Arxius de 1 d'octubre | Diari La República Checa

REDACCIÓ2 Febrer, 2021
lauraSOLE.jpg

El Ministeri Fiscal sol·licita gairebé 6 anys de presó – 5 anys i 11 mesos – per a l’activista Laura Solé. En causa està la seva implicació en els aldarulls post sentència pels fets de l’1 d’octubre del 2017. 

Solé, que va ser protagonista d’una detenció polèmica per part d’agents de paisà de la Policia Nacional, està acusada de desordres públics, crema de mobiliari urbà, desobediència civil. Atemptat contra l’autoritat i lideratge i organització d’aldarulls en la via pública. La fiscalia afegeix agreujant a tots aquests delictes. Laura Solé va estar a la presó Mas d’Enric més d’un mes.

La notícia ha agafat de sorpresa els seus ‘adeptes’. Les xarxes socials treuen fum. Hi ha una onada de missatges donant suport a l’activista amb el hastag #LauraSoléLlibertat. En un d’ells es pot llegir que “(…) estem disposats a cremar el que faci falta. El nostre jovent no es toca“.

VÍDEO | Detenció polèmica i tensa d’una manifestant per policies de paisà

 


REDACCIÓ18 Novembre, 2020
foto_3651418.jpg

Diversos sindicats policials entre els quals es troba JUPOL i JUCIL han sol·licitat al Ministeri de l’Interior que declari Catalunya com a Zona d’Especial Singularitat, seguint el mateix criteri que es va utilitzar amb País Basc i Navarra. Si finalment s’aprovés, comportaria un complement econòmic, dies de permís i baremació.

En un comunicat conjunt, els agents asseguren que arran de les accions de l’1-O de 2017, va sorgir un clima d’hostilitat cap a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Alhora, afirmen que aquest clima hostil s’ha traslladat cap a les seves famílies, considerats com “espanyolistes”.

Segons els sindicats policials, les accions del Govern de la Generalitat “han assenyalat com a enemics del poble català a tot allò que representa el poble espanyol”. L’objectiu final de la proposta és “no convertir Catalunya en una destinació de pas”, ja que molts agents decideixen marxar arran d’aquestes afirmacions.

PUBLICITAT


REDACCIÓ1 Octubre, 2020
jordi_marti.jpg

L’1 d’octubre de 2017 va ser una dia dels que comencen a primera hora del dia i tens ben clar que tot el que hi passi durarà i durarà, no vint-i-quatre hores sinó molt i molt més. Un dia que arribava ple de sensacions acumulades des de feia dies, setmanes, mesos i anys. Perquè allò que pensàvem que faríem aquell dia donava sentit a moltes de les coses que havíem fet en els mesos anteriors, moltes de les que havíem fet durant gairebé mitja vida o més.

Mai m’ha emocionat massa això de posar una papereta dins d’una urna, per què ens hem d’enganyar? Que a això li diguin democràcia ho trobo una gran presa de pèl, perquè democràcia (el poder en mans del poble si fa no fot) per mi inclou poder decidir sobre tot, sempre, en tot moment; i no només un cop cada quatre anys entre un botxí o un altre que normalment s’assemblen tant que si no són iguals tenen tan poques diferències que ni es noten. No, votar sol no és res a què puguem dir-li democràcia i massa sovint serveix de cortina de fum per negar altres fets molt més determinants que el nom d’un president, qui serà el cap de no sé què o qui és la nova secretària general de no sé on.

L’1 d’octubre del 2017, però, el fet de votar suposava un clar desafiament a l’Est01at, a l’Estat espanyol en aquesta cas, que era qui es negava a admetre que, malgrat ser absolutament legal, aquell referèndum d’autodeterminació que havíem decidit fer, el volíem fer i el faríem. Compte», si hagués estat il·legal jo també hi hagués participat, perquè era just poder decidir col·lectivament sobre un tema com la independència o al dependència i la justícia, per mi, sempre és més important que la Llei. De fet, la majoria de les lleis, al llarg de la història de la humanitat han estat escrites contra la majoria de les persones per grups reduïts que amb elles només volien ampliar, refermar o crear la seva dominació.

