28. Març 2024

Arxius de AV1O | Diari La República Checa

REDACCIÓ21 Febrer, 2019

Cronograma en mà, el President de la Sala ha donat inici a la cinquena sessió del judici en què han declarat, l’ex Conseller de Territori i Sostenibilitat Josep Rull i Andreu, l’ex Consellera de Treball, Afers socials i Famílies Dolors Bassa i Coll, l’ex Consellera de Governació Meritxell Borràs i Solé, i l’ex Conseller de Justícia Carles Mundó i Blanch o potser hauríem de dir, en terminologia del propi Rull, els legítims Consellers d’uns i altres departaments de la Generalitat.

Amb caràcter previ, la companya Marina Roig ha intervingut inicialment demanant a la Sala que els testimonis proposats únicament i exclusiva per les defenses testifiquin després dels proposats per les acusacions. Lògic, en termes de defensa. La Sala així ho ha estimat.

A continuació, en Josep Rull, una mà sobre l’altra, amb posat tranquil i serè, ha reiterat la protesta per la denegació per part del Tribunal del sistema de traducció simultània, denunciant que d’aquesta manera s’infringien els principis d’oralitat, espontaneïtat i fluïdesa. Rull ha volgut contestar totes les preguntes del Ministeri Fiscal, en aquest interrogatori representat per la Sra. Consuelo Madrigal –ex Fiscal General de l’Estat en l’era Rajoy-, les de l’Advocacia de l’Estat, encarnada en la Sra. Rosa Mª Seoane i, lògicament, les del company Pina, breu, incisiu i clarificador.

Eloïsa López

La Fiscal actuant ha deixat el llistó allà abaix on l’havia deixat el seu predecessor: ha formulat preguntes embolicades, retòriques, sovint buscant encabir-hi una resposta impossible; ha confòs documents, la sindicatura de comptes amb l’electoral, la suspensió d’una resolució amb la seva anul·lació, el full de ruta dels partits amb el full de ruta de l’ANC; ha mostrat una absoluta desconeixença del sistema de nomenament i cessament de Consellers a Catalunya, i fins i tot ha practicat una nova categoria del Dret, el Dret-Ficció, quan després que el Conseller afirmés per activa i per passiva que “no es va gastar ni un sol euro públic per organitzar el referèndum” li ha etzibat un: “pero y si lo hubiera habido?” Fins i tot la Sala ha advertit el “detall”.

Rull, imbuït d’una enorme dignitat i fermesa, no ha deixat res a l’atzar. Ha estat una autèntica defensa tècnica més, asseguda, però, a la cadira dels acusats. Ha demostrat un minuciós coneixement del procés, del dret marítim i portuari; ha justificat la seva actuació en relació a la preparació del Referèndum triangulant els Principis de Legitimitat, el Principi democràtic derivat del mandat popular i l’imperi de la llei, ha rebutjat la malversació i ha assegurat que l’única violència que hi va haver l’1-O va ser la desplegada pels cossos i forces de seguretat de l’Estat, salvant de la crema els Mossos d’Esquadra de qui ha lloat haver donat compliment a la Interlocutòria de 27 de setembre de 2.017 del TSJ, en els estrictes termes d’aquesta resolució, això és, “sense afectar la normal convivència ciutadana”.

La Fiscal ha volgut preguntar-li sobre els fets dels dies 19 i 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia, sobre els “escratxes” –ha dit, entre d’altres- de l’Hotel Gaudí a Reus, i sobre els talls de carretera dels estudiants. Però Rull ha respost amb la valentia del qui se sent del costat dels drets fonamentals més elementals i ha contraatacat evocant i ressaltant el caràcter essencialment pacífic de totes les manifestacions i concentracions produïdes, i com les forces i cossos de l’Estat van intentar fer registres sense ordre judicial a la seu de la CUP el mateix dia 20, obtenint per resposta, novament, el civisme de la gent. Davant les envestides de Rull a la Fiscalia, Marchena ha perdut la paciència i li ha demanat que no interrogui la Fiscal. Sens dubte, Rull ha estat qui més difícil li ha posat a Marchena des de l’inici de les sessions.

L’explicació del caràcter participatiu de la gent de Catalunya, del seu compromís amb la democràcia i les llibertats com a eina per a garantir la celebració del Referèndum sense la intervenció dels poders públics ha estat brillant, i ha culminat amb la sentida expressió: “Tenia confiança en el meu país”.

També ha plantat cara a l’Advocada General de l’Estat i ha dit, amb orgull, que el dia de la signatura del Decret 139/17, de 6 de setembre, de Convocatòria del Referèndum va ser el moment més honorable i trascendent de la seva trajectòria política.

El torn per a la Dolors Bassa i un Fiscal ja conegut, Fidel Cadena
Bassa protesta per la llengua però rebaixa to, i declara que va “acatar” els 4 o 5 requeriments que recordava haver rebut del Tribunal Constitucional, que l’advertien de no dur a terme cap acte preparatori del referèndum. Però alhora, també ha justificat no haver atès íntegrament aquests requeriments emparant-se en què la convocatòria de referèndums a Espanya havia estat expressament destipificada i, per tant, extreta de l’òrbita del dret penal; refugiant-se en el marc internacional de dret que permet el l’autodeterminació dels pobles; al·legant l’existència d’un 80% de la societat catalana a favor de la celebració d’un referèndum; i, finalment, argumentant la constatació, en definitiva, d’un conflicte competencial temporal entre l’Estat i Catalunya que, segons creia ella mateixa, tard o d’hora havia d’acabar amb un procés de negociació en què les parts acostessin posicions. O això esperava.

