REDACCIÓ
Un poema de Josep Llunas escrit el 1890 sobre el còlera i la seva utilització. Llunas era el més destacat teòric de l’anarquisme col·lectivista, a banda d’atleta, poeta, periodista i mil coses més.
Ja el tenim aquí!
Romanço nou a on se declara que el còlera i els conservadors són una mateixa cosa.
Una crisi problemàtica,
altre cop nos ha portat
el monstre de tretze potes
que tant lo poble ha xiulat.
Estic cert que una comèdia
la tal crisi ha sigut,
per dar un remei de força
a qui ja es troba abatut.
Molts en lo ventre i el metge criden:
senten empatx, “Vinga un remei”
quan se recorden perquè no es faci
de l’u de Maig el poble la llei.
Al sapiguer-se la nova
que érem ja conservadors,
féu la borsa una gran baixa;
tot eren gemecs i plors.
Com que ja saben que el monstre
porta esmolades les dents,
tot era amagar la moma,
los pobres contribuents.
En va volien mes no ens arrambles!,
evitar el mal cridaven tots;
un tal Castilla són en conserva
i un Colonial; bons los pebrots.
Tan bon punt lo ministeri
nou començà a treure el nas,
se diu que a Madrid va haver-hi
de còlera-morbo un cas.
Això no deu admirar-vos,
prou se sap: per dur esglai,
los conservadors i el còlera
en lo món no es deixen mai.
Són uns microbis Ai, pobra Espanya!,
de mal pair, perduda estàs,
que tot ho maten amb tants microbis,
amb son verí. Com ho faràs?
Diuen que el monstre es presenta
molt humil en sos decrets,
amagant totes les urpes,
perquè té por dels xiulets.
No el creguin de cap manera;
té el monstre cops amagats;
tots los gats, arribant l’hora,
se recorden que són gats.
Sembla que dormi Passa una rata,
de panxa al sol tot de seguit
sense moure fressa treuen les ungles
com l’esquirol. i… bona nit.
Ja des d’ara us asseguro
(lo seu pla no fallarà)
cansat d’estar a València
aquí el còlera vindrà.
Tindrem pesta a les butxaques
i pesta per tots cantons;
res valdrà l’inocular-se
ni tampoc fumigacions.
Moltes famílies Lo pa pels núvols
sense treball, diu que anirà,
faran de gana si bé la sopa
l’últim badall. no faltarà.
Però… no hi ha que arraulir-se
per tantes calamitats;
als conservadors i al còlera
combatem com bons soldats.
És molt lleig morir de sustos
al contrari, pit valent;
com més mala està la cosa
s’adoba més fàcilment.
Vinga la pesta deixeu que passi,
de tot arreu, lo fort estiu…
vinga misèria, La Tramontana
no us espanteu , farà el cap viu!
Pau de la Laia
La Tramontana, núm. 467, 11 de juliol de 1890, pàg. 3.
REDACCIÓ
