REDACCIÓ
La situació que vivim a Espanya és doblement complicada. El coronavirus afegit a la ja podrida política està provocant força estralls. La crisi de la Covida-19 ha posat en evidència que tenim un país de pacotilla, una mena de república bananera. I per parlar en república val a dir que els discordants de la monarquia estan que aplaudeixen amb les orelles. Estan aconseguint que es vegi que en aquesta cistella de la política, tots són més o menys igual portin o no corona.
El que està passant amb el rei emèrit és de traca. Ni Alfonso XIII té cap semblança. Haver de abandonar el país per la pressió mediàtica a conseqüència dels diferents casos de corrupció és molt trist i encara ho és més si el que es veu obligar a marxar és, ni més ni menys, que l’excap d’estat i para de l’actual monarca. Fins i tot aquells que païm amb alguna normalitat el sistema monàrquic estem decebuts i disgustats. Ens costa de creure que aquell que era inviolable constitucionalment i hauria de donar l’exemple és el pitjor de tots. No jo parlo de l’embolic faldiller de Joan Carles I, em refereixo als diners que presumptament va desviar a paradisos fiscals i que va regalar a les amants.
Entre la tristesa i la decepció em fa riure veure com alguns encara intenten defensar l’indefensable, la poca pulcritud i exemplaritat reial. Vam posar les mans al cap amb el cas Nóos i l’empresonament d’Urdangarin. I ara, gràcies a la premsa, ens assabentem que el rei trempat era, de moment, un defraudador fiscal. El rei emèrit va anunciar el seu autoexili per uns casos de la seva vida privada. Sóc dels que entenc – segurament malament – que els caps d’estat no tenen vida privada. Encara que ningú ho vulgui admetre, Joan Carles I va fugir d’Espanya (diguin el que digui i es posin com es posin). Tal qual Carles Puigdemont. El problema i encara que es vulgui dir el contrari, Puigdemont – persona que defenso – no tenia (almenys que se sàpiga) afers extraconjugals ni problemes relacionats amb la corrupció. Tot i així, a alguna premsa – interessada – li ha faltat temps per titllar-lo de pròfug de la justícia.
En veritat, i en el cas que em permetin matisos, Puigdemont va personar-se davant les autoritats judicials (estrangeres) sempre que ha estat requerit. No el defenso, repeteixo, perquè considero que ell hauria de tornar a Catalunya i donar la cara, però l’entenc quan veig alguns episodis judicials que em ruboritzen. També s’ha criticat molt – i amb raó – l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, per haver amagat diners a Andorra. Se li ha dit de tot.
Curiosament els que l’acusàvem ara no diuen res del monarca exiliat. Entenc que tots aquells que enganyen, estafen o roben el poble haurien de ser castigats exemplarment i haver de tornar els diners. Aquí no hi ha castellans ni catalans. Hi ha responsables polítics que, fent servir la seva influència, han tacat les institucions i el país que representaven.
Ja no demano justícia igual per a tots perquè això s’hauria de donar per fet, només demano que no es defensi o protegeixi aquells que han desfalcat el país, es digui Borbón o Pujol. Cal una neteja profunda de les nostres institucions amb corona o sense, però per a això és fonamental transparència i valentia. I aquí la millor bandera o ideologia es diu honorabilitat i credibilitat. Si no és així, continuaren blocats en el fang…
Ricard CHECA
Periodista
REDACCIÓ
