29. Març 2024

Arxius de 1 d'octubre | Diari La República Checa

REDACCIÓ1 Octubre, 2022
José-Luís-Martín-PP-Tarragona8-1280x960.jpg

José Luis Martin es el portavoz del PP en el Ayuntamiento de Tarragona. Mariano Rajoy era entonces el presidente del gobierno español y el responsable de no permitir ningún acto que pusiera en riesgo la  integridad territorial. Cinco años después de la celebración del referendo, larepublicacheca.com ha querido saber qué opina José Luis Martin sobre uno de los hechos políticos más conturbados de la política catalana y de la historia reciente de nuestro pais.

 

Han pasado ya cinco años. ¿Cómo recuerda los hechos del 1 de Octubre?
Con mucha preocupación.

¿Fue una pérdida de tiempo?
Sí, claro que sí.

¿Qué le transmiten las imágenes de aquel día?
Un quebrantamiento del ordenamiento jurídico por parte de los que organizaron una “consulta” que no se ajustaba a la legalidad y solo pretendía romper la integridad nacional.

¿La respuesta policial fue proporcional?
La Policía está para cumplir y hacer cumplir la legalidad y el ordenamiento jurídico vigente.

¿Cataluña se ha recuperado de todo aquello?
No, esta a la vista que no.

¿Cuánto tardará en hacerlo?
Con el gobierno actual bastante tiempo.

El independentismo está desapareciendo

¿Usted cree en la mesa de diálogo?
No.

¿Se imagina una Cataluña independiente?
No, siempre formará parte de España.

¿Cree que el independentismo desaparecerá?
Es evidente que está desapareciendo.

 

PUBLICITAT










REDACCIÓ1 Octubre, 2022
urnes.jpg

Als cinc anys del referèndum il·legal de l’1-O, la trentena de càrrecs processats per organitzar-lo, entre ells dos diputats d’ERC i una consellera, esperen les acusacions de Fiscalia i Advocacia de l’Estat confiant a sortejar el delicte de malversació, penat amb presó, i amb la mirada posada en la taula de diàleg.

Els organitzadors de l’1-O no són els únics pendents de judici. Tampoc s’ha assegut encara en la banqueta cap responsable dels excessos en les càrregues per impedir el referèndum: a Barcelona, on s’instrueix la principal causa, els policies nacionals investigats superen els 40, sense que la instrucció hagi aclarit qui va planificar i va ordenar l’ús de la força contra els votants.

I mentre la taula de diàleg aborda com desjudicialitzar la política catalana -el que podria obrir la porta a una reforma del delicte de sedició o a mitigar l’ofensiva penal contra els processaments per l’1-O-, segueix sense tancar-se el front judicial per les condemnes als líders del procés, amb la decisió del Suprem de revisar els indults que els va concedir el govern central.

Els organitzadors de l’1-O, pendents de Fiscalia
Les dues causes obertes pels preparatius del referèndum estan a l’espera dels propers moviments de la Fiscalia, que en qüestió de setmanes podria presentar el seu escrit d’acusació contra els diputats d’ERC Josep Maria Jové -membre de la cúpula del partit i que ha participat en la taula de diàleg amb el Govern- i Lluís Salvadó, així com la consellera de Cultura, la republicana Natàlia Garriga.

L’escrit del ministeri públic, al costat del de l’Advocacia de l’Estat, serà clau per conèixer l’abast de les penes al fet que s’exposen Jové i Salvadó, excargos d’Economia a els qui el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) situa al capdavant de la planificació del referèndum il·legal, la qual cosa segons la instructora encaixaria en els delictes de malversació, desobediència, prevaricació i revelació de secrets.

Una vegada concreti les penes per als aforats, el ministeri públic plantejarà la seva acusació contra els gairebé 30 càrrecs del Govern de Carles Puigdemont i empresaris processats per la logística de l’1-O, en la causa dirigida pel jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona que va motivar els registres del 20S a la seu de la Conselleria d’Economia i que va nodrir al Suprem de proves contra els líders del procés.

Sobre els processaments d’ambdues causes sobrevola l’amenaça del delicte de malversació, castigat amb fins a deu anys de presó i que dispararia les penes per als encausats, els qui confien que els seus processos es resolguin amb condemnes d’inhabilitació per desobediència i prevaricació que els lliurin de la presó.

La Fiscalia ja es va obrir a suavitzar la responsabilitat penal de Natàlia Garriga, quan el passat mes de desembre va demanar al TSJC que la investigués solament per desobediència, malgrat que abans de ser aforada havia estat processada també per malversació en la causa que investiga el jutjat d’instrucció número 13.

