Fa una colla d’anys, al carrer Comte de Rius cantonada August hi tocava un quartet de corda. Dos violins, un cello i un contrabaix. Ens oferien, a canvi de les poques monedes que recollissin, a canvi de res, peces de Bach, de Mozart o de Vivaldi, meravelles que no es paguen amb diners. Duien vida al carrer. La gent s’aturava a escoltar-los. Ningú no pensava que es fes res mal fet.
I és que la zona de vianants del centre de la ciutat sempre ha estat un lloc que ha acollit activitats d’aquesta mena. Iniciatives espontànies de ciutadans que fan més amable aquest espai urbà, que t’acull i et convida a aquedar-te.
Per això, en llegir que la Guàrdia Urbana ha multat amb cent euros una violinista que tocava al carrer August, que l’ha multada precisament per fer música, m’he quedat de pedra. En què s‘ha convertit Tarragona, on fins i tot els músics ambulants són sospitosos o infractors?
Certament, aquesta situació irracional es deriva d’un laberint burocràtic d’aquells que coneixem prou bé. Es veu que la noia havia demanat permís a l’Ajuntament per passar unes hores al carrer tocant el seu instrument, i que l’Ajuntament no l’hi havia donat perquè aquesta és una activitat que no recull l’Ordenança de Convivència Cívica. Per acabar-ho d’adobar, el regidor de Cultura invoca la realització d’un “mapa acústic” que, suposadament, resoldrà aquesta mena d’embolics. En absència del mapa en qüestió, la Guàrdia Urbana actua.
De músics al carrer n’he vist en totes les ciutats on he estat. Milloren sensiblement els barris on interpreten el seu art i et fan sentir com a casa. Però es veu que, aquí, això no pot ser. Costa de creure, de debò.
L’Ordenança de convivència fa temps que ha quedat obsoleta, i hi ha el compromís municipal de revisar-la i actualitzar-la. Però mentre això no arriba, seria d’agrair un comportament més discret i tolerant per part de la força pública. Aquí no estem parlant de soroll ni de comportaments incívics. Parlem de música, en hores diürnes i en una illa de vianants. No siguem una excepció al que es normal en qualsevol lloc. Captenim-nos com la ciutat mediterrània, culta i oberta que volem ser.
Arga SENTIS Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
El 8 de març és una de les commemoracions anuals més importants de l’agenda feminista des que el 1910 la Internacional Socialista va proclamar el Dia de les Dones. Les dones del món, des de l’internacionalisme de la lluita per l’equitat de gènere, la justícia, la pau i no violència i les llibertats de les dones, seguim commemorant-lo, més de cent anys després, i denunciant les desigualtats i discriminacions que perduren. L’ordre patriarcal s’imposa en les societats del món. La globalització del capitalisme salvatge ha esdevingut una xacra per a les conquestes en drets socials i laborals de les dones en tant que ha necessitat de la divisió sexual dels treballs per continuar privilegiant una classe social minoritària sobre les altres.
El segle XXI ha començat amb un forta estratègia neoliberal per la regressió en drets i llibertats, anomenada crisi. La imposició de polítiques d’austeritat ha aconseguit depauperar la vida de la gent a través de l’espoli de drets i serveis públics. L’èxit neoliberal ha necessitat grans aliances al món. Els governs de l’austeritat continuen aplicant contra nosaltres el programa de la precarietat que s’ha concretat en el desmantellament de la igualtat.
A Catalunya el pressupost per a les polítiques de dones va arribar a caure fins a un 36% i avui, en els actuals pressupostos de la Generalitat, representa un 31% menys respecte el 2010. La insuficiència de recursos es fa palesa en l’abandonament de les polítiques d’igualtat, en la manca de finançament als ajuntaments i a les entitats de defensa dels drets de les dones. Així, el pressupost de l’Estat per a la igualtat d’oportunitats entre dones i homes ha arribat a perdre el 61% dels seus fons en una dècada.
La pèrdua de legitimitat que han patit les polítiques d’igualtat, fruit de concepcions neomasclistes que han impulsat els governs de dretes per retallar-les, impacten sobre els drets humans de les dones, sobre els nostres drets.
La precarietat es viu a les llars i als carrers. Els indicadors d’igualtat de gènere constaten la feminització de la pobresa, que colpeja de manera més severa les dones amb fills a càrrec que tenen una unitat familiar monomarental. L’informe de Save the Children alerta que a Catalunya el 2015 es va produir un increment del 23% dels nens i les nenes en situació de pobresa extrema respecte el 2013. Nens i nenes que, en bona part, són de nuclis familiars monomarentals. Retallar en igualtat és empobrir la vida de dones, nenes i nens.
L’estructura del mercat laboral manté en més alta desocupació i atur les dones. La precarització dels salaris ha fet incrementar l’esquerda salarial entre dones i homes, que a Catalunya és del 24,8% respecte els salaris masculins (un punt més alta que a l’Estat). El sostre de vidre, que dificulta l’accés de les dones als llocs de direcció, es manté a Catalunya malgrat l’increment de les dones titulades. La divisió sexual dels treballs de cura i domèstics continuen ocupant més temps a les dones. Els permisos de maternitat i paternitat, tot i l’últim augment del permís paternal a 30 dies, continuen sent un obstacle perquè no s’equipara al matern. Això perpetua l’estigmatització de les dones en el món laboral i per la coresponsabilitat en la cura de fills i filles.
Treballar avui no és garantia per poder dur a terme un projecte de vida emancipador i autodeterminat per a moltes dones. La manca de protecció social en prestacions econòmiques, beques, ajuts i les baixes pensions estan incrementant la pobresa. La situació de l’habitatge i els alts costos que implica l’accés al lloguer a gran part del territori català, comporta altes dificultats per mantenir els costos bàsics de la vida quotidiana.
