REDACCIÓ
El diumenge tornem a les urnes. M’agrada exercir el meu dret de vot, però començo a estar cansat de perdre el temps. No, no, no he dit que ficar una butlleta en una urna és temps perdut. Dic que m’avorreixo anar a votar per a no res. Si bé és cert que el 28 d’abril vaig votar el PSOE per considerar que Pedro Sánchez podria ser l’artífex del canvi i liderar un diàleg imprescindible i necessari si es vol resoldre el conflicte entre els governs espanyol i català.
El diumenge que ve aniré a votar – crec que ho hauríem de fer tots – però honestament no tinc massa clar a qui confiar el meu vot. Cap dels líders que es disponibilitzen a govern el país em representa. Esperava que aportessin sortides a la confrontació política i a la fractura social, però m’he equivocat. La majoria dels líders sembla moure’s millor en el fang i en la discòrdia. Lamento que Catalunya s’hagi convertit en el peixet que dóna a menjar a una campanya deslluïda i buida d’idees, de valors, de positivisme.
És una llàstima que els candidats tractin Catalunya amb tanta futilesa i facin servir un discurs catalanofòbic que només serveix per mantenir enfrontada la ciutadania. El bloqueig polític no preocupa gaire els partits que es presenten a les eleccions. D’aquesta manera, mantenen un debat estèril i inútil per a la societat, però que alimenta els seus sequaços.
Desconec el resultat electoral, però confio que els electors seran capaços de desbloquejar una situació que s’arrossega massa temps. La supèrbia de Pedro Sánchez i la seva incapacitat per dialogar no han contribuït per resoldre un conflicte que, malauradament, s’està complicant a mesura que passen els dies. És trist que els polítics (o pseudopolítics) dimiteixin de les seves funcions i passin la responsabilitat a la policia i a la justícia. L’immobilisme polític alimenta el radicalisme i això només beneficia els que volen continuar xuclant la mamella.
Als polítics ineptes, als que només se senten confortables en la polèmica i en la contradicció, no els pagaria les nòmines fins que no s’asseguin i trobin solucions a una situació que comença a ser molt perillosa. El diumenge no podem badar i haurem d’enviar al calaix de les mòmies tots aquells que es dediquen a la política només per satisfer interessos personals i alimentar un modus vivendi que només està permès a la classe política.
Tota aquesta vergonya acabarà quan el poble es cansi i imposi els canvis necessaris per renovar el sistema polític i democràtic. El pitjor que pot passar diumenge és que ens quedem a casa. Hem de moure’ns nosaltres perquè els polítics es moguin…. Queda clar?
Ricard CHECA
Periodista
REDACCIÓ
