ERNEST PARÍS: Vaig a Polònia a ajudar i a viure les conseqüències de l’horror de la guerra

Quarts de deu del matí. Plou, fa fred. Són d’aquells dies on Tarragona agafa aquest to gris, melancòlic i que, personalment em fa reflexionar. A milers de quilòmetres, al cor d’Europa, la situació és diferent. Cauen les bombes, la gent fuig de l’horror d’una guerra que ha esclatat a Ucraïna, davant d’una invasió molt difícil de comprendre, per part d’un dictador ferotge i sense escrúpols i que amenaça d’acabar amb una pau tensa al món. Quedem amb l’Ernest París, un reusenc que és politòleg de formació i funcionari de professió, qui ens explica que marxarà durant cinc dies a Polònia, on viatjarà fins a la frontera amb el país eslau, a viure les conseqüències d’aquest conflicte, a ajudar a gestionar aquest flux migratori de refugiats i a intentar entendre quins són els efectes de la guerra.

Qui és Ernest París?
L’Ernest París és un reusenc, de cinquanta anys, llicenciat en ciències polítiques i sociologia, soc funcionari de la Generalitat i una persona amb inquietuds. En el seu dia també vaig ser regidor de l’Ajuntament de Reus. Soc una persona amb inquietuds, socials, culturals i polítiques.

Entre aquestes inquietuds, esclata la invasió de Rússia a Ucraïna i decideixes agafar les maletes i anar a Polònia.
Sí. S’ensumava que aquest conflicte podia esclatar des de fa ja setmanes i mesos. Quan esclata, fas una mica com tots. Veus de sobte una guerra, que a priori és molt llunyana, que tenim poca informació i pocs vincles amb aquesta gent. Però és una guerra que està passant a Europa, diferent potser a la guerra dels Balcans. Aquest és un conflicte provocat per un dictador, que posa en tensió a tot el món. Llavors, davant d’això tens dues alternatives. Una, mirar aquest conflicte des de la distància, o, per altra banda, tenir recursos i l’actitud per decidir anar. No a salvar res, no vull que la gent pensi que és un gest heroic. Vull anar a veure què és un conflicte i aprendre com es gestiona aquesta situació, al carrer.

Estem ben informats sobre el que està passant a Ucraïna?
Considero que hi ha mitjans que estan sent molt valents, com la Corporació amb TV3 i Catalunya Ràdio, amb molt bons corresponsals. Crec que estan explicant molt bé el que està passant. D’altra banda, hi ha un tall en la informació, pel que fa al bàndol rus. Aquesta part aquí no ens arriba. Però, sí, els mitjans en el segle XXI estan entrevistant gent que es troba al front. La informació crec que és suficient. Però jo vull anar a viure el conflicte des d’allà. Què suposa aquesta guerra, a nivell personal, existencial… Sé que no és un viatge de plaer, em trobaré amb situacions molt dures i complicades. Però a partir d’aquí trauré les meves conclusions. No per arreglar el món, sinó de vivències personals.

És complicat. Però quina anàlisi em fas de la situació que et pots arribar a trobar?
En primer lloc, una anàlisi molt racional. Sé que vaig al lloc on està posat tot el focus de l’opinió pública mundial. Un lloc que està en la primera plana dels mitjans i de les xarxes socials. Un lloc que està en conflicte i on és necessària l’ajuda humanitària. El fet de poder fer aquesta immersió i poder saber què és el que està passant per una mare o un nen que surten del seu país en guerra, escapant dels bombardejos i tremolant de fred… això serà molt fort. Aquest plus és el que no puc viure si no vaig a ajudar. També vull veure com reaccionaré jo davant d’aquesta situació, que mai he viscut. Vaig a viure una experiència vital.

Hi ha hagut algun conflicte bèl·lic modern que t’hagi motivat a anar-hi?
Jo vaig estar fa tres anys a Geòrgia i Armènia. M’agrada molt la muntanya i vaig anar al Caucas, on es limita amb Rússia. Em vaig trobar a la frontera d’Armènia i Turquia amb una muntanya, el mont Ararat, sagrat pels armenis i on hi ha un conflicte latent amb els turcs des de fa molts anys, on entra la religió i el domini polític d’aquella zona. Altres conflictes queden lluny, com el dels Balcans, on era jove i estava estudiant o la guerra d’Iraq. De fet, és la primera guerra que tenim a Europa i ens toca de prop, amb conseqüències indirectes com són l’èxode de refugiats i la crisi brutal que ens ve damunt. No vull veure la guerra, vull veure les seves conseqüències. No soc un ‘freelance’ que vol fer periodisme de front. Vull veure les conseqüències de la guerra, l’èxode de refugiats, els seus problemes i que en 15 dies han perdut tot el que tenien.