No oblidem que les discriminacions i la vulneració dels drets econòmics de les dones és encara més salvatge quan coincideixen sobre les dones més factors de vulnerabilitat com la salut, la diversitat funcional, l’edat, l’origen o la pertinença a minories ètniques. No oblidem que no abordar els factors de discriminació de gènere amb polítiques públiques deixa moltes dones en alternatives de subsistència que impliquen l’explotació en l’àmbit laboral, en el servei domèstic o sexual.
Les polítiques d’igualtat han estat una llarga reivindicació dels feminismes per superar les discriminacions que les societats patriarcals i capitalistes produeixen sobre les dones. Sense polítiques de dones no hi ha equitat de gènere. Sense equitat de gènere no hi ha justícia social.
El compromís de les institucions públiques amb els drets humans de les dones només pot expressar-se amb la realització de polítiques per la justícia de gènere. Els manifestos no canvien realitats. Les realitats es canvien amb polítiques transformadores i amb pressupostos per a desenvolupar-les. La defensa d’aquestes polítiques no pot només quedar en mans dels ajuntaments i els feminismes. Les dones reclamem unes institucions als servei del bé comú i dels drets humans.
Arga SENTIS
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
L’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, va compartir el passat dijous la seva visió personal sobre l’estat de la ciutat. Davant més de 250 persones concentrades a la sala d’actes del Col·legi d’Advocats, el batlle ha analitzat l’actualitat política i ha fet menció a alguns dels projectes més rellevants pel municipi.
En el seu discurs, on ha proferit en 23 ocasions la paraula Tarragona, Ballesteros no va voler fer cap referència sobre el cas Inipro, les Smarts City, l’ajornament dels Jocs del Mediterrani, la Cultura o l’ensenyament. Va insistir molt en la necessitat de dur a construir una gran aliança amb tots els partits de l’oposició. Un pacte que, segons Ballesteros, reclama la ciutadania i el futur de la ciutat.
Ballesteros, Alcalde de Tarragona
L’oposició, no obstant això, ha decidit donar carabassons a l’alcalde. El PDECAT i la CUP ni van perdre el temps en sentir la conferència, mentre que la resta dels partits (C’s, ERC i ICV) han criticat durament el discurs, la posada en escena i l’absència de missatge de l’alcalde socialista.
La majoria coincideix que Ballesteros ha perdut una bona oportunitat per fer autocrítica. Va optar per continuar venent fum i projectes que no passen de bones intencions, idees il·lusionades o de competències d’altres administracions.
El nostre digital va demanar als diferents grups municipals que fessin un exercici d’anàlisi, però sense massa estridència. La idea era valorar la conferència de l’alcalde fent servir les lletres de l’alfabet. En el fons, hem demanat l’ABECEDARI del
Absència d’objectius estratègics de ciutat Buit de continguts Culpabilitzar els altres de la seva ineficàcia Decebedor Esquiu Fi de cicle Gens d’autocrítica Hostatge del PP INIPRO? Justificant un pacte injustificable Lleugeresa Massa temps a l’alcaldia Ningú li compra el discurs Ofensiu amb qui suposadament vol teixir una aliança Perdut Qui dia passa any empeny Reiteratiu Sense rumb Tarragona Gran Naturalment Un alcalde que ni fa ni deixa fer Visió estratègica nul·la Workinprogress Xerrameca Zigzaguejant
Albert ABELLÓ Portaveu PDECAT
Albert ABELLÓ
Absent Banc d’Espanya Cas Inipro Dóndeestá la bolita….? Espectacle d’il·lusionisme Fi de cicle Galàctic Hipnòtic Incapacitat Jocs de malabars 2028 Karaoke, deu anys cantant la mateixa cançó Lamentable Llegenda de l’Smart City Makinghistory? Nyap Optimisme patològic Paràlisi Quants diners públics han costat les deu conferències sobre l’estat de la ciutat? Regidors de barri, desapareguts en combat Sarsuela de projectes inacabats Titànic, el vaixell s’enfonsa Utopia Venda de fum Workinprogress Xarop contra la manca de lideratge Yupi, el món bonic i feliç, però irreal Ziga-zaga, sense cap mena de projecte de ciutat
Laia ESTRADA Portaveu CUP
Laia ESTRADA
Avorrida Buida Clientelar Decadència Esgotament Fracàs Grans Runes Histriònica Inipro JocsMediterranis2017/2018/201… KO Llast Màscara Nyaps urbanístics Opacitat Pilotes fora Química Reaccionària Servilisme Trumpejar (per lo de TGN) Últim (mandat) Vulgar Watermarron (la versió de la Watermelon del PSC) Xiulada Zero
La pregunta hauria de ser fàcil, i la resposta també. Volem de debò resoldre la qüestió nacional que absorbeix el bo i millor de la política catalana des de fa set anys?
Crec que qualsevol persona habituada al pensament racional hauria de dir que sí. En canvi, des del 2010 ençà assistim a una estranya representació, on per sobre d’una mobilització popular intensíssima, les forces polítiques es lliuren a declaracions i contradeclaracions, maniobres públiques i encobertes, amenaces i gestos de cara a la galeria. Mentre, la crisi continua colpejant-nos i l’atzucac nacional serveix, fins i tot, per ajornar sine die les opcions polítiques i socials que haurien de treballar per plantar-hi cara.
Com que aquesta situació no és normal ni de bon tros, ICV-EUiA va participar activament en la constitució, el desembre passat, del Pacte Nacional pel Referèndum. No tots els partits, però sí els que representen una majoria de ciutadans i ciutadanes, van acordar com a punt de trobada comú promoure la realització d’un plebiscit per conèixer la voluntat del poble de Catalunya i actuar en conseqüència.
Aquesta votació, tal com diu el manifest del Pacte Nacional, s’haurà de dur a terme amb totes les garanties democràtiques i haurà d’estar acordada amb l’Estat, de manera que sigui reconeguda per la comunitat internacional i es pugui obtenir un resultat vinculant i políticament efectiu.
