REDACCIÓ
Que vivim temps políticament convulsos i singulars està fora de dubte. Que les solucions als problemes de la gent estan en mans dels partits polítics en tant que organitzacions polítiques que representen majories i minories, agrupen voluntats i implementen i articulen decisions, a través dels seus representants, els converteix, a la pràctica en actors centrals del joc democràtic.
Ara bé, que els partits polítics necessiten de ciutadans actius, crítics i veus que qüestionin obertament les estratègies i el monopoli de la representació és també un element diferencial de les democràcies qualitatives i avançades.
Hem passat del procés al processisme, del processisme al processet i del processet a la processó.
Els partits polítics i les seves guerres de saló per la quota de poder, el curtplacisme i el tuit més repiulat estan oferint un espectacle lamentable al grandissim repte que teniem i tenim al davant. La ciutadania que es va partir la cara per un somni col.lectiu de llibertat veu ara desorientada lamentables guerres gallinàcies per quotes de poder, la presidència d’una diputació o la vicealcaldia de tal o qual lloc.
Semblen no tenen resposta al què ens ve al damunt, no saben canalitzar de forma unitària l’enorme i imparable força que dona un poble unit, esperançat, i en mobilització.
Fa falta que ens parlin clar, que algú ens digui com farem això de la independència, quin full de ruta seguirem i sobretot perquè tot el què ens havien dit que passaria no ha passat. Convé que ens diguin clar i català si es fan enrere, si renuncien a tot el camí fet, i en definitiva cal que es mullin prescindint de tacticismes electorals curtplacistes. Mentretant tinc molt clar que la força del país és la seva gent, i que hem arribat com a societat tan lluny ha estat perquè el procés s’ha fet de baix cap a dalt, malgrat els partits.
Com es canalitza l’energia de l’emprenyament que portem molta gent? Com s’aprofiten les sinergies creades? Calen nous lideratges i referents fora del sistema clàssic i vell de la partitocràcia (porten tres mesos fent tots els papers de l’auca per una investidura, que no canviarà res), pactant cadires i poder als ajuntaments, diputacions, consells comarcals.
Que passa amb la gent a l’exili? Que passarà amb els presos? S’articularà com a societat alguna resposta, sempre pacífica però contundent? Quin paper faran els partits? Mentretant el debat es si posem o treiem un llaç als balcons o si posem o treiem una pancarta de la seu de tal o qual ajuntament? De debò? Ens foteu el pèl?
Com acabem el procés? Com articulem un referendum vinculant? Fa dos anys ens van dir que era possible? Ja ningú ho recorda? Toc,toc, partits polítics, hi ha algú? Desperteu, collons!!!!
Ernest PARÍS
És politòleg. Va militar en un partit. No ho farà més
REDACCIÓ
