REDACCIÓ
Mentre l’exèrcit de Vladímir Putin continua bombardejant de forma despietada diferents ciutats d’Ucraïna, el món es deixa portar per una onada de solidaritat sense precedents. En definitiva, mentre uns lluiten amb esperit conqueridor, la resta defensa la llibertat i la seguretat mundial. Si bé és cert que la solidaritat no entén de nacionalitats, el poble espanyol s’està movent amb gran exemplaritat amb l’objectiu d’ajudar els ucraïnesos que, d’un dia a l’altre, ho han perdut tot.
La carretera s’ha convertit en la millor via de comunicació per fer arribar l’ajuda als gairebé tres milions de refugiats. Són molts els cotxes espanyols que, per la carretera, s’identifiquen amb un adhesiu on es pot llegir ‘Ajuda Ucraïna’. El viatge d’anada es fa amb il·lusió perquè, d’una manera o altra, l’ajuda arribarà a algunes de les víctimes de la barbàrie protagonitzada pel règim de Putin.
Els camioners ucraïnesos quan identifiquen els combois solidaris – que van al rescat dels seus conciutadans – ens saluden botzinant o fent senyal de llums. És un gest senzill però d’un profund agraïment. Les furgonetes carregades d’aliments, roba, medicaments i material sanitari s’acosten a Polònia. Els mòbils dels voluntaris no cessen. Intenten quadrar les hores i els ‘timings‘ amb les seves persones de contacte. El material sanitari i els medicaments escassegen als hospitals. Tota l’ajuda és poca. El nombre de ferits augmenta a mesura que passen els dies. Les fosses comunes comencen a ser quelcom ‘normal’ en un país devastat per la bogeria imperialista de Putin.
Hi ha molts sentiments que es barregen en aquest viatge. Hi ha la il·lusió de poder ajudar i la frustració de no poder fer res per frenar la guerra
El cas de Suso Ibáñez és un dels exemples de la solidaritat existent. Aquest és el seu segon viatge a Polònia. El primer va sorgir de forma inesperada i espontània. La setmana passada es va desplaçar a Cracòvia en una de les tres furgonetes carregades, essencialment, de medicaments i aliments. En aquesta aventura es va fer acompanyar de dos espanyols i tres ucraïnesos (residents a Espanya). El viatge va durar gairebé 30 hores d’anar i altres 35 de tornada. 23 nens i 7 mares van poder abandonar l’estació de Cracov, ara convertida en un camp de refugiats ucraïnesos.
Aquest dimecres, Suso ha decidit tornar a Polònia. Aquest cop, el grup era de 30 persones distribuïdes en nou furgonetes. Un autobús de 50 places integrava el comboi humanitari. Tots els vehicles van carregats de material. De tornada, els seients seran ocupats per refugiats que busquen al nostre país seguretat i pau.
Suso Ibáñez ha explicat a larepublicacheca.com que el cos li demanava fer aquest viatge, ja que tenia necessitat d’ajudar el poble ucraïnès, víctima dels bombardejos de l’exèrcit rus. “Hi ha molts sentiments que es barregen en aquest viatge. Hi ha la il·lusió de poder ajudar i la frustració de no poder fer res per frenar la guerra”, ens contava, afegint que tot l’esforç és poc per ajudar els civils que sense tenir res a veure amb el conflicte bèl·lic, acaben sent els més perjudicats.
Fa 26 hores que la caravana humanitària ha emprès el camí cap a la frontera d’Ucraïna. En cap de les furgonetes es pronuncia, de moment, la paraula cansament. Ara només es parla d’il·lusió i solidaritat. Un cop arribats al destí, les emocions es transfiguraran. El panorama també. El moment de mirar als ulls dels refugiats marcarà un abans i un després…
FOTOS
PUBLICITAT
REDACCIÓ
