JORDI MARTÍ: El meu 1 d’Octubre de 2017 a Tarragona

L’1 d’octubre de 2017 va ser una dia dels que comencen a primera hora del dia i tens ben clar que tot el que hi passi durarà i durarà, no vint-i-quatre hores sinó molt i molt més. Un dia que arribava ple de sensacions acumulades des de feia dies, setmanes, mesos i anys. Perquè allò que pensàvem que faríem aquell dia donava sentit a moltes de les coses que havíem fet en els mesos anteriors, moltes de les que havíem fet durant gairebé mitja vida o més.

Mai m’ha emocionat massa això de posar una papereta dins d’una urna, per què ens hem d’enganyar? Que a això li diguin democràcia ho trobo una gran presa de pèl, perquè democràcia (el poder en mans del poble si fa no fot) per mi inclou poder decidir sobre tot, sempre, en tot moment; i no només un cop cada quatre anys entre un botxí o un altre que normalment s’assemblen tant que si no són iguals tenen tan poques diferències que ni es noten. No, votar sol no és res a què puguem dir-li democràcia i massa sovint serveix de cortina de fum per negar altres fets molt més determinants que el nom d’un president, qui serà el cap de no sé què o qui és la nova secretària general de no sé on.

L’1 d’octubre del 2017, però, el fet de votar suposava un clar desafiament a l’Est01at, a l’Estat espanyol en aquesta cas, que era qui es negava a admetre que, malgrat ser absolutament legal, aquell referèndum d’autodeterminació que havíem decidit fer, el volíem fer i el faríem. Compte», si hagués estat il·legal jo també hi hagués participat, perquè era just poder decidir col·lectivament sobre un tema com la independència o al dependència i la justícia, per mi, sempre és més important que la Llei. De fet, la majoria de les lleis, al llarg de la història de la humanitat han estat escrites contra la majoria de les persones per grups reduïts que amb elles només volien ampliar, refermar o crear la seva dominació.

Just abans d’anar cap a Sant Pere i Sant Pau, l’Eduard i jo vam quedar amb el Jaume, que havia vingut expressament des de Londres per documentar la jornada. Com ell, milers i milers de persones van acudir des de l’exterior i des d’altres indrets dels Països Catalans aquell dia no només per documentar què passava sinó, sobretot, per veure i viure en directe, posant-hi el cos si calia, una jornada història. Una jornada històrica perquè el referèndum havia arribat, tal com ja es preveia, enmig d’una repressió de l’Estat que començava a mostrar les urpes, acumulava professionals de la porra en vaixells a Barcelona i Tarragona i s’anunciava des del poder com a violenta, tot i que nosaltres teníem més que clar que si hi havia violència aquesta no vindria des de la banda de les qui defensàvem les urnes per solucionar un conflicte que era, és i serà polític, malgrat els intents de l’Estat per convertir-lo en un simple problema d’ordre públic o en un tema judicial.

Els darrers dies havien estat complicats. Jo, com a conseller de l’Ajuntament de Tarragona, però també com a membre de la CUP de Tarragona, havia assistit a desenes de reunions, trobades, preparacions… res que no haguessin fet desenes o centenars de persones del meu voltant i més enllà. Aquesta forma de fer multitudinària era el que més m’agradava de l’organització del referèndum. És clar que hi havia gent que tenia moltes més responsabilitats que altres, gent que ho havia pensat gairebé tot i que rumiava allò que calia fer i allò que no s’havia de fer, però també és cert que la decisió final de ser-hi, de formar-ne part, era individual, venia d’arreu i no entenia d’especialistes. Cada persona que formava part del grup més petit que garantia que res no fallés era tan important com les que havien pensat, per exemple, on amagarien les urnes que la policia no parava de buscar.

Al Camp de Tarragona, la recerca d’urnes i paperetes ens havia donat unes imatges precioses. Desafiaments a Valls, a la caserna de la Guardia Civil o enmig de encartellades multitudinàries entre formacions militaritzades de la policia d’ocupació que, desplegada per fer por, no entenia que la gent se’n rigues a al cara dels que només saben obeir i fer mal quan els seus caps, sempre polítics, els ho manen.

De matinada, a l’Institut de Sant Pere i Sant Pau ja hi havia les primeres persones, era obert i a poc a poc s’hi van anar sumant desenes de dones i homes, algunes conegudes i altres encara no. A poc a poc s’anava muntant tot, es repartia cafè, papers amb indicacions de com s’havia de fer la resistència no violenta en cas que calgués (se’n va fer una tirada de 5.000), s’engegaven ordinadors, es parlava de què podria passar depenent de com arribés la policia, es posaven a lloc les taules… Salutacions i més salutacions, abraçades i més abraçades, gent que ens anàvem sumant. Menjar compartit, bon humor i alegria de veure que tot anava a poc a poc però bé.

