DANIEL RECASENS: El dia que fa tres

El tercer dia s’iniciava amb la resposta del Tribunal a les qüestions prèvies formulades per les defenses el primer dia —les mateixes que les acusacions havien defugit rebatre el segon dia quan van preferir un assaig d’informe de conclusions, murs humans inclosos. Sentir una sola posició processal desdoblada en la veu de dos fiscals diferents no deixa de ser curiós. I si arriben a contradir-se? El tercer dia, dèiem, que s’inicia amb poques sorpreses. Com gairebé tothom havia pronosticat, tot allò relatiu a drets fonamentals quedarà per al final —el millor sempre es guarda per al final— i sense especial motivació ni fonament es delimita què ara sí s’admet, què continua sense ser admès i què continua obviant-se.

Vejam: Del tema de la llengua millor no dir-ne gran cosa. Descartada la traducció simultània perquè no tindrien prou auriculars (sic), es fa un trist anàlisi de per què no a tot. Tot no, els acusats poden contestar en català si els plau. I —malgrat que ningú no els entendrà— els documents en català, en català es queden a la causa. Més: Com que hi ha documentació que encara no és a disposició de totes les defenses i val més anar passant, si de cas després ja s’obrirà un segon torn per fixar els interrogatoris un cop aquells documents siguin incorporats. D’això de l’aixecament de la presó provisional (com qui no vol la cosa) ni parlar-ne. S’admet el pendrive proposat per en Pina, els informes mèdics dels agents amb l’omissió de les dades personals, l’informe sobre els lesionats i la pericial dels autors, el testimoni d’en Zoido. Una mica de sal i una mica de pebre. La videoconferència de Puigdemont no la veurem a la Sala. I el rei, al final, què? Cric cric cric cric.

Resoltes les qüestions prèvies, el President de la Sala ha evitat entrar en un diàleg amb els lletrats de les defenses sobre aquelles decisions. Quan alguna veu (la de Marina Roig, diria) ha provat d’intervenir per fer constar la seva protesta, Marchena els ha dit que donava per fet que protestaven, però en realitat no s’ha esperat a escoltar-los protestar. “Claro que va a constar la protesta”. Ha estat curiós com, requerit per un document sobre el qual no s’havia referit, decideix incloure’l com a regalet final. Total…

Amb en Junqueras esperant dempeus per seure a declarar, es recorda als acusats que poden disposar-se vora els seus lletrats. Això sí. Un cop allà, no podran tornar. Una de dos. Allà o aquí. I llavors, poc abans de les 11h, el president d’Esquerra Republicana de Catalunya s’asseu i li sentim la veu després de tot aquest temps. No s’embadoca. “No voy a renunciar a mis convicciones democráticas y entiendo que las acusaciones no van a dejar de perseguirme por ello… Estoy convencido de que se me acusa por mis ideas y no por mis hechos”. Així que no contestarà a la bancada de la dreta. Es considera un pres polític, declarant en un judici polític. Les preguntes “serenes” de Van den Eynde permeten que vagi desenvolupant un discurs clar, entenedor i perfectament travat que enceta amb un elogi de la Dignitat dels homes. És abrandat i mostra una fermesa que es fa palesa a cada frase. Tant és així, que ell mateix s’ha excusat de la pròpia vehemència en el fet que, després d’un any i mig, ara que pot parlar no vol deixar de fer-ho. No nega els fets, sinó que assegura que aquells fets no són delicte. Si res del què he fet no és un delicte, per què la suma d’aquests fets pot ser considerat un delicte, es demana en veu alta. Afirma que totes les mobilitzacions (ja les de l’any 2010) han tingut un caràcter pacífic, cívic, respectuós, responsable i tan significatives que permeten una majoria parlamentària. Quan l’independentisme passa a ser majoritari, deixa de ser permès i comença a censurar-se. Es pot dir “amo a España” i alhora ser un republicà català, amb el reconeixement mutu d’igual a igual. Sempre que hem estat nosaltres els que hem perdut, hem respectat. Votar no és delicte, però impedir amb la força que els altres votin sí. La cadira de davant sempre és buida. El debat parlamentari està cobert per la inviolabilitat. Cal una solució política, votada i respectar-ne el resultat… Perquè de cada cosa que diu en resulta una sentència, però malauradament la realització de la senyal de televisió no ens permet veure l’efecte d’aquesta ventada en les cares del Tribunal o els presents a la sala. En acabar, la petició de Vox d’exposar o fer constar les preguntes que no li contestaran acaba inadmesa pel President de la Sala.

Gairebé dues hores després arriba el moment de Joaquim Forn, l’advocat del qual no s’ha cansat de repetir que empraria una defensa estrictament tècnica, jurídica. És clar que si l’acusació és política, sobre uns fets polítics i uns delictes de caràcter i naturalesa política, difícilment se’n pot escapar. Forn, de fet, a més de les preguntes del propi lletrat, decideix contestar les que li formulin fiscalia i advocacia de l’Estat, i d’entrada cal dir que escoltem les intervencions amb un cert neguit per tal decisió. Però el neguit s’esvaeix a mesura que el Conseller d’Interior creix i es planta com un pilar davant la insistència de Fidel Cadena, fins al punt que Marchena recorda als acusats que no riguin, que si no els haurà de fer fora de la sala. Passa el mateix amb les respostes a l’advocada de l’Estat,  a qui el Tribunal reprèn en no poques ocasions (“no intenti que la resposta s’acomodi a allò que vostè espera”). En canvi, amb les declaracions a preguntes de la seva defensa, Forn torna a empetitir-se en un to mesurat i tebi. Tot fou simbòlic, tot acatat, la legalitat complida. Quan es dóna per acabat i abans d’anar passant, el Tribunal sol·licita dels advocats de la defensa l’opció pràctica de Melero —enllistar ben fixats els documents que caldrà ser mostrats per no perdre temps cercant-los. I és que la qüestió pràctica passa per damunt de qualsevol altra consideració. Al capdavall, queden molts dies per endavant. El següent capítol, previst per dimarts vinent a les deu, és sentir en Romeva. Estarem amatents.

Daniel RECASENS
Advocat i membre d’Advocats Voluntaris 1 d’octubre