REDACCIÓ
En els anys noranta del segle passat va tenir un èxit notable una pel·lícula, que després ha tingut més capítols, titulada Sol a casa. Els qui l’heu vista recordareu aquell nen de vuit anys que la seva família de Chicago es deixa oblidat a casa en emprendre precipitadament un viatge a París. Només s’adonen que se l’han deixat quan ja s’ha enlairat l’avió. Tota la trama consisteix a fer veure com aquest nen tan espavilat es defensa d’una colla de lladres que pretenen desvalisar la casa pensant que amb un nen sol a dins el treball els serà fàcil.
Això m’ha vingut a la memòria quan em proposava parlar sobre la unitat en el si de les famílies, en una època en què els seus membres poden tenir tendència a aïllar-se els uns dels altres, no fins al punt d’oblidar-ne algun com a la pel·lícula, però sí d’una altra manera.
Hi ha la possibilitat que la feina dels pares deixi sols a casa els nens molt de temps, o que un dels cònjuges amb prou feines vegi als fills durant la setmana si no és quan ja han anat a dormir. És necessària al respecte una política de conciliació a la llar i d’horaris més racionals que evitin als pares arribar tard a casa, sopar tard i retallar hores de son mentre presencien programes televisius i competicions esportives fins a mitjanit.
Tampoc és bo que no tinguin temps o humor, per raó del cansament, per escoltar els seus fills, atendre les seves petites preocupacions o ajudar-los en els deures escolars. Hem de revisar en la mesura del possible aquestes situacions, encara conscients que l’actual organització social pot obstaculitzar els objectius de millora.
El papa Francesc, que ha fet de la família la prioritat del seu pontificat, convida a construir-la, com la casa de l’Evangeli, no damunt la sorra dels sentiments, sinó damunt la roca de l’amor veritable. I recomana utilitzar en les relacions interpersonals tres paraules màgiques: permís, per no envair la intimitat del cònjuge; gràcies, per agrair el que l’altre ha fet per mi; i perdó, que a vegades és el més difícil, però que cal dir-ho.
Reflexionem sobre això. Ens comportem així a casa? És cert que a la llar podem alliberar-nos de les tensions de tot el dia, però no hem de despreocupar-nos dels altres, menys encara dels fills, en cas contrari podrien sentir-se sols a casa, separats del mur invisible de la indiferència.
† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat
REDACCIÓ
