REDACCIÓ
La participació ciutadana no és només votar uns pressupostos o per prendre una decisió sobre un espai. Ni la política s’ha d’entendre ja com una estructura jeràrquica on es decideixen i es fan accions per a les persones sinó amb les persones. En aquest procés hi ha d’haver molt d’acompanyament i pedagogia. Participació ciutadana és una cultura, una manera de fer que és capaç de transformar per a involucrar a les persones, per organitzar la pròpia comunitat i tota l’acció política ha de ser una oportunitat.
Cal veure la participació com una forma de treballar amb les persones per a que siguin reptes del canvi; canviar a les persones per canviar la ciutat i no al revés fent que aquestes persones s’involucrin, avancin com a grup i transformin el seu entorn. L’educació és clau en tots aquests processos: la formal, la informal, tota, la que com a ciutat educadora es brinda a la nostra ciutadania.
Sovint hi ha moltes pors des de la política perquè quan es treballa amb les persones, amb col·lectius, sorgeix el conflicte i cal aprendre a gestionar-lo pel bé comú. Compartir el poder, no és perdre’l, és millorar la capacitat d’intervenció doncs la qualitat d’allò que en sorgeix, parteix del compromís de tots i totes i del sí de l’entorn.
És en aquest escenari que com a conseller m’agrada situar les polítiques de la majoria dels projectes que encetem des de la Conselleria d’Educació. Tot i que sabem que la participació costa i que el camí a recórrer pot ser més llarg. Aquesta participació pot ser de caire més professional, més sectorial o més amplia i anar-se estenent.
Així el projecte del Banc d’Espanya s’ha començat a caminar des del desenvolupament més tècnic i professional, amb la col·laboració universitat-ajuntament i s’anirà obrint en diferents fases a la ciutadania tenint en
compte els mateixos nens, nenes i adolescents.
En el projecte de camins segurs a les escoles, també es començarà amb una comissió del consell escolar municipal ampliada on involucrarem agents, entitats i persones de l’àmbit educatiu, de mobilitat, de seguretat, etc… per muntar un primer marc teòric comú, però a partir d’aquí, cal comptar amb la voluntat de l’escola i de la comunitat escolar que ha de veure i sentir la necessitat de treballar la implementació més directa del projecte en aquella comunitat i en el seu entorn. Serà llavors quan el mateix projecte agafarà diferents formes.
Passa quelcom molt similiar amb el tema d’obrir els patis dels centres educatius fora d’horari escolar. Pel fet que estigui de moda i s’estigui implantant a tot arreu sembla que també toqui fer-ho a Tarragona però aquesta raó no encaixa amb la nostra manera de treballar. Des de la Conselleria d’Educació ens agrada fer-nos preguntes, analitzar les necessitats, valorar les possibilitats i, sobretot, treballar amb les comunitats escolars i els barris on les escoles estan ubicades. Hem partit de les preguntes: Per què necessitem els patis de les escoles oberts? Per què no funciona la sociabilització en els espais de tota la vida, la plaça del barri, la Rambla, els gronxadors? Què necessitem dels centres, les instal·lacions? A banda hem començat a mirar models i a dissenyar el nostre. I quin és? Ha de partir de les demandes de la ciutadania i de la pròpia escola, on tothom és coresponsable, i també les dues administracions i amb tots aquests agents fer nos aquestes preguntes: què, com, quan, on i perquè.
Cal anar a poc a poc per poder planificar bé, seqüenciant les actuacions prèvies. Tampoc cal estendre un projecte a tot arreu, sinó allà on cal, on hi hagi la demanda, d’aquesta manera es pot ser més eficient i eficaç. La suma és centre+barri+associacions+ administracions, on tots i totes som coresponsables de que quan es comenci alguna cosa tingui sentit i tingui continuïtat.
Francesc ROCA
Regidor d’Educació de l’Ajuntament de Tarragona
REDACCIÓ