Amb l’objectiu de difondre aquest acord el Pacte ha fet públic el manifest que acabem de citar, i ha demanat als ajuntaments catalans que hi donin suport. Amb aquesta intenció, el nostre grup municipal el va dur al plenari aquest mes de febrer. No ens va sorprendre el vot favorable de les formacions polítiques que impulsen el dret a decidir. L’agraïm i el compartim, perquè aquest manifest també es el seu. No ens va sorprendre, tampoc, el vot negatiu dels partits que citen erròniament la llei com a excusa per a no fer res, fins que la situació esdevingui insostenible. És l’estratègia que han triat, indiferents a les necessitats del país.
El manifest no es va aprovar, però, a causa del vot en contra del PSC, i això sí que ja no és tan lògic o racional. Els socialistes sempre han estat una força progressista i democràtica, i una votació com la que el Pacte Nacional proposa no els hauria de fer cap por, ni els hauria de provocar cap reticència ideològica. A Escòcia i al Quebec han participat en referèndums similars, i fins i tot els han guanyat. Ignorem els motius pels quals han prescindit del dret d’autodeterminació que defensaven durant la transició, però és que tampoc no han explicat per què ara no volen un referèndum legal i acordat, com sí que ho han volgut des del 2010 fins, com a mínim, el 2014. Tan poc duren, les idees sensates?
Sigui com sigui, l’Ajuntament de Tarragona ha perdut una oportunitat. La de posar seny en aquest problema que enverina el debat públic i paralitza l’adopció de les polítiques econòmiques i socials necessàries per sortir de la crisi. Cada convocatòria d’eleccions anticipades, cada pressupost prorrogat, és sinònim de noves retallades, de manca de recursos i d’iniciatives, d’elusió de responsabilitats envers les condicions de vida de la ciutadania.
Certament, fins que l’Estat no vulgui parlar-ne, el referèndum no es podrà fer. Però el nostre deure consisteix a exposar clarament una reivindicació que generi consens entre les diverses formacions i reflecteixi la voluntat majoritària de la ciutadania. És des d’aquesta posició que podrem començar a desfer el nus, a sortir del laberint. I l’Ajuntament de Tarragona hauria de formar part de la solució, no pas del problema.
Arga SENTÍS Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
A Arga Sentís tothom li reconeix la seva capacitat de treball i de diàleg. És inesgotable. La passió per la seva ciutat fa que posi esperances en el futur i insisteixi en la necessitat de potenciar els punts forts de Tarragona, ja sigui a nivell cultural, patrimonial… La gent és el més important i la seva qualitat de vida també. No té dubtes que, ara per ara, hi ha dues tarragonès. El seu objectiu és aconseguir acabar amb les desigualtats. És molt critica en relació a la tasca desenvolupada pel govern de Ballesteros. Lamenta que el tripartit ha contribuït a la prepotència de l’executiu i recorda que va passar molta vergonya quan la Guàrdia Civil va escorcollar l’ajuntament arran del cas Inipro. Als plenaris, en la seva opinió, hi ha més xerrameca que debat
Arga Sentís, líder de la coalició ICV-EUiA
Quin balanç fa del 2016?
Un any trist, perdut, on s’ha manifestat l’immobilisme i la incapacitat del govern municipal per encarar els reptes de futur, però on s’han obert també escletxes d’esperança: la victòria a les eleccions generals d’ECP a Tarragona marca el camí per construir un espai alternatiu, d’esquerres, que superi la fragmentació de la ciutat i tingui com a prioritat les necessitats reals de la gent.
Quines accions destaca del seu grup municipal?
Del que estic més satisfeta és d’haver aconseguit alguns compromisos i actuacions (també partides pressupostàries) en polítiques socials i en cooperació. Crec que hem fet una oposició molt raonada al projecte dels Jocs del Mediterrani, però em sap molt de greu no haver estat capaç d’aconseguir convèncer, com vaig demanar el primer ple del mandat, que, tenint en compte totes les incerteses (que s’han demostrat) era millor renunciar-hi quan encara hi érem a temps.
És fàcil fer d’oposició a TGN?
És un ajuntament complicat amb molts temes pendents i un plenari molt fragmentat. A més, per a un grup d’una persona resulta difícil abastar tota la feina de control i proposició que ha de fer l’oposició amb el rigor que jo crec que s’ha d’exigir a qualsevol representant públic… però tampoc té perquè ser fàcil! És com és, s’ha de fer i no s’hi val queixar-se.
Més xerrameca que… Però, hi ha prou debat al plenari?
Sincerament, crec que sovint hi ha més xerrameca que debat.
Què cal canviar en la filosofia de treball dels plenaris?
No només dels plenaris, els plens són la part més evident, però és tota la mecànica de treball municipal la que caldria encarar d’una altra manera. Més participativa, més transparent, més pràctica, més rigorosa, més prudent. Pensar més en la ciutat, en els ciutadans i les ciutadanes, i menys en clau interna de cadascú.
És cert que no es desenvolupen les accions aprovades al plenari?
Sí. És lamentable. Però també és trist que arribin propostes al plenari que no han estat contrastades tècnicament i que són inaplicables o contradictòries. Cal més rigor per a tot, també per a fer propostes.
Ha notat canvis en el govern des de que hi ha el tripartit?
Sí. Tenen assegurada la majoria i això els va fer més prepotents.
Com veu TGN en l’actualitat?
Potser és que l’amor em fa ser poc objectiva, quan miro la meva ciutat sempre hi veig la capacitat que històricament hem tingut per tirar endavant i reconstruir-nos, en circumstàncies difícils, encara que tot semblés perdut. La miro amb esperança, potser per això sempre la veig amb capacitats per sortir-se’n, malgrat tot.