En un moment determinat, un cotxe ple de gent arribà davant del col·legi electoral i d’ell, a banda d’algunes persones, en sortiren urnes, urnes que en entrar al col·legi foren rebudes com a veritables heroïnes. L’Estat, amb milers i milers de policies i militars, havia estat incapaç de trobar aquells contenidors de plàstic que, amb l’escut de la Generalitat, servirien per votar. Setmanes després, sabríem que n’hi havia diversos jocs preparats, que aquelles s’havien guardat a la Catalunya del Nord, previ desembarcament a Marsella procedents de la Xina. Elna fou el lloc triat per guardar-les emmagatzemades fins que arribà l’hora de distribuir-les entre centenars de cases de persones que, sense cap excepció, mantingueren el secret absolut sobre el material que guardaven a casa. Tothom tenia més que clar que sense urnes no hi hauria referèndum i allò que calia era, precisament, fer el referèndum i burlar l’Estat en un dels seus mantres més repetits aquells dies: «no es farà referèndum perquè no hi haurà urnes i tampoc hi haurà paperetes.» Hi havia urnes i hi havia paperetes, malgrat els escorcolls policials i militars a impremtes, redaccions de periòdics i empreses de bustiatge. L’Estat, doncs, havia perdut la seva primera batalla.

Les emocions eren moltes però calia estar atents al que podia passar, ja que si érem en aquell col·legi era, bàsicament, perquè diverses informacions apuntaven que podia produir-se algun fet violent com a conseqüència d’amenaces diverses d’un reduït grup de neonazis que es movien aquells dies pel barri i que ja havien protagonitzat algun incident. Repeteixo: «neonazis» i afegeixo, familiars de guàrdies civils, no «veïns del barri» com deien alguns mitjans aleshores. Preveient possibles incidents, quan van arribar els primers Mossos d’Esquadra a controlar què hi feia tanta gent allí en aquelles hores de la matinada els vam indicar que en el mateix carrer on hi havia el col·legi electoral hi havia un cotxe amb uns nois al seu interior que ens semblaven sospitosos. En ho semblaven, digueu-li prejudicis, perquè tenien la mateixa estètica skinhead que els feixistes del MSR que treien pit pel barri. Els policies els van demanar la documentació, igual que a nosaltres, i res més va passar amb ells, ja que les més de 150 persones presents al col·legi estàvem en actitud ni hostil ni violenta, tot el contrari, i les votacions no s’hi donaven encara perquè encara no eren les nou.

Una mica abans d’aquella hora, la Laia Estrada, el Jaume i jo vam baixar al centre de Tarragona. La Laia per poder votar al seu col·legi i jo, amb el Jaume, per participar en una tertúlia de Catalunya Ràdio a través dels estudis de Ràdio Ciutat de Tarragona. Arribades les nou i començat el debat de la tertúlia, només hi vaig poder participar un cop, ja que a aquella hora es difonien les primeres informacions i les primeres imatges en què es veia clarament la repressió policial desfermada que esdevindria tònica dominant durant aquell matí. Arribaven notícies sobre la presència de policies antiavalots en diversos col·legis de Tarragona i, veient que allò podia acabar malament després de presenciar escenes d’una violència i crueltat extremes a la tele, des de la ràdio es va decidir aturar el debat en què participava i, nosaltres, marxar cap al nostre col·legi. La Laia ens va trucar que moltíssimes furgonetes de la Policia Nacional s’havien presentat a Sant Pere i Sant Pau. Vam córrer cap al nostra col·legi i, en arribar-hi, ja vam tenir clar que el que hi havia allà era una autèntica ocupació del barri per part dels uniformats. Com a regidors de l’Ajuntament de Tarragona, ens vam dirigir a l’operatiu policial, desmesurat i que havia fet un cordó d’antiavalots a l’institut mentre unes desenes de policies més intentaven entrar al centre educatiu. La resposta d’alguns policies que no eren antiavalots i que van voler contestar-nos va ser que ens apartéssim d’allà, que allò era un dispositiu per aturar un acte il·legal que s’estava produint en el centre educatiu i que aquell no era el nostre lloc. Vam demanar d’entrar al centre i aleshores la contesta va ser una bateria de mirades d’odi i empentes amb els seus escuts, mentre una policia ens filmava les cares al dictat d’un dels que donava ordres.

Allà es preveia una massacre. 150 persones de totes les edats estaven darrere de la reixa de la porta de l’institut. A fora, desenes de policies antiavalots feien un cordó davant el munt de gent del barri que s’havia apropat al col·legi en veure l’arribada de policies en formació militar i fortament armats. La gent de fora del cordó els cridava de tot, que anessin a buscar lladres al Congrés, que allò era un vergonya, que marxessin i, sobretot, «Libertad, libertad». Més enllà d’aquest munt de gent del barri, hi havia un reduidíssim grup de neonazis darrere d’una estanquera cridant «viva la policia» i «Viva España». Davant de l’institut, un grup de policies van decidir entrar a buscar les urnes, però enlloc de fer-ho per la porta, darrere de la qual hi havia moltíssima gent aplegada, van començar a picar amb grans malls per fer un forat a la paret de ciment armat del centre. Després de veure que allò no portava enlloc i d’una negociació amb diverses de les persones que hi havia a dins, la porta de l’institut va cedir, la van trencar, i van robar algunes de les urnes que hi havia al centre, així com centenars de paperetes. La seva retirada del barri va ser enmig de crits multitudinaris dient-los que marxessin.

A l’interior del col·legi, en entrar-hi una indignació absoluta, moltíssima gent plorant i abraçant-se i dient, amb la cara, que tot i no tenir les urnes s’havia guanyat, s’havia derrotat als de la porra sense donar ni un sol cop, sense provocar cap ferit entre els seus. Entre els nostres sí que n’hi havia, perquè en una situació com aquella és ben normal que els atacs d’ansietat, els ofecs i el mal que fa caure al terra després de rebre una empenta amb totes les forces d’algú entrenat per fer mal es multipliquin. Tothom tenia ben clar que, malgrat les imatges de sang i ferits que ja corrien per la xarxa, a Sant Pere i Sant Pau ningú no s’havia tirat enrere, tothom havia posat el cos davant de les porres i si hagués calgut tothom hauria fet resistència pacífica davant la dictadura dels violents. Sense cap mena de dubte, allò era nou. Les persones que sempre hem defensat la no-violència i la desobediència civil teníem els ulls com taronges perquè, un cop més però ara en la nostra contemporaneïtat, el poble havia resistit, no s’havia arronsat i, per tant, havia tornat a donar vida a la cèlebre frase de Garcia Oliver el 19 de juliol de 1936, «Amb l’exèrcit, sí que es pot» però a la nostra, d’una forma diferent però que per a  alguns com jo era complementària.

Aquell dia, sense cap mena de dubte, vaig assistir a la sentència de mort d’Espanya a Catalunya, signada per la mateixa policia, actuant com a exèrcit, contra dones i homes grans, de totes les edats, xiquets i xiquetes, per tal de complir una ordre que els obligava a impedir que poguéssim votar i fer-ho, segons alguns dels «cervells pensants» dels atacs, sense massa miraments. Quan, al vespre i en els dies que seguiren l’1, vam veure a casa les imatges de molts altres llocs vam constatar que en alguns casos no només sense miraments sinó amb la voluntat expressa de fer mal, de fer molt mal. I quan un Estat l’únic que té per mantenir la seva unitat és la força desfermada contra la seva població és clar que podrà durar més o menys però ha perdut el consens necessari per existir, per ser. A Sant Pere i Sant Pau, els únics que van aplaudir l’actuació policial aquell dia van ser els neonazis i un Estat no s’aguanta amb quatre cap-rapats, ni amb cent, ni amb mil.

Aleshores, va arribar la bona notícia: que el cens havia passat a ser universal i, per tant, tothom podia votar on volgués. Jo havia d’anar a votar al Priorat però a partir d’aquell moment em podia quedar tot el dia a Tarragona i votar allà, on semblava que caldria ser-hi i mantenir la calma tant com fos possible.

