REDACCIÓ
Víctor García, director de seqüeles de franquícies de terror com “Return to House on Haunted Hill” (2007) o “Hellraiser: Revelations” (2011) presenta el seu primer llargmetratge en espanyol, “La niña de la comunión”, que és una cinta de gènere genuïna “amb els seus esglais, la seva nina i els seus fantasmes”.
“La nena de la comunió no és tan famosa com ‘la noia de la corba’, però és de l’estil: aquesta és solament una nena que desapareix a la seva comunió i que apareix per allà espantant la gent”, riu el català, que ha aconseguit en la seva pel·lícula una barreja d’ingredients perfecta per als amants del gènere.
Amb una antiga nina de porcellana com a detonador d’una angoixant història de maldat i possessions, “La niña de la comunión” ocorre en els anys vuitanta a Espanya, en un poblet de Tarragona al qual arriba una família que ve de passar una mala ratxa.
La intriga comença en acabar la comunió de la filla petita, la Judith (Olimpia Roch), al costat d’altres nenes del poble; una dona desesperada pregunta a tothom si han vist la seva nena: fa anys que va desaparèixer el dia de la seva primera comunió i mai se la va tornar a veure. El capellà li recrimina la seva insistència i la treu de l’ambient festiu.
El següent moment d’angoixa el protagonitza la germana gran de la Judith, la Sara (Carla Campra), que torna al poble amb la seva amiga Rebe (destacable treball d’Aina Quiñones), ambdues fent autoestop per una fosca carretera després d’haver estat ballant a la discoteca d’un poble proper. Un cotxe les recull i la Sara creu veure a una nena travessant el bosc. Surten a mirar, però solament troben una vella nina vestida de comunió tirada al terra.
“Vaig fer un treball molt intens de revisionar pel·lícules que m’agraden de diferents gèneres per buscar quin seria el llenguatge de la nostra pel·lícula i em vaig adonar que, malgrat que el meu cap plantejava coses ja vistes, al final -sempre passa en els rodatges, indica el director-, poc després de començar, la pel·lícula pren entitat pròpia i és ella qui et porta i has de seguir-la”.
I això va ser el que va passar. “És una pel·li de terror, òbviament, amb els seus esglais, la seva nina i els seus fantasmes, no hi ha més, però sí m’ho vaig plantejar com una revisió social de la gent d’aquesta època, també comparada amb avui, i de com el context ha canviat”, en coses com la importància que tenia llavors fer la comunió.
Víctor García afegeix que “no volia ni ‘vuitantes’ nostàlgics ni lliçons de moral, sinó plasmar una realitat d’uns personatges. Crec que en un exercici cinematogràfic, encara que sigui solament una pel·lícula de terror, cal plantejar coses al públic i que ells treguin conclusions”, assevera.
Al seu costat, Carla Campra (Barcelona, 1999) -“veterana” en produccions de terror després d’haver participat en “Verónica” (2017) o la sèrie “Feria: la luz más oscura”- adverteix que en la pel·lícula “hi ha moments que són de molta tensió”.
“La Sara és una nena nova al poble que està una mica descol·locada, que no s’entén amb ningú i al damunt es porta fatal amb la seva tia; té problemes amb la seva família, i es troba amb la Rebe i congenia amb ella”, explica Campra.
Entre elles, diu la catalana, “neix una cosa energètica, les dues tenen un dolor a dins que les fa compenetrar-se. Al damunt viuen ‘això’ juntes i s’uneixen molt més. I la Sara troba l’amor”, somriu.
Encara que “La niña de la comunión” remeti inevitablement a Annabelle o Chucky, també hi ha rastres de “REC”, de la mateixa “Verónica” o de “Malasaña 32”.
“James Wan -director malasi de cintes com “The Conjuring” o la saga “Saw”, i creador de la nina Annabelle- és el màxim exponent del cinema de terror, per al meu gust, el millor dels EUA, però a Espanya en tenim d’altres”, entre els quals García cita Paco Plaza.
Produïda, escrita i dirigida per ell, amb l’ajuda del guionista Alberto Marini, no es descarta que hi hagi una segona part que “ompli alguns buits”.
Alicia G. ARRIBAS✍🏽
PUBLICITAT
REDACCIÓ
