desfà sospirs, futur que inamovible acarona antiguitat.
Seguim caminant entre flors i vida, mar de blava joia mediterrània… què n’és de bonica i calmada Tarragona, mantell cristal·lí que ens desfà la mirada.

PUBLICITAT


REDACCIÓ15 Novembre, 2021
Screenshot_20210921-213327_Gallery-e1632846659722.jpg

Perquè si, perquè reivindicar una i mil vegades la vida de barri, de carrer, de veïnat mai està de més. En una societat on les grans superfícies són imperis, amb branques per arreu que dominen tot el skyline de les ciutats amb conegudíssimes franquícies que imperen amb fortes campanyes de màrqueting i publicitàries és pràcticament impossible una competència equidistant.

El petit comerç cau en oblit i sobreviu gràcies a esforços veïnals i iniciatives dels ajuntaments, comunitats socials i emprenedores. Els eixos comercials eren fa uns anys part de les ciutats com nuclis genuïns i identitaris del poble, de la seva història, de la seva idiosincràsia més arrelada. Botigues de barri on la qualitat i el producte eren una important marca d’identitat i li atorgaven personalitat i encant al lloc en qüestió.

Passejar per aquests nuclis comercials era part de la mateixa història, el tracte era amable i proper, i s’apostava pel producte local i autòcton, fomentant així l’agricultura, mà d’obra i identitats pròpies de la regió. Competir amb multinacionals és difícil i complicat. Potser ha d’haver-hi lloc per tothom sense destorbar interessos propis i altres projectes d’economia sostenible.

Les escasses ajudes públiques, alts lloguers i descentralització de les ciutats fan que els botiguers de comerç petit i proper no puguin enfrontar-se a grans superfícies on cada vegada més es converteixen en petites subciutats on gaudir de tota classe de lleure en el nostre temps.

Fer comerç en el nostre barri o comerç de proximitat genera ocupació, afavorint autònoms i petits empresaris que han de lluitar amb crisis i èpoques de mancances empresarials, teixint així una estructura invisible d’ajuda i cooperació. Si consumim en els comerços dels nostres pobles i ciutats invertim en la recuperació local i a la prosperitat econòmica de les nostres famílies. Invertim en qualitat de vida.

Si això afegim la ferotge ombra allargada d’Internet, les expectatives de supervivència són pessimistes. Les aplicacions governen la vida i el ciberespai està a les nostres ordres. No ens podem allunyar dels avenços tecnològics, però potser estaria bé no oblidar-se del comerç de proximitat i dels esforços per sobreviure amb dignitat.

Les compres en línia s’han duplicat en els darrers anys. Amazon ha estat guanyador en la crisi del coronavirus, i la tendència segueix en alça. Reflexionant sobre aquest estil de societat és ben cert que sembla tot organitzat i estudiat perquè l’home cada vegada esdevingui menys social, al contrari de la seva raó de ser. Operacions bancàries, tota mena d’andròmines electròniques, roba, calçat, menjar… fins i tot ens podem enamorar per internet. La xarxa està al nostre servei.No obstant, encara hi ha moltes persones que necessiten tocar, veure i sentir el producte abans de comprar-lo.

En qualsevol cas, sortir al carrer i saludar als veïns, a la teva gent del barri i botigues de proximitat que t’aconselli quin producte és el millor per tu no té comparació amb res del món. Humanitzar les relacions socials és un regal per fer dia rere a dia.

PUBLICITAT


REDACCIÓ1 Novembre, 2021
Screenshot_20210921-213327_Gallery-e1632846659722.jpg

Repic de campanes, espelmes de tèrboles ombres recordant els avantpassats, taula règia i ben parada, avui és Tots Sants. La tardor refresca i les fulles escombren les passes calmades que amb llargues passejades esvaeixen l’amarga evocació del que va ser.

Pregàries i devoció, ànimes que es vetllen des de la foscor, brindem tota la inusitada llum de vida que ens regala l’horitzó. Records de difunts, llànties enceses que esperen l’albada amb rams, Tot Sants és festa de vida i de mort alhora, infinites flors de llum i color per commemorar la vigília amb màgic fervor.

Bruixots, fantasmes, disfresses estrafolàries i revetlles de tardors, mainada que crida en posar-se el sol jugant a fer por. Xocolata i pega dolça, moniatos de ressopó, les carabasses que il·luminen la penombra pels balcons.

Festa màgica, festa de Tots Sants. La vida i la mort s’abracen dolçament i es miren sense entendre ben bé el perquè de tant murmuri. I és que tot s’embolcalla de solemnitat i desori, festa callada, festa misteriosa.

Novembre s’apropa amb el culte per la vida i la mort, invitant-nos a la reflexió i transcendència, de la possible existència després d’aquesta, i el significat de la nostra presència en aquest món meravellós. Com invocar l’espiritualitat si no és amb celebració?