N’hi ha prou amb les campanyes per enviar medicaments, aliments o productes de primera necessitat? Què és el que podem fer per ajudar?
Una de les coses que sobta, és que quan superem una crisi -econòmica, una guerra, etc.- o com pitjor estan les coses, més esclata la solidaritat de la gent. És una realitat que arran de la pandèmia, com a societat, estem pitjor que fa dos anys. Hi ha més precarietat, més incertesa, patiment, atur… Que ens fa viure el present, el dia a dia. Quan vius amb el present, se t’escapa el futur. Els nivells de solidaritat són més presents ara, que fa uns anys. És evident. La gent intenta aportar el seu granet de sorra per ajudar. El que és clau en aquest cas és saber gestionar aquests recursos i ser eficient en la seva distribució.

Decideixes agafar un vol a Cracòvia. Què vas a fer a Polònia?
Polònia és un país que conec. M’ha generat molta impotència veure tota aquesta crisi humanitària des dels mitjans. Tinc uns dies de vacances i m’he plantejat anar-hi. Per sort des de Cracòvia tinc uns contactes i volaré cap allà. Els he demanat informació per veure com estan les coses. Amb aquestes dades, m’he fet un itinerari, que és el més segur possible. Tot i que des de Varsòvia estàs més a prop de la frontera, m’és més fàcil anar des de Cracòvia. D’allà viatjarem a Przemyśl, una ciutat a pocs quilòmetres de la frontera i des d’aquest punt aniré fins a Medika, l’últim punt polonès fronterer amb Ucraïna. Volia entrar al país, però veient els últims bombardejos, no m’atreveixo a entrar. No ho veig clar.

Tens por a què et pots trobar?
Quan vas a un conflicte, o quan et passen coses que són ‘extraordinàries’ se’ns disparen els nivells d’adrenalina. Jo ara mateix, si et soc sincer, tinc un estat d’excitació mental. També de por. Soc una persona poruga. No vaig a salvar ningú, ni soc un paio fort. Soc una mica dèbil, emocionalment i estic en una fase de preparació. Sé que em trobaré a gent que fuig de la guerra, persones que ho han perdut tot. Gent en estat de xoc. Observaré a tota aquesta gent i vull aportar el meu granet de sorra. Si he d’acabar fent entrepans a l’estació de Medika, apilant matalassos, o fent el que se’m demani, serà la meva manera de poder aportar i poder viure el conflicte en primera persona, les 24 hores del dia i poder treure un enriquiment personal. Vull passar per aquesta experiència.

Fins quan estaràs allà?
Uns cinc dies. Marxo dimecres i torno diumenge.

Un cop tornis, amb els teus contactes a Polònia, faràs un canal per ajudar des de Tarragona?
Mira, de persones ucraïneses al Camp de Tarragona, conec una que viu a Vila-seca. I contactes a Polònia, en tinc dos. El que passa que aquests contactes me’ls he de treballar. És diferent parlar a través de whatsapp, que en persona. Vull veure quin nivell de fiabilitat i compromís amb el conflicte tenen aquests contactes. Un cop que sigui allà, depèn del que trobi, ens podrem plantejar un feedback. Si hi ha situacions de necessitat i existeix aquesta sinergia, m’ho plantejaré. Però primer hem d’anar pas a pas. Igual m’emporto una decepció amb aquests contactes. Però si existeix una possibilitat de tenir una continuïtat, jo vull col·laborar.

A banda dels estereotips de la misèria i la desesperació, hi ha alguna reacció que et puguis trobar que et faci por?
Jo tinc por a la guerra. A la meva seguretat física. De fet, per aquest motiu he renunciat a entrar a Ucraïna. Si m’ho preguntes fa una setmana, jo hi anava a entrar, sense por. Però aquesta por m’ha fet canviar aquests plantejaments. I una segona por, que és què pot provocar la desesperació en les persones. Volia anar amb els meus mitjans, com llogar el meu cotxe. Però aquests contactes m’han alertat que en situacions de necessitat, no pots saber com es comportarà la persona que tens davant. Pot passar que una família desesperada decideixi prendre un cotxe per la força. La por la tinc a la guerra i a la desesperació, que fa que la gent faci coses que mai et penses que et podrien fer. Però les intentaré suplir amb tranquil·litat i solidaritat.

Què farà l’Ernest per ajudar aquella gent que ho necessiti?
Tinc dues cames, dos braços. Vaig sense cap actitud heroica. No és cap viatge de vanitat ni heroic. No vaig a salvar el món. És una immersió en un conflicte, una experiència personal. Faré el que em demanin. Si puc arribar fins a Medika, on hi ha el gran camp de refugiats, intentaré ser una peça més en el gran engranatge de les ONG que estan col·laborant.

A fer el que se’t demani.
No em cauran els anells. Si he de fer entrepans, els faré. Si he d’escombrar o fregar, ho faré. Si s’han d’entretenir els nens, m’hi oferiré. Si amb això em puc guanyar la confiança dels organitzadors per poder formar part de l’organització per gestionar les caravanes logístiques dels refugiats, serà espectacular i podré parlar amb les persones afectades directament. Però tocant de peus a terra, jo compto que aquest nivell de confiança és difícil d’aconseguir. Però ho intentaré.

PUBLICITAT