REDACCIÓ
Fa molts anys, a meitat dels anys noranta del segle XX, em vaig dedicar en gran part a comunicar l’activitat cultural que hi havia a la ciutat de Tarragona, que era molt escassa i tenia moltes dificultats per trobar temes. Entre els meus informants i proveïdors de continguts, vaig comptar amb l’inestimable ajuda de l’escultor i restaurador l’Eustaqui Vallès, que en aquella època treballava al Centre de Conservació i Restauració de l’Arquebisbat de Tarragona del qual en va ser el creador, després d’una llarga trajectòria al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.
L’anava a veure sovint i al seu taller vaig passar llargues estones, perquè era molt proactiu, sempre tenia nous projectes i una conversa exquisida, parlàvem molt i vam fer una bona amistat.
Anys després li vaig perdre la pista, però en els darrers mesos s’han succeït vàries agradables coincidències que m’ha permès de tornar a gaudir d’aquesta relació humana. L’agost passat me’l vaig trobar casualment per la Parta Alta, anava amb la seva fantàstica dona, l’Aurora, i uns amics. De seguida em va convidar a compartir unes canyes amb la seva colla, ens vam fer un selfie per celebrar el nostre feliç retrobament i amb l’entusiasme que el caracteritza em va comentar que estava treballant intensament en la preparació d’una exposició. Com havíem fet als vells temps, pocs dies després vaig tenir el plaer de gaudir d’un capvespre plàcid al seu estudi, ple de peces artístiques i eines per tot arreu. Llànties, verges, romans, escultures de columnes de temples, sants, un forn de ceràmica, terra cuita, pintures… Tot hi conviu en una gran harmonia.
Malgrat la calor i als seus 87 anys, ara ja 88 que va fer, a més, el dia de Santa Tecla, no parava d’ensenyar-me objectes i d’alguns d’ells em donava veritables lliçons d’art; alhora que m’indicava sobre plànols dibuixats per ell mateix com ho volia presentar. D’aquesta passió per la feina ben feta ha sorgit la mostra “Eustaqui Vallès, L’art de la supervivència”, que es pot visitar al Tinglado 2 del Moll de Costa del Port de Tarragona fins al 13 de novembre.
Sempre he vist a l’Eustaqui treballar amb una gran passió i com amb molta estimació cerca l’ànima de cada peça. En queda plena constància en aquesta mostra la qual ens ofereix igualment la possibilitat d’observar les seves diverses facetes artístiques, la seva capacitat per restaurar una obra o per crear-ne una de nova, i la seva relació amb l’arqueologia. Aquesta activitat no s’ha centrat només a la ciutat de Tarragona sinó que fruit del seu mestratge s’han beneficiat altres indrets pròxims i per aquest motiu hi ha entitats com l’Associació de l’Ermita de la Mare de Déu de la Riera, el Col·legi d’Enginyers, la Confraria del Nostre Pare Jesús del Calvari de Reus, el Museu Diocesà de Tarragona, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i la Reial Germandat de Jesús de Natzarè de Tarragona, que hi contribueixen amb diferents peces.
Format inicialment a l’Escola d’Art de Tarragona en l’especialitat d’escultura, al costat de mestres com Joan Rebull, Lluís Maria Saumells o Salvador Martorell, de mica en mica va anar derivant cap a la restauració, com una opció més realista per guanyar-se la vida. Aquest ofici el va exercir al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona des d’on també va estar al capdavant de diverses excavacions per aquesta demarcació.
Moltes de les troballes descobertes a jaciments com el Coll del Moro, a Gandesa; la Vil.la dels Munts a Altafulla, la Necròpolis o el Teatre romà de Tarragona han passat per les seves mans. Ja sigui ceràmica, bronze, ivori, ferro o vidre, les obres recuperen les seves formes originals i aconsegueix que ens impactin i ens captivin, les fa parlar, ens transmet emocions, al mateix temps que la seva respectuosa intervenció ha facilitat moltíssim la investigació científica i la contemplació per part de la ciutadania.
El seu esforç és immens perquè la peça original mantingui inalterable la seva essència, la seva forma i s’observin alhora les diverses transformacions que ha sofert amb el pas dels anys. Així, per exemple, mentre parlem al seu estudi, ens aturem en un quadre en procés de restauració inclòs a l’exposició. Em relata la seva metodologia, les cates de prospecció que fa en petites zones, eliminant les primeres capes de vernissos i pols per determinar-ne l’estat de la pintura: un estudi previ molt necessari per no malmetre res i assegurar-ne una exitosa restauració.
A l’exposició hi ha fins i tot un pas de Setmana Santa que ha comptat amb la seva intervenció, el Cirineu
Amb aquesta responsabilitat, i formant amb equip amb el seu germà Miquel i l’Helena Calaf, va desenvolupar una intensa tasca, sobresortint la restauració del Retaule de la Catedral de Tarragona i de la seva façana; l’ermita de Sant Magí del Portal del Carro i tots els seus vaixells exvots, nombrosos misteris de Setmana Santa de Reus i Tarragona, i una extensa llista de retaules, imatge, pintures i creus processionals. Val a dir que a l’exposició hi ha fins i tot un pas de Setmana Santa que ha comptat amb la seva intervenció, el Cirineu, i es deixa constància d’altres edificis on ha actuat, com la façana del Col·legi d’Enginyers Industrials de Tarragona, decorada amb diferents motius esgrafiats.
També s’ha dedicat a reproduccions artístiques, entre les quals destaca una àmplia col·lecció de llànties romanes, busts i altres elements de la ciutat com la Mare de Déu del Mainell de la façana de la Catedral o peces d’art modern. La mostra també és una oportunitat per veure’n alguns exemples.
✍🏽 Cinta S. Bellmunt
Periodista evolutiva
REDACCIÓ
