REDACCIÓ
De cara a les eleccions generals –el 28 d’abril – no podem adormir-nos ni relaxar-nos. La factura pot ser caríssima. Ens estem jugant el futur i el sistema democràtic. No vull entrar en la guerra constitucionalista o no, només insisteixo en el fet que hi ha partits polítics que es presenten a la cita electoral amb idees retrògrades pròpies del segle passat. Hem d’evitar aquest pas enrere. El futur govern passarà, indubtablement, per la dreta o l’esquerra. Aquestes no són unes eleccions normals. Ens hi juguem molt. Som conscients?
Si arriba Casado a la Moncloa, amb el suport de Ciutadans i Vox, el panorama pot ser dantesc, sobretot per als catalans (tant independentistes com no). Els tres estan d’acord amb l’aplicació del 155 (més llarg i dur), amb la destrucció de les autonomies i que els Mossos passin a ser una policia local.
El PSOE de Pedro Sánchez no acaba de mullar-se: tant critica els independentistes com censura la violència verbal i la tensió que provoca la dreta. Encara no he sentit Pedro Sánchez dir que no pactaria amb el radicalitzat Albert Rivera. No tinc cap dubte que el PSOE, per aferrar-se al poder, pactaria amb qui fos. A Sánchez només li preocupa el càrrec de president. Les seves promeses no passen d’això, de promeses. El resultat electoral és el que el farà posicionar-se cap a una banda o l’altra i no descartem que pugui abraçar-se als taronges més radicals.
No vull que ens governi l’extrema dreta amb els radicals de Ciutadans i els del partit més corrupte d’Espanya, però no veig una alternativa clara a Catalunya. El nostre vot ha de ser útil, encara que tinguem la sensació que ens estem equivocant. No vull votar un partit català que, a priori, adverteix que anirà a bloquejar el Congrés. Error. Vull un partit que vulgui fer tot el contrari. Que desencalli el diàleg i sigui capaç de posicionar Catalunya en el mapa del progrés.
Estem orfes de polítics (amb majúscules). Cal una neteja dels protopolítics que només tenen per objectiu mantenir la polèmica, la guerra verbal i la tensió als carrers. Vull polítics de veritat, que pensin més en la ciutadania que en el partit. Hem de saber què tenim i cap a on volem anar. Els independentistes van fer fora Pedro Sánchez de la Moncloa 9 mesos després d’apadrinar-lo com a cap de govern. Què van guanyar? Quina era l’estratègia? Som capaços de reconèixer que ens hem ficat en un embolic? No? Doncs, seria interessant que els partits cerquin en la independència –que no existeix i que tardarà a ser una realitat– l’excusa per mantenir la crispació (que no ens portarà enlloc).
Els independentistes –si no demostren el contrari– van fracassar en la seva estratègia. I el problema és que a Catalunya, darrerament, no es governa ni es desbloqueja. És possible fer-ho pitjor?, pregunto.
Ricard CHECA
Periodista
REDACCIÓ