Indultats i exiliats 
Any i mig després dels indults del govern espanyol als líders del procés, que van sortir de presó al juny de 2021, el Suprem va revifar el passat mes d’abril un capítol judicial que es donava per resolt en acceptar revisar la concessió de la mesura de gràcia, en un canvi de criteri propiciat per la majoria conservadora de la sala.

En paral·lel, en l’últim any i mig s’han lliurat davant el Suprem dos de les polítiques independentistes processades per l’1-O: l’exconsellera d’Agricultura Meritxell Serret, que serà jutjada per desobediència en el TSJC, i l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel, acusada també d’aquest delicte i que no és descartable que acabi absolta com la seva excompanya de files Mireia Boya, a qui s’imputaven els mateixos fets.

Mentre l’horitzó judicial es buida per als acusats de delictes menors, el retorn a Espanya s’intueix més complicat en el cas dels tres líders independentistes processats per rebel·lió -l’expresident Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí-, als quals se suma l’exconseller de Lluís Puig, imputat per desobediència i malversació.

La reforma del delicte de sedició, que el govern de l’Estat va prometre abordar però segueix aparcada des del 2020, podria suposar una sortida per als escapolits de la justícia, encara que les possibilitats d’un acord entre els partits del Congrés que permeti treure-la endavant són, de moment, limitades.

El futur dels exiliats està així mateix en mans del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que ha de decidir sobre l’abast de les euro-ordres arran de la qüestió prejudicial que va plantejar el jutge del Suprem Pablo Llarena: l’Advocat General de la UE ja va mantenir el

La sindicatura electoral, hi haurà judici?
Els qui tampoc poden passar pàgina són els cinc membres de la Sindicatura Electoral de l’1-O, un dels puntals del referèndum que el Constitucional va desarborar en qüestió de dies, després d’imposar-los una multa coercitiva de 12.300 euros diaris.

A l’abril de l’any passat una jutge penal els va absoldre dels delictes de desobediència i usurpació de funcions que estaven acusats, però el ministeri públic no va afluixar i va recórrer davant l’Audiència de Barcelona, que fa dos mesos va ordenar repetir el judici.

Dos dels exmembres de la Sindicatura són ara aforats -la consellera de Feminismes, Tània Verge, i el diputat de JxCat al Congrés Josep Pagès-, amb la qual cosa el cas podria acabar en el TSJC o el Suprem.

Les càrregues policials
Cinc anys d’instrucció sobre les càrregues contra els votants de l’1-O, que van deixar centenars de ferits segons la Generalitat, s’han saldat amb més de 60 imputacions en la causa que dirigeix el titular del jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona, qui centralitza la investigació sobre la intervenció de la Policia Nacional per impedir el referèndum en una quinzena de col·legis.

En aquesta macro-causa, la més gran oberta a Catalunya per les càrregues, el jutge està pendent de les últimes diligències abans d’enviar a la banqueta als més de 40 policies nacionals imputats, alguns dels quals ho són doblement atès que van actuar en més d’un col·legi.

Al costat d’ells s’asseurà l’activista i excandidat de Junts al Senat Roger Español, qui l’1-O va perdre un ull pel tret d’una pilota de goma de la Policia Nacional i també està processat per un delicte d’atemptat a l’autoritat per llançar una tanca contra els agents quan es replegaven.

Malgrat l’exhaustiva investigació, els intents de les acusacions populars per tractar d’identificar als responsables polítics de les càrregues han topat amb el silenci dels agents investigats i la negativa del jutge a imputar comandaments de la Policia Nacional, mes enllà dels inspectors responsables de cada unitat.

PUBLICITAT










REDACCIÓ1 Octubre, 2022
sergi-albarran-1.jpg

Han passat cinc anys de l’1 d’octubre del 2017. Es va celebrar un referèndum que l’estat va considerar il·legal. 

El moviment independentista va sortir al carrer i va demanar als partits catalans que creuen en l’autodeterminació que actuïn en conseqüència. Sergi Albarran va ser un dels tarragonins que va ser apallissat per la policia espanyola que havia rebut ordres d’aturar la votació. El republicà va presentar una querella pels danys que va patir. Els danys psicològics estan ben presents cinc anys després. Sergi Albarran es considera una víctima de la repressió de l’estat. Entén que els polítics haurien de deixar de banda els personalismes i ser més directes – i honestos – amb el poble.01

 

 

Quins records desa de l’1 d’octubre?
Molts bons. Recordo la força de tota la gent que va participar d’una forma o altra aquells dies, les nits sense dormir amb l’ai al cor, la manifestació de rebuig en silenci absolut del dia 3 i per sobre de tot, recordo un poble sencer, aixecat i plantant cara. També en guardo algun de dolent: la impunitat, la injustícia, la repressió. Però els bons records superen els dolents.

