REDACCIÓ
Les clàusules o les formalitats són quelcom que nosaltres els humans utilitzem per a tots els nostres tràmits tant siguin personals com legals. Les formalitats són uns establerts que deuen el seu origen a una tradició o costum.
Quan ens donem la mà és un formalisme, quan fem un petó, quan parlem d’una determinada manera, quan anem vestits…
Avui us vull parlar de la materialització d’una formalitat, una peça molt interessant. És un contracte matrimonial del Marroc de principis del s. XX. Aquesta obra per regla general no l’hauríem de considerar una obra d’art, però la simplicitat amb la qual està treballada li dóna una bellesa que fa que esdevingui un objecte molt bell.
L’alfabet amb el què està escrit és d’una important qualitat, escrit per una persona especial, algú que hauria estudiat a la Mesquita, ja que les lletres que es llegeixen no s’aprenen a l’escola, són d’uns estudis superiors. A més en aquest document es jura pel Alcorà per tant, és un text sagrat, el que es jura es fa en nom seu i comença dient: “Al-ḥamdu lil-lāh…”.
ٱلْـحَـمْـدُ للهِ
Són obres escrites pel que es coneix com a “Edul”, que vindria a ser el notari o el mestre de cerimònies d’una boda o bé un esdeveniment legal. Aquest dóna validesa al matrimoni quan signa el document i constata totes les condicions, testimonis presents a la cerimònia, a més de les persones que contrauen matrimoni.
Són obres que es lliuren al matrimoni perquè les mantinguin a casa, però normalment són atresorades pel patriarca de la família, qui acumula guardats en secret tots els documents legals del seu clan envoltats en una tela o pell.
Aquestes obres esdevenen un gran formalisme respecte al que és un matrimoni àrab, no molt diferent de com nosaltres ho fem, encara que no sigui en fusta; jurem per déu, amb testimonis i davant d’una persona que constata els fets.
El poble marroquí està molt estereotipat, marcat per les accions d’uns que no pertanyen als seus ni de molt lluny, un poble afectuós, amable i respectuós vers els altres. Persones que potser sense tenir res material, ni un bon estat anímic, ho donen tot, oferint la màxima hospitalitat, un poble que per a mi és un amic.
Com veiem, una altra vegada, les pautes de comportament humanes, encara que tinguem cultures i religions diferents, són molt similars. Amb unes tradicions diferents, materialitzades també d’una forma diferent els nostres actes són molt semblants.
Ara, després de tot això, em qüestiono la utilitat dels formalismes, més enllà de què sigui la forma “correcta” de fer les coses i potser la que podríem dir que formaria part del que anomenem “educació”. Són correctes tots aquests formalismes en tots els casos? La resposta per mi és no, no obstant els seguirem practicant sempre, ja que el sistema així ho demana.
REDACCIÓ
