REDACCIÓ19 Juliol, 2021
Mai no havia pensat escriure aquest text. I sobretot farcir-lo amb aquest contingut. Tanco els ulls i encara em costa de creure-ho. Insisteixo a negar la realitat, la dura realitat. Vull pensar que és un malson i que en un no res em despertaré. Però és cert que està trigant més de l’esperat. La meva incredulitat comença a diluir-se per assimilar que l’estat de xoc és l’avantsala de la cruel realitat.
Em nego a acceptar que la meva amiga (Ana Macho) ens ha deixat per sempre, de forma inesperada. Ningú no hauria de marxar als 48 anys i l’Ana menys. No és just. Tot al contrari. És una gran putada. M’està costant molt encaixar aquesta realitat. No sé com dir-li ‘Fins aviat’. L’Ana i jo teníem moltes coses en comú. Més del que jo pensava. No em refereixo només al fet de no tenir família a Tarragona. Ho dic per la vitalitat, ganes de canviar el món, contrària a tots els actes protocol·laris que la desplacessin del costat dels seus amics i la seva forma de viure i entendre la vida. Ella semblava que mai no tenia problemes.
L’Ana era la locomotora de les seves relacions i cercles d’amistat. Ens volia units i si possible al voltant d’una taula acompanyats d’un bon vi i, de pas, assaborint alguna delícia gastronòmica. L’Ana era única, generosa, honesta, riallera, autèntica, solidària, respectuosa, pacient, però sobretot amiga dels seus amics. Aquests eren la seva vida. Movia cel i terra per fer trobades. De tot treia una excusa per veure’ns. I sempre que es propiciava ens sobtava amb un nou ‘modelito‘. Ella practicava allò de ‘Antes muerta que sencilla‘. L’Ana es desvivia pels amics, la seva (veritable) família. Sabia escoltar i intentava buscar sempre el vessant positiu dels episodis menys simpàtics. Amb la seva actitud, ensenyava – des del silenci – que la vida està feta per viure-la (i de la manera més despreocupada possible).
Compartir taula amb l’Ana era ‘bon rotllo‘ assegurat. Ella ho feia tot més fàcil, divertit i allunyava les pressions i aniquilava qualsevol element pertorbador d’una bona convivència. Era sàvia encara que sovint es feia la desentesa, la sueca. Era llesta. Era la líder. No només entre nosaltres, els seus amics. A l’associació (AEDT) que presidia també feia el mateix. Ha estat capaç de fer-se valer en un – ni més ni menys – grup de dones empresàries. Va ser amb gràcia, simplicitat, humilitat, autenticitat i lideratge (del bo) que les va captivar. Era una líder natural. Sabia que tot flueix més bé amb una cullera, un ganivet, un somriure i una copa de vi. I el resultat està a la vista. L’Ana era pura alegria. Sabia que les polèmiques no porten més enllà del conflicte, per això fugia dels debats estèrils i de la controvèrsia. Si hi ha temes que ens uneixen per què hem de polemitzar amb assumptes que ens allunyen? Aquesta era la filosofia de vida de la nostra amiga. Sempre acabàvem parlant de temes calents que, per cert, tenien força audiència i ens feien riure… Les fotos també eren un constant. Li agradava captar imatges de tot el que fèiem.
Per tot això em refuso a acceptar que ens ha deixat i que no tornarem a compartir físicament una taula, una festa o un vermut amb ella. Tanco els ulls una vegada darrere l’altra i no sóc capaç d’assimilar aquest malson. Vull despertar i córrer a fer-li una abraçada. Sentir com em deia ‘reiet‘ o ‘amore‘…
Em salten les llàgrimes mentre escric aquest text, però és d’incredulitat. Em resisteixo a acceptar-ho. No vull dir-li adéu. No puc. Ara me n’adono el quant l’estimava i l’admirava. M’aguantava més que a ningú. Mai no es cansava (i mira que jo sóc intens.) Érem feliços amb ella i ella amb nosaltres. La trobarem a faltar. Espero que revolucioni el seu pròxim destí i que no deixi d’acompanyar-nos en les nostres trobades. L’Ana és immortal per a nosaltres. És i serà el motor per a mantenir-nos vius i intentar viure la vida com ella l’ha viscut.
Tinc serioses dificultats per acabar aquest text perquè no vull dir adéu ni fins aviat, perquè, per a mi, ella no ha deixat mai d’estar present i així seguirà. Ens veurem, sí, sí, ens veurem.
Ana vés preparant la propera festa (i pensant en el proper vestit) i sobretot fes allò de posar els amics junts, ben juntets … Per als amics – com solies dir -, a la merda els protocols. Bon viatge, amiga… No deixis de somriure…
Jo acabo amb llàgrimes als ulls, però és d’emoció perquè ens has donat un (bona) lliçó de vida. Substitueixo l’adéu, per un ‘moltes gràcies, amiga’.
Ricard CHECA
(I tots els que t’estimen)