Vostè va resultar ferit per la policia espanyola… com es troba? Encara té seqüeles?
Bé, de fet no vaig tindre massa temps per queixar-me, al cap de dues hores de la ferida tornava a un col·legi electoral. La ferida es va tancar, i em va quedar la cicatriu que em recorda diàriament el que va passar.

Va presentar denúncia, com està el procediment?
Vam interposar denúncies pel cop al cap que vaig rebre i la segona agressió quan em portaven cap a l’ambulància, tot i que la primera és la més greu. No hem pogut identificar el policia que em va agredir. Cal recordar que tenen prohibit picar per sobre de la cintura, i a mi em va picar directa al cap. Vam poder identificar l’agent de la segona agressió i estem com estàvem: a l’espera per admissió de prova i senyalament de judici. Per sort, compto amb el suport del Ramon Setó del col·lectiu Drets, estic en bones mans, però tinc assumit que no tindrà massa recorregut.

Arribarem a la independència quan alguns es deixin de personalismes, d’embolcallar-se amb la bandera. Ens cal realisme i pragmatisme i que algú ens digui com i quan. Estic segur que allà estarem, que el poble respondrà

En quin moment es troba el procés independentista?
Doncs en la meva opinió, crec que estem en un moment en què cal assumir que tenim el dret d’escollir el camí cap a la independència, que cadascú pot escollir entre la desobediència, la lluita de carrer, la negociació o totes a la vegada. Totes les vies són bones si tenim clar i prioritzem que l’objectiu és el mateix.

La divisió entre partits independentistes ajuda?
No ajuda, evidentment que no. La divisió mai és bona, però hem de respectar que cada partit enfoqui el procés de la forma que cregui convenient, però seria convenient per a tots que ens deixem d’electoralismes i féssim propostes viables i assumibles.

Ens vam equivocar celebrant el referèndum?
Preguntar al poble mai és equivocar-se. No hem de tenir por mai al resultat d’un referèndum. Crec que els catalans no el vam tenir quan el vam fer, i crec que un estat, que es diu democràtic,no pot tenir mai por a preguntar. El que els ha de fer por és la resposta, i assumir-la.

Ara, amb anys de distància, què creu que va fallar?
Opino que vam creure que Espanya és un estat democràtic de dret, i ho vam creure nosaltres i la resta d’estats europeus. Qui es podia imaginar que respondria així? Enviant a policies a apallissar ciutadans…

Ha volgut la pena l’esforç personal?
Evidentment, ho vaig fer i ho continuaré fent, perquè considero que és just. Crec que és el millor pel futur dels meus fills. No em genera cap esforç, al contrari, cada dia tinc més motius per continuar lluitant per la independència.

Creu que assolirem la independència? Quan?
Sí, crec que quan puguem preguntar de forma acordada i tindrem el reconeixement internacional. Bé, ho serem si el poble vol que així sigui.

Què cal per tornar a engegar el procés?
Que alguns es deixin de personalismes, d’embolcallar-se amb la bandera. Ens cal realisme i pragmatisme i que algú ens digui com i quan. Estic segur que allà estarem, que el poble respondrà.

 

PUBLICITAT



REDACCIÓ16 Juliol, 2021
jordi-cuixart.jpeg

El president d’Òmnium i recent excarcerat pels fets de l’1 d’octubre, Jordi Cuixart, ha fet una crida a la unitat davant del govern de l’1-O en el marc de l’acte del 60è aniversari de l’entitat celebrat a Elna. “Ho tornarem a fer. Ho farem junts i ho farem millor”, ha reivindicat.

L’acte ha unit presó i exili i els integrats del Govern del 2017 que van impulsar el referèndum. Tot i que no estava previst, l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel ha assistit per sorpresa a l’esdeveniment. Cuixart ha reivindicat l’entitat com a “baula” i “punt de trobada” del sobiranisme i ha destacat que el retrobament entre presó i exili és una “victòria”.

Al final de l’acte, Cuixart ha anat cridant un a un els diferents exmembres del govern, que s’han fet una fotografia de família dalt de l’escenari.

