REDACCIÓ
S’acostuma a carregar sobre l’escola la responsabilitat de solucionar i d’assolir objectius quan la societat no sap com fer-ho. L’educació a l’escola sempre s’ha presentat com la gran medecina, el gran antibiòtic d’ample espectre que pot amb tot. Cal ser conscients que la seguretat vial, la recollida selectiva, la sensibilitat mediambiental, la integració cultural i social i fins i tot el gust per la lectura són objectius on l’escola és necessària però no és suficient. Sobretot no pensem ara que l’escola és la solució al terrorisme gihadista. Que ningú pensi ara que això li farem arreglar a l’escola
És possible que a principis del segle passat, l’educació a l’escola es veiés com la condició necessària i suficient per arreglar els problemes i realment ho fos en gran mesura. Però quan la professora dels joves que van atemptar a Barcelona i Cambrils, diu “…no tenien el perfil perquè algú pensés que això podia passar..”, “Li dones voltes i voltes i intentes lligar caps però tot això s’escapa de tot el que podries pensar”, es posa en evidència que no hi ha diagnòstic, fins i tot que no som capaços de fer-lo. Amb els paràmetres i models que tenim no diagnostiquem, no ens ajuden a evidenciar allò que ara per ara ens és inevidenciable. No sabem quin problema tenim i l’educació a l’escola i els esforços en integració no han estat suficients.
Em ve al cap l’oportuna cita de Mario Benedetti: “Quan crèiem que teníem totes les respostes, de cop, van canviar totes les preguntes”.
La definició del problema del terrorisme gihadista, les seves veritables causes, no les tenim clares i, per tant, estem lluny de la solució, perquè la policia, els bol·lards, les accions de benestar, el treball d’integració són receptes que pal·lien els símptomes, però no són la resposta a un problema que encara no hem definit. L’escola pot fer molt per contribuir a solucionar els problemes, però ens cal molt més.
Tindrem i tenim especialistes de tota mena, acostumats a explicar el que passa segons un prisma reduït, sota un prisma particular de la seva disciplina del saber que no ens explica tot el problema. Sentim i sentirem parlar de models de convivència i no convivència, d’asimilacionisme, de multiculturalitat, d’intercultaritat, de vegades amb veus d’especialistes que senten càtedra d’allò que és correcte i del que no ho és, i malauradament el problema continua i continuarà present.
Una avaluació i recerca més antropològica, més íntima, ens pot assenyalar millor les causes i així saber què cal fer i no fer? Francament no ho sé, no m’atreveixo ni a assenyalar cap altre camí que no sigui tornar a refer les preguntes. Preguntes que de moment encara no ens hem fet. És el moment de fer-les i fer-les bé, d’escriure l’enunciat del problema i donar bones respostes i solucions on l’escola hi té un paper necessari, però no tot, ni de lluny.
Jordi FORTUNY
Regidor d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona
REDACCIÓ
