Arxius de aecc tarragona | Diari La República Checa

El càncer és una malaltia molt propera. Massa. Una realitat que ens afecta a tots. Les estadístiques mèdiques ens indiquen que un de cada tres homes i una de cada quatre dones patirà càncer a Espanya en els propers anys. Tothom hi està exposat. De vegades, els pacients requereixen suport extern per superar tots els obstacles que implica patir aquesta malaltia. L’Associació Espanyola contra el Càncer a Tarragona (AECC) fa més de 60 anys que treballa per ajudar i acompanyar les persones que pateixen la malaltia i als seus familiars. Amb prevenció i investigació, amb orientació mèdica i psicològica, i amb l’atenció social requerida per les persones que, a conseqüència de la malaltia, tenen problemes de feina, econòmics o socials. Elena Nolla és la psicòloga de l’AECC a Tarragona i ens ajuda a entendre la psicologia de la malaltia.

Com s’afronta psicològicament un càncer?
S’han descrit fases model sobre el que succeeix quan pateixes un càncer. És el que es coneix com a dol oncològic, ja que segueix les fases que fa una persona quan fa un dol.

És com la pèrdua d’un ésser estimat?
És una pèrdua en general: una ruptura de parella o una pèrdua de feina suposen també un dol. Primer hi ha una situació de xoc que dóna lloc a una negació. Posteriorment, hi ha una acceptació de la realitat, però que et porta a una depressió o baix estat d’ànim.

I aquí entra el suport psicològic…
A partir d’aquí és quan comença. Hi ha persones que tenen recursos propis i no necessiten suport psicològic per afrontar la situació. Pensa que quan et diagnostiquen un càncer és com si algú dóna un cop de puny a sobre de la taula a on tens un puzle de milers de peces petites i el desfà sencer.

Quin paper pot jugar l’entorn del malalt?
El més important és la predisposició a escoltar. A permetre que una persona s’enfonsi i tingui mals moments. Fins i tot que se li permeti perdre els papers en moments puntuals. Moltes vegades, el familiar, amb bona fe, pot tendir a la sobreprotecció o a minimitzar la malaltia.

Un terme mitjà?
Clar, perquè de vegades podem amplificar molt allò que li està passant o, al contrari, si el minimitzem, el pacient pot pensar que estem menyspreant la malaltia, que no és un refredat. Si no ho sabem fer, podem potenciar el dolor intern emocional que pateix la persona.

Sembla que és difícil ajudar des de fora…
Sempre dic que hem d’estar a disposició per escoltar, per parlar… I que els tempos per resoldre una situació els ha de marcar el malalt sabent que, de vegades, no tenen res a veure amb els temps que necessiten els acompanyants.

Hi ha un abans i un després del càncer?
Jo tinc pacients que m’han dit que el càncer els hi ha servit per canviar el seu sistema de valors i d’altres que em comenten que no necessitaven patir aquesta situació per canviar.

Canvia la manera de pensar?
La diferència entre una persona que ha patit un càncer de la que no, és que la primera pren consciència que s’ha de morir. No vol dir que t’hagis de morir per la malaltia, sinó que, de sobte, ets conscient que la vida és finita. Te n’adones que ets vulnerable.

Com afecta l’actitud del pacient?
La psicologia positiva està molt bé, mirar des de la positivitat, però de vegades ha fet mal.

Pressió negativa…
Clar, perquè el pacient et pot dir: jo ja voldria però no em diguis que tingui una actitud positiva patint això. De vegades, des de fora es minimitza la malaltia, inconscientment, en un intent d’ajudar i aconsegueixes tot el contrari. Ajudes molt més escoltant, abraçant i, si convé, plorant junts. Ja riureu en un altre moment.

Com se superen les seqüeles?
El càncer té afectacions físiques que deixa seqüeles importants. En algunes pacients, per exemple les que pateixen càncer de mama, és molt profunda i va més enllà del mateix càncer. Pensa que tenim una simetria del cos; dues cames, dos braços, dues orelles i dos pits… I el pit té molt a veure amb la relació íntima amb la parella.

Com afecta?
Perdre un pit pot afectar la seguretat de la pacient, l’autoestima, la bellesa… En aquests casos, la reflexió que fan les pacients és: “sí, m’han curat el càncer, però la qualitat de vida que em queda…” S’ha de treballar més a fons la part psicològica.

Al llarg dels teus 20 anys de suport a malalts, quina ha estat l’experiència més dura?
Vaig conèixer una noia de 16 anys. Tenia leucèmia. Va anar a visitar un avi a Holanda i, només tornar a casa, li van diagnosticar la malaltia. Ella va relacionar la visita a l’avi amb el fet de tenir el càncer. I no volia tornar-lo a visitar. Vam iniciar la teràpia fent un treball psicològic perquè deixés de vincular els dos fets. Va fer tractament i, ja curada del càncer després d’un temps, ella va tornar a agafar l’avió per visitar el seu avi. Era una Setmana Santa visita. En tornar, el juny, recau al càncer…

No tinc paraules…
La ingressen a un hospital de Barcelona i ella demana que jo la vagi a visitar. En aquell moment, jo estava embarassada del meu primer fill i era conscient que això era el final de la noia. Em sentia molt malament. Vaig retardar una mica la visita fins que un dia ja vaig demanar a la família que demanés permís a l’hospital per poder-la visitar. Quedo per anar un dissabte al matí i a les 7 del matí d’aquell dia em truquen per dir-me que ja havia mort. Encara tinc molt bona relació amb la mare del pacient, i no la puc oblidar. Era la primera persona que vaig veure morir en la meva etapa professional.

JMV