Arxius de All i oli | Diari La República Checa

No volem veure-ho, però estan aquí. Les addiccions són una xacra. Poden ser al joc, a l’alcohol, a les drogues, als mòbils, a Internet… La temptació és molt a la vora, molt accessible, massa fàcil. I les addiccions poden arribar.de fet, hi arriben, encara que, de vegades, els hi girem l’esquena com si no hi existissin. Per ajudar als que cauen en aquesta perillosa xarxa, ara fa 25 anys va néixer l’ONG Projecte Home. Un equip multidisciplinari format per psicòlegs, psiquiatres, treballadors socials, educadors socials i voluntaris ajuda les persones que admeten patir una addició i que volen superar-la. A Tarragona, Projecte Home va obrir una seu ara fa sis anys i en té una altra a Tortosa. El 2018, als dos centres es van tractar gairebé 300 persones afectades per alguna addició. Juan García és el director del servei a les addiccions a Tarragona i les Terres de l’Ebre del Projecte Home.

Quines són les addiccions més habituals?
Alcohol i cocaïna. Sobretot en adults. Una mica més l’alcohol, com a substància principal. Hem notat un canvi en els darrers anys, ja que abans la primera addicció per la qual es demanava ajut era la cocaïna.

Una cosa porta a l’altra?
Efectivament. Es retroalimenten l’una amb l’altra. És el que anomenem addicció doble.

Com abordeu les addiccions?
Amb tractament, sensibilització i prevenció del perill. Tenim una part molt important de sensibilització i de prevenció, que es fa de forma universal o selectiva.

Universal?
Va adreçada als instituts d’ensenyament secundari per formar els professors perquè ells implementin els programes de prevenció amb els seus alumnes. En paral·lel, també treballem amb les famílies. Intentem abastar els tres àmbits del sistema educatiu: nois, professors i famílies. Pensa que hem tingut addictes amb 12 i 13 anys! Aquesta edat és clau.

I el selectiu?
Són programes de prevenció que fem en centres d’internament de menors, amb persones que ja tenen una conducta de risc o estan fent algun tipus de consum, encara que sigui esporàdic, amb alcohol, haixix, cocaïna. Oferim eines als professionals dels centres perquè puguin intervenir i actuar.

Hi ha relació entre l’addicció i una família desestructurada?
No està demostrat. En famílies desestructurades amb problemàtiques de consum de drogues és més probable que els fills repeteixin conductes. Però només és probable. No hi ha relació causa-efecte, perquè hi ha famílies totalment estructurades que també tenen problemes d’addicions.

Persones amb una certa estabilitat?
Sí. Persones més estructurades socialment: estan treballant, tenen una vida social més o menys sòlida, però admeten tenir un problema que volen solucionar. Són casos en què les addicions encara no han influït en excés a les seves vides: no han perdut la feina, ni els amics, ni els diners, ni la família…

Com caus en l’addicció?
És la pregunta del milió. Els nostres programes són de llarga durada i de molt alta exigència, ja que trobar el perquè una persona ha consumit no és fàcil. Quan comença? Per què? Són preguntes de difícil resposta. Ells solen recordar el dia que van començar a consumir, però no del perquè de la causa que els va derivar al consum i, sobretot, el perquè van continuar.

Passa d’esporàdic a habitual…
Normalment es comença per diversió, perquè m’aporta coses que necessito i després continuo perquè no ho puc deixar. M’he enganxat sense adonar-me. I aquí està el problema.

Recaigudes?
És part del tractament. Sabem que la recaiguda és un fet normal durant el procés, i l’hem de tractar. No és el recomanable, però com a tal s’ha de treballar, buscant el motiu que l’ha provocada.

Un nou error…
Se l’hi ha de donar la volta i trobar-li el costat positiu. Si has recaigut perquè hi ha un fet concret, treballem aquest fet perquè no torni a passar. Intentem girar el que és dolent en positiu. Però les recaigudes, en drogues, tabaquisme… en totes les addiccions es contemplen com una part més del tractament.

Quin és el creixement de les addiccions en els darrers anys?
Del 2016 al 2018, que és quan disposem de dades més properes, les demandes d’ajut a la província de Tarragona han augmentat un 12%. Si ens centrem només a la ciutat de Tarragona, la demanda ha augmentat un 46% en el darrer any.

Hi ha noves addicions?
Clar. Les noves tecnologies s’han situat al punt de mira. Moltes vegades no ens adonem, perquè com que tots fem servir el mòbil i internet per treballar… Forma part de les nostres vides. Però ull, perquè estem substituint la manera de comunicar-nos: ja no ho fem en persona sinó mitjançant Whatsapp, Facebook o Telegram… I això als adolescents els hi afecta més.