Just abans d’anar cap a Sant Pere i Sant Pau, l’Eduard i jo vam quedar amb el Jaume, que havia vingut expressament des de Londres per documentar la jornada. Com ell, milers i milers de persones van acudir des de l’exterior i des d’altres indrets dels Països Catalans aquell dia no només per documentar què passava sinó, sobretot, per veure i viure en directe, posant-hi el cos si calia, una jornada història. Una jornada històrica perquè el referèndum havia arribat, tal com ja es preveia, enmig d’una repressió de l’Estat que començava a mostrar les urpes, acumulava professionals de la porra en vaixells a Barcelona i Tarragona i s’anunciava des del poder com a violenta, tot i que nosaltres teníem més que clar que si hi havia violència aquesta no vindria des de la banda de les qui defensàvem les urnes per solucionar un conflicte que era, és i serà polític, malgrat els intents de l’Estat per convertir-lo en un simple problema d’ordre públic o en un tema judicial.

Els darrers dies havien estat complicats. Jo, com a conseller de l’Ajuntament de Tarragona, però també com a membre de la CUP de Tarragona, havia assistit a desenes de reunions, trobades, preparacions… res que no haguessin fet desenes o centenars de persones del meu voltant i més enllà. Aquesta forma de fer multitudinària era el que més m’agradava de l’organització del referèndum. És clar que hi havia gent que tenia moltes més responsabilitats que altres, gent que ho havia pensat gairebé tot i que rumiava allò que calia fer i allò que no s’havia de fer, però també és cert que la decisió final de ser-hi, de formar-ne part, era individual, venia d’arreu i no entenia d’especialistes. Cada persona que formava part del grup més petit que garantia que res no fallés era tan important com les que havien pensat, per exemple, on amagarien les urnes que la policia no parava de buscar.

Al Camp de Tarragona, la recerca d’urnes i paperetes ens havia donat unes imatges precioses. Desafiaments a Valls, a la caserna de la Guardia Civil o enmig de encartellades multitudinàries entre formacions militaritzades de la policia d’ocupació que, desplegada per fer por, no entenia que la gent se’n rigues a al cara dels que només saben obeir i fer mal quan els seus caps, sempre polítics, els ho manen.

De matinada, a l’Institut de Sant Pere i Sant Pau ja hi havia les primeres persones, era obert i a poc a poc s’hi van anar sumant desenes de dones i homes, algunes conegudes i altres encara no. A poc a poc s’anava muntant tot, es repartia cafè, papers amb indicacions de com s’havia de fer la resistència no violenta en cas que calgués (se’n va fer una tirada de 5.000), s’engegaven ordinadors, es parlava de què podria passar depenent de com arribés la policia, es posaven a lloc les taules… Salutacions i més salutacions, abraçades i més abraçades, gent que ens anàvem sumant. Menjar compartit, bon humor i alegria de veure que tot anava a poc a poc però bé.

En un moment determinat, un cotxe ple de gent arribà davant del col·legi electoral i d’ell, a banda d’algunes persones, en sortiren urnes, urnes que en entrar al col·legi foren rebudes com a veritables heroïnes. L’Estat, amb milers i milers de policies i militars, havia estat incapaç de trobar aquells contenidors de plàstic que, amb l’escut de la Generalitat, servirien per votar. Setmanes després, sabríem que n’hi havia diversos jocs preparats, que aquelles s’havien guardat a la Catalunya del Nord, previ desembarcament a Marsella procedents de la Xina. Elna fou el lloc triat per guardar-les emmagatzemades fins que arribà l’hora de distribuir-les entre centenars de cases de persones que, sense cap excepció, mantingueren el secret absolut sobre el material que guardaven a casa. Tothom tenia més que clar que sense urnes no hi hauria referèndum i allò que calia era, precisament, fer el referèndum i burlar l’Estat en un dels seus mantres més repetits aquells dies: «no es farà referèndum perquè no hi haurà urnes i tampoc hi haurà paperetes.» Hi havia urnes i hi havia paperetes, malgrat els escorcolls policials i militars a impremtes, redaccions de periòdics i empreses de bustiatge. L’Estat, doncs, havia perdut la seva primera batalla.