La Consellera ha emfatitzat molt dos aspectes:
El primer, que no es va gastar ni un sol cèntim de la partida pressupostària prevista per al referèndum, tot reiterant que els documents relatius a Unipost no eren factures (li ha dit a l’Advocada de l’Estat: “no se lo puedo decir más claro. Más alto sí”) i afirmant que els Centres Cívics en tant que locals públics, mai no podrien haver estat arrendats.

El segon, és que ha negat una i altra vegada la materialització de l’acord de govern sobre el referèndum, i li ha restat qualsevol caràcter finalista, atribuint-li més aviat una funció instrumental per a forçar el diàleg, la negociació i, finalment el pacte amb l’Estat, “de manera pacífica”, qualificant la Declaració d’Independència del 27 d’octubre, com un “acte polític i pacífic”, matisant que no es va publicar al DOGC ni es va enviar a cap organisme internacional.

Ja més especifícament dins el seu àmbit competencial, Bassa ha rebatut amb habilitat al Fiscal Cadena quan aquest ha provat d’atribuir-li la incitació a la vaga general del 3 d’octubre de 2.017. La Consellera ha deixat clar que el 3 hi va haver vaga general i també aturada de país (que és diferent, li ha dit), i que l’art. 4 de l’Ordre de Serveis mínims (acords en fred, per cert) no era incitador sinó complidor –si se’ns permet- del Real Decreto Ley –espanyol- 17/1977, de 4 de marzo, regulador entre d’altres del “derecho de huelga”. Bon cop, aquest ha anat al front.

Ha arribat l’hora de la Consellera Borràs, visiblement nerviosa. Ha respost dubitativa a algunes preguntes del Fiscal Jaime Moreno, dur, i ha reconegut la seva disjuntiva interna entre haver de ser fidel al mandat popular de la majoria absoluta parlamentària per a fer un referèndum, derivat de les eleccions del 27 de setembre i haver de donar compliment als requeriments d’un Tribunal Constitucional “polititzat”, ha dit, “sense voler desmerèixer-lo”.

Pel que fa a la malversació, ha justificat l’existència de la partida per a material electoral al pressupost per la fragilitat política del Parlament d’aleshores, i ha ressaltat que, des de la Conselleria de governació, ni van comprar urnes, ni van encarregar paperetes, ni van dur a terme cap acció ni cap despesa per al referèndum, i que el resultat del contracte marc fou que el concurs per a la fabricació d’urnes va quedar finalment desert.

La seva advocada, Judit Gené, ha practicat un interrogatori de rescat, balsàmic.
Mundó, malgrat les hores intempestives (eren ja aprox. les 20:30h) i el necessari cansament acumulat, ha tornat a elevar i intensificar el to de l’interrogatori practicat, en aquest cas, pel Fiscal Javier Zaragoza: “ud. pone en mi boca palabras que yo no he dicho”, li ha dit. I ha protestat reiteradament a la Sala per la manca de connexió entre les preguntes del Fiscal i els delictes que se li imputen (malversació i desobediència), entrant en debat obert amb aquest últim i declinant la resposta a vàries de les seves preguntes per aquest motiu. Un cop rebuts els requeriments del Tribunal Constitucional -ha dit l’ex Conseller de Justícia- l’important és què es fa després, “i jo no vaig fer cap acte tendent a realitzar allò que se m’havia prohibit”, rebutjant així l’acusació de desobediència que se li atribueix.

Ha respost amb ironia al Fiscal quan li ha preguntat sobre les despeses relatives a la preparació del Referèndum: “como no se financió con dinero público, como no hay tercera alternativa, se financió con dinero privado”.

Un Mundó àgil, hàbil, en bona forma, que ha guanyat clarament el tête a tête amb el Fiscal, ha esquivat amb elegància les recriminacions del President de la Sala, i ha deixat clar que els documents d’Unipost no eren, al seu entendre, factures sinó pressupostos, i que, en definitiva, no es va destinar ni un euro de la Generalitat per a organitzar el referèndum.

Pina, a les 21:13 hores, ha reclamat la finalització de l’interrogatori de Mundó per tal de poder garantir que el seu defensat, Jordi Sànchez, pugui declarar en condicions durant la següent sessió del judici, però el Supremo té pressa. Molta pressa. La seva gran generositat es demostra iniciant la vista de dijous mitja hora més tard. Dia per cert, de vaga general a Catalunya.

Carles Mundó ha respost amb empenta a l’Advocada General de l’Estat en relació al compliment dels requeriments del Constitucional i ha tornat a guanyar la partida.

Exquisit.
I a tot això, com si la neutralitat de la monarquia fos un valor en decadència -que certament ja va quedar al descobert el 3 d’octubre de 2.017-, Felip VI ha declarat davant els mitjans, mentre els acusats es jugaven penes d’entre de presó d’entre 74 i 7 anys, que “’és inadmisible apel·lar a una suposada democràcia per damunt del dret”.  És obvi que no ha sentit Rull, Bassa, Borràs ni Mundó, avui. Ni tampoc haurà sentit Txarango cantant “el poble mana, el govern obeeix”, que sentir-ho fa de plebeu.

Eloïsa LÓPEZ BOSCH
Advocada i membre de l’Associació Advocats Voluntaris 1-O
Reus