Hi ha prou transparència a l’Ajuntament de Tarragona?
Si molta gent té la sensació que no, és evident que alguna cosa no funciona, que no som prou transparents.
Hi ha dues Tarragones?
I tant! Encara hi ha fronteres que no hem estat capaços de superar. Urbanístiques, socials, culturals… N’hi ha molts exemples, però només cal veure la distribució de percentatges d’algunes forces en els diferents districtes les darreres eleccions. Superar aquesta esquerda és el principal repte de la ciutat, una ciutat que quan ha avançat ho ha fet amb les aportacions de tots.
Els mals de cap… Cas Inipro, Jocs del 2017, Mercat Central, Pàrquing Jaume I, Pla de la Budallera, Tabacalera… Déu n’hi do…
Sí. Paràlisi, projectes fallits, projectes ruïnosos, malbaratament de recursos públics, casos judicials… un desastre.
Ballesteros hauria d’assumir responsabilitats?
Evidentment, Un polític sempre ha d’assumir responsabilitats.
Què va sentir al veure la Guàrdia Civil entrar a l’ajuntament?
Doncs vergonya, naturalment.
Nota que Ballesteros està esgotat políticament?
Estem en un fi d’etapa. Tant el projecte que presentaven com el líder estan esgotats.
Quines són les mancances més prements de Tarragona?
Recursos per a polítiques de proximitat. Habitatges municipals per a lloguer social. Trens: infraestructures i serveis per a les necessitats quotidianes de la gent. Biblioteques!… N’hi ha tantes!!
President Cambra té raó El president de la Cambra de Comerç va denunciar fa dies que a Tarragona li falta lideratge…
Té raó. Li falta lideratge i li falta projecte, saber què volem ser, definir un model econòmic basat en la reindustrialització i el coneixement.
Què espera del 2017?
Personalment, que sigui millor que el 2016 i no perdre l’esperança ni les ganes de lliutar. I políticament, que siguem capaços de construir un nou espai polític, una proposta en comu, guanyadora, per canviar, per superar les desigualats, amb un model econòmic que tingui cura de la gent.
A hores d’ara no ens sorprèn, però igualment ens indigna, que la Generalitat ofereixi en lloguer la Ciutat Residencial, i que ho faci mitjançant una fira immobiliària sense dignar-se informar l’Ajuntament de Tarragona. Aquesta indiferència pels usos i el destí del nostre patrimoni, aquesta arrogància en disposar-ne sense tenir en compte les necessitats de la ciutat no és gens nova. Més aviat confirma una trajectòria de llarg abast.
No és el primer cop que fan una cosa així. Amb l’edifici de la Chartreuse es van captenir d’una manera similar. Després d’ignorar durant anys i panys les mancances de l’Escola Oficial d’Idiomes, mentre en construïen de noves arreu del territori, van restaurar l’antiga factoria per encabir-la amb diners avançats per l’Ajuntament, i tot seguit van esguerrar la feina de restauració traslladant-hi també els serveis territorials d’Economia i Finances, contra el criteri municipal i el de la pròpia escola.
Fa uns dies, el Conseller de Salut va tornar a prometre la construcció d’un hospital nou al Joan XXIII, però només si hi ha disponibilitat pressupostària. Al mateix temps, es va oferir a comprar l’Hospital General de Catalunya, que és privat. Es veu que per això sí que ha trobat els diners.
La llista podria ser més llarga si ens posem a parlar dels serveis ferroviaris que han estat transferits, o de la negligència a l’hora d’impulsar l’intercanviador que permetria l’arribada de l’alta velocitat al centre de la ciutat.
Ens ho mirem per on ens ho mirem, l’actitud sempre és la mateixa. Dèficit en equipaments, en serveis, en atenció, en cura de les nostres necessitats. I silenci a l’hora de donar explicacions. Tracten Tarragona com si fos una perifèria remota, a la qual no cal fer gaire cas.
A tot això es correspon el fet que, per més que busquem, no trobarem cap tarragoní ni tarragonina en els cercles governamentals on es prenen les decisions, ni en les direccions de les forces polítiques que integren el govern. La ciutat no disposa de dirigents a nivell nacional que puguin fer sentir la nostra veu.
Això ens du a considerar una qüestió crucial. Qui són els responsables d’aquesta situació? La resposta no és difícil. Qui determina les prioritats i les finança és el Govern. Ara mateix està integrat per dos partits, i un tercer l’ha investit i li ha votat la confiança. Són, doncs, aquestes tres forces polítiques les que no atenen, d’una forma reiterada, les mancances de la ciutat. Aquestes tres forces estan representades a l’Ajuntament. Són, doncs, testimonis de primera línia de tot el que passa. Malgrat això, els seus electes locals es comporten més com ambaixadors de la Generalitat a Tarragona que no pas com representats tarragonins davant del Govern. El justifiquen a canvi de res, i es presenten davant els ciutadans i les ciutadanes amb les mans buides.
És hora de canviar de plantejaments. Tarragona necessita l’atenció activa del Govern de Catalunya, i necessita també persones que facin valdre les nostres reivindicacions. Sense aquestes dues coses, acabarem sent la perifèria en que ens volen convertir.
Arga SENTIS Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
Amb més manca de reflexió que coneixement de causa, el Congrés ha aprovat per unanimitat una declaració institucional de suport als Jocs Mediterranis. Podem comprendre la desesperació de l’equip de govern de l’Ajuntament de Tarragona a l’hora de promoure accions com aquestes, perquè el calendari corre i encara no ha sabut resoldre els principals problemes que entrebanquen el projecte, que es demostra cada cop més agosarat i difícil de realitzar. Sobta, però, sobta moltíssim, que els arguments d’aquesta declaració facin referència a la crisi dels refugiats.