Les emocions eren moltes però calia estar atents al que podia passar, ja que si érem en aquell col·legi era, bàsicament, perquè diverses informacions apuntaven que podia produir-se algun fet violent com a conseqüència d’amenaces diverses d’un reduït grup de neonazis que es movien aquells dies pel barri i que ja havien protagonitzat algun incident. Repeteixo: «neonazis» i afegeixo, familiars de guàrdies civils, no «veïns del barri» com deien alguns mitjans aleshores. Preveient possibles incidents, quan van arribar els primers Mossos d’Esquadra a controlar què hi feia tanta gent allí en aquelles hores de la matinada els vam indicar que en el mateix carrer on hi havia el col·legi electoral hi havia un cotxe amb uns nois al seu interior que ens semblaven sospitosos. En ho semblaven, digueu-li prejudicis, perquè tenien la mateixa estètica skinhead que els feixistes del MSR que treien pit pel barri. Els policies els van demanar la documentació, igual que a nosaltres, i res més va passar amb ells, ja que les més de 150 persones presents al col·legi estàvem en actitud ni hostil ni violenta, tot el contrari, i les votacions no s’hi donaven encara perquè encara no eren les nou.

Una mica abans d’aquella hora, la Laia Estrada, el Jaume i jo vam baixar al centre de Tarragona. La Laia per poder votar al seu col·legi i jo, amb el Jaume, per participar en una tertúlia de Catalunya Ràdio a través dels estudis de Ràdio Ciutat de Tarragona. Arribades les nou i començat el debat de la tertúlia, només hi vaig poder participar un cop, ja que a aquella hora es difonien les primeres informacions i les primeres imatges en què es veia clarament la repressió policial desfermada que esdevindria tònica dominant durant aquell matí. Arribaven notícies sobre la presència de policies antiavalots en diversos col·legis de Tarragona i, veient que allò podia acabar malament després de presenciar escenes d’una violència i crueltat extremes a la tele, des de la ràdio es va decidir aturar el debat en què participava i, nosaltres, marxar cap al nostre col·legi. La Laia ens va trucar que moltíssimes furgonetes de la Policia Nacional s’havien presentat a Sant Pere i Sant Pau. Vam córrer cap al nostra col·legi i, en arribar-hi, ja vam tenir clar que el que hi havia allà era una autèntica ocupació del barri per part dels uniformats. Com a regidors de l’Ajuntament de Tarragona, ens vam dirigir a l’operatiu policial, desmesurat i que havia fet un cordó d’antiavalots a l’institut mentre unes desenes de policies més intentaven entrar al centre educatiu. La resposta d’alguns policies que no eren antiavalots i que van voler contestar-nos va ser que ens apartéssim d’allà, que allò era un dispositiu per aturar un acte il·legal que s’estava produint en el centre educatiu i que aquell no era el nostre lloc. Vam demanar d’entrar al centre i aleshores la contesta va ser una bateria de mirades d’odi i empentes amb els seus escuts, mentre una policia ens filmava les cares al dictat d’un dels que donava ordres.

Allà es preveia una massacre. 150 persones de totes les edats estaven darrere de la reixa de la porta de l’institut. A fora, desenes de policies antiavalots feien un cordó davant el munt de gent del barri que s’havia apropat al col·legi en veure l’arribada de policies en formació militar i fortament armats. La gent de fora del cordó els cridava de tot, que anessin a buscar lladres al Congrés, que allò era un vergonya, que marxessin i, sobretot, «Libertad, libertad». Més enllà d’aquest munt de gent del barri, hi havia un reduidíssim grup de neonazis darrere d’una estanquera cridant «viva la policia» i «Viva España». Davant de l’institut, un grup de policies van decidir entrar a buscar les urnes, però enlloc de fer-ho per la porta, darrere de la qual hi havia moltíssima gent aplegada, van començar a picar amb grans malls per fer un forat a la paret de ciment armat del centre. Després de veure que allò no portava enlloc i d’una negociació amb diverses de les persones que hi havia a dins, la porta de l’institut va cedir, la van trencar, i van robar algunes de les urnes que hi havia al centre, així com centenars de paperetes. La seva retirada del barri va ser enmig de crits multitudinaris dient-los que marxessin.

A l’interior del col·legi, en entrar-hi una indignació absoluta, moltíssima gent plorant i abraçant-se i dient, amb la cara, que tot i no tenir les urnes s’havia guanyat, s’havia derrotat als de la porra sense donar ni un sol cop, sense provocar cap ferit entre els seus. Entre els nostres sí que n’hi havia, perquè en una situació com aquella és ben normal que els atacs d’ansietat, els ofecs i el mal que fa caure al terra després de rebre una empenta amb totes les forces d’algú entrenat per fer mal es multipliquin. Tothom tenia ben clar que, malgrat les imatges de sang i ferits que ja corrien per la xarxa, a Sant Pere i Sant Pau ningú no s’havia tirat enrere, tothom havia posat el cos davant de les porres i si hagués calgut tothom hauria fet resistència pacífica davant la dictadura dels violents. Sense cap mena de dubte, allò era nou. Les persones que sempre hem defensat la no-violència i la desobediència civil teníem els ulls com taronges perquè, un cop més però ara en la nostra contemporaneïtat, el poble havia resistit, no s’havia arronsat i, per tant, havia tornat a donar vida a la cèlebre frase de Garcia Oliver el 19 de juliol de 1936, «Amb l’exèrcit, sí que es pot» però a la nostra, d’una forma diferent però que per a  alguns com jo era complementària.

