REDACCIÓ
En el nostre vocabulari cristià hi ha paraules o expressions que les sento des que era ben jove: «fer comunitat», «compartir», «llibertat», «fer una opció», «fer comunió», «corresponsabilitat», etc. Em fixaré en dues d’elles: «compartir» i «llibertat».
De «compartir», fa anys que ens n’omplim la boca. Tothom parla de compartir: els polítics, els sociòlegs, els mestres, els capellans… No ens cansem de dir una i altra vegada que «cal compartir». És possible que no ens adonem del compromís que comporta, donat que a voltes, la diem banalment. El mestral o la tramuntana se’ns poden emportar les paraules. Amb tot, sé també que hi ha molt de bo i et trobes amb moltes sorpreses. En tots aquests dies de pandèmia ho hem estat veient. Amb el «compartir» passa com amb les llavors: el vent en fa perdre moltes, però igualment fa sorgir una flor allà on menys et penses.
L’altra paraula llençada als quatre vents és «llibertat». La cantem, la diem i l’esgrimim. ¿Llibertat per fer el que em doni la gana? Compte! Segurament el veí o la veïna no hi estaran d’acord o potser sigui jo mateix qui no estigui d’acord amb el que dóna la gana al veí o la veïna. En canvi, sí que hem de lluitar per a ser lliures de traves egoistes per a ser millors, per a edificar un món on tots els ciutadans que hi vivim, siguem on siguem, podem esdevenir autèntiques «persones». Aquí rau la llibertat autèntica.
Davant la crisi social i econòmica que ens està portant la pandèmia del coronavirus, us convido a aturar-vos i pensar com s’ha de conjugar al mateix temps l’acció de «compartir» i el concepte de «llibertat». Potser podríem dir: «llibertat per a compartir». Aleshores, hauré de començar buscant i fent possible aquesta llibertat en mi mateix. Caldrà destruir moltes traves, desfer moltes falses justificacions per sortir d’un mateix i compartir realment. El papa sant Joan Pau II, en la seva encíclica La preocupació social (Sollicitudo rei socialis), publicada a finals de l’any 1987, afirmava: «La llibertat amb què el Crist ens ha alliberat (Ga 5,1) ens mou a convertir-nos en servents de tothom. D’aquesta manera el procés del desenvolupament i de l’alliberament es concreta en l’exercici de la solidaritat, o sigui, de l’amor i del servei al proïsme, particularment als més pobres. Perquè on manquen la veritat i l’amor, el procés d’alliberament duu a la mort d’una llibertat que haurà perdut tot fonament» (n. 46).
«L’informe de crisi» de Càritas Catalunya amb motiu de la pandèmia del coronavirus ens està dient que el seu efecte social produirà en moltes famílies una situació de pobresa i exclusió que superarà amb escreix al 20% de la població. Com afirmava la Dra. Margarita Bofarull
—membre de l’Acadèmia Pontifícia per a la Vida— en un escrit de fa uns dies, l’individualisme, tan arrelat en la nostra societat, «s’ha hagut de rendir a l’evidència que la vida és un bé comunitari, que no ens podem repensar sols, que som responsables tots plegats de la vida de tots». Pregunteu-ho, si més no, als metges que, amb fidelitat a la seva professió i seguint els criteris ètics, aquests dies han hagut de prendre decisions molt punyents sobre la vida de determinats malalts.
Tota veu solidària haurà de convertir-se en un agulló constant per a nosaltres durant els temps que ens venen. Es tracta d’una veu que no pot parar fins que hagi tocat totes les consciències. Perquè «compartir» no és tan sols quelcom desitjable, sinó que és de justícia. Es tracta d’una veu que ha d’esdevenir alliberadora dels nostres egoismes.
La doctrina social de l’Església ens assenyala les necessitats, encarrila la nostra llibertat de compartir. L’índex d’humanisme d’un poble el dóna el nombre de ciutadans que gasten hores i energies en serveis socials gratuïts. D’aquí que aprofito a fer una crida especial als joves generosos per tal que, en aquests moments, esdevinguin voluntaris de Càritas, de Sant Egidi, de la Fundació Bona nit de Tarragona o de qualsevol altra institució eclesial dedicada al servei social. No en tingueu cap dubte: conjugareu adequadament l’acció de «compartir» i el concepte de «llibertat». I sapigueu-ho: Malgrat el que us puguin dir, malgrat els seus molts defectes i misèries, en l’Església, l’humanisme no es mesura altrament.
† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat
REDACCIÓ