Seria lògic i just demanar a les administracions que complissin els seus compromisos, però utilitzar la guerra de Síria i el drama dels refugiats com a motius perquè l’Estat inverteixi diners en un esdeveniment esportiu és una cosa que passa de tota mida. A la indigència econòmica hi afegeixen la indigència moral. I tot plegat per a res. Aquesta declaració, que utilitzaran a Tarragona com si fos una prova que tot va bé, no compromet cap administració a destinar cap quantitat concreta a l’esdeveniment, i en canvi ens deshonora a tots.
Perquè més enllà de l’optimisme oficial que ara serà gairebé obligatori, el cert és que som on érem ahir o abans d’ahir. L’auditoria que s’ha fet a la Fundació Tarragona 2017, coneguda fa poc, ho expressa amb total claredat: “no s’ha aconseguit tot el finançament necessari per fer front a les despeses d’organització”, diu, i també que aquest fet “indica l’existència d’una incertesa sobre la capacitat de la Fundació Tarragona 2017 per aconseguir la seva finalitat fundacional”. Dit en altres paraules, no només no hi ha diners per fer les obres. Tampoc no n’hi ha per cobrir el pressupost operatiu dels dies que duri l’esdeveniment. I això passa quan el temps ja no es compta per anys, sinó per mesos.
No és estrany que, davant d’aquestes circumstàncies, hagi començat a circular la idea d’endarrerir la celebració dels jocs. Ara s’ha deixat caure la proposta d’un ajornament fins 2018, cosa que diu molt sobre l’habilitat i la capacitat de gestió dels que ens van embarcar en aquesta estranya festa.
I en el rerefons de tot plegat, cueja el fantasma de la privatització de la gestió dels equipaments esportius de la ciutat. Que els mateixos que han anat a plorar pels refugiats al Congrés es neguessin, en el darrer plenari, a aprovar una moció nostra, que reclamava la titularitat i gestió pública de les instal·lacions esportives seguint l’esperit i la lletra dels propis documents sobre el llegat dels jocs redactats pels mateixos organitzadors, ens dóna idea del punt on hem arribat.
No han sabut resoldre el finançament de les obres necessàries per als jocs ni tenen garantits els milions que costarà el desenvolupament de les proves i cerimònies, abocant la ciutat a un deute immens i insostenible. A sobre, van a Madrid a buscar una declaració de presumptes bones intencions, i tenen l’increïble atreviment d’afirmar que els jocs serien una mena de resposta de pau i amor envers la guerra i la crisi dels refugiats, aquest mateixos que moren al mar o arriben cada dia en condicions esgarrifoses, i que els governs es neguen a ajudar. Ja no sabem com caldria qualificar tot plegat. Els jocs de la incompetència? Els jocs de la vergonya? Potser totes dues coses.
Arga SENTIS i Pere SAURA
Coordinadors d’ICV Tarragona
A primers de mes, el Comitè Olímpic Espanyol va manifestar públicament la seva preocupació per la situació econòmica dels Jocs Mediterranis, afirmant fins i tot que les mancances en el pressupost operatiu n’amenaçaven la celebració. No és que no se sabés, és que una cosa així dita pel COE no feia més que reforçar la credibilitat de molts raonaments que s’han fet a la mateixa ciutat. Nosaltres fa temps que ho diem.
Posteriorment, l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros ha fet saber coses contradictòries. S’ha mostrat d’acord a renunciar als Jocs si el 31 de juliol el Govern central no s’ha compromès a invertir més diners en aquest esdeveniment esportiu. Al mateix temps, manté la seva esperança que els Jocs s’acabin fent, i fins i tot xifra en tres milions d’euros els que pensa obtenir de patrocinadors privats en els pròxims dos mesos.
No cal dir que aquesta confusió no ajuda ni a la realització dels Jocs Mediterranis ni a una cancel·lació, serena i meditada, del projecte. Tinc la impressió que Ballesteros gesticula, amb l’esperança que l’escenificació i el soroll acabin fent sortir els diners d’alguna banda, no se sap ben bé com. Però la realitat és tossuda. Els comptes no quadren i els terminis se’ns tiren a sobre, si és que no han passat ja de llarg. I les decisions no acaben d’arribar.
Ara fa un any, en la sessió d’investidura del nou Ajuntament, ja vaig advertir Ballesteros que amb el seu optimisme no n’hi havia prou. Que aquests jocs podien ser una oportunitat si els diners arribaven a temps i l’esdeveniment deixava un bon llegat a la ciutat. Però que, en cas contrari, Tarragona es trobaria amb una altra hipoteca milionària que no pot assumir ni de bon tros. Per això el convidava a ser valent, a avaluar les xifres d’una manera realista i a dir que no, que així, en aquestes circumstàncies, sense diners ni sense un llegat tangible, la festa no es podia fer.
Ha passat un any i la situació, de fet, ha empitjorat. Perquè els diners segueixen sense arribar, mentre els organitzadors ha adquirit encara més compromisos i s’han licitat obres. Renunciar ara serà més car que haver-ho fet l’estiu del 2015, però encara sortirà a més bon preu que tirar endavant perquè sí i assumir tot el deute que es generarà.
Amb tot, en aquest moment el pitjor és la incertesa de qui hauria de tenir les coses clares. L’Ajuntament no pot emetre missatges contradictoris. L’optimisme oficial ha estat substituït per una mena d’ambigüitat no menys oficial. No pot ser que dissabte es doni a entendre que hi ha una mena d’ultimàtum a l’Estat perquè hi posi més diners i dilluns se’ns digui que uns altres diners, igualment hipotètics, procedents del patrocini privat, ja són en camí. Ens ho hem de creure, que les empreses donaran tres milions d’euros mentre el COE es prepara per tancar la barraca? I si arriben com per art de màgia i el Govern central no posa el que deu, què passarà?
Massa interrogants, massa irracionalitat. I tot, per voler mantenir fins al final una posició que, de fa molt de temps, es veia insostenible. Tarragona no pot contreure més deutes. A l’equip de Ballesteros no li demanem miracles. Però li exigim seny.
Arga SENTIS Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
En la sala de actos (¿indecorosos?) del Ayuntamiento de Tarragona y convocados por el despampanante conseller de Estrategias de Ciudad 4-3-3 o 4-4-2, un grupo de (¿grandes?) estrategas de ciudad, todos ellos estratégicamente sentados en torno a una mesa con la estrategia servida en caliente, sin camareros, ahí es nada. También estaban los de la URV que son como el perejil de Argüiñano: van bien con todo. ¿Y qué hacían dichas señorías sentados a la mesa del anfitrión Don Alejandro Fernández? Pues hablar de la Marca Tarragona. Algunos funcionarios municipales, siempre ellos tan malpensados y maledicentes, se desternillaban por los rincones de la casa consistorial pensando que, a lo sumo, alguno de ellos habría leído por la mañana el Marca, que sería lo más cerca que habrían estado de la Marca Tarragona. Ya ven en qué pierden el tiempo estos trabajadores de lo público mientras sus esforzados y afanados representantes se devanan los sesos para elevar a los cielos la marca de ciudad, ¿o quizás sea al revés?
La taula Marca Tarragona
Pero Alejandro ya no es lo que era. Se le ve azorado, acorralado por las circunstancias las más de las veces. Y es que no gana para disgustos con sus socios sociatas. El político popular había preparado el arranque de su proyecto de Marca con minuciosidad y ¡zasca!, van los de los juegos y le arruinan la jugada. El anuncio del proyecto Marca Tarragona ha pasado sin pena ni gloria y con una perdigonada en el ala antes de saltar del nido para volar: ¿quién va a creer en una ciudad como marca si el evento más importante que ha organizado desde las carreras de cuadrigas romanas se hunde como el Titanic? Y ya puestos, ¿quién se fiará de una ciudad que maltrata uno de sus mejores patrimonios histórico-religiosos como la Necrópolis?
El problema de fondo, o sea, lo que Alejandro intenta disimular con cal viva popular, es el insoportable olor a putrefacción y descomposición del ballesterismo. Lo que ha perdido toda credibilidad no es la ciudad, si no el gobierno del PSC, con Josep Félix Ballesteros y su equipo trapisonda. El argumento de que la estabilidad en el consistorio está por encima de los intereses de partido es tan absurdo, tan peregrino, tan y tan falaz, que da risa de lágrimas.
Josep Fèlix Ballesteros
Pero no se puede esconder que la ciudad está enfermiza. Cualquier persona mínimamente inteligente se daría de bruces con la realidad inmisericorde de que los Juegos del 2017 son un fiasco. Solamente un club ha tenido las agallas de plantar cara y decir que ya está bien de tomar el pelo: el Tenis Tarragona. El resto callan cobarde y lacayunamente. Por ejemplo, ¿por qué el CBT no puso el grito en el cielo cuando se anunció que no habría competición de baloncesto en Tarragona? ¿quizás porque el Comité Organizador tiene en nómina a de sus influyentes? ¿por qué el Nàstic no dijo ni mu cuando se anunció que la final de la competición futbolera de los Juegos se iba a Reus? ¿por qué el Natació Tarraco no se sumó a la reciente propuesta del ex casi todo Mario Rigau para que se renunciase a la piscina olímpica y se apostase por las instalaciones del veterano club? Y los sumisos socios de esos clubes, ¿qué les pasa? ¿están zombis?
El chófer de James Font ya dijo en otro artículo que el deporte no me gusta, entre otras cosas, porque me hace sudar y sufrir, cuando todos sabemos que se puede sudar de otra manera, disfrutando. Ya me entienden. O sea, que los Juegos no me dicen ni fu ni fa. O sea que me la suda. Pero desde la perspectiva de ciudad resulta indignante que ante el disparate que estamos viviendo nadie diga nada. Se acepta con sonrisa bobalicona que pulpo es animal de compañía y que Tarracus es simpático. Lo del Tarracajorrani ya era grotesco, pero lo de Tarracus es peor que el Chuqui. La avellana tenía sentido, era original y con denominación de origen, lo había creado un niño, lo habían votado. Lo del creativo rediseño de Tarracus no tiene personalidad, ni sentimiento. Es un simple aglomerado de símbolos sin conexión ni alma. Tarracus se ha comido a la gamba. Ha sido un acto de canibalismo simbólico. Y también es una metáfora: el ya indescifrable e indescriptible ballesterismo ha fagocitado la gamba popular de Alejandro en poco más de 100 días.
Me he tomado la molestia de consultar hemeroteca, hablar con entendidos y sacar mis propias conclusiones acerca del tema 2017. Por ejemplo, el anuncio apocalíptico del Comité Olímpico Español de esta semana. Demos un breve repaso al asunto.
¿Cómo es posible que ante una situación de tal gravedad el anuncio lo haga el COE unilateralmente y salga inmediatamente Ballesteros a hacer de bombero improvisado? ¿Qué medidas ha anunciado el alcalde para que podamos darle si quiera una microscópica prórroga de credibilidad? ¿Desde cuándo se sabía que esta situación era de UCI? ¿Hace dos días?
Digo hace dos días porque unas pocas jornadas atrás se organizó una mesa cuadrada con patrocinadores para que explicasen la morrocotuda suerte que teníamos los tarraconenses con los malditos Juegos.
A un any dels Jocs encara no se sap si es faran
También se recibió con todo tipo de honores al rey Felipe VI para que diese la bendición a Tarracus, la mascota. Pero nadie pone el grito en el cielo. A tragar ruedas de molino que buenas tragaderas tenemos por estos lares.