PUBLICITAT



REDACCIÓ4 Març, 2021

L’exposició ‘55 urnes per la llibertat’ arriba a Reus. Es tracta d’una mostra d’urnes emprades l’1 d’octubre de 2017, les quals estan decorades de forma distintiva i especial. Aquestes peces han viatjat per tota Catalunya, i ara es podran visitar  per primer cop al Camp de Tarragona. L’objectiu d’aquesta mostra és fer memòria d’un dels moments més rellevants de la història recent del territori. El recull d’obres es pot gaudir a Cal Massó (carrer Pròsper de Bofarull 7 de Reus) de dilluns a divendres, de 18 a 20h.

PUBLICITAT


REDACCIÓ2 Febrer, 2021

El Ministeri Fiscal sol·licita gairebé 6 anys de presó – 5 anys i 11 mesos – per a l’activista Laura Solé. En causa està la seva implicació en els aldarulls post sentència pels fets de l’1 d’octubre del 2017. 

Solé, que va ser protagonista d’una detenció polèmica per part d’agents de paisà de la Policia Nacional, està acusada de desordres públics, crema de mobiliari urbà, desobediència civil. Atemptat contra l’autoritat i lideratge i organització d’aldarulls en la via pública. La fiscalia afegeix agreujant a tots aquests delictes. Laura Solé va estar a la presó Mas d’Enric més d’un mes.

La notícia ha agafat de sorpresa els seus ‘adeptes’. Les xarxes socials treuen fum. Hi ha una onada de missatges donant suport a l’activista amb el hastag #LauraSoléLlibertat. En un d’ells es pot llegir que “(…) estem disposats a cremar el que faci falta. El nostre jovent no es toca“.

VÍDEO | Detenció polèmica i tensa d’una manifestant per policies de paisà

 


REDACCIÓ18 Novembre, 2020

Diversos sindicats policials entre els quals es troba JUPOL i JUCIL han sol·licitat al Ministeri de l’Interior que declari Catalunya com a Zona d’Especial Singularitat, seguint el mateix criteri que es va utilitzar amb País Basc i Navarra. Si finalment s’aprovés, comportaria un complement econòmic, dies de permís i baremació.

En un comunicat conjunt, els agents asseguren que arran de les accions de l’1-O de 2017, va sorgir un clima d’hostilitat cap a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Alhora, afirmen que aquest clima hostil s’ha traslladat cap a les seves famílies, considerats com “espanyolistes”.

Segons els sindicats policials, les accions del Govern de la Generalitat “han assenyalat com a enemics del poble català a tot allò que representa el poble espanyol”. L’objectiu final de la proposta és “no convertir Catalunya en una destinació de pas”, ja que molts agents decideixen marxar arran d’aquestes afirmacions.

PUBLICITAT


REDACCIÓ1 Octubre, 2020

L’1 d’octubre de 2017 va ser una dia dels que comencen a primera hora del dia i tens ben clar que tot el que hi passi durarà i durarà, no vint-i-quatre hores sinó molt i molt més. Un dia que arribava ple de sensacions acumulades des de feia dies, setmanes, mesos i anys. Perquè allò que pensàvem que faríem aquell dia donava sentit a moltes de les coses que havíem fet en els mesos anteriors, moltes de les que havíem fet durant gairebé mitja vida o més.

Mai m’ha emocionat massa això de posar una papereta dins d’una urna, per què ens hem d’enganyar? Que a això li diguin democràcia ho trobo una gran presa de pèl, perquè democràcia (el poder en mans del poble si fa no fot) per mi inclou poder decidir sobre tot, sempre, en tot moment; i no només un cop cada quatre anys entre un botxí o un altre que normalment s’assemblen tant que si no són iguals tenen tan poques diferències que ni es noten. No, votar sol no és res a què puguem dir-li democràcia i massa sovint serveix de cortina de fum per negar altres fets molt més determinants que el nom d’un president, qui serà el cap de no sé què o qui és la nova secretària general de no sé on.

L’1 d’octubre del 2017, però, el fet de votar suposava un clar desafiament a l’Est01at, a l’Estat espanyol en aquesta cas, que era qui es negava a admetre que, malgrat ser absolutament legal, aquell referèndum d’autodeterminació que havíem decidit fer, el volíem fer i el faríem. Compte», si hagués estat il·legal jo també hi hagués participat, perquè era just poder decidir col·lectivament sobre un tema com la independència o al dependència i la justícia, per mi, sempre és més important que la Llei. De fet, la majoria de les lleis, al llarg de la història de la humanitat han estat escrites contra la majoria de les persones per grups reduïts que amb elles només volien ampliar, refermar o crear la seva dominació.