Què heu detectat?
Que els joves es tanquen socialment. És molt típic veure un grup de joves adolescents reunit a una plaça tots mirant el mòbil. I potser s’estan enviant missatges entre ells mateixos! No parlen entre ells. S’estan perdent habilitats socials.

Com ara?
Habilitats de comunicació, de resolució de conflictes, de gestió emocional, de valors pel que fa a l’amistat… Les relacions humanes s’estan perdent en aquests casos.

Com surts del cercle?
No és fàcil perquè és una conducta estesa dins el mateix grup relacional. Primer, cal reconèixer que és un problema, però diferenciant si l’ús és responsable i racional o si és un abús que et genera un problema.

Aquest és el primer pas? Ser conscient que tens un problema?
Si no reconeixes que tens un problema mai no et recuperaràs. A qualsevol addicció, El primer pas és reconèixer-ho, i ràpidament demanar ajut. Buscar un terapeuta que t’ajudi, però sempre amb la veritat per endavant.

Explicant-t’ho tot?
L’honestedat és la base de qualsevol tractament de rehabilitació. Aquí perquè parlem d’addiccions, però si vaig a una teràpia de parella, si realment es vol solucionar el problema, s’ha de dir la veritat, oi?
Doncs el mateix.

Es menteix molt?
Sí, molt. Menteixen, es creuen les seves mentides, es preocupen molt perquè tu les creguis… Però com les mentides tenen les cames molt curtes, tot s’acaba sabent.

Quin paper hi juguen les famílies?
A les famílies els hi costa entendre la problemàtica que té el seu familiar i, en moltes ocasions, es culpabilitzen del fet: “què he fet malament perquè el meu fill estigui així…” Hem de treballar amb elles perquè venen amb desconfiança, cansades de fer voltes per centres de rehabilitació que no els han solucionat el problema. Hi arriben molt desil·lusionades.

Com se les pot ajudar?
És molt important treballar amb elles. Una, perquè la família ens pot donar informació sobre els addictes quan no estan al centre; i dos, per donar-les eines perquè millorin el seu estat d’ànim i emocional, i perquè puguin ajudar amb més garanties el seu familiar.

Qui accepta més el problema: l’home o la dona?
Als nostres centres l’assistència entre homes i dones està en una relació 70%-30%. A les dones els hi costa més reconèixer el problema, però per fets culturals. Estan més estigmatitzades: encara està mal vist que tinguin una addicció. És una discriminació més. Normalment venen soles a demanar ajut, però es troben que han de cuidar dels fills, o dels pares… Els hi costa visualitzar el problema i demanar ajut.

Nova addicció: joc online
Ja hem tingut casos. No és una gran quantitat, però està començant ara. Està molt normalitzat a la societat, i les lleis no ajuden. És molt fàcil que qualsevol persona, a l’edat que sigui, amb un telèfon mòbil i potser una targeta de crèdit que l’hi agafa al pare, s’obri un compte i es converteixi en addicte al joc online. És tot tan accessible que és molt difícil evitar-ho.

És un tema cultural?
De cultura i d’educació. Sobretot de l’àmbit educatiu que és on la persona es forma, i no només en assignatures reglades, sinó en valors, en gestió de conflictes, en control de les seves pressions, en conductes adaptatives a la societat en què vivim…… Tot això s’ensenya a escoles. Però encara falta més.

La societat està conscienciada?
De cap manera. Aquest és un problema que només ens adonem que existeix quan ens toca de prop. Els problemes de les drogues solen ser sempre un problema dels altres. De gent marginal, de persones que estan al carrer… Aquesta percepció està canviant, però queden molts estigmes a l’aire.

S’han perdut valors?
Jo diria que hi ha un desordre de valors. L’escala de valors d’una persona o grup està en constant moviment. I depenen del moment, aquesta escala canvia. Avui patim un desordre de valors molt important: abans es creia en l’amistat i la justícia i ara és en els diners i la imatge com a valor afegit. Aquí treballem perquè cadascú sàpiga quin és la seva escala de valors en aquell moment i quina hauria de ser.

Es pot sortir del cercle de l’addicció?
Per descomptat. Mira, ara fa poc hem donat tres altes terapèutiques aquí i dues al centre de Tortosa i tenim un índex de retenció bastant alt, una mica més del 50%. Gent que ve i no marxa. És molt alt si el comparem amb altres centres d’addiccions. Si es reconeix, es demana ajut i es diu la veritat, les persones se’n surten.

Joan MARTÍNEZ VERGEL