Voy más allá. ¿Qué clase de prebendas deben estar recibiendo los señores y las señoras del Comité Olímpico Internacional para que sigan afirmando la excelencia organizativa de nuestro ayuntamiento cuando hasta su Comité español dice que todo es un desastre? ¡Pero si estuvieron aquí hace pocas semanas y siguieron diciendo que iban a ser unos Juegos maravillosos! ¿Dónde está el secreto? ¿Qué clase de birlibirloque se traen entre manos los vips olímpicos mediterráneos?
He estudiado las declaraciones y anuncios realizados hasta ahora por los protagonistas de esta historia. He tirado de hemeroteca. Y desde mi ignorancia en estos asuntos – aunque menos que la ignorancia de Albert Abelló –, he descubierto que las cuentas no cuadran. Víctor Sánchez, secretario general del COE y vicepresidente del Comité Organizador y reconocido dirigente olímpico, desvela en la asamblea del COE que el déficit de presupuesto operativo es de 9 millones de euros.
El rei és el president d’Honor del Comitè Organizador del 2017
Yo no sabía a qué se refería con eso de presupuesto operativo y lo pregunté (me tuve que tragar un gordo y asqueroso sapo, pero lo pregunté). Y resulta que una cosa es el presupuesto para infraestructuras deportivas (presupuesto de inversiones) y otra cosa es el presupuesto operativo, el del money contante y sonante que permite costear la parte logística, promocional, recursos humanos, compras, alquileres, las botellas de güisqui para los vips y ese tipo de gastos imprescindibles. Pues bien, Sánchez dijo 9 millones de desfase operativo. Al día siguiente el presidente del COE – el que quiso ponerle letra al himno español – lo elevó a 14 millones. Pero lo que anunció el desconcertado y desconcertante Javier Villamayor en su día fue que el presupuesto operativo sería de 28 millones y hasta ahora llevan recaudados por patrocinios unos 8 millones. O sea, que en eso también amagan: en verdad que son 20 millones, 20 MILLONES, de déficit en el presupuesto operativo. En la caja olímpica de Ballesteros hay un vacío que requiere 20 kilos para llenarse. Ingeniería financiera olímpica. Y todo esto sin que nadie, nadie, nadie, nadie, nadie, nadie, haya pedido una sola auditoría. Curioso, bochornoso, capcioso, soso.
Pero volvamos con Alejandro. Mi amigo Alejandro. Ese animal político e de raza. Sus socios ponen en la picota a su compañero popular Miguel Cardenal y él, Alejandro, mirando las nubes pasar o sacando a pasear la gamba o soñando sesudas estrategias que se cotizan menos en el mercado intelectual que las colecciones de Marcial Lafuente. ¿Nuestro Alejandro no sabe lo que quiere decir “cerrar filas”? ¿Cierra filas con sus zascandiles socios de gobierno municipal y deja tirado a su tocayo Sr. Cardenal? En el fondo Ballesteros esgrime el mismo discurso zafio que los independentistas: la culpa es del Estado, es de Madrid. ¿A ese discurso no debe oponerse con rotundidad Alejandro? ¿No debería haber puesto en cuestión el pacto de gobierno? ¿No debería exigir a Ballesteros que asuma una parte importante de responsabilidades por la desastrosa gestión que ha hecho del tema Juegos desde los orígenes? ¿Qué le pasa a todopoderoso Alejandro para que ante la hecatombe olímpica no se le ocurra otra cosa que anunciar el inicio de trabajos para la Marca Tarragona? ¿Es que acaso piensa incorporar la ruina de los Juegos al resto de ruinas del patrimonio histórico?
¿Y la oposición? He utilizado lupa, telescopio, microscopio, catalejo, monóculo, gafas graduadas, lentes de contacto, binoculares, prismáticos, brújula, astrolabio, mapas, google, y no he conseguido encontrarla. No hay oposición. La sala de plenos es como un museo de cera, parece que se van a mover de reales que son, pero no se mueven. Suerte de la CUP e algo de Arga Sentís.
Ante el mayor de los ridículos internacionales, ante el desgarrador descrédito al que puede verse sometida la otrora imperial Tarragona, ante la inconmensurable incompetencia de nuestros gobernantes, la oposición hace macramé.
Me agota sobremanera tener que elevar la voz de la cruda realidad cada lunes. Me aburre que nunca pase nada en esta ciudad, aunque se nos desmorone el futuro encima. Me decepciona y entristece tanta mediocridad y mezquindad. Por eso les anuncio que se acaba, de momento, El Retrovisor.
Me voy… pero no me voy lejos para desgracia y castigo de los inútiles. Volveré con otro formato, porque, aunque esté hasta las mazmorras genéticas de tanto adocenamiento político local, los miles de seguidores que me leen cada semana son mi energía vital, mi argumento básico, mi chute intelectual.
Volveré para seguir como azote de los papanatismos. Volveré con TOMATES Y CLAVELES.
HASTA PRONTO COLEGAS Y RECUERDEN QUE, PASE LO QUE PASE, SIEMPRE HAY UN RETROVISOR O GENTE CON GANAS DE HABLAR…
És la portaveu del grup municipal d’ICV. Tothom li reconeix capacitat de treball i la defensa acèrrima de les qüestions que més interessen als ciutadans. Arga Sentis, un any després de ser reelegida regidora a l’Ajuntament de Tarragona, confessa estar decebuda amb el ‘politiqueo’ i que el govern municipal no està fent res per millorar la ciutat i la vida dels seus residents. És contundent a l’assegurar que s’està assistint a la fi del ballesterisme. Diu que el tripartit sobreviurà mentre convingui als socis de Ballesteros (PP i Unió). Sentis diu que sent tristesa i vergonya quan la policia entra a escorcollar la ‘Casa del poble’.
RC – Si li demanès per fer una valoració dels primers 365 dies de mandat… ARGA SENTIS– Decebedor. Quan és més necessari que mai un ajuntament que prengui la iniciativa política per fer front a tots els reptes que, vinguin d’on vinguin, acaben afectant els ciutadans, aquí patim un govern contranatura de gestió i anar passant, sense alternativa, sense projecte.
