REDACCIÓEl nacionalisme català per consolidar el seu procés de divisió entre catalans bons i catalans dolents, al que eufemísticament anomena “procés de construcció nacional”, necessita fabricar una èpica popular que vagi més enllà de magnificar l’anunciada disposició al martiri final del president Mas o del seu profeta Junqueras. Necessiten una segona línia d’herois, predicadors i si cal també màrtirs voluntaris de la causa, més mundans, més plebeus.
És amb aquest objectiu que recorren a personatges populars propers al règim o directament beneficiaris o deutors del mateix. Sense cap mena d’escrúpol utilitzen com esquer per pescar despistats o gent de bona fe, algun cantautor caducat, alguns actors de segona fila, i fins i tot un periodista de la corda que el nomenen comissari del Tricentenari. Però amb aquests i alguns agraïts més no n’hi havia prou. Feia falta una figura més mediàtica, més coneguda, més transversal. I aquí s’hi escau com anell al dit en Guardiola.
Si hi ha un oportunista que ha sabut rendibilitzar, millor que ningú, el talent dels demés, en aquest cas el futbolístic, en benefici propi aquest és en Pep Guardiola. La seva qualitat més destacada és l’olfacte per apropar-se en els moments bons i fugir, amb qualsevol pretext, quan les coses es compliquen. Ho ha fet com entrenador del Barça i, també, de manera indigne amb el seu “amic” Tito Vilanova.
El passat dia 9 de novembre, mentre la gran majoria de catalans i catalanes passen penúries per arribar a final de mes, mentre assisteixen atònits al desballestament de la sanitat pública, l’ensenyament per tothom o l’atenció als menys afavorits, en Pep es permet el luxe d’agafar un avió a Alemanya (suposo que en classe bussines) per vindre a votar, això sí amb totes les càmeres de Tv prèviament convocades però especialment les del règim que repetiran el tall fins a avorrir, ens predica la bona nova de l’independència, menysprea amb una suposada superioritat intel·lectual mai demostrada als que no pensem com ell i se’n torna cap a Munich a continuar guanyant diners.
Quina diferència del Pep Guardiola amb els jugadors del Rayo Vallecano. Entre tots deuen guanyar el que guanya ell sol i, en canvi, tenen dignitat de sobres per ajudar a una dona gran que l’han desnonat.
És una vergonya que ciutadans privilegiats com alguns jugadors estrella del Barça, que no tenen després cap mirament en cobrar diners de “la roja”, es dediquin a la prèdica política amb un tarannà pseudo intel·lectual, mentre s’omplen les butxaques de calés.
Ho sento, els jugadors del Rayo Vallecano han donat una lliçó de dignitat. Ells han demostrat que són més que un club.
Josep M. BONET
REDACCIÓ