Aquell dia, sense cap mena de dubte, vaig assistir a la sentència de mort d’Espanya a Catalunya, signada per la mateixa policia, actuant com a exèrcit, contra dones i homes grans, de totes les edats, xiquets i xiquetes, per tal de complir una ordre que els obligava a impedir que poguéssim votar i fer-ho, segons alguns dels «cervells pensants» dels atacs, sense massa miraments. Quan, al vespre i en els dies que seguiren l’1, vam veure a casa les imatges de molts altres llocs vam constatar que en alguns casos no només sense miraments sinó amb la voluntat expressa de fer mal, de fer molt mal. I quan un Estat l’únic que té per mantenir la seva unitat és la força desfermada contra la seva població és clar que podrà durar més o menys però ha perdut el consens necessari per existir, per ser. A Sant Pere i Sant Pau, els únics que van aplaudir l’actuació policial aquell dia van ser els neonazis i un Estat no s’aguanta amb quatre cap-rapats, ni amb cent, ni amb mil.

Aleshores, va arribar la bona notícia: que el cens havia passat a ser universal i, per tant, tothom podia votar on volgués. Jo havia d’anar a votar al Priorat però a partir d’aquell moment em podia quedar tot el dia a Tarragona i votar allà, on semblava que caldria ser-hi i mantenir la calma tant com fos possible.

Desmuntat el col·legi electoral de Sant Pere i Sant Pau ens vam dirigir cap al col·legi electoral de l’Institut Martí Franquès, el més gran de la ciutat. El dia abans, una colla de gent s’hi havia quedat per mantenir-lo obert i fer-hi diverses activitats i durant el matí també hi havia programats tallers de ioga i de pancartes, que acompanyaven la jornada. En arribar-hi allò feia feredat. Centenars de persones (quan al migdia les vam comptar n’hi havia vora 1.200 persones al recinte de l’institut), moltíssimes taules i una de les tanques de l’institut que dona directament al pàrquing de la Policia Nacional on anaven arribant grups de furgons i desenes de policies amb urnes que havien robat en diversos indrets de la ciutat. No paraven d’arribar notícies inquietants i imatges indignants sobre una repressió que per molt que la intentin amagar i ens acusin precisament als que la vam rebre de protagonitzar-la sabem perfectament i en tenim mil i una proves que va partir constantment i sense treva fins a la tarda de la banda dels uniformats. A alguns, és lògic, se’ls va lesionar el canell de tant pegar gent que l’únic que volia, que volíem, era votar. La vergonya d’obeir ordres com la que aquella gent tenien hauria d’haver omplert les comissaries de gent plegant d’una feina com aquesta. No es va donar el cas. Deu ser que els va agradar tornar a mostrar-se, amb uniforme blau o negre, com els seus predecessors d’infausta memòria. O, siguem clars, que la majoria de policies obeeixen ordres criminals amb molt de gust.

Cap al migdia, ens vam assabentar que la Policia Nacional havia encerclat l’Institut Tarragona i estava entrant sense cap mirament dintre. Caminant ens vam traslladar fins a la plaça Imperial Tàrraco, on un desplegament policial immens tenia aturat el trànsit, amb el suport de la Guàrdia Urbana de la Tarragona ballesteril, i impedia el pas de gent normal fins a la porta de l’institut. Entre la gent em vaig trobar Jordi Salvador, diputat al Congrés per ERC, que em va explicar com, després d’acreditar-se com a diputat, uns policies l’havien empès per no deixar-lo entrar al col·legi sense cap mena de miraments. Vaig saludar Sergi Albarran, d’ERC, i vaig veure de lluny algun regidor del PSOE, com el Pau Pérez, mentre repartíem avellanes entre la gent del voltant.

