Arxius de Art africà | Diari La República Checa

REDACCIÓ6 Abril, 2021
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Sempre acostumem a veure la bellesa segons uns paràmetres establerts pel quelcom fora de la naturalesa de l’individu, ja sigui pressió social, modes, mercat…i poques vegades acostumem a valorar allò que realment ens encaixa i valorar-ho en públic, o també en privat, com a bell, per la por de no encaixar o que siguem estranys.

I, realment, la bellesa s’aconsegueix d’allò que és únic i per tant singular o, com he dit abans, estrany. Què hi ha de bo en allò que està repetit en serie, en allò que segueix paràmetres socials o no naturals? La bellesa que entenem no pertany a quelcom pur o bell, valgui la redundància, ja que és el producte d’uns col·lectius.

Avui us presento una obra que entra en aquesta secció com a intrusa, ja que no es tracta d’una obra del continent africà, sinó que pertany a Àsia, concretament a Java, Indonèsia. Es tracta d’una màscara de teatre, utilitzada per a fer burla i riures d’aspectes quotidians de la vida, realitzada en fusta i pintada amb colors plàstics molt clàssics i sense massa decoració pictòrica, però amb un tracte expressiu molt important, ja que incorpora fins i tot les arrugues de la cara que es posen quan es té aquesta expressió de neguit que té. Es coneix que moltes de les representacions artístiques de la zona on es situa aquesta obra tenen aquest origen, el teatre.

Aquesta obra, que és deforme, apareix fumant amb una cara de fàstic molt expressiva on es poden veure inclús les arrugues de l’expressió i de la vellesa de la persona a la qual representa, pot produir en aquell que la veu una atracció que arriba a tocar l’enamorament o el desig i no pas una sensació de fàstic, tens ganes de tocar-la. Pensant-ho sempre hi ha bellesa en allò brut, allò que no és catalogat per la societat com a bell i aquest és un cas molt significatiu d’aquest succés. Ella és bella perquè surt del que estem acostumats, perquè és singular i aquesta bellesa és pura, singular i significativa pel que fa a referència a allò bell.

Com aquell que portaria la màscara en el seu moment al teatre, els humans sempre portem una màscara que ens marca allò que som de cara a la resta d’individus, amagant la veritable cara que tindríem sota aquesta. Aquell que portaria aquesta màscara tindria la mateixa expressió que ella?

M’agrades molt, lletja.

PUBLICITAT


REDACCIÓ4 Febrer, 2019

En un temps on tot era negre, vas estar en mans de gent que et va utilitzar per parar les mans d’uns altres. Jo ara et rebutjo i condemno. No beuré mai d’aquesta aigua.

“Si us plau!”

He d’explicar una obra per recordar una temàtica de la qual sempre s’ha parlat molt dins de la Història de l’Àfrica. Ho vull fer donant una visió diferent de la que tots acostumem a llegir, presentant-vos un objecte que va ser la frontera de moltes vides.

La peça que presento avui és una fulla d’espasa Ngulu dels Ngombe del Congo. Una peça d’una gran presència i que impacta a tothom que la coneix. Aquestes obres són conegudes dins del món de l’art africà com a artefactes utilitzats per a fer transaccions comercials.

Els Ngulu s’intercanviaven per productes, animals o també s’utilitzaven com a dots matrimonials… Van esdevenir objectes amb valor de canvi. Però van més enllà i segurament us preguntareu, per què? Quin valor tenia aquesta obra dins del ‘mercat’ africà? Què feia que l’africà la valorés? Si la mirem bé i valorem superficialment no va més enllà de ser una làmina de ferro amb una silueta retallada i treballada. El valor d’aquesta obra es troba en el seu passat, en la utilització que tenia abans d’esdevenir moneda.

Aquestes espases eren utilitzades per a executar esclaus dins d’uns rituals que es feien per a finalitzar pactes de pau entre dos pobles enfrontats. Hi ha molts documents i gravats que corroboren i expliquen aquests rituals en imatges.

Els Ngulu dels Ngombe van “viure” l’esclavitud de molt a prop, van participar d’aquesta maleïda tradició. Com he dit anteriorment, van ser frontera, sent l’última imatge que moltes persones vam veure abans de trobar la mort.

La importància que l’africà li dóna a l’obra perquè tingui valor i perquè pugui ser intercanviada per altres elements és fruit d’aquest antic ús, que es va eliminar al s. XX per part d’una regla de l’Imperi Belga que prohibia l’esclavitud i el canibalisme (es pensa que els Ngombe eren caníbals). Quan un home posseïa un Ngulu volia dir que la seva família havia practicat el sacrifici ritual d’esclaus, i per tant, que era poderosa, llavors aquest home també seria poderós, important i mereixeria el respecte dels altres. Podríem dir que és una herència familiar de tradició i estatus.

Molts reis acostumaven a portat aquestes espases com a símbols de poder, mostrant-los quan feien aparicions en públic, tot engalanats amb les seves millors vestimentes. Encara que hi ha fotografies on es veuen utilitzar aquestes espases com a elements de dansa ritual.

És trist, veritat? És trist que es valori un objecte per un passat tan tràgic i macabre, tot i que em sembla molt curiós com l’africà valora els objectes pel que són, pel que han servit, per la importància que tenien i que ara ja no tenen i no es fixen en l’aspecte superficial, com nosaltres fem.

“L’africà vol informar, mai voldrà exhibir”

“A tu esclavitud i a totes aquelles “tradicions” que afecten la vida de les persones: No torneu a venir, marxeu. Per nosaltres vau existir, però ara… No existiu!”

 

Recordeu que fins al 31 de març podreu visitar les obres que s’han explicat en aquesta secció fins a la setmana passada a la mostra “Àfrica a ca Batistó” del Museu d’Alcover. No perdeu l’oportunitat!

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter