REDACCIÓ
Segon dia de reclusió voluntària a casa. Ahir vam veure un confinament obligat de la població a Igualada i voltants amb la policia impedint el trànsit de persones entre la zona confinada i l’exterior i a la inversa i el Gobierno d’Espanya aprovant instaurar l’estat d’alarma l’endemà que és avui.
Què suposa això? Doncs, de facto, la possibilitat de prendre el poder total de l’Estat, poder suspendre la Constitució que mai «no es pot tocar» i, si volen, prescindir dels poderets autonòmics, que no faran desaparèixer perquè tots sense excepció segueixen el solc que els manen llaurar. El poder absolut… allò que qualsevol tirà desitja i vol. Si ara comença, qui s’atreveix a dir que en 15 o 50 dies deixarà de ser-hi? Jo n’estic segur que no.
I parlant de confinaments, imposats o volguts, és impossible deixar de pensar en un dels grans textos de l’Edat Mitjana europea, en un dels grans textos de la literatura universal. Aquell que, en la versió catalana de Francesc Vallverdú, diu en la seva primera pàgina que «Comença el llibre dit Decameró (cognomenat Príncep Galeot) en el qual es contenen cent novel·les narrades en deu dies per set dones i per tres homes joves» i que fou traduït al català en el segle XV per dos escrivents a Sant Cugat del Vallès, una traducció que a la contemporaneïtat ha estat publicada completa per Massó i Torrents i esporgada com a conseqüència de la seva decadent moralitat per Carles Riba (seva es refereix a Riba, és clar). El Decameró, la llarga novel·la de novel·les de Giovanni Boccaccio, obra mestra indiscutida en literatura i obra mestra indiscutible en cinema, en aquest cas en l’adaptació d’alguns dels seus contes dirigida per Pier Paolo Pasolini el 1971 com a primera part de l’anomenada Trilogia de la Vida, que també inclou Els contes de Canterbury i Les mil i una nits. Jo la vaig veure a Marçà, a Ca la Vallesa, quan era petit petit tot i que no sabria dir a quina edat i la sensualitat que va despertar en mi va ser considerable per dir-ho d’alguna manera. Per entendre-la i situar-la em va caldre, però, una revisualització molts anys després en què vaig poder situar Pasolini dalt de tot de la meva personal llista de directores i directors de cinema que puc mirar i remirar sempre, llista en permanent revisió.
La història que emmarca els deus dies que donen nom a l’obra i que permet incloure el compendi de les cent «novel·les» narrades per set dones i tres homes joves és una història de confinament. La reclusió s’esdevé durant l’epidèmia de pesta negra que el 1348 arribà a Florència i esdevingué letal per a com a mínim un terç de la població del continent, prop de 20 milions de persones. Aquesta gran quantitat de morts amb l’arribada de la pesta, se suposa que procedent de la Xina, intentà ser explicada no a través de la ciència sinó a partir de la superstició. I es buscaren culpables, entres els quals destacaren les comunitats jueves sempre blanc de l’odi popular ja a l’Edat Mitjana. La pesta, però, realment es transmet als humans des de les rates, que en són uns dels animals portadors, a través de les puces, però aquesta explicació no es va arribar a donar fins segles després. En el segle XV, la mort esdevingué un dels temes centrals de moltes de les creacions culturals del moment, com els quadres del pintor i gravador flamenc Bruegel, autor de l’impressionant quadre encara avui El triomf de la mort. I, procedent de França, es va estendre per bona part d’Europa la Dansa de la mort, un text que es representava i ballava i que té com a tema central la caducitat dels plaers terrenals davant la mort i la necessitat de preparar-se cristianament per al moment final, així com el poder igualador que té la mort. És aquest l’origen de la Dansa de la mort de Verges, tot i que l’actual tingui el seu origen en la recuperació del segle XVII. Aquesta dansa, durant segles es va representar a altres localitats catalanes com Perpinyà, Ripoll, Sant Feliu de Pallerols, Cadaqués o Rupià, on es va ballar fins al 1935.
Però tornem a Giovanni Boccaccio i el seu Decameró, en les pàgines del qual podem llegir que «tanta i tal fou la crueltat del cel, i potser en part la dels homes, que des del març fins al juliol, entre la força de la pestífera malaltia i el nombre de malalts mal servits o abandonats en llurs necessitats per la por que tenien els sans, més de cent mil criatures humanes es creu de segur que deixaren la present vida dins les muralles de la ciutat de Florència.» I davant d’aquests terribles fets, deu personatges fugen de l’epidèmia i, reclosos en una vil·la al camp, es distreuen cantant i dansant, menjant i explicant-se històries. Els deu dies que hi passen els ordenen de forma que cada dia un d’ells esdevé el rei o la reina de la jornada i marca els temes dels contes que s’hi explicaran, tot i que algun personatge, com Dioneò, no se centren en els temes marcats ni quan els toca ser reis, practicant un desordre buscat.
Les històries que expliquen mostren un món medieval on Déu ja no és l’únic actor-director indiscutible, senyor de tot i de tots, i els humans són capaços de viure amors absolutament terrenals sense haver de passar per la supervisió de l’Església ni dels tòpics medievals precisament en matèria amorosa, un dels temes més continguts i ordenats de la literatura en aquell període, sobretot en poesia. Alguns amors ideals acabaran fatalment, mentre la consumació sexual serà el premi a altres molt més terrenals. La intel·ligència, l’astúcia, l’atreviment, l’alegria de viure i una moralitat no exactament exemplar esdevenen el material amb què Boccaccio construeix exemples d’una nova forma de veure la vida que centra la seva manera de fer en la màxima d’instruir divertint. El nou món de l’humanisme treu el nas enmig d’un corpus d’exempla que són característics de la literatura medieval més tradicional però que en l’obra Boccaccio prenen un aire més humà que diví, més joiós que moral, més d’aquí a baix que d’allà a dalt. I és per això que llegir-lo, passada la dificultat evident de ser la seva una forma literària que no ens és propera ni coneguda en ple segle XXI, esdevé plaent i pot arribar a ser fins i tot com si fos de casa de tota la vida. Cal, això sí, insistir al principi.
Clàssic entre els clàssics precisament perquè allò que deia perviu a la seva obra i en podem extreure ensenyaments sempre, avui també, aquest florentí de qui no s’ha acabat d’aclarir on va néixer però sí l’any, el 1313, va ser qualificat com a «Voltaire del segle XV» pel prestigiós crític literari italià De Sanctis, el mateix que va explicar el Decameró com «la carn que riu de l’esperit». Sense deixar de ser destacat, potser va pixar fora de test qualificant-lo de Voltaire, tot i que és clar que la intenció d’aquestes paraules, precisament, era situar el de Florència en la línia del pensament que, deixant enrere l’Edat Mitjana, construeix un humanisme renaixentista que en literatura, i en poesia més concretament, tindrà en el seu gran amic Petrarca i el seu Canzionere un dels seus més destacats autors.
La meva lectura, feta fa molts anys en plens estudis universitaris, quan ho llegíem gairebé tot i no acabàvem gairebé res perquè volíem llegir-ho tot, em va fer avinent un aplec impressionant d’històries que deixaven clar que l’Edat Mitjana no era només la pesta i els seus estralls, no era només l’epidèmia, la mort i el patiment que provocava sinó, sobretot, la celebració de la vida per part de la gent que, enmig de la boira i la mort que tot ho envaïa, era capaç de convertir el seu viure en celebració i en alegria absoluta, gaudint dels cossos tal com els humans de totes les èpoques hem sabut fer quan ens hem desprès de les cotilles morals que els poders de tot tipus construïen i construeixen per tenir-nos sotmesos, sobretot, des de dins.
I per acabar, intentant esperonar la vostra curiositat, em referiré a un dels cents relats que conté el Decameró. En recordo la primera lectura, el primer cop que vaig llegir la història que explica Pànfilo sobre el monjo dom Felice, que en tornar de París a San Brancazio, conegué el germà Puccio, casat amb Isabetta, una noia jove a qui tenia desatesa sexualment parlant perquè es dedicava massa a resar i als sants. Puccio li recomanà que, per fer-se beat de forma ràpida, havia de dormir separat de la seva dona, estar-se quiet a casa en un indret on pogués veure el cel i no bellugar-se en tota la nit, alhora que li calia resar desenes de parenostres i altres oracions dia i nit. Puccio li feu cas i començà el pla per esdevenir beat i això va permetre que, cada nit, amb el consentiment i les ganes d’Isabetta, el monjo dom Felice anés a casa seva i fessin plegats l’amor durant tota la nit amb gran escàndol i soroll. Puccio es mantenia callat i fixava la vista en el cel, perquè així li havia indicat Puccio, mentre aquest i Isabetta no paraven de somoure el llit. Isabetta, molt de la broma, deia sovint al seu marit: «Has fet fer una gran penitència a germà Puccio gràcies a la qual hem guanyat el paradís.»
La lectura del Decameró us pot arribar a provocar una alegria que pot esdevenir riure, rialla fins i tot, però sempre allunyada d’acudits i ximpleries televisives estupiditzadores. Si us ve a la cara, no se la rasqueu per evitar-la, ajudeu que creixi fins que explosioni, fins que surti a fora una riota estrafeta que és de la mateixa família que la que provoca l’alegria de saber-se no dominat ni dominada per cap poder controlador de moralitats o formes de fer. Noteu-la i que surti un primer cop. A partir d’aleshores, a cada lectura o relectura el goig de viure sortirà fora perquè dins, si hi és, mai no hi cap.
Jordi MARTÍ
REDACCIÓ