Just abans d’anar cap a Sant Pere i Sant Pau, l’Eduard i jo vam quedar amb el Jaume, que havia vingut expressament des de Londres per documentar la jornada. Com ell, milers i milers de persones van acudir des de l’exterior i des d’altres indrets dels Països Catalans aquell dia no només per documentar què passava sinó, sobretot, per veure i viure en directe, posant-hi el cos si calia, una jornada història. Una jornada històrica perquè el referèndum havia arribat, tal com ja es preveia, enmig d’una repressió de l’Estat que començava a mostrar les urpes, acumulava professionals de la porra en vaixells a Barcelona i Tarragona i s’anunciava des del poder com a violenta, tot i que nosaltres teníem més que clar que si hi havia violència aquesta no vindria des de la banda de les qui defensàvem les urnes per solucionar un conflicte que era, és i serà polític, malgrat els intents de l’Estat per convertir-lo en un simple problema d’ordre públic o en un tema judicial.

Els darrers dies havien estat complicats. Jo, com a conseller de l’Ajuntament de Tarragona, però també com a membre de la CUP de Tarragona, havia assistit a desenes de reunions, trobades, preparacions… res que no haguessin fet desenes o centenars de persones del meu voltant i més enllà. Aquesta forma de fer multitudinària era el que més m’agradava de l’organització del referèndum. És clar que hi havia gent que tenia moltes més responsabilitats que altres, gent que ho havia pensat gairebé tot i que rumiava allò que calia fer i allò que no s’havia de fer, però també és cert que la decisió final de ser-hi, de formar-ne part, era individual, venia d’arreu i no entenia d’especialistes. Cada persona que formava part del grup més petit que garantia que res no fallés era tan important com les que havien pensat, per exemple, on amagarien les urnes que la policia no parava de buscar.

Al Camp de Tarragona, la recerca d’urnes i paperetes ens havia donat unes imatges precioses. Desafiaments a Valls, a la caserna de la Guardia Civil o enmig de encartellades multitudinàries entre formacions militaritzades de la policia d’ocupació que, desplegada per fer por, no entenia que la gent se’n rigues a al cara dels que només saben obeir i fer mal quan els seus caps, sempre polítics, els ho manen.

De matinada, a l’Institut de Sant Pere i Sant Pau ja hi havia les primeres persones, era obert i a poc a poc s’hi van anar sumant desenes de dones i homes, algunes conegudes i altres encara no. A poc a poc s’anava muntant tot, es repartia cafè, papers amb indicacions de com s’havia de fer la resistència no violenta en cas que calgués (se’n va fer una tirada de 5.000), s’engegaven ordinadors, es parlava de què podria passar depenent de com arribés la policia, es posaven a lloc les taules… Salutacions i més salutacions, abraçades i més abraçades, gent que ens anàvem sumant. Menjar compartit, bon humor i alegria de veure que tot anava a poc a poc però bé.

En un moment determinat, un cotxe ple de gent arribà davant del col·legi electoral i d’ell, a banda d’algunes persones, en sortiren urnes, urnes que en entrar al col·legi foren rebudes com a veritables heroïnes. L’Estat, amb milers i milers de policies i militars, havia estat incapaç de trobar aquells contenidors de plàstic que, amb l’escut de la Generalitat, servirien per votar. Setmanes després, sabríem que n’hi havia diversos jocs preparats, que aquelles s’havien guardat a la Catalunya del Nord, previ desembarcament a Marsella procedents de la Xina. Elna fou el lloc triat per guardar-les emmagatzemades fins que arribà l’hora de distribuir-les entre centenars de cases de persones que, sense cap excepció, mantingueren el secret absolut sobre el material que guardaven a casa. Tothom tenia més que clar que sense urnes no hi hauria referèndum i allò que calia era, precisament, fer el referèndum i burlar l’Estat en un dels seus mantres més repetits aquells dies: «no es farà referèndum perquè no hi haurà urnes i tampoc hi haurà paperetes.» Hi havia urnes i hi havia paperetes, malgrat els escorcolls policials i militars a impremtes, redaccions de periòdics i empreses de bustiatge. L’Estat, doncs, havia perdut la seva primera batalla.

Les emocions eren moltes però calia estar atents al que podia passar, ja que si érem en aquell col·legi era, bàsicament, perquè diverses informacions apuntaven que podia produir-se algun fet violent com a conseqüència d’amenaces diverses d’un reduït grup de neonazis que es movien aquells dies pel barri i que ja havien protagonitzat algun incident. Repeteixo: «neonazis» i afegeixo, familiars de guàrdies civils, no «veïns del barri» com deien alguns mitjans aleshores. Preveient possibles incidents, quan van arribar els primers Mossos d’Esquadra a controlar què hi feia tanta gent allí en aquelles hores de la matinada els vam indicar que en el mateix carrer on hi havia el col·legi electoral hi havia un cotxe amb uns nois al seu interior que ens semblaven sospitosos. En ho semblaven, digueu-li prejudicis, perquè tenien la mateixa estètica skinhead que els feixistes del MSR que treien pit pel barri. Els policies els van demanar la documentació, igual que a nosaltres, i res més va passar amb ells, ja que les més de 150 persones presents al col·legi estàvem en actitud ni hostil ni violenta, tot el contrari, i les votacions no s’hi donaven encara perquè encara no eren les nou.

Una mica abans d’aquella hora, la Laia Estrada, el Jaume i jo vam baixar al centre de Tarragona. La Laia per poder votar al seu col·legi i jo, amb el Jaume, per participar en una tertúlia de Catalunya Ràdio a través dels estudis de Ràdio Ciutat de Tarragona. Arribades les nou i començat el debat de la tertúlia, només hi vaig poder participar un cop, ja que a aquella hora es difonien les primeres informacions i les primeres imatges en què es veia clarament la repressió policial desfermada que esdevindria tònica dominant durant aquell matí. Arribaven notícies sobre la presència de policies antiavalots en diversos col·legis de Tarragona i, veient que allò podia acabar malament després de presenciar escenes d’una violència i crueltat extremes a la tele, des de la ràdio es va decidir aturar el debat en què participava i, nosaltres, marxar cap al nostre col·legi. La Laia ens va trucar que moltíssimes furgonetes de la Policia Nacional s’havien presentat a Sant Pere i Sant Pau. Vam córrer cap al nostra col·legi i, en arribar-hi, ja vam tenir clar que el que hi havia allà era una autèntica ocupació del barri per part dels uniformats. Com a regidors de l’Ajuntament de Tarragona, ens vam dirigir a l’operatiu policial, desmesurat i que havia fet un cordó d’antiavalots a l’institut mentre unes desenes de policies més intentaven entrar al centre educatiu. La resposta d’alguns policies que no eren antiavalots i que van voler contestar-nos va ser que ens apartéssim d’allà, que allò era un dispositiu per aturar un acte il·legal que s’estava produint en el centre educatiu i que aquell no era el nostre lloc. Vam demanar d’entrar al centre i aleshores la contesta va ser una bateria de mirades d’odi i empentes amb els seus escuts, mentre una policia ens filmava les cares al dictat d’un dels que donava ordres.

Allà es preveia una massacre. 150 persones de totes les edats estaven darrere de la reixa de la porta de l’institut. A fora, desenes de policies antiavalots feien un cordó davant el munt de gent del barri que s’havia apropat al col·legi en veure l’arribada de policies en formació militar i fortament armats. La gent de fora del cordó els cridava de tot, que anessin a buscar lladres al Congrés, que allò era un vergonya, que marxessin i, sobretot, «Libertad, libertad». Més enllà d’aquest munt de gent del barri, hi havia un reduidíssim grup de neonazis darrere d’una estanquera cridant «viva la policia» i «Viva España». Davant de l’institut, un grup de policies van decidir entrar a buscar les urnes, però enlloc de fer-ho per la porta, darrere de la qual hi havia moltíssima gent aplegada, van començar a picar amb grans malls per fer un forat a la paret de ciment armat del centre. Després de veure que allò no portava enlloc i d’una negociació amb diverses de les persones que hi havia a dins, la porta de l’institut va cedir, la van trencar, i van robar algunes de les urnes que hi havia al centre, així com centenars de paperetes. La seva retirada del barri va ser enmig de crits multitudinaris dient-los que marxessin.

A l’interior del col·legi, en entrar-hi una indignació absoluta, moltíssima gent plorant i abraçant-se i dient, amb la cara, que tot i no tenir les urnes s’havia guanyat, s’havia derrotat als de la porra sense donar ni un sol cop, sense provocar cap ferit entre els seus. Entre els nostres sí que n’hi havia, perquè en una situació com aquella és ben normal que els atacs d’ansietat, els ofecs i el mal que fa caure al terra després de rebre una empenta amb totes les forces d’algú entrenat per fer mal es multipliquin. Tothom tenia ben clar que, malgrat les imatges de sang i ferits que ja corrien per la xarxa, a Sant Pere i Sant Pau ningú no s’havia tirat enrere, tothom havia posat el cos davant de les porres i si hagués calgut tothom hauria fet resistència pacífica davant la dictadura dels violents. Sense cap mena de dubte, allò era nou. Les persones que sempre hem defensat la no-violència i la desobediència civil teníem els ulls com taronges perquè, un cop més però ara en la nostra contemporaneïtat, el poble havia resistit, no s’havia arronsat i, per tant, havia tornat a donar vida a la cèlebre frase de Garcia Oliver el 19 de juliol de 1936, «Amb l’exèrcit, sí que es pot» però a la nostra, d’una forma diferent però que per a  alguns com jo era complementària.

