29. Març 2024

Arxius de OPINIO | Pàgina 3 de 234 | Diari La República Checa

REDACCIÓ22 Abril, 2023
Arnau_mora_opinio.jpg

Creu-me quan et dic que les ferides que he sofert mentre t’he ajudat mai no acaben de curar del tot. Al llarg de tots aquests anys, he dedicat tot el meu esforç per ser el millor en la meva professió i resoldre els problemes d’una societat cada vegada més malalta. Però, de vegades, m’he preguntat: a quin preu?

Què he perdut en el camí que he recorregut?
Creu-me quan et dic que hi ha dimonis que no deixen d’empaitar-me i que, alguna vegada, passada la mitjanit, ho aconsegueixen. Dimonis que m’han mostrat la teva cara més fosca i han aconseguit que em qüestioni tot allò que pensava que era “el correcte”, tot allò que pensava que sabia sobre el món i sobre aquells que m’envolten. Dimonis que han intentat posar fi a la meva vida almenys dues vegades.
Creu-me quan et dic que he intentat mantenir-me fort i separar la meva vida laboral de la personal per evitar caure en la monotonia o en la rutina, en qualsevol d’aquestes dues facetes, però has de saber que no sempre ha estat fàcil.

Et demano perdó pels moments en què em deies que estava absent, que estava distant, que estava fred amb tu, que no reia…

Creu-me quan et dic que he perdut els meus millors anys de la meva vida perseguint un objectiu que sovint semblava inassolible. I, tot i que no em penedeixo de la meva elecció, també hi ha hagut moments en què m’he sentit sol, trist, incapaç de retenir les meves llàgrimes i perdut en aquest viatge que, cada cop més arribarà a la seva fi.

Per això, et demano perdó pels moments en què em deies que estava absent, que estava distant, que estava fred amb tu, que no reia… La feina que he triat sovint m’ha obligat a sacrificar el meu temps lliure amb tu, a no descansar o a no poder descansar per respondre a la urgència que reclamava algú que mai no havia conegut i de qui ni tan sols recordaré la cara quan torni a casa. Tot i que ho he fet amb les millors intencions, sé que a vegades he fallat en la meva tasca de ser una presència constant i amorosa a la teva vida.

Et demano que no em jutgis rigorosament, que em comprenguis, que em donis suport, que em brindis el teu amor i el teu afecte

Per això, et demano perdó perquè ningú em va ensenyar a acceptar aquestes ferides. Perquè ningú em va advertir que hauria d’arrossegar per sempre més l’estrès, l’ansietat, la tristor i la frustració que sovint es presenten en la meva feina. Aquest dolor de l’ànima m’ha provocat mals crònics que m’han fet sentir, en alguna ocasió, que el meu cos era una presó.
Però això et demano que, sabent que les cicatrius mai desapareixeran del tot, no deixis que em rendeixi. Sé que he de continuar endavant, enfrontant cada nou dia amb la mateixa determinació i valentia que m’han portat fins aquí. Que ens ha portat fins aquí.

Per això et demano que no em jutgis rigorosament, que em comprenguis, que em donis suport, que em brindis el teu amor i el teu afecte. Perquè encara que les ferides que he patit mai guariran del tot, sé que amb la teva ajuda puc aprendre a portar-les amb dignitat i força. Perquè la solitud pot ser una ombra constant per a un policia, que moltes vegades porta en silenci el pes dels horrors que ha vist i els sacrificis que ha fet en el seu deure de protegir i servir a la comunitat.

Arnau MORA ✍🏾
Expolicia i sociòleg

PUBLICITAT

















REDACCIÓ22 Abril, 2023
jordi_marti.jpg

Corre la idea, ben documentada, que el Dia del Llibre va ser un invent de Vicent Clavel Andrés, un republicà d’origen valencià que va viure molts anys a Barcelona. Clavel va fer una proposta a la Cambra Barcelonina l’any 1923 per crear un «Día del Libro Español» el dia 7 d’octubre, data en què, segons alguns historiadors, havia nascut Miguel de Cervantes. No va ser, però, fins al 7 d’octubre de 1926 que es va celebrar i el 1930 es va canviar al 23 d’abril que coneixem avui, coincidint amb Sant Jordi.