Ens apropem al nostre misticisme rodejats dels éssers que ens protegeixen i estimen per rememorar els que ja van marxar, i ho fem amb disfresses, amb màscares, omplint cementiris de flors acolorides. Som passat i som record, som esperit on trobar respostes a la nostra part immaterial i temerosa del més enllà.

La festa de Tots Sants ens qüestiona la paradoxa d’aquest món on els drons sobrevolen les galàxies i conversem amb andròmines d’intel·ligència artificial, però reneix la part més visceral i primitiva davant la inexplicable interrogació de la nostra pròpia vida i el que no podem aconseguir albirar del qual vindrà, i ho fem amb celebracions de temps immemorials, on el sobrenatural i místic ens envolta per arreu.

Gaudim d’aquest dia tan especial, un inici en la nostra vida espiritual i contemplativa amb entrega i comprensió. Per Tots Sants s’acosta el fred i els dies s’escurcen, la natura canvia i establim connexions entre els dos mons, el dels vius i el dels morts. Un regal en aquests temps de banalitats on el misteri de l’esperit sembla dissipar-se sovint.

Magranes, figues, codony i carabasses, sidra i moscatell, bunyols i panellets per acompanyar la celebració de la vida… la celebració de la mort.
Aromes de tardor per celebrar la festa de Tots Sants.

PUBLICITAT


REDACCIÓ24 Octubre, 2021
Screenshot_20210921-213131_Gallery.jpg

En un gegantesc mural en un emblemàtic edifici del Soho a Nova York, resa la frase How are youreally? a manera d’inquietant interrogant al vianant que a correcuita, com no podia ser d’un altra manera, interromp la mirada en l’entramat skyline de la gran urbs.

Píndoles on la saviesa de carrer ens recorden que no estem sols malgrat que on vivim o la llunyania del viatge.
Com estàs realment? Ens pertorba amb la paradoxa d’aquesta societat suposadament híper avançada on encara patim greus mancances emocionals o de llibertats.

En aquests dies de celebracions i reivindicacions en el Dia mundial de la salut mental ningú de nosaltres estem exempts de considerar-lo aliè a les nostres vides. Perquè cada dia importa quan es parla de les persones i de les emocions, frustracions, tristors o incerteses. És bo recordar i fer front comú amb consciència social i destruint pors, prejudicis o falses aparences de felicitat que sols porten a un mirall enverinat de pèrdua d’identitat o soledat.

Potser caldria ser sincers i expressar tota la nostra integritat com a éssers socials i individus amb el nostre món interior complex i canviant que hem d’exposar cada dia i que en moltes ocasions la vida frenètica no ajuda a la calma i a l’assossec.

Demostrar, somriure, escoltar, treballar, ajudar, recordar, divertir, cuidar, viatjar… la llista pot ser més extensa. Quantes hores hem de dedicar als altres, a les exigències de la societat o més enllà de les xarxes socials on ens abdueix un món plaent i edulcorat sense importar la nostra voluntat o capacitat, moments de confusió, aïllament o cansament.

Per què en poques ocasions ens preguntem a nosaltres mateixos, How are youreally? En total soledat i introspecció. Ja que cada dia importa i és un bon aliment per l’ànima entendre que som vulnerables, febles i contradictoris.

En el dia mundial de la salut mental és important fer ressò de les múltiples malalties i afeccions a què els éssers humans estem exposats. Reivindicar una educació que defensi els valors, treballi per la diversitat en una societat híper saturada i on el vertigen s’ha convertit en la nostra forma de vida. La nostra capacitat d’assimilar tants imputs externs potser ens dóna senyals de saturació que es tradueixen en ansietat, migranyes, irritabilitat o descontrol.

L’artista americà Wrdsmth decora els carrers de Nova York o Los Àngeles amb impressionants murals on els missatges aturen a vianants i turistes. Contemplant aquests preciosos regals entre l’asfalt em quedo amb un que em fa reflexionar i molt. Potser creiem que és aquest el món perfecte?… L’anomenat estat del benestar és quelcom subtil i molt subjectiu, amb matisos per aprofundir.

En aquesta era on els drons ens sobrevolen i els microxips regnen la més sofisticada de les tecnologies patim i de prop la soledat, abandonament, individualisme, bullying, manca d’autoestima, depressions, etc. Està tot assolit llavors?

Quan cada dia importa en la felicitat o patiment i som responsables de les nostres vides i en part també la dels altres, com a part d’un equilibri transcendent de la mateixa existència. Amb aquesta magnífica oportunitat de cridar ben alt que la salut mental és cosa de tots sense excepció, per un món més amable que al capdavall és de tots.

