REDACCIÓ
L’OMS defineix la pèrdua perinatal com aquella que es dóna en un infant des de la setmana 22 de gestació fins als primers 7 dies de vida. Sovint és un tipus de mort obviada per la societat, ja que en molts casos no es considera com a tal. Però les famílies afectades per aquest tipus de morts segurament no ho oblidaran mai. Fa unes setmanes, els Ajuntaments de Torredembarra i de Roda de Berà habilitaven un espai del cementiri municipal per al dol perinatal. En una d’aquestes inauguracions es trobava la Núria Gil, una mare que va perdre la seva filla arran d’un cas de mort perinatal. Ella, juntament amb el seu marit, acudien a la inauguració de l’Espai Empremptes com a representants de les famílies de Torredembarra que havien patit i pateixen aquesta pèrdua. A Catalunya, la taxa de mortalitat perinatal és de 5, això vol dir que l’any passat va haver unes 305 morts perinatals. Amb l’objectiu clar de visibilitzar aquest tipus de dol, des de LaRepúblicaCheca.cat vam acordar una entrevista des de la més profunda sensibilitat.
Què pensa una família afectada per una mort perinatal?
Primer que tot vull aclarir que les respostes són molt personals sobre la nostra experiència, imagino que cada família, segons les circumstàncies de la pèrdua i el caràcter de cada persona, serien diferents.La veritat, primer no entens res, entres dins d’un món que desconeixes, o que no imagines que et pugui passar. Estàs embarassada i ets feliç i de cop i volta tot s’acaba. Tornes a casa buida.
S’arriba a superar mai la pèrdua perinatal?
No, aprens a viure amb el dolor, nosaltres fa vuit anys que va néixer la nostra filla. Primer et tanques com amb qualsevol mort inesperada o prematura, però, poc a poc tires endavant. La vida no s’atura, encara que tu vulguis, però recordant cada instant, per no oblidar res. És tot el que tens. Almenys en el nostre cas, vàrem poder estar amb ella uns instants per acomiadar-nos.
A grans trets, com veu la societat aquest tipus de pèrdua i de dol?
Personalment crec que la societat no els veu. No sabria com explicar-ho, però a vegades penso que com tot el que no veus, no se’n parla, ningú demana. Crec que la societat segueix sense parar perquè tampoc saps què dir, ni com afrontar-ho, i parlar de la mort segueix sent complicat. He tingut dos fills, un el veig créixer cada dia, l’altra forma part de la nostra vida i la portem al cor.
Quin suport ofereixen les institucions (hospitals, serveis socials…) a les persones afectades?
Sempre des del que nosaltres hem viscut. La nostra filla va néixer a la Vall d’Hebron, t’acompanyen, et preparen per a una situació que et sobrepassa, intentant fer fàcil el que no ho és, però estan amb tu, tot i que no entens res. Els ginecòlegs, les llevadores, les infermeres, la psicòloga, ens van acompanyar durant tota l’estada a l’hospital.
Nosaltres vàrem tenir l’acompanyament d’una família de Torredembarra, que no coneixíem, ells havien perdut al seu fill i poder parlar amb ells ens va ajudar, els hi agrairé sempre haver compartit aquells moments amb nosaltres.
Fa unes setmanes vosté i servidor vam coincidir en la inauguració d’una zona del cementiri de Torredembarra dedicada al dol perinatal, aquest tipus d’iniciatives són un pas endavant?
Sí, fer visible aquest tipus de pèrdues crec que és important per les famílies, molta gent del nostre costat ho ha patit i ho viuen sols, i poder parlar quan estàs preparat crec que pot ajudar. D’aquesta forma l’espai empremtes pot fer visible el dol de totes aquestes famílies.
PUBLICITAT
REDACCIÓ
