Fars sempre n’hi haurà, tot i que sense faroners

“Fars sempre n’hi haurà, tot i que sense faroners”, diu un d’ells, Juanjo Heredero, on és casa seva i lloc de treball, el Far de Salou, un dels tres últims habitats de Catalunya amb el de la Ràpita (Montsià) i el de Calella de Palafrugell (Baix Empordà).

Heredero i el seu company de feina, Carlos Moral, són tècnics de senyals d’ajuda a la navegació de l’Autoritat Portuària de Tarragona (APT) i, a més de controlar els sis fars que gestiona l’APT, inspeccionen les balises de la resta de ports de Tarragona.

Amb l’automatització, de l’antic equip de vuit faroners ja només queden ells dos per controlar els fars de Salou, Torredembarra, Tortosa, la Ràpita i, en ple parc natural del Delta de l’Ebre, el Fangar i la Punta de la Banya.

“Ara, com en tots els sectors, tot és molt més fàcil”, assevera Hereu, que abans de viure al far de Salou ja va residir a la Ràpita entre el 1988 i el 2010.

El Far de Salou, ensenya el torrer, conserva vestigis de l’antiga duresa de l’ofici, com els ventiladors a la base de la cúpula de cristall, de quan l’òptica s’encenia amb gas.

A l’exterior, una petita obertura marcava l’hora d’encendre els llums, segons incidien els rajos solars en aquesta, un sistema no gaire diferent dels actuals sensors, explica.

També es conserva l’antiga maquinària d’engranatges, tipus rellotge de corda, que feia girar una plataforma sobre una base de mercuri i les barres, amb els seus ganxos, de les cortines que protegia d’incendis la cúpula vidrada per l’efecte lupa.

Cal pujar 39 esglaons per arribar aquí, encara que Heredia és la primera vegada que els explica perquè “són pocs, no com el Far de Torredembarra que en té més de 200”.

El Far de Torredembarra, el més alt de Catalunya, va ser l’últim construït del segle XX i el primer a encendre’s del segle XXI, explica el faroner, encara que el de Salou és el més antic i de major abast -23 milles- per ser recalada del Port Tarragona.

A la seva base, la decoració és obra indiscutible d’un fanàtic de l’ofici, amb mapes amb fars dels llacs nord-americans, quadres i fotografies de fars, peces d’antics sistemes i fins i tot una òptica emmarcada. “Ho va fer el faroner que hi havia abans que jo i a mi m’agrada”, puntualitza Hereu.

També li agrada la tranquil·litat del lloc, amb esplèndides vistes, encara que l’arranjament del Camí de Ronda, que passa just per davant de casa seva, comporta cada vegada més tràfec de turistes.

Nascut en un poble de Segòvia, establert de jove amb la seva família de nou germans a Madrid, aquest torrer de 56 anys va arribar a l’ofici gairebé de casualitat, per un fullet publicitari de l’acadèmia de faroners Cener a la bústia.

Als 22 anys, va quedar el número 1 de la seva promoció entre 220 candidats i encara agraeix l’ajuda “d’un company de classe, marit d’una faronera, que en sabia moltíssim” malgrat que “com que li faltava un títol que demanaven, se’n va quedar fora”.

La seva ràdio professional ha estat entre els fars de Peníscola (Castelló), la Ràpita i Salou, i ara li agrada que la seva feina comporti “moure’s molt, sobretot a l’aire lliure, però sempre per aquí”.

Els fars requereixen cada vegada menys dedicació del faroner i, malgrat els cada vegada més precisos sistemes de navegació marítima, “no desapareixeran mai perquè són la seguretat de la llum en la foscor”.

PUBLICITAT