Quan els policies que havien pegat a tort i a dret a l’interior de l’Institut Tarragona van sortir, ho van fer emportant-se per davant qui van trobar. Van ser escridassats per centenars o milers de persones que érem a les immediacions de la plaça i es van tancar en ells mateixos d’una manera que va fer possible moments d’alta tensió. Era buscat o era ineptitud per part seva? No ho sabrem mai. El que sí sabem és que el seu replegament va propiciar escenes de violència policial duríssimes com poques vegades s’havien vist a la ciutat en les darrers temps. Moltes persones van ser apallissades sense solta ni volta. No per participar en atacs contra la policia, sinó només i purament perquè eren més fàcils de pegar que altra gent. Els cops van anar només en una direcció: de la policia cap a la gent, i gent com Sergi Albarran van ser pegades amb plena intenció de fer-los mal. De les furgones en van sortir policies armats amb piloteres i van efectuar trets a l’aire. Després de molts minuts de màxima tensió, es van replegar camí d’un altre objectiu.

Nosaltres vam tornar a l’Institut Martí Franquès pendents del que pogués passar, que no semblava que fos res bo, vist el que havíem vist a la Imperial i vist el que ens arribava a través de les xarxes socials. La Policia Nacional i la Guardia Civil estaven protagonitzant atacs contra la gent d’una duresa que posava els pèls de punta, tot i que no entendríem la totalitat de l’atac fins que el dia acabés i uns dies després. Aquell 1 d’octubre, aquests cossos policials van protagonitzar l’atac més salvatge i ampli contra la gent del que se suposava que era el seu poble en la contemporaneïtat. Un atac realitzat amb l’excusa que s’estava realitzant un referèndum que ells qualificaven d’il·legal. Un atac que no amagava que havien perdut Catalunya i, malgrat la ineptitud de polítics i partits, la desafecció havia esdevingut rebuig total a l’Estat, a la seva violència i, de retruc, a la seva nació i les seves formes. L’1 d’Octubre l’Estat espanyol va posar el seu punt i final a l’ocupació d’aquesta part dels Països Catalans. Que aquest punt final tanqui la història és un altre tema però, en aquell dia que dura anys, el no retorn es va assegurar, a Tarragona, al Priorat i arreu de les quatre províncies.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona


REDACCIÓ24 Abril, 2020
tsjc_judici-1280x1707.jpg

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha confirmat el processament dels diputats d’ERC Josep Maria Jové i Lluís Salvadó per l’organització de l’1-O.

Els considerats “arquitectes” del referèndum seran jutjats pels delictes de desobediència, prevaricació, malversació i revelació de secrets pel seu paper en els preparatius de l’1-O. Aquest divendres, el TSJC ha desestimat el recurs de reforma interposat per Jové i Salvadó, en què denunciaven vulneracions de drets fonamentals.

Jové, exsecretari general d’Economia, i Salvadó, exsecretari d’Hisenda, han de personar-se mensualment al jutjat i tenen retirat el passaport i no poden sortir del país. Així mateix, la jutge els ha imposat una fiança de responsabilitat civil de 2,8 milions d’euros a Jové i 1,6 milions a Salvadó.

La magistrada Maria Eugènia Alegret, en la interlocutòria de processament, considera que Jové i Salvadó “van planejar que calia preparar les estructures d’Estat i un adequat finançament per quan Catalunya comptés amb la independència”, i que Jové va participar en l’organització i en obtenir finançament, entre altres actes.

Jové i Salvadó van ser detinguts en el macrooperatiu de la policia espanyola del 20-S, que es va saldar amb 41 escorcolls i una quinzena d’alt càrrecs detinguts, amb l’objectiu d’aturar el referèndum de l’1-O.

 

 


REDACCIÓ25 Setembre, 2019
policia_espanyola.jpg

El govern espanyol té previst uns 200 agents antiavalots abans de la celebració de l’1 d’octubre. L’objectiu del Ministeri d’Interior és “garantir la seguretat” i la “bona convivència” a Catalunya. Tot i no haver dades concretes sobre el reforç policial que el ministeri tutelat pel jutge Fernando Grande-Marlaska, es preveu que els antidisturbis arribin de forma esglaonada. Els policies espanyols podrien continuar a Catalunya després de la lectura de la sentència contra el procés independentista.

Els antidisturbis custodiaran edificis i infraestructures de l’Estat, com la delegació del govern espanyol, les comissaries i l’aeroport del Prat i el Port de Barcelona.