Desmuntat el col·legi electoral de Sant Pere i Sant Pau ens vam dirigir cap al col·legi electoral de l’Institut Martí Franquès, el més gran de la ciutat. El dia abans, una colla de gent s’hi havia quedat per mantenir-lo obert i fer-hi diverses activitats i durant el matí també hi havia programats tallers de ioga i de pancartes, que acompanyaven la jornada. En arribar-hi allò feia feredat. Centenars de persones (quan al migdia les vam comptar n’hi havia vora 1.200 persones al recinte de l’institut), moltíssimes taules i una de les tanques de l’institut que dona directament al pàrquing de la Policia Nacional on anaven arribant grups de furgons i desenes de policies amb urnes que havien robat en diversos indrets de la ciutat. No paraven d’arribar notícies inquietants i imatges indignants sobre una repressió que per molt que la intentin amagar i ens acusin precisament als que la vam rebre de protagonitzar-la sabem perfectament i en tenim mil i una proves que va partir constantment i sense treva fins a la tarda de la banda dels uniformats. A alguns, és lògic, se’ls va lesionar el canell de tant pegar gent que l’únic que volia, que volíem, era votar. La vergonya d’obeir ordres com la que aquella gent tenien hauria d’haver omplert les comissaries de gent plegant d’una feina com aquesta. No es va donar el cas. Deu ser que els va agradar tornar a mostrar-se, amb uniforme blau o negre, com els seus predecessors d’infausta memòria. O, siguem clars, que la majoria de policies obeeixen ordres criminals amb molt de gust.

Cap al migdia, ens vam assabentar que la Policia Nacional havia encerclat l’Institut Tarragona i estava entrant sense cap mirament dintre. Caminant ens vam traslladar fins a la plaça Imperial Tàrraco, on un desplegament policial immens tenia aturat el trànsit, amb el suport de la Guàrdia Urbana de la Tarragona ballesteril, i impedia el pas de gent normal fins a la porta de l’institut. Entre la gent em vaig trobar Jordi Salvador, diputat al Congrés per ERC, que em va explicar com, després d’acreditar-se com a diputat, uns policies l’havien empès per no deixar-lo entrar al col·legi sense cap mena de miraments. Vaig saludar Sergi Albarran, d’ERC, i vaig veure de lluny algun regidor del PSOE, com el Pau Pérez, mentre repartíem avellanes entre la gent del voltant.

Quan els policies que havien pegat a tort i a dret a l’interior de l’Institut Tarragona van sortir, ho van fer emportant-se per davant qui van trobar. Van ser escridassats per centenars o milers de persones que érem a les immediacions de la plaça i es van tancar en ells mateixos d’una manera que va fer possible moments d’alta tensió. Era buscat o era ineptitud per part seva? No ho sabrem mai. El que sí sabem és que el seu replegament va propiciar escenes de violència policial duríssimes com poques vegades s’havien vist a la ciutat en les darrers temps. Moltes persones van ser apallissades sense solta ni volta. No per participar en atacs contra la policia, sinó només i purament perquè eren més fàcils de pegar que altra gent. Els cops van anar només en una direcció: de la policia cap a la gent, i gent com Sergi Albarran van ser pegades amb plena intenció de fer-los mal. De les furgones en van sortir policies armats amb piloteres i van efectuar trets a l’aire. Després de molts minuts de màxima tensió, es van replegar camí d’un altre objectiu.

Nosaltres vam tornar a l’Institut Martí Franquès pendents del que pogués passar, que no semblava que fos res bo, vist el que havíem vist a la Imperial i vist el que ens arribava a través de les xarxes socials. La Policia Nacional i la Guardia Civil estaven protagonitzant atacs contra la gent d’una duresa que posava els pèls de punta, tot i que no entendríem la totalitat de l’atac fins que el dia acabés i uns dies després. Aquell 1 d’octubre, aquests cossos policials van protagonitzar l’atac més salvatge i ampli contra la gent del que se suposava que era el seu poble en la contemporaneïtat. Un atac realitzat amb l’excusa que s’estava realitzant un referèndum que ells qualificaven d’il·legal. Un atac que no amagava que havien perdut Catalunya i, malgrat la ineptitud de polítics i partits, la desafecció havia esdevingut rebuig total a l’Estat, a la seva violència i, de retruc, a la seva nació i les seves formes. L’1 d’Octubre l’Estat espanyol va posar el seu punt i final a l’ocupació d’aquesta part dels Països Catalans. Que aquest punt final tanqui la història és un altre tema però, en aquell dia que dura anys, el no retorn es va assegurar, a Tarragona, al Priorat i arreu de les quatre províncies.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona

PUBLICITAT

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Informació bàsica respecte a protecció de dades
Responsable República Checa Press +info...
Finalitat Gestionar y moderar tus comentarios. +info...
Legitimació Consentiment de l'interessat +info...
Destinataris Automattic Inc., EEUU per filtrar spam. +info...
Drets Accedir, rectificar i esborrar les dades, així com altres drets. +info...
Informació addicional Podeu aconseguir més informació sobre protecció de dades a la pàgina de política de privadesa.



RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter

Download WordPress Themes Free
Download WordPress Themes Free
Download Nulled WordPress Themes
Free Download WordPress Themes
free download udemy course