REDACCIÓ
Diuen que els humans hem estat fets per viure en societat i per estar en parella. No obstant això hi ha persones al planeta que no ho fan, però també n’hi ha d’altres que no viuen amb la seva parella ideal.
La unió de dues persones és un fet natural, molt humà, i per tots nosaltres és fonamental que la persona que vulguem al nostre costat per la resta de la nostra vida sigui la correcta, que ens agradi físicament, però especialment per la seva actitud i personalitat, que esdevingui la nostra “persona perfecta” sense saber ben bé per què.
Quan ens enamorem ho fem d’actes o percepcions, de coses que sentim, mai d’una aparença. El procés d’enamorament, encara que de vegades es produeixi “amor a primera vista”, és un procés llarg i només es poden aconseguir enllaçar uns forts llaços amb el temps perquè la relació sigui duradora.
Aquesta realitat que nosaltres actualment vivim i que hem normalitzat tradicionalment no ho és gens. En algunes tradicions no hi ha llibertat com he explicat en moltes ocasions, inclús nosaltres els occidentals tenim costums que ens limiten molt les llibertats, com la d’estimar a allò que volem per estigmes o tabús, no obstant hi ha llocs on al passat i actualment les noies, que normalment són molt joves o inclús nenes, es veuen sotmeses a matrimonis aparaulats.
No cal que pensem en llocs molt llunyans per trobar situacions com aquesta, a les nostres terres no fa més d’un segle els matrimonis concertats estaven a l’ordre del dia, bé per compromisos familiars, per la unió de famílies o clans enfrontats, bé per treves de pau… per conveniències. Aquests matrimonis o enllaços es feien com contractes o bé intercanvis, on els familiars de les noies utilitzaven la seva filla com a un objecte de canvi, oblidant la seva voluntat i llibertat, a més, aquests havien de pagar les anomenades “dots matrimonials” que consistien en una sèrie de riqueses o béns preciats que es donaven a la família de l’home per pagar les despeses de la manutenció de l’esposa o bé per a les despeses del matrimoni.
“No sóc capaç de comprendre moltes tradicions”
Moltes ètnies del continent africà han fet i encara fan aquests tipus de “contractes”. Noies joves es veuen obligades a entregar-se a un home, que normalment és més gran que elles perquè o bé les seves famílies no les poden mantindre o bé per un aparaulament entre famílies. I òbviament, les dots matrimonials estan a l’ordre del dia. Avui us presento dues obres que tenen diferents usos, però entre ells destaca el de ser utilitzades com a dots matrimonials. Aquestes dues polseres pertanyen a l’ètnia Mossi de Burkina Faso i estan realitzades de bronze. Són obres d’exquisita factura, que no tenen errors en la seva fabricació i que esdevenen pels Mossi elements de gran riquesa.
Sento rabia dins meu, de veure com el món que jo considero idíl·lic i bo, és un lloc obscur i malvat. No podem viure a la ignorància, però de vegades penso que hi ha coses que no hauríem de saber mai.
“Jo no et pertanyo a tu. Jo sóc lliure!”
REDACCIÓ
