Arxius de Alcanar | Pàgina 2 de 3 | Diari La República Checa

8h30 del matí. Feia fred a Madrid, tot i que sol començava a despertar-se. Fem un cafè en les terrasses de la plaça de l’Ajuntament de Torrejón d’Ardoz. A Madrid els restaurants estan oberts i el toc de queda comença a les 12 de la nit.

A les 09h15 arribem a les dependències de l’Audiència Nacional. La sessió del judici contra els atemptats de Cambrils i Barcelona comença a les 10h. El jutge president del tribunal té fama de ser puntual. Després d’acreditar-nos ens disposem a ocupar el nostre lloc a la sala de premsa, situada al soterrani de l’edifici. L’ambient és més tranquil que el de la setmana passada. L’eufòria mediàtica ha minvat. A la sala, tant en la dels reporters com de les emissores, se sent essencialment el català. Un fet que ens permet deduir que la cobertura mediàtica està sent feta sobretot per mitjans de Catalunya.

Faltaven 10 minuts per engegar la primera sessió d’aquesta setmana. S’encenen les pantalles de televisió. Significa que en breu comença el judici. Agafem una llibreta, un bolígraf i el mòbil i accedim a la primera planta de l’edifici. Estem preparats per accedir a la sala de vistes. Ens envaeix un ai al cor. En no res tindrem l’oportunitat de mirar als ulls de Mohammed Houli, Driss Oukabir i Said Ben Iazza, els implicats dels atemptats de l’agost del 2017. Oukabir portava uns texans i un polo negre. Said vestia uns texans i una jaqueta esportiva. Mohammed portava uns pantalons negres i una jaqueta grisa. Houli era l’únic que estava assegut dins d’un espai, semblant a una gàbia de vidre. Ens mirava fixament. Als ulls. Els altres es passejaven d’un costat a l’altra de la ‘peixera’. La sensació és indescriptible. Hi ha un batibull d’emocions i pensaments.

Mirem cap a l’altre costat – a l’esquerra – i podem veure una vintena de lletrats tots separats amb mampares anticovid. Passaven 3 minuts de les 10. El jutge president, Félix Alfonso Guevara, entrava a la sala. Feia senyal als policies que ocupessin els seus seients.

Per a la sessió d’avui estaven citats una vintena de testimonis, entre ells pèrits, agents dels Mossos d’Esquadra (de les unitats de Seguretat Ciutadana, investigació i policia científica) i bombers. El relat d’alguns testimonis han estat aterridors. Es notava patiment i angoixa. Hi ha moltes seqüeles. Físiques i sobretot psicològiques. El Ministeri d’Interior ha reconegut alguns d’ells com a víctimes de terrorisme. De tant en tant, miràvem als ulls dels processats. Driss Oukabir també ens observava. Said tenia una mirada perduda, mentre Mohammed passava molta estona amb el cap baix i amb les mans inquietes.

Les declaracions d’alguns testimonis han emocionat els presents. Un mosso – de la unitat d’informació de Terres de l’Ebre – va relatar els fets d’una manera que no ha deixat a ningú indiferent. Ha començat demanant perdó pel seu nerviosisme. Un dels assistents del tribunal han col·locat una cadira al seu costat perquè pogués seure i tranquil·litzar-se. A causa de les seqüeles del que va viure el 17 d’agost arran de l’explosió a Alcanar encara no li han permès tornar a la feina. És considerat víctima de terrorisme pel Ministeri d’Interior. I el més curiós és que el seu fill també. El nen en aquells moments tenia 10 anys i també va patir trastorns posttraumàtics. Tres anys després, continua adaptant-se a la ‘nova vida’.

Les narratives dels testimonis eren veritables experiències terrorífiques. Mai ningú no està preparat ni física ni psicològicament per lidiar amb aquestes situacions tan extremes. La majoria dels mossos que hi eren quan va haver-hi la segona explosió a Alcanar recorden que en aquell dia horribilis tot es va fer fosc i el silenci aterridor. Quan abandonaven la sala de vistes, alguns miraven la gàbia on estan els gihadistes.

A les 13h, el president del tribunal ens emplaçava per demà dimecres, on sentirem més relats… més experiències vitals…

R.C.
Audiència Nacional

PUBLICITAT