Ara bé, podria ser que això no hagués estat així, només. I dic només perquè aquestes dades són irrefutables però crec que cal contrastar-les amb unes altres que fa uns mesos que conec com a conseqüència de les investigacions que estic fent per a una antologia de la poesia anarquista en català del segle XIX que ja inclou més de 100 autors i autores.

En aquest treball m’he trobat la figura de Joan Usón, un obrer anarquista, poeta i llibreter d’origen aragonès i català de Barcelona que utilitzà el pseudònim Juanonus per signar les seves obres. A ell, R. Franquet li atribueix l’organització de la primera Diada del llibre el 23 d’abril. Franquet va explicar a l’article «Anécdotas de Juan Usón», publicat en el número 799-800, del 28 d’agost de 1960, de la revista CNT. Portavoz de la CNT de España en el Exilio, de Tolosa, que cap a 1924 o 1925 Usón va demanar autorització per celebrar una festa del llibre i li va ser concedida inesperadament. Això va donar lloc al Dia del Llibre del 23 d’abril que avui coneixem. Concretament, l’autora diu que «Un día, estando juntos (ella i Usón) tenía el diario en la mano. […] indignado, lanzó un buen reniego, diciendo: —La prensa se desgañita por los ases del deporte, reinas de los mercados y demás porquería, y de la cultura nadie se acuerda. Ocurría esto por los años 1924 ó 1925, periodo de la dictadura de Primo de Rivera. Cogió papel y pluma y redactó una solicitud a Capitanía General, pidiendo autorización para organizar una Fiesta o Feria del Libro. ¡Caso curioso! La demanda le fue aceptada y la autorización concedida. He aquí el origen de la Feria [Día] del Libro que aun hoy se celebra en Barcelona, cada año en el mes de abril. Pocos, muy pocos saben que el fundador de ella fue el anarquista Juan Usón (Juanonus).»

Usón és una anarquista amb una biografia poc coneguda, més enllà de les dades que conté l’escrita per Ignacio C. Soriano Jiménez per al web de la Real Academia de la Historia (https://dbe.rah.es/biografias/66602/juan-uson). Segons aquestes dades, Joan Usón (Bujaraloz, Saragossa, 1869 – Barcelona, 1949) va ser un obrer anarquista, poeta i llibreter. Aragonès de naixement, de molt jove el van enviar a servir un advocat de Saragossa de qui va rebre maltractaments i a qui va abandonar per aquest motiuVa decidir fugir cap a Barcelona, on va ser acollit pel seu germà gran.

Interessat per les lluites socials del moment, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola de l’AIT i va entrar en contacte amb l’anarquisme. En moments de repressió, va ser empresonat tant al Castell de Montjuïc com, el 1904, a la Presó Model i, com a conseqüència dels fets de la Setmana Gloriosa de 1909, va ser desterrat a Almudévar. Va formar part del grup teatral Avenir de Felip Cortiella i del Grup 4 de Maig. El segon (format per Tomàs Herreros, Francisco Cardenal, Anselmo Lorenzo, etc.) era un grup relacionat amb el món tipogràfic i de l’ensenyament, i amb el qual va impulsar la segona època de la publicació Tierra y Libertad i el seu suplement Acracia (1908-1909).

A Barcelona, va aprendre la llengua catalana de forma autodidacta i n’esdevingué un gran defensor, alhora que la va convertir en una de les seves llengües literàries. Va escriure, sobretot, poemes, articles i obres de teatre, representades tant al Teatre Apolo com a locals sindicals de la ciutat, sobretot a un que hi havia la carrer Mercaders. Els seus poemes van anar apareixent publicats en publicacions com La TramontanaL’Esquella de la Torratxa La Campana de Gràcia; i el 1913 va ser un dels cofundadors i col·laboradors del setmanari En Titella. Els seus versos en castellà van aparèixer a les publicacions Acción Libertaria (1910) de Gijón i Los Nuevos (1917) de Barcelona.

Relacionat amb els ambients literaris i populars barcelonins, va participar a la tertúlia dels «dijous romàntics», a la Llibreria d’Antonio López, amb Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà i Ignasi Iglésias. Tot i treballar com a peó en un magatzem d’enderrocs, els dies de festa es dedicava a vendre llibres de segona mà pels carrers, fins que aconseguí obrir una barraca de llibres a Santa Madrona que va mantenir entre 1915 i 1925.

