REDACCIÓ
Un dels personatges centrals de l’Antic Testament és David, per això no podia faltar en aquests comentaris sobre la Bíblia. És un home valent i alhora feble, pecador i sant, amb judici i amb passions, però la seva principal característica és el seu anhel d’estimar Déu amb totes les seves forces.
La seva elecció és iniciativa divina. Recordem el mandat que tenia Samuel de cercar entre els fills de Jessè l’escollit pel Senyor per a ser rei d’Israel. Va descartant els fills que li presentava, fins arribar a David, el menor, que pasturava el ramat quan és requerida la seva presència. Humanament semblava el menys indicat per a la tasca, però Déu veu les coses d’una altra manera. Tota vocació té aquest tret comú que el papa Francesc resumeix dient que Déu ens primerea. Ens crida pel nostre nom, no per raó dels nostres mèrits, sinó perquè és la seva voluntat.
Quan David desafia Goliat és com si el jove desitgés tornar a Déu la confiança. Ara és ell qui confia en Déu per a una missió que sembla impossible: derrotar amb una fona i una pedra el gegant que el desafia amb la seva llança. Així són les experiències de molts sants que, partint de la seva debilitat, fan coses grans.
Però aquest David, convertit ja en un guerrer admirat pel poble, quan s’allunya de Déu és capaç dels pecats més greus. Un dia es deixa portar per la curiositat i allà inicia el seu camí que el porta primer a cometre adulteri amb la dona d’Uries i després a preparar la mort d’aquest situant-lo en un blanc fàcil per als seus enemics.
Quan el profeta Natan li retreu aquesta conducta i li posa en relleu els seus pecats, David admet la seva culpa i deixa expressions memorables que recull el Salm 51, anomenat Miserere. El de menys és si va ser compost directament per ell o per altres recollint aquesta experiència seva. En qualsevol cas, ens mostra un governant compungit que demana sincerament perdó a Déu.
Aquesta és una altra lliçó de David: la seva humilitat, la que necessita tota persona per reconèixer que ha pecat. Acudir al perdó de Déu —a través del sagrament de la penitència instituït per Jesucrist— és font de goig, perquè a través d’ell quedem nets.
Altres consideracions caldria fer sobre David: la seva generositat amb Saül, quan aquest el persegueix i no vol venjar-se quan se li ofereix l’ocasió; o la seva oració, quan demana: «Creeu en mi, Senyor, un cor ben pur.» El regnat de David, mil anys abans de Crist, és una de les més clares manifestacions d’amor de Déu al poble escollit.
† Jaume PUJOL
Administrador apostòlic de l’arxidiòcesi de Tarragona
REDACCIÓ