PUBLICITAT


REDACCIÓ5 Octubre, 2021
Screenshot_20210921-213327_Gallery-e1632846659722.jpg

Escoltar en silenci una simfonia de Brahms pot ser un dels prodigis més plaents a la vida. També transportar-te als màgics anys 60 amb les balades dels Beatles pot reforçar la teoria de què l’ésser humà és esperit, ànima, sentiment, sensibilitat i amant de la bellesa com raó universal i abstracta que persegueix durant la seva existència.

Contemplar una obra d’art i deixar-te meravellar pel traç, pel color, pel misteri que t’emocioni i et faci créixer en saviesa artística també és una deleitosa activitat. Presenciar un ballet amb una portentosa orquestra que l’acompanyi és un regal pels sentits que no podem deixar de presenciar una vegada a la vida.

L’aguda mirada d’un fotògraf que escodrinya l’ànima humana rere els vidres del seu enfocament privilegiat i intel·ligent és art amb majúscules, i poder mostrar al món aquest estil propi i original és oferir una petita ofrena de talent que l’artista posseeix.

Si decideixo mirar de nou la trilogia de El Padrino, sóc conscient d’estar al davant d’una obra d’art atemporal i magnífica, amb seqüències d’una narrativa icònica i perfecta en el pas del temps. Aportacions, tècniques, recursos, pretensions, ambicions, somnis… fins i tot frustracions i amargors arriben a l’espectador com un present valuós per transferir en generacions.

Sucumbir al davant de la bellesa i intercanviar la mateixa mirada amb l’artista ens transporta a un estadi d’emocionalitat quasi irracional, la misteriosa presència de posseir aquest talent prodigiós amb tu. Literatura, música, fotografia, dansa, gastronomia, pintura, escultura…

Les arts ens acaronen amb dolça temprança per recordar-nos el prodigi de la vida i dels seus instants sublims o dolorosos i dramàtics. La genialitat de qui posseeix el talent és portador de poesia i espiritualitat.

Observar i interpretar el món és el prodigi, la imaginació com a eina indispensable en un món saturat d’infinites i frívoles materialitats.
Al capdavall un artista és algú que més enllà del seu talent, també decideix utilitzar-lo per expressar i comunicar-se amb el món que l’envolta.
Fem d’aquest món una contínua aventura on meravellar-se per instants de fugaç frenesí.

PUBLICITAT


REDACCIÓ29 Setembre, 2021
Screenshot_20210921-213327_Gallery-e1632846659722.jpg

Meravellosament perduda entre una teranyina de paraules encadenades arribo al bell mig del laberint lingüístic examinant cada bri de sensible cadència, sonoritat i bellesa que la meva sensibilitat estètica pugui assaborir com a indispensable tresor de la condició humana.

Les descobertes narratives i poètiques provoquen troballes amagades guarnides d’una estètica sublim i inspiradora. Perquè en la dialèctica quotidiana rarament ens adonem de la transcendència gentil i sensitiva de les poètiques que amaguen les paraules i les seves musicalitats o emocions.

Pot tenir un mot emoció? Vaig més enllà i afirmaria que té tot un univers que traspassa el sol significat que volem transmetre. El misteri s’escapoleix serpentejant emocions i et transporta a indrets inversemblants, màgics, càlids, tenebrosos o esperpèntics, però sempre amb la subtil carícia del mot rar i atraient, el lirisme velat de la poètica dels mots estrellats i amorosits, les consonàncies de les lletres i vocals que l’atzar va disposar de manera harmònica.

L’intent d’expressar el fet comunicatiu no exclou la transcendència subjectiva d’una bellesa sonora, simètrica o senzillament plaent i divertida. Els éssers humans i les nostres divergències artístiques, amb tantes mirades com artistes, i que al capdavall ens ofereix una generositat entenedora i universal.

En un instant qualsevol d’un dia qualsevol les troballes literàries i poètiques et meravellen amb petites joies. Atzabeja, trencadís, tèrbola, crisantems, rauxa, xiuxiuejar, ginesta, atzavara, crisòlit, pegadolça, pleniluni…

Escriure és un acte d’observació constant, adonar-te de la perfecció o imperfecció única de cada instant i interpretar-ho d’infinites formes i sentiments. Com deia en començar, un bon dia em vaig perdre en el cabdell més apassionant per un escriptor: la troballa, la descoberta, l’enamorament sobtat i efímer que et trasbalsa el cor, les paraules encadenades i guarnides de preciosa subtilesa.

I així va ser com l’atzabeja esperava mirant-me de reüll, amb un somriure maliciós i inquietant… la seva grandiosa bellesa poètica em va captivar per sempre. La poètica de les paraules… un regal per l’esperit, sens dubte.

Beatriz Álvarez

PUBLICITAT




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter