REDACCIÓ
Sempre he pensat que la jornada de reflexió hauria de ser l’endemà de les eleccions i no la vigília. Es fa molt pesat escoltar el dilluns següent a la jornada electoral tot un seguit d’arguments, retrets i excuses absolutament previsibles i que sovint les hem escoltat també en boca de representants de partits totalment contraposats. És allò que diuen que l’alegria va per barris.
Aquesta vegada, però, vaig pensar que seria diferent doncs la lògica em feia pensar que Artur Mas dimitiria i deixaria, finalment, la primera línia de la política. En circumstàncies semblant un referent per l’independentisme com Alex Salmond va tardar minuts, no pas hores, en anunciar la seva dimissió.
Però aquí preferim l’aritmètica malabar o les excuses de mal pagador. L’independentisme no va guanyar. És cert que la distancia respecte dels guanyadors va ser només de quatre punts. Però a Quebec, l’independentisme va perdre per un punt i tothom ho va acceptar. A Montenegro, els independentistes van guanyar per mig punt i tothom va tenir clar que no era cap victòria aclaparadora ni calia fer cap mostra de triomfalisme. Aquí, en canvi, el dilluns passat vam poder veure a tots els mitjans gràfics com un eufòric Artur Mas bevia a morro d’una botella de cava com ho fan després d’una victòria espectacular Dani Pedrosa o Marc Márquez. Increïble.
A hores d’ara, passats només quatre dies, el President en funcions ha perdut aquell somriure maliciós amb el que seguia, atentament, els xiulets a l’himne d’Espanya a la final de la Copa del Rei o mentre Alfred Bosch penjava una estelada al balcó de l’Ajuntament de Barcelona. El posat se li ha tornat aspre. Què lluny queden ja aquells darrers mítings en el que semblava més un tertulià d’una televisió de Madrid que un líder del Junts pel Sí.
Artur Mas porta massa temps jugant “de farol” i oblidant-se de la seva principal missió que és la de governar Catalunya i treballar pel progrés i benestar real dels catalans i catalanes. El balanç de danys de la seva fugida cap a no se sap on, és aquest: ha devaluat la confiança de la ciutadania en la política, ha rebentat CIU, ha estat un llast pel creixement d’ERC (junts han sumat 62 escons, els mateixos que CIU tenia fa només tres anys) i ha dividit la societat catalana en dues parts contraposades.
Quan una societat es divideix així, la democràcia ja no pot ser només numèrica o majoritària, ha de ser una democràcia de consens amb capacitat de negociar i pactar i no sembla pas que aquesta sigui la seva idea ni predisposició.
Al meu entendre la fugida de Mas està a punt de finalitzar. Els danys col·laterals de l’escapada també són els que són: tres eleccions consecutives perdent vots i escons, les seus de CDC embargades, i el seu padrí polític qüestionat per la seva presumpta mala memòria per les trifulques econòmiques del seu entorn familiar.
I penso que és a punt d’acabar la fugida, perquè com a màxim responsable de les més grans retallades i privatitzacions del sector públic que ha patit el nostre país en tota la història ara, al final del trajecte, està en mans de David Fernández líder de la CUP i legítim defensor d’un model de societat que imagino té poques coincidències amb el que defensen Mas i la majoria d’aquells que han votat a Junts pel Sí.
Potser ha arribat el moment en el que Mas, al igual que li passa al protagonista de la pel·lícula el Show de Truman, abandoni la ficció, és a dir, dimiteixi i torni a la realitat del dia a dia.
Josep Ma. BONET
Membre executiva PSC/Tarragona
REDACCIÓ
