REDACCIÓ
Li agradava ballar tot sol. Sempre comprava molta música i a casa havia recopilat una important col·lecció. Eren més de cinc dècades d’adquisicions de gèneres i veus molts diverses, de proximitat i de terres enllà, de grans èxits i de noves promeses, cançons interpretades en llengües molt diferents i d’una àmplia gama d’estils. L’evolució no s’observava només en el contingut sinó que el pas del temps també es constatava en els formats, de vinils a CDs. Eren adquisicions que havia efectuat a la botiga tradicional especialitzada en discos, en d’altres que tenien música més difícil d’aconseguir i al top manta, sempre amb aquests últims establint-t’hi unes negociacions molt generoses a la barra d’un bar.
Quan era a casa, l’Antoni gaudia posant la música tan forta com la tolerància del veïnatge li permetés. Per sort, vivia en un pis gran, d’aquells antics de sostre molt alt i parets molt gruixudes, cosa que facilitava que el so pogués ser més alt que en una casa habitual de murs molt més prims i alçades molt més reduïdes.
Utilitzava la música per treballar, i si era possible, que fos afí amb el tipus de tasca que havia de dur a terme: un estil per a cada moment. L’Antoni era escriptor i tenia molta cura ambientant els llocs per on es movien els seus personatges, s’esforçava perquè tinguessin certa coherència amb el context en el qual es desenvolupaven les seves històries, amb la manera de parlar i amb el tarannà de cadascun d’ells. Però de cop i volta, en moments de molta felicitat, quan estava especialment content, s’aixecava de la cadira on treballava, o del sofà on llegia, pujava el volum de la música i es posava a ballar tot sol. A vegades agafava a la seva gata Frida, que l’acompanya sempre i se l’estimava moltíssim; se l’apropava al seu cos, li aixecava suaument una de les potetes blanques i negres del davant i, com si d’una persona es tractés, enfilaven el ball.
La Caterina, la seva xicota, se’ls mirava riallera, però no acabava d’entendre perquè l’Antoni expressava la seva felicitat d’aquella manera. A vegades també se li apropava a ella i la treia a ballar pel llarg passadís de casa o pel menjador, però la Caterina generalment el rebutjava o ho deixava córrer de seguida, no era gens balladora i li feia molta vergonya.
A vegades agafava a la seva gata Frida, que l’acompanya sempre i se l’estimava moltíssim; se l’apropava al seu cos, li aixecava suaument una de les potetes blanques i negres del davant i, com si d’una persona es tractés, enfilaven el ball
Anys després va arribar una pandèmia que va obligar a confinar a la ciutadania durant moltes setmanes, amb permisos molt curts per sortir diàriament al carrer. La Caterina, per moure’s una mica, posava a estones música; era una fan de l’Spotify. Segons el moment buscava una determinada llista de cançons, un compositor o una artista en concret. Ballava els temes que més li agradaven, tot fent petits exercicis físics. Al ritme de la música movia el cos, recordava a l’Antoni, amb la Frida o tot sol, i com ella se li en reia.
De sobte, el miolar d’una gata veïna la va fer tornar al present mentre aquest tendre record d’escenes viscudes li enterbolia els ulls amb unes dolces llàgrimes. Li hagués agradat que aquell animaló nou del pis de sota hagués estat la Frida i ara també l’hagués acompanyat a ella en el seu ball, com en un temps passat aquella altra gata ho feia amb l’Antoni, que ara se l’imaginava amb un somriure còmplice contemplant el ball solitari de la Caterina. En aquell instant a l’Spotify sonava Lady in Red interpretada per Chris De Burgh: “I’ve never seen you looking / So lovely as you do tonight / I’ve never seen you shine so bright. I’ll never forget the way you look tonight” (No t’he vist mai tan encisadora com et veus aquesta nit / No t’he vist mai tan radiant. Mai no oblidaré com de radiant et veus aquesta nit).
Cinta BELLMUNT
Periodista evolutiva – Doctoranda – biògrafa – author
REDACCIÓ
