(L’alt) preu de conviure colze a colze amb la petroquímica

L’explosió a la planta d’IQOXE, immersa en una investigació judicial per part dels Mossos d’Esquadra, ha sacsejat Tarragona. La ciutadania està inquieta i alhora espantada. Hi ha molt de neguit i molta ansietat. La indústria química tarragonina sempre ha tingut partidaris i detractors. Els beneficis econòmics de disposar del pol petroquímic més important del sud d’Europa són més que obvis.

L’Ajuntament de la Canonja, on també s’hi van personar els Mossos a buscar documentació de la fàbrica accidentada, té un pressupost sobredimensionat de 12,5 milions d’euros gràcies als impostos que paguen les químiques. Però després del tràgic accident amb tres morts i set ferits, la balança inevitablement es precipita cap a les veus contràries. Metralla industrial disparada sobre zones habitades i informació confosa durant l’incident han calat en una població que se sent vulnerable i indignada. L’argumentari de la riquesa que reverteix en el territori s’esvaeix.

El mateix alcalde de la Canonja, Roc Muñoz, se sentia molt contrariat. No se’n sap avenir que el vespre d’aquell fatídic dimarts no sonessin les sirenes de confinament, un so que tot sovint es posa a prova al territori amb simulacres. Des que es va segregar de Tarragona, la Canonja ha passat de barri tarragoní a municipi ric. Ha deixat de tenir deute a gaudir de superàvit. Percep grans ingressos ja que acull molta indústria al seu terme. El 85% del polígon sud és dins de la Canonja.

Hi ha diversos municipis que conviuen amb els dos complexos petroquímics tarragonins, el nord i sud, units pel rack que es va construir per transportar els productes fins al port, on l’activitat química representa el 60% dels moviments. Pobles petits es veuen beneficiats amb ingressos importants. El Morell i la Pobla de Mafumet, enganxats al polígon nord, on hi ha la refineria de Repsol, gaudeixen de serveis i instal·lacions fora de l’abast de qualsevol poble de les seves dimensions.

Arran l’incident, alcaldes dels municipis industrials reclamen que la comunicació millori. La no activació de les sirenes d’emergències, però amb avís de confinament preventiu del Plaseqta -vist com una contradicció per a molts-, i la confusió que va imperar instants després de l’explosió sobre la toxicitat en l’aire, han generat una allau de crítiques sobre la capacitat de reacció i gestió per part de les administracions que, al seu torn, ha acabat degenerant en un intercanvi de culpes.

“La por a generar alarma…”
“Qui va decidir no activar sirenes se la va jugar molt, com a la ruleta russa”, diu Josep M. Torres portaveu de la Plataforma Cel Net. “Va ser un despropòsit de descoordinació i descontrol”, afegeix. Torres considera intolerable que la por a l’alarmisme pogués passar per davant de la seguretat de la població. En la seva opinió, “l’administració vol evitar que ens alarmem com si fóssim menors d’edat i això fa que hi perdem la confiança”. “Cal un treball amb la ciutadania”, proposa l’ecologista.

Però la plataforma es mostra reticent a la creació d’una taula de treball de Govern amb el territori perquè creu que no hi ha voluntat d’abordar el problema i plantar-se davant d’una indústria “poderosa”. A partir d’aquí, defensa la tasca de les associacions veïnals i entitats ecologistes per exercir de “contrapès” davant administracions “lligades de mans a aquests ‘lobis”. “Els municipis, com que reben subvencions, estan condicionats a no poder respondre contra les empreses”, etziba.

Ja fa temps que Cel Net adverteix del “polvorí” que suposa a Tarragona, amb una densitat de població de 300.000 habitants, conviure amb aquesta indústria “força obsoleta”, si bé la planta d’Indústries Químiques d’Òxid d’Etilè (Iqoxe) era molt nova. El juny del 2017 inaugurava les instal·lacions per a derivats de l’òxid d’etilè, amb una inversió superior als 10 milions d’euros. Es tracta d’una fàbrica oberta l’any 1978 que va passar per diverses mans, com la multinacional Shell o La Seda de Barcelona.

“La probabilitat zero d’accident no existeix”
Per a l’expert químic i investigador de la URV Francesc Castells, catedràtic emèrit, la màxima de la indústria ha de ser la millora de la seguretat. “La probabilitat zero d’accident no existeix”, diu. Per tant, es tracta de minimitzar-la. El fet que sortís metralla industrial disparada a quilòmetres de distància -causant la mort d’un veí de Torreforta aliè a la fàbrica- fins i tot sorprèn a aquest químic experimentat, que va treballar molts anys a les instal·lacions de l’antiga IQA – IQOXE en l’actualitat.

Creu que el tràgic incident assentarà un “precedent”. Castells adverteix que aquest projectil, i altres peces que també van sortir projectades, haurien pogut impactar contra un magatzem de gasos inflamables. “Imagineu-vos què hauria pogut passar; s’hauria multiplicat”, planteja. Segons l’expert, les vàlvules de seguretat no van aguantar la sobrepressió per causes encara desconegudes. “Cal saber què va passar per evitar que es torni a repetir i que tot l’entorn es pugui protegir”, apunta.

El nivell de seguretat a Iqoxe, en el punt de mira
IQOXE, que hauria estat sancionada quatre cops, nega, a través d’un comunicat, que la planta estigués al límit de producció. Assegura que, en el moment de l’accident, només dos dels cinc reactors de la planta estaven en funcionament -per baixa demanda-, i que cadascun dels reactors disposa d’un doble nivell de seguretat. També afegeix que la plantilla estava en contínua formació en matèria de seguretat i que sempre s’ha mantingut la “plantilla adequada” per garantir “la producció segura”.

Per contra, al cap de la planta d’IQOXE, mort en l’explosió, “l’amoïnava la seguretat de la fàbrica” i que es mantingués en plantilla a personal incompetent. Ho explica en un article un amic del treballador mort. Castells, però, sosté que la indústria química “és relativament segura”. Segons recorda, des del 1987 no hi havia hagut un accident d’aquestes proporcions. “Cal procurar minimitzar aquesta probabilitat d’accident, perquè el risc el tenim tots; cal tenir en compte la seguretat i millorar-la”, conclou.

Tothom espera que la Generalitat no cedeixi a les pressions de la petroquímica i que no posi cap mena de traves a la tasca d’investigació que està duent a terme els Mossos d’Esquadra. Els veïns esperen que els diners no ho justifiquin tot, fins i tot quan hi ha l’amenaça que Tarragona salti pels aires.