REDACCIÓ
Ni el major Trapero, ni el tinent coronel Baena, ni els tinents de la Guàrdia Civil encarregats de la seguretat i el registre ni l’intendent dels Mossos d’Esquadra. Qui portava la veu cantant el 20 de setembre de 2017 a la Conselleria d’Economia de la Generalitat era Jordi Sánchez, en aquell temps president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).
Perquè mentre les cadenes de comandament dels dos cossos feien o no les gestions pertinents perquè la comitiva judicial pogués sortir de l’edifici governamentañ sense que “la massa” ho impedís, el que semblava tenir la solució era Sánchez, que, erigit en expert en seguretat i control de masses, va oferir a la Guàrdia Civil una sortida “inviable”.
“No era qui per organitzar la seguretat”, ha dit contundent en el judici contra el “Procés” el capità –llavors era Tinent – C57393S, responsable de l’operatiu de la Guàrdia Civil per practicar els registres en aquesta Conselleria, però fins a la intendent li “obeïa”.
Sánchez, que segons el capità es va presentar com “l’interlocutor vàlid” de les masses, no va accedir a cap de les propostes dels agents de la Benemèrita per facilitar la sortida, i aquests tampoc van considerar vàlides les que els oferia el president de l’ANC .
Així que les reunions, que van ser diverses, formals i informals, convocades a la planta dos o improvisades al vestíbul, van tenir una mica de “esperpèntic”, també segons les paraules del capità.
Probablement, era una qüestió de percepció. Perquè, mentre que a la intendent dels Mossos no li semblava que afectés la seguretat ciutadana que ja a un quart del matí es va fossin congregant centenars de persones i tallessin el carrer, per al capità allò era “un fet objectiu” més que “una percepció subjectiva”.
I també una qüestió de voluntat. La voluntat del poble, tal com la va entendre el llavors vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras. Era la seva casa i com a casa va entrar aquest dia. Va sortir poc després i va justificar davant el tinent del Grup de Reserva i Seguretat (GRS) de la Guàrdia Civil el que estava passant fora.
Què podia fer ell? Calia entendre que era la voluntat popular la que s’expressava en forma de 45.000 manifestants que, segons els dos tinents, els insultaven, els escopien i els avisaven que d’allà no sortirien en tota la nit.
Mentre Sánchez sortia i entrava i parlava amb els tinents -molt i amb companyonia, segons ha precisat el cap del dispositiu del GRS, al qual el president de ANC li va donar fins a la seva telèfon-, la comitiva judicial no es podia moure.
I millor així, perquè com els va dir una mossa, si sortien, i més amb les caixes del que confiscat en els registres, els matarien o els picarien.
Potser va ser la mateixa mossa que, com a bona samaritana, es va apiadar de la comitiva judicial i dels guàrdies. Ella tenia una bossa gran i, si els agents li donaven una mica de diners, els portaria menjar. Així ho va fer. Els entrepans els van servir per aguantar fins a les set del matí del dia següent.
Gairebé quatre hores “assetjats” en unes dependències per les quals també es va passar l’altre Jordi, Cuixart, encara que sense la desena part de protagonisme que Sánchez.
El seu nom tot just ha sortit a les declaracions testificals d’avui. I quan ha estat pronunciat, ha estat confós amb Sánchez. Fins Cuixart ha donat un bot quan un dels advocats de les defenses relatava que li havia donat la mà al tinent del GRS. La seva cara, recollida per les càmeres del Tribunal Suprem, era de total sorpresa.
Els incidents o el setge, com se li ha denominat moltes vegades, en la Conselleria d’Economia ja han estat àmpliament relatat en el que va de judici. Sobretot, el que ha passat a l’exterior i en els cotxes amb el logotip de la Guàrdia Civil, encara que avui hem conegut l’inventari de les armes i material que contenien i tot el que es va sostreure d’ells.
Però avui tenia més interès el que va passar en aquelles tenses hores, que van començar a comptar a les 8 del matí quan va arribar la comissió judicial o a les 3 en el cas dels agents del GRS. I dins es van produir aquestes converses – almenys cinc – que no van donar cap resultat en moltes hores.
Dins també van córrer les “fake news”, com hem escoltat. Almenys dues: que s’havia intervingut en aquest moment TV3 i que s’havia suspès l’autonomia de Catalunya. Als guàrdies civils no els constava, però tot i així, i pel segon cas, van trucar als seus comandaments per contrastar-ho. Bon exemple de periodisme.
Van ser hores que es van anar tornant més tenses a mesura que passaven. Un tinent amb 31 anys de servei en el control de masses i que mai havia vist pujar a ningú – i menys periodistes – als cotxes oficials, i “menys als logotipats”, va veure com els seus homes, els menys veterans, ho van passar malament.
Per a ell, més experimentat, va ser “un altre servei més”.
REDACCIÓ