La policia espanyola no té previst assumir competències en seguretat ciutadana, que correspon als Mossos d’Esquadra, llevat que els ho demanin.

Els agents s’enviaran de forma progressiva i amb consens amb els Mossos, amb qui tenen una col·laboració “constant, estreta i fluïda”, assegura el ministeri de l’Interior.


REDACCIÓ8 Febrer, 2019

Albert Batet i Carles Puigdemont

La Fiscalia Superior de Catalunya ha arxivat les diligències d’investigació obertes contra l’alcalde de Valls, Albert Batet, per la seva possible col·laboració en el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. La fiscal conclou que “no s’ha pogut determinar, ni fins i tot de forma indiciària, que l’investigat hagi dut a terme cap actuació delictiva en relació amb el referèndum il·legal convocat per la Generalitat”. En una piulada, el també portaveu de JxCat ha expressat que “triga més o triga menys, però les farses politicojudicials acaben caient pel seu propi pes”.

En la seva condició d’aforat com a diputat al Parlament, Batet va ser citat a la seu de la Fiscalia Superior de Catalunya per haver signat decrets d’alcaldia a favor del referèndum. La compareixença es va produir el 20 de setembre del 2017 i el batlle de Valls es va acollir al dret de no declarar. En no trobar indicis, la fiscalia va arxivar les diligències el 17 de desembre passat.

Pel que fa a la resta d’alcaldes del Camp i l’Ebre investigats, la Fiscalia del Tribunal Suprem ja va arxivar les diligències contra l’aleshores alcalde de Tortosa i diputat al Congrés, Ferran Bel. De la seva banda, la Fiscalia de Tarragona també ha tancat els casos contra els alcaldes de Reus, Amposta, Torredembarra, Deltebre i Cunit. Per contra, ha enviat al jutjat d’Amposta les diligències obertes contra el batlle de la Ràpita, Josep Caparrós.

 


REDACCIÓ21 Gener, 2019

Aquest és el tribunal de jutjarà els polítics independentistes

El judici contra els líders independentistes per l’1-O començarà amb tota probabilitat el dimarts 5 o el dimecres 6 de febrer.

Els 12 acusats de rebel·lió, sedició, desobediència, malversació i organització criminal s’asseuran per primera vegada al banc dels acusats del Tribunal Suprem. Els encausats són: Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i Dolors Bassa, en presó preventiva, a més de Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila.

L’inici de la vista oral d’aquest procés tan singular i excepcional ha estat motiu d’especulacions des de fa molts mesos. Ja abans de la vista prèvia, que es va fer a mitjans de desembre, ja va quedar clar que començaria poc després de l’inici del 2019.

A finals d’any, el Suprem va decidir que jutjaria 12 dels 18 acusats en la causa, i que cedia al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el judici als 6 restants, acusats només de desobediència.

 


REDACCIÓ16 Gener, 2019

L’alcalde de Reus a les portes de l’Audiència de Tgna

La Fiscalia ha tancat les investigacions a cinc alcaldes de Tarragona per haver suposat cedir locals municipals per al referèndum celebrat l’1 d’octubre i que havia estat suspès pel Tribunal Constitucional.

L’arxiu es basa en la impossibilitat de demostrar si els alcaldes han actuat de forma “positiva o omisa” perquè els locals municipals servissin de centres electorals.

La resolució de la Fiscalia eximeix els alcaldes republicans de Torredembarra i Amposta, Eduard Rovira i Adam Tomàs, respectivament.

També es van disculpar els alcaldes de Reus, Carles Pellicer i Deltebre, Lluís Soler i l’alcalde de Cunit, Montserrat Carreras, els tres del PDeCAT.

Aquestes mesures formen part de la investigació oberta a més de 700 alcaldes catalans per a la seva actuació abans i durant el referèndum de l’1 d’octubre.

L’abril passat, la Fiscalia General de l’Estat va ampliar la investigació durant sis mesos per resoldre responsabilitats per a l’ús de locals municipals oberts al públic com a col·legis electorals.

Els cinc alcaldes de Tarragona van comparèixer davant el fiscal a l’Audiència de Tarragona, tot i que es van acollir al seu dret a no declarar.

 


REDACCIÓ15 Gener, 2019

El Ministeri Fiscal entén que no hi ha delicte en l’actitud de dos Mossos d’Esquadra arran de la seva actuació en la jornada del referèndum a qui la Guàrdia Civil acusava de no col·laborar per impedir la votació en un institut de Mont-roig del Camp.