Aquell dia, sense cap mena de dubte, vaig assistir a la sentència de mort d’Espanya a Catalunya, signada per la mateixa policia, actuant com a exèrcit, contra dones i homes grans, de totes les edats, xiquets i xiquetes, per tal de complir una ordre que els obligava a impedir que poguéssim votar i fer-ho, segons alguns dels «cervells pensants» dels atacs, sense massa miraments. Quan, al vespre i en els dies que seguiren l’1, vam veure a casa les imatges de molts altres llocs vam constatar que en alguns casos no només sense miraments sinó amb la voluntat expressa de fer mal, de fer molt mal. I quan un Estat l’únic que té per mantenir la seva unitat és la força desfermada contra la seva població és clar que podrà durar més o menys però ha perdut el consens necessari per existir, per ser. A Sant Pere i Sant Pau, els únics que van aplaudir l’actuació policial aquell dia van ser els neonazis i un Estat no s’aguanta amb quatre cap-rapats, ni amb cent, ni amb mil.

Aleshores, va arribar la bona notícia: que el cens havia passat a ser universal i, per tant, tothom podia votar on volgués. Jo havia d’anar a votar al Priorat però a partir d’aquell moment em podia quedar tot el dia a Tarragona i votar allà, on semblava que caldria ser-hi i mantenir la calma tant com fos possible.

Desmuntat el col·legi electoral de Sant Pere i Sant Pau ens vam dirigir cap al col·legi electoral de l’Institut Martí Franquès, el més gran de la ciutat. El dia abans, una colla de gent s’hi havia quedat per mantenir-lo obert i fer-hi diverses activitats i durant el matí també hi havia programats tallers de ioga i de pancartes, que acompanyaven la jornada. En arribar-hi allò feia feredat. Centenars de persones (quan al migdia les vam comptar n’hi havia vora 1.200 persones al recinte de l’institut), moltíssimes taules i una de les tanques de l’institut que dona directament al pàrquing de la Policia Nacional on anaven arribant grups de furgons i desenes de policies amb urnes que havien robat en diversos indrets de la ciutat. No paraven d’arribar notícies inquietants i imatges indignants sobre una repressió que per molt que la intentin amagar i ens acusin precisament als que la vam rebre de protagonitzar-la sabem perfectament i en tenim mil i una proves que va partir constantment i sense treva fins a la tarda de la banda dels uniformats. A alguns, és lògic, se’ls va lesionar el canell de tant pegar gent que l’únic que volia, que volíem, era votar. La vergonya d’obeir ordres com la que aquella gent tenien hauria d’haver omplert les comissaries de gent plegant d’una feina com aquesta. No es va donar el cas. Deu ser que els va agradar tornar a mostrar-se, amb uniforme blau o negre, com els seus predecessors d’infausta memòria. O, siguem clars, que la majoria de policies obeeixen ordres criminals amb molt de gust.

Cap al migdia, ens vam assabentar que la Policia Nacional havia encerclat l’Institut Tarragona i estava entrant sense cap mirament dintre. Caminant ens vam traslladar fins a la plaça Imperial Tàrraco, on un desplegament policial immens tenia aturat el trànsit, amb el suport de la Guàrdia Urbana de la Tarragona ballesteril, i impedia el pas de gent normal fins a la porta de l’institut. Entre la gent em vaig trobar Jordi Salvador, diputat al Congrés per ERC, que em va explicar com, després d’acreditar-se com a diputat, uns policies l’havien empès per no deixar-lo entrar al col·legi sense cap mena de miraments. Vaig saludar Sergi Albarran, d’ERC, i vaig veure de lluny algun regidor del PSOE, com el Pau Pérez, mentre repartíem avellanes entre la gent del voltant.

