REDACCIÓ9 Febrer, 2023
Avui us mostro un objecte excepcional, exhibit a la Brafa, una de les fires d’art més important del món per una de les galeries d’art extraeuropeu més potents en aquests moments, la galeria de Serge Schoffel de Brussel·les.
Es tracta d’una petita caixa datada al s. XIX, de 8 centímetres, dels Toba Dayak, del nord de Sumatra, a Indonèsia. Aquesta peça en forma d’ou, amb una superfície completament lluent i un treball de filigrana a la seva part superior amb caràcters florals, i que conserva una mica de pigments de color vermells, era portada per les dones grans a tot arreu, eren part del seu cos i les acompanyaven sempre.
Tenien la finalitat de poder guardar un producte que mastegaven contínuament, que tenia la característica, segons diuen els experts, de mantenir les dents fortes, encara que, donat que aquest producte deixava les dents i la boca de color vermell, també podríem caracteritzar el seu ús com un símbol d’estatus i jerarquia, marcant ser una persona gran. Podríem fer un paral·lel entre aquest producte i les fulles de coca que prenen a molts pobles de Sud-Amèrica.
Un dels aspectes que més destaquen en aquesta obra, a més de la seva procedència i antiguitat, és la seva fragilitat i delicadesa en fer-la, ja que el buidatge que li van fer és completament exquisit i les seves parets no superen els 3 mm, fet que tornen aquesta obra en un objecte extremadament refinat.
Aquesta peça tenia la finalitat de poder guardar un producte que mastegaven contínuament, que tenia la característica de mantenir les dents fortes
Després de tenir aquesta obra a la mà, d’analitzar-la en intimitat, amb calma, descobrint-la i sentint la seva fragilitat, no puc evitar pensar en la vida humana, la seva delicadeza, efemèride i a l’hora la seva extraordinària força, importància i valor, i vincular-la amb aquesta petita caixa dels Dayak, relacionar-la, sentint un gran vincle entre ambdues.
Poques vegades sento aquesta presència tenint una peça a les mans d’un concepte tan universal com és la vida i, aquest objecte, a més de ser tot l’excel·lent que és, trasllada aquesta màgia tan especial.
Un vincle entre fragilitat i poder, entre sensibilitat i força.
Jesús ARJONA ✍🏾
PUBLICITAT
I, realment, la bellesa s’aconsegueix d’allò que és únic i per tant singular o, com he dit abans, estrany. Què hi ha de bo en allò que està repetit en serie, en allò que segueix paràmetres socials o no naturals? La bellesa que entenem no pertany a quelcom pur o bell, valgui la redundància, ja que és el producte d’uns col·lectius.
Avui us presento una obra que entra en aquesta secció com a intrusa, ja que no es tracta d’una obra del continent africà, sinó que pertany a Àsia, concretament a Java, Indonèsia. Es tracta d’una màscara de teatre, utilitzada per a fer burla i riures d’aspectes quotidians de la vida, realitzada en fusta i pintada amb colors plàstics molt clàssics i sense massa decoració pictòrica, però amb un tracte expressiu molt important, ja que incorpora fins i tot les arrugues de la cara que es posen quan es té aquesta expressió de neguit que té. Es coneix que moltes de les representacions artístiques de la zona on es situa aquesta obra tenen aquest origen, el teatre.
Aquesta obra, que és deforme, apareix fumant amb una cara de fàstic molt expressiva on es poden veure inclús les arrugues de l’expressió i de la vellesa de la persona a la qual representa, pot produir en aquell que la veu una atracció que arriba a tocar l’enamorament o el desig i no pas una sensació de fàstic, tens ganes de tocar-la. Pensant-ho sempre hi ha bellesa en allò brut, allò que no és catalogat per la societat com a bell i aquest és un cas molt significatiu d’aquest succés. Ella és bella perquè surt del que estem acostumats, perquè és singular i aquesta bellesa és pura, singular i significativa pel que fa a referència a allò bell.
