REDACCIÓ
Contrastos als carrers de Tarragona. L’esperança i la tragèdia vénen de la mà del Dany en el primer cas, un artista anglès que aquest dimecres estava decorant el carrer Comte de Rius amb “un poema visual” que volia “arrencar un somriure a la gent”, i el José, que només uns cent metres més enllà i davant de la sucursal de CatalunyaCaixa a la Rambla Nova demanava solidaritat darrera un cartell on especificava que ‘sóc d’aquí’. “No sóc racista, és per a què la gent entengui que sóc de Tarragona i que necessita la seva ajuda com altres cops jo els he ajudat a ells”.
“Acabo d’arribar a Espanya diumenge passat i la meva intenció és que la gent pugui llegir poesia sense necessitat de comprar un llibre. És un intent de compartir reflexions amb poesia pròpia i seleccionada”, explicava Dany armat amb una col·lecció de tises de colors que formen part d’un equipatge magre: motxilla, sac de dormir i una bossa resistent a les males notícies. Pel seu costat transiten gent amb cara d’atrafegada, sorpresa, indiferent… Com per davant de qui aquest 2 de desembre complirà 40 anys. “Imagina’t quin aniversari m’espera”, explica José.
“Sóc operador de planta química i electricista de primera. He fet els cinc anys d’FP”, afirma mentre precisa que “l’ajut que demano és menjar”. José diu ser dels que “he llençat molts currículums però no hi ha manera que m’agafin. L’última feina la vaig tenir el 2010. Després vaig cobrar atur i un ajut. Ara em diuen que no tinc dret a res”, comenta. “Jo no sé robar, i llavors he de pidolar. No tinc antecedents, i crec que la Guàrdia Urbana es porta malament amb mi quan em diu que si no marxo m’ho trauran tot”. Un tot que es resumeix en una llibreta a tall de reclam, un mocador a terra amb poques, molt poques mostres de solidaritat i un conjunt arreplegat d’estris que no arriben a poder ser definits com a res en concret.
J.S.