La seva activitat editorial es va lligar amb la de l’editor i llibreter Juan Balagué, que el va acollir a casa seva. El 1926, va passar a portar la llibreria que Balagué va obrir al carrer Muntaner, 42, on se celebraven tertúlies en què participaven Barradas, Ghiraldo, Alaiz, Plaja, etc., i on es va establir la seu de l’Editorial Lux, en què Joan Usón va poder publicar al seva obra més coneguda: Dos cents aforismes, de la qual en va fer una tirada especial de 310 exemplars numerats.

El Dia del Llibre va ser un invent de Vicent Clavel Andrés, un republicà d’origen valencià que va viure molts anys a Barcelona

A partir de 1936, amb l’esclat de la revolució, els seus poemes el van fer popular fins i tot el poble d’on procedia, Bujaraloz, on va viatjar i on va desenvolupar feina cultural. Els seus poemes es van publicar aleshores a publicacions com El FrenteCatalunya Solidaridad Obrera, i van ser recollits posteriorment en el llibre Romancero popular de la RevoluciónQuan va acabar al Guerra Civil, es va quedar a Barcelona a casa de Balagué per la seva avançada edat i va morir el 1949.

Així doncs, caldran més investigacions per acabar aclarint si Usón va ser aquest primer organitzador de la Diada del Llibre o no, si la va organitzar el 7 d’octubre o ja directament el 23 d’abril, etc. En tot cas, moltes d’aquestes dades podrien ser perfectament compatibles amb les que atribueixen la idea a Clavel i en cap cas deixen de banda que l’èxit d’una diada cultural com aquesta és, sobretot, col·lectiu, de totes i tots.

Jordi MARTÍ ✍🏾
Exregidor de la CUP a Tarragona

PUBLICITAT

















REDACCIÓ22 Abril, 2023

Els pobles són alguna cosa més que un grup humà lligat pels vincles d’una llei o una constitució, un pacte o un reglament. Si no fos així, serien aleshores natura morta, feixos de branques mortes lligades amb una corda.

Els pobles són éssers vius. Tenen ànima. El lligam que els forma no és una pura coerció legal més o menys ben acceptada. Els estreny un afecte. Els dóna vida una saba d’amor. No són un feix de llenya. Són un arbre viu. De vegades els cau la fulla, però després reverdeixen i donen fruit.

Quin lligam social, quina saba vital ha mantingut viva Catalunya i l’ha feta renéixer quan semblava morta? Sense vincles jurídics, sense codis de dret públic, sense constitucions que la protegissin, ha hagut de viure a sol i serena molts segles. D’on ha tret la força per a no desintegrar-se? Doncs d’una afecció social, d’una voluntat fraternal, d’un amor. Els catalans s’han sentit germans. I la història ens diu que la fe cristiana els ha ajudat a sentir-se’n. Repasseu, per exemple, la història de la segona meitat del segle XIX —llavors que l’esperit del poble català tornà a revifar-se— i ho veureu.

Els catalans van trobar-se en una casa pairal amb mil anys d’història, que era un monestir de benedictins i un santuari de la Mare de Déu, Montserrat. Quan l’11 de setembre de 1881 els catalans es reunien al santuari per celebrar que la Mare de Déu de Montserrat fos proclamada patrona de Catalunya, estrenyien els llaços que els feien poble. El papa Lleó XIII els va dir en un missatge per a l’ocasió: «Catalans, en la muntanya de Montserrat i en la devota imatge que allí es venera, teniu la vostra mare.»

Quan l’11 de setembre de 1881 els catalans es reunien al santuari per celebrar que la Mare de Déu de Montserrat fos proclamada patrona de Catalunya, estrenyien els llaços que els feien poble

Molt més tard, acabada la guerra civil, es proposà la idea de construir un nou tron per a la Verge. L’abat Aureli M. Escarré liderà la idea de fer-ho mitjançant aportacions populars. Es connectà amb les parròquies, els patronats catòlics, les congregacions, els moviments religiosos, centres culturals, ordes religiosos… S’organitzaren xerrades, activitats de propaganda, fulletons… i es mobilitzaren milers de catalans.

L’acte d’entronització, el dia 27 d’abril de 1947, fou un èxit. Hi participaren unes 90.000 persones. Milers de pelegrins, congregats a la plaça del monestir, amb la presència de tots els bisbes de Catalunya, invocaren amb fervor la protecció de la Moreneta i escoltaren la lectura de les invocacions de la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Torres i Bages. Es va cantar el Virolai, es proclamaren sermons adients i es llegiren missatges de molts catalans exiliats… Ara, d’aquesta efemèride se n’han complert 75 anys. D’aquí que al llarg de tot aquest any s’hagin programat diversos actes, tant al Santuari com a les diferents catedrals i, al mateix temps, es prepari un pelegrinatge a Roma, previst per al proper mes d’octubre, amb tots els bisbes de Catalunya.

Aquesta setmana celebrem Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat. Demanem a la Verge bruna que vinguin hores de pau i concòrdia per a la nostra terra, hores de treballar per a la reconstrucció de la pàtria, hores de sentir-nos germans, i no hores de divisió i de baralla.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ18 Abril, 2023
yeray2.jpg

Los jóvenes y el futuro están inextricablemente unidos por la esperanza de vida, pero para que esta unión sea completa, es crucial añadir la palabra OPORTUNIDADES. Sin oportunidades, el acceso a empleo, vivienda, educación, sanidad y a una vida digna se hace difícil, si no imposible.

Yeray Moreno

Hace 9 años, yo acabé mis estudios en finanzas y salí de mi municipio, de mi casa, en busca de una oportunidad, de un objetivo, de hacer lo que realmente amo.

Tuve la suerte de completar uno de los másters en finanzas más prestigiosos de España y encontrar un buen trabajo. Pero también tenía un objetivo mayor: que las oportunidades permanezcan en mi hogar, en Salou. Y, créanme, lo estamos logrando.

La implicación de los jóvenes está siendo determinante en la transformación que Salou está experimentando. Se están construyendo instalaciones de transporte, deporte y ocio envidiables en el municipio, incluyendo una intermodal que conectará tranvía, estación de autobuses, tren y próxima conexión de AVE.

También se está desarrollando un eje cívico moderno e innovador y una adaptabilidad del municipio durante todo el año, incentivando el turismo cultural, paisajístico, deportivo y gastronómico. Y no hay que olvidar la joya de la corona: Hard Rock.

Como jóvenes, es nuestro deber estar a la altura de este reto y contribuir a la transformación de Salou

Esta transformación requerirá todo tipo de empleos, desde ingenieros, pintores y obreros, hasta arquitectos, hosteleros, profesores, cuerpos de seguridad, abogados y médicos. Como jóvenes, es nuestro deber estar a la altura de este reto y contribuir a la transformación de Salou. Y, por supuesto, debemos luchar para que los empleos sean de calidad y que nuestros vecinos y vecinas tengan acceso a una vivienda digna.

Salou progresa con ideas, talento juvenil, visión transformadora y un buen liderazgo

El Salou del futuro será innovador, transformador y, sobre todo, será de los salouenses y las salouensas. Juntos, podemos crecer y prosperar en esta ciudad que amamos. Salou progresa con ideas, talento juvenil, visión transformadora y un buen liderazgo.

Salou está en el buen camino…

Yeray MORENO ✍🏾
Regidor d’Hisenda i número 2 de la candidatura  ‘Sumem per Salou – PSC’

PUBLICITAT














REDACCIÓ17 Abril, 2023
jaume-casañas-1-e1641637774251.jpg

D’aquí poc més d’un mes tindrem eleccions municipals als nostres pobles i ciutats. Com cada quatre anys haurem d’escollir els alcaldes i alcaldesses que hauran de guiar, amb els seus equips, les nostres institucions municipals.

La nostra vegueria és un gran territori, on es viu molt bé. Des de fa anys, el nostre territori és el que més creix demogràficament. Els nostres pobles i ciutats són la destinació de moltes famílies que cerquen un territori amb qualitat de vida.

El Penedès té unes qualitats intrínseques que s’han de preservar. Una identitat ben marcada social i territorialment, on la nostra història, la nostra gastronomia, la nostra enologia hi tenen una consistència ben marcada i en definitiva, un paisatge natural i humà molt característic i amb personalitat.

Cal afegir, a més a més, la localització del Penedès. Som un territori ben posicionat a nivell de país, entre Barcelona i Tarragona, a l’encreuament de corredors europeus, i per on passen infraestructures estratègiques que fan del Penedès una de les regions més ben comunicades.  En definitiva, el Penedès som un gran territori i un gran indret per venir-hi a viure.

Per tal de continuar garantint el millor futur del Penedès, cal tenir present que els homes i dones d’Impulsem El Penedès som la millor garantia perquè això continuï essent així. Persones que ens estimem aquesta terra, que volem preservar el llegat dels nostres avantpassats. Gent que no volem un Penedès metropolità.

No volem transformar el Penedès, volem preservar la seva essència, la seva identitat i la seva qualitat de vida, volem que el Penedès continuï sent el Penedès.

Des dels nostres municipis, des dels consells comarcals, continuarem demostrant el nostre insubornable compromís pel Penedès.

PUBLICITAT














REDACCIÓ6 Abril, 2023
albert-Piñol-Sardà.jpg

És evident que a tothom li agrada que la seva ciutat estigui neta, polida i ordenada. En gran part, això és una tasca que forma part del desenvolupament del projecte de via pública, d’urbanisme i microurbanisme del municipi en qüestió. Els de Reus, ho som molt, de Reus. Ens agrada presumir de reusenquisme allà on anem. Però, per això, el que primer cal és tenir una ciutat de la qual sentir-nos encara més orgullosos. Un Reus fàcil i a un sol nivell.

Tinc molt clar que les necessitats del barri Gaudí no són les mateixes que les del barri del Carme. Com tampoc ho són les de la urbanització de Blancafort i del Pinar. En cada barri de Reus cal millorar els seus equipaments i optimitzar les seves necessitats.

És per aquest motiu, que des d’Ara Reus, i un servidor amb els coneixements dels quals disposo en matèria de via pública, proposem la creació d’un pla específic per a cada districte i barri que s’emmarcaran dins d’un Pla Director General. I no ho farem sols, volem comptar amb l’opinió de les persones que formen cadascuna de les zones de Reus. Ells, millor que ningú, saben el que necessiten, i per això els volem escoltar.

Reus també ha de ser una ciutat integradora, amable i familiar. La ciutat ha de disposar dels millors equipaments perquè els més menuts puguin gaudir del seu temps de lleure. Cal canviar tots els elements de fusta desgastats, mirant sempre per la seguretat dels nens i nens de la ciutat, però també tenir una mirada global i disposar a tots els parcs infantils d’elements per a la canalla amb mobilitat reduïda.

No ens hem d’oblidar tampoc, de la gent gran, aquest sector de la societat que a vegades no es té en la consideració que es mereixen. Ells són una part vital de la ciutat, com també les persones amb mobilitat reduïda. Pretenem una ciutat sense obstacles, un Reus a un sol nivell i per a tothom.

Des d’Ara Reus treballarem per millorar la via pública de la ciutat

Des d’Ara Reus treballarem per millorar la via pública de la ciutat. I hi ha molts àmbits on fer-ho, ja sigui en matèria d’enllumenat, paviments, embornals, clavegueram, paviments, mobiliari, embornals o tota mena d’obra civil, així com un llarg etcètera. Tot plegat sense oblidar-nos de la neteja del dia a dia i els parcs i jardins de la ciutat, un pulmó verd que ha de seguir creixent.

La vida és ARA i aquí, a Reus. Farem amb vosaltres la ciutat de futur que tots desitgem.

Albert PIÑOL SARDÀ ✍🏾
 Número 3 de la candidatura d’Ara Reus


REDACCIÓ5 Abril, 2023
merce-puig-ccoo-e1678208833957.jpg

S’ha completat la segona part de la reforma del sistema públic de pensions amb un gran acord social i polític que es basa en tres grans eixos: l’increment dels ingressos contributius, l’opció per millorar el període de càlcul i la reducció de la bretxa de gènere.

Aquest acord complementa la primera reforma de juliol de 2021, que va revertir les retallades unilaterals imposades pel govern del PP, quan van crear una fórmula de revalorització limitada al 0,25% anual (aquest any les pensions hagueren pujat un 0,25% enfront del 8,5% que s’hi han increment segons la inflació mitjana) i crearen un “factor de sostenibilitat”, que reduiria la pensió a les persones treballadores més joves segons a l’evolució de l’esperança de vida.

Aquesta primera fase de l’acord, on  van participar i acordar les organitzacions empresarials, incloïa un compromís de reforçament d’ingressos de l’Estat fins a un 2% del PIB i un nou sistema de cotització basat en els ingressos reals per als treballadors autònoms.