RC – Es veu diferent quan s’està assegut a la sala de plens, oi? AS – Com a mínim més de prop, amb el que té de positiu i de negatiu… suposo que totes les coses es poden mirar des de diferents angles, i és combinant diferents perspectives que pots tenir una visió més àmplia.
RC – És difícil fer rodar el molí quan s’està sola? AS – Sempre es treballa millor en equip, és evident.
Atenció a les persones RC – Quines seran les àrees que dedicarà més atenció? AS – Intento centrar-me en les àrees que impliquen atenció a les persones, però tot el que passa en un Ajuntament acaba repercutint en l’atenció a les persones…
RC – S’ha canviat alguna a Tarragona en els darrers 12 mesos? AS – A l’Ajuntament, malauradament, més enllà de canvis de despatxos, patim un estancament o millor dit un retrocés. A la ciutat canvien coses i les eleccions del 20D van dibuixar una ciutat amb un triomf claríssim d’En Comú Podem, que expressava la voluntat dels ciutadans de canviar.
RC – Què pensa del tripartit? – És positiu per a la ciutat? AS – Un pacte de conveniència, una suma de debilitats. De conveniència per als socis de govern, no pas per a Tarragona. Sense estratègia de ciutat, sense projecte de futur més enllà del 2017, només anar passant, gestionant el dia a dia i assegurant-se mútuament la tranquil·litat.
RC – Ballesteros li van demanar que entrés a formar part del govern? AS – Jo no sóc de les que esperen que els demanin les coses… des del primer dia vaig expressar a l’alcalde que al plenari hi havia una majoria d’esquerres, i això s’havia de notar, fos amb un acord de govern o buscant altres fórmules per definir prioritats polítiques.
RC – Amb quin partit de l’oposició s’entén millor ICV? AS – Tenim més punts en comú amb la CUP i ERC, però en l’àmbit de les relacions personals, com és natural, hi ha persones amb les quals pots tenir molt bona sintonia sense que tinguis gaire afinitat ideològica.
No tinc opinió sobre la mascota RC – Fa poc es va presentar la mascota dels Jocs. Què en pensa? AS – De la mascota? Em sap greu, la veritat és que no tinc cap opinió sobre la mascota. Ja hi pensaré.
RC – Es faran els jocs? Vol que es facin? AS – Segurament. Una altra cosa és com i quin llegat deixaran si és que en deixen. Crec que vam perdre l’oportunitat de renunciar-hi a temps, assumint que la renúncia tenia costos però que en la situació actual de crisi i d’inestabilitat política, i amb totes les incerteses pel que fa al finançament, termini, etc, era millor ser prudents i no arriscar-se a perdre molt més.
RC – L’equip de govern té molts fronts oberts, en quina situació està aquest govern? AS – És un pacte de conveniència, i crec que mentre als socis els convingui el govern anirà tirant.
Declivi del ballesterisme RC – Estem assistint al declivi del ballesterisme? AS – Sí.
RC – Què més la preocupa d’aquesta ciutat? AS – L’absència d’un projecte de futur, d’un model econòmic, la manca de lideratge. El risc de caure en la irrellevància dins del país.
RC – Com veu els darrers ensurts relacionats amb les fumaredes de les petroquuimiques? AS – És un problema recurrent. El que cal és que els veïns rebin informació immediata quan hi ha una incidència, perquè així puguin valorar què està passant. Ens mereixem una indústria segura i un estudi sobre la qualitat de l’aire per saber què respirem.
Escorcolls? Tristesa i vergonya RC – Què passarà amb el cas Inipro? AS – No se’m dóna bé fer prediccions. Confio en l’actuació de la justícia.
Arga Sentís saludant al regudor Milà
RC – Ja, què va sentir quan va veure un jutge coordinant escorcolls a l’ajuntament? AS – Tristesa i vergonya.
RC – Què pensa de l’escàndol del pàrquing Jaume I? AS – És realment un escàndol.Tot el que hem anat sabent hauria hagut de fer canviar la manera de fer obres públiques a Tarragona. Sempre es presenten projectes sobredimensionats i faraònics, que després s’esguerren d’una manera o d’una altra. Potser un dia s’acabi la investigació i tinguem més dades, però de moment és l’exemple de com no s’han de fer les coses.
RC – Està decebuda amb la política? AS – Del “politiqueo“, sí. De la política en majúscules, de l’acció cívica per governar el que ens és comú, gens ni mica.
REDACCIÓ15 Març, 2017
Fa una colla d’anys, al carrer Comte de Rius cantonada August hi tocava un quartet de corda. Dos violins, un cello i un contrabaix. Ens oferien, a canvi de les poques monedes que recollissin, a canvi de res, peces de Bach, de Mozart o de Vivaldi, meravelles que no es paguen amb diners. Duien vida al carrer. La gent s’aturava a escoltar-los. Ningú no pensava que es fes res mal fet.
Pero desde la perspectiva de ciudad resulta indignante que ante el disparate que estamos viviendo nadie diga nada. Se acepta con sonrisa bobalicona que pulpo es animal de compañía y que Tarracus es simpático. Lo del Tarracajorrani ya era grotesco, pero lo de Tarracus es peor que el Chuqui. La avellana tenía sentido, era original y con denominación de origen, lo había creado un niño, lo habían votado. Lo del creativo rediseño de Tarracus no tiene personalidad, ni sentimiento. Es un simple aglomerado de símbolos sin conexión ni alma. Tarracus se ha comido a la gamba. Ha sido un acto de canibalismo simbólico. Y también es una metáfora: el ya indescifrable e indescriptible ballesterismo ha fagocitado la gamba popular de Alejandro en poco más de 100 días.
RC