Els Mossos van identificar els responsables de l’obertura del centre i van decidir no actuar-hi per evitar «aldarulls», atès que s’hi aplegaven més de 200 persones. El fiscal diu que els agents no van obstaculitzar l’acció de la Guàrdia Civil -que es va endur les urnes-, i que van complir ordres dels seus superiors. La fiscalia conclou que l’actitud «passiva» d’aquests agents no és suficient per mantenir-los com a investigats i no s’oposa a què el jutjat de Reus arxivi el cas.

La causa es va obrir arran d’un atestat de la Guàrdia Civil que denunciava aldarulls a l’institut Antoni Ballester de Mont-roig durant la jornada del referèndum. El juny passat, però, les diligències van quedar limitades a investigar l’actuació de dos mossos en aquest punt de votació per un possible delicte de desobediència.

Durant la declaració davant el jutge, un agent de la Guàrdia Civil va relatar que, quan van arribar al lloc, van observar dos agents dels Mossos d’Esquadra «en actitud passiva, no col·laborant en l’actuació d’impedir la votació malgrat que els agents de la Guàrdia Civil van rebre una forta resistència de les persones aplegades». L’agent va detallar que es va adreçar al mosso amb més rang, però que no va rebre «resposta ni col·laboració», tot i que finalment van poder entrar a l’institut i endur-se les urnes.

De la seva banda, l’inspector cap de l’ABP dels Mossos d’Esquadra del Baix Camp-Priorat va informar al jutjat que els dos agents investigats, juntament amb dos agents més, estaven assignats en aquell centre. Els agents van redactar un atestat on hi constava que s’havia obert l’institut, les persones responsables, que hi havia unes 200 persones que es negaven a abandonar el local i que el tancament «no procedia» davant la possibilitat d’aldarulls.

Un dels agents investigats va declarar el setembre passat que en cap cas va entorpir l’actuació de la Guàrdia Civil, que havia llegit l’auto del TSJC i que «havien intentat tancar el centre, però que la quantitat de gent acumulada no ho permetia».

L’altre agent dels mossos, encarregat de coordinar el servei amb 23 punts de control en centres de votació, va justificar que no va col·laborar amb la Guàrdia Civil perquè «no podia fer una intervenció sense un autorització des del CECOR -la sala de coordinació- i que la seva era una tasca de supervisió». Aquest policia també va argumentar que no van poder tancar el col·legi perquè hi havia unes 300 persones i va afirmar que ell tampoc no va interferir quan la Guàrdia Civil hi va accedir.

Fiscal: Els agents no són els responsables d’un operatiu “insuficient”
La fiscalia conclou que els mossos no van incórrer en cap infracció penal «en quant van donar compliment a les ordres i a les instruccions rebudes pels comandaments superiors». El fiscal considera que, si bé el dispositiu «era insuficient atès l’escàs nombre d’agents que es van personar al centre -quatre-, la inadequació o irregularitat en l’organització no és atribuïble als agents investigats».

Fiscalia  recorda que, en aquest sentit, se segueixen altres diligències on s’investiga l’organització del dispositiu policial, la suficiència i l’adequació a les ordres del TSJC. És aquí, subratlla el fiscal, «on es ventilaran, en el seu cas, les responsabilitats que poguessin tenir els alts comandaments, sense que la responsabilitat pugui recaure en els agents, els quals es van limitar a actuar sota les ordres directes dels seus superiors». Finalment, el fiscal conclou que l’actitud passiva dels agents investigats a l’institut, unida a les explicacions que van donar, no són suficients per exercitar accions penals.

 


REDACCIÓ25 Desembre, 2018

El judici contra els polítics independentistes que han dut a terme el referèndum de l’1 d’octubre podria començar el 22 de gener. Ho ha avançat el president de la Generalitat en una conversa amb els periodistes després de l’ofrena floral a la tomba de Francesc Macià.

Segons Quim Torra, el 22 de gener comença un “judici contra els nostres companys. Polítics demòcrates, honorables, que van donar la veu al poble, i contra ells comença un judici. Ells continuen a la presó, els altres companys continuen a l’exili”.

Malgrat haver avançat el 22 de gener com a data de l’inici del mega judici independentista, fonts properes a la defensa d’algun dels presos polítics asseguren que la data podria canviar. El judici podria posposar-se a principis de febrer.

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter