REDACCIÓ
Aquests dies assistim a una pressió constant per a que els partits independentistes al Congreso, PDeCat i ERC, permetin la tramitació i acabin negociant i aprovant els pressupostos del Sr. Sanchez. El arguments semblen potents, es diu que suposen una millora de les partides d’inversió a Catalunya, i que permeten augmentar el nivell de la despesa en polítiques socials.
Anem a pams. D’entrada es va estar anunciant que la gran oferta era que es compliria la DA 3ª de l’Estatut, que obliga a l’estat a invertir a Catalunya un percentatge que iguali l’aportació del país al PIBl total estatal. Que l’oferta sigui complir la llei, és una presa de pel majúscula. Però obviant això, per a tots aquests que es venen abans no els comprin, les xifres concretes han suposat un gerro d’aigua freda, si l’aportació de Catalunya al PIB del total espanyol ha estat del 19,2%, la inversió pressupostada ja es de només el 16,8%.
Recordo un article del dilluns 14, de la diputada del PCS, Sra. Ibarra, en que exigia que els pressupostos de la Generalitat destinessin a les nostres comarques el mateix que la demarcació de Tarragona aporta al PIB del total de Catalunya. Estaria be que aquesta exigència a nivell català, que puc compartir, també tingués la coherència de fer-la a nivell estatal. Però durant tots aquests anys en que la inversió estatal a Catalunya ha estat molt inferior a la seva aportació, no recordo haver sentit dir ni piu al PSC. Però a més, aquesta inversió pressupostada a l’alça pel conjunt de Catalunya, quan anem a la inversió territorialitzada, resulta que baixa un 20% en relació al 2017 a les demarcació de Lleida, Girona i Tarragona, que ha de dir a això Sra. Ibarra?
Per una altra banda, els sectors que més pressionen per l’aprovació dels pressupostos per aquest augment d’inversions a Catalunya, curiosament son els més contraris a la independència. Això és una contradicció, perquè l’únic projecte que garantiria disposar dels recursos necessaris per atendre de forma digna la ciutadania d’aquest país, és precisament disposar d’un estat propi que gestioni tots els recursos que genera el treball dels catalans, i no haver d’estar cada any pidolant engrunes. A més, any rere any, malgrat la inversió pressupostada ja està per sota del legalment fixat, moralment exigible i econòmicament necessari, mai no s’executa en la seva totalitat. De fet la mitjana dels darrers anys és de només un 60% del pressupostat.
Però més enllà d’això, l’independentisme no pot col·laborar a l’estabilitat de l’estat que vulnera els drets polítics, amb presos polítics i detencions arbitraries. Quan la petició majoritària és l’exercici del dret d’autodeterminació, quan aquesta és la qüestió principal que es planteja, posar la decisió del futur de Catalunya en mans dels seus ciutadans, la responsabilitat política obliga a utilitzar la força democràtica dels vots que es disposa.
Eusebi CAMPDEPADRÓS
Secretari primer de la Mesa del Parlament de Catalunya
REDACCIÓ
One comment
jose antonio
31 Gener, 2019 at 8:55 pm
Afirma Ud. que la cuestión principal que ahora se plantea entre nosotros no es la de aprobar o no los presupuestos presentados por el Gobierno socialista y que a todos nos afectan sino, en su opinión,” l´excercici del dret d´autodeterminació”.
Sucede sin embargo que lo que se invoca como un derecho no es tal, ese pretendido derecho no existe en nuestro ordenamiento jurídico, a decir verdad ni en el nuestro ni en ninguno de los países de nuestro entorno: Francia, Italia, Alemania, etc.
Sentado lo anterior es necesario recordar también una segunda aseveración que es igualmente falsa, la afirmación de que existe una “petición mayoritaria” de un referéndum de secesión, no se puede aceptar como
cierta, en efecto, todos recordamos cómo la Mesa por el Referéndum, recogió firmas por toda Catalunya con ese fin, pues bien, de acuerdo con sus propios datos, se recogieron 500.000 firmas, un SIETE por ciento de nuestra población!
Agradeceríamos que nuestros gobernantes, sin renunciar a los elevados objetivos por los que batallan, se ocuparan también de asuntos más vulgares como la sanidad o la educación, se ha de recordar, otra vez, que tenemos las mayores lista de espera de toda España y los alumnos de más de mil aulas estudian todavía en barracones.