Quan els policies que havien pegat a tort i a dret a l’interior de l’Institut Tarragona van sortir, ho van fer emportant-se per davant qui van trobar. Van ser escridassats per centenars o milers de persones que érem a les immediacions de la plaça i es van tancar en ells mateixos d’una manera que va fer possible moments d’alta tensió. Era buscat o era ineptitud per part seva? No ho sabrem mai. El que sí sabem és que el seu replegament va propiciar escenes de violència policial duríssimes com poques vegades s’havien vist a la ciutat en les darrers temps. Moltes persones van ser apallissades sense solta ni volta. No per participar en atacs contra la policia, sinó només i purament perquè eren més fàcils de pegar que altra gent. Els cops van anar només en una direcció: de la policia cap a la gent, i gent com Sergi Albarran van ser pegades amb plena intenció de fer-los mal. De les furgones en van sortir policies armats amb piloteres i van efectuar trets a l’aire. Després de molts minuts de màxima tensió, es van replegar camí d’un altre objectiu.

Nosaltres vam tornar a l’Institut Martí Franquès pendents del que pogués passar, que no semblava que fos res bo, vist el que havíem vist a la Imperial i vist el que ens arribava a través de les xarxes socials. La Policia Nacional i la Guardia Civil estaven protagonitzant atacs contra la gent d’una duresa que posava els pèls de punta, tot i que no entendríem la totalitat de l’atac fins que el dia acabés i uns dies després. Aquell 1 d’octubre, aquests cossos policials van protagonitzar l’atac més salvatge i ampli contra la gent del que se suposava que era el seu poble en la contemporaneïtat. Un atac realitzat amb l’excusa que s’estava realitzant un referèndum que ells qualificaven d’il·legal. Un atac que no amagava que havien perdut Catalunya i, malgrat la ineptitud de polítics i partits, la desafecció havia esdevingut rebuig total a l’Estat, a la seva violència i, de retruc, a la seva nació i les seves formes. L’1 d’Octubre l’Estat espanyol va posar el seu punt i final a l’ocupació d’aquesta part dels Països Catalans. Que aquest punt final tanqui la història és un altre tema però, en aquell dia que dura anys, el no retorn es va assegurar, a Tarragona, al Priorat i arreu de les quatre províncies.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona


REDACCIÓ24 Abril, 2020

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha confirmat el processament dels diputats d’ERC Josep Maria Jové i Lluís Salvadó per l’organització de l’1-O.

Els considerats “arquitectes” del referèndum seran jutjats pels delictes de desobediència, prevaricació, malversació i revelació de secrets pel seu paper en els preparatius de l’1-O. Aquest divendres, el TSJC ha desestimat el recurs de reforma interposat per Jové i Salvadó, en què denunciaven vulneracions de drets fonamentals.

Jové, exsecretari general d’Economia, i Salvadó, exsecretari d’Hisenda, han de personar-se mensualment al jutjat i tenen retirat el passaport i no poden sortir del país. Així mateix, la jutge els ha imposat una fiança de responsabilitat civil de 2,8 milions d’euros a Jové i 1,6 milions a Salvadó.

La magistrada Maria Eugènia Alegret, en la interlocutòria de processament, considera que Jové i Salvadó “van planejar que calia preparar les estructures d’Estat i un adequat finançament per quan Catalunya comptés amb la independència”, i que Jové va participar en l’organització i en obtenir finançament, entre altres actes.

Jové i Salvadó van ser detinguts en el macrooperatiu de la policia espanyola del 20-S, que es va saldar amb 41 escorcolls i una quinzena d’alt càrrecs detinguts, amb l’objectiu d’aturar el referèndum de l’1-O.

 

 


REDACCIÓ25 Setembre, 2019

El govern espanyol té previst uns 200 agents antiavalots abans de la celebració de l’1 d’octubre. L’objectiu del Ministeri d’Interior és “garantir la seguretat” i la “bona convivència” a Catalunya. Tot i no haver dades concretes sobre el reforç policial que el ministeri tutelat pel jutge Fernando Grande-Marlaska, es preveu que els antidisturbis arribin de forma esglaonada. Els policies espanyols podrien continuar a Catalunya després de la lectura de la sentència contra el procés independentista.

Els antidisturbis custodiaran edificis i infraestructures de l’Estat, com la delegació del govern espanyol, les comissaries i l’aeroport del Prat i el Port de Barcelona.

La policia espanyola no té previst assumir competències en seguretat ciutadana, que correspon als Mossos d’Esquadra, llevat que els ho demanin.

Els agents s’enviaran de forma progressiva i amb consens amb els Mossos, amb qui tenen una col·laboració “constant, estreta i fluïda”, assegura el ministeri de l’Interior.