Tanmateix, incorporava la necessitat d’ampliar l’estructura d’ingressos reforçant la fortalesa del sistema que ara ha culminat amb èxit, ja que s’incrementen de forma progressiva les bases màximes de cotització i, en conseqüència, creixeran els ingressos d’origen contributiu. Fins a l’any 2050 s’elevaran un 38%, dels actuals 53.940? anuals de base màxima fins als 75.000? que ens permetran apropar-nos als estàndards dels països del nostre entorn.

Aquest acord complementa la primera reforma de juliol de 2021, que va revertir les retallades unilaterals imposades pel govern del PP

Es garanteix l’increment de totes les pensions (mínimes i màximes) amb l’IPC mitjà, factor que garanteix el poder adquisitiu de les persones pensionistes i s’avança en la cotització per ingressos reals. Estableix, per a totes les retribucions que excedeixin la base màxima, una cotització progressiva de solidaritat. Aquells salaris que superin la base màxima contribuiran al sosteniment del sistema amb un tipus de cotització que oscil·larà entre l’1% i el 6%.

La nova fórmula de període de càlcul també millorarà les pensions d’aquelles persones que tenen carreres de cotització més precàries i discontínues, que afecta, sobretot, les dones. Fins a 2040 es garantirà el dret d’opció a la situació més beneficiosa per a cada pensionista. O bé es podrà calcular la pensió amb els darrers 25 anys cotitzats o bé amb l’opció dels millors 27 en el període dels darrers 29.

Aquestes cotitzacions contribuiran a reforçar la sostenibilitat del sistema públic

Es revisa el Mecanisme d’Equitat Intergeneracional (MEI) portant-ne el tipus progressivament fins a l’1,2% (1% a càrrec de les empreses i 0,2% a càrrec de les persones treballadores) fins a l’any 2050. Aquestes cotitzacions contribuiran a reforçar la sostenibilitat del sistema públic.

Les mesures de reducció de la bretxa de gènere incorporen l’increment dels períodes reconeguts com a cotitzats a tres anys en cas de reduccions de jornada i excedència per tenir cura de fills, menors o familiars de fins a segon grau. S’incrementa la quantia del complement de bretxa de gènere en un 10% addicional per sobre la inflació els dos propers anys, i es millora la fórmula d’integració de llacunes per a les dones treballadores, augmentant fins a cinc anys els períodes que es computen al 100% de la base mínima i fins a dos anys més al 80%.

Aquestes cotitzacions contribuiran a reforçar la sostenibilitat del sistema públic

D’altra banda, la incorporació d’una garantia de suficiència en la quantia de les pensions mínimes i no contributives, redueix la bretxa de gènere de forma notable, ja que 70% de les persones titulars d’aquestes prestacions són dones. Aquestes cotitzacions contribuiran a reforçar la sostenibilitat del sistema públic i, s’incrementen amb caràcter general totes les pensions mínimes per sobre de la inflació durant els propers quatre anys, especialment les de viudetat amb càrregues familiars.

Per tant, aquesta Reforma de Pensions garanteix l’aportació de més ingressos al sistema i incrementa el nivell de protecció, garantint les futures jubilacions.

Mercè PUIG
Secretària General de UI CCOO de Tarragona

PUBLICITAT











REDACCIÓ5 Abril, 2023

Santa Pasqua de resurrecció! Avui, dia de Pasqua, i durant tota la cinquantena pasqual, els cristians ens diem els uns als altres: «Bona Pasqua!», «Crist ha ressuscitat!» Voldria que aquesta fe pasqual en el Senyor ressuscitat ens portés també a refermar la nostra fe i el nostre amor a l’Església —que ja estimem—, amb un coneixement més aprofundit del que és i de la seva missió.

Ens podríem preguntar, què és l’Església per a mi? I no són suficients les respostes teòriques. Certament que l’Església està composta per homes i dones amb les grandeses i misèries, amb la seva fe, però també amb els seus pecats i defallences. Tan sols hem de contemplar-nos a nosaltres mateixos per adonar-nos-en. Però, malgrat tot, davant el que és l’Església, hem de fer un procés de mirada interior sobre el que l’Església ha estat i és per a cadascun de nosaltres. Probablement hem començat a conèixer-la gràcies als pares i padrins, la parròquia, algun catequista, amics i professors de l’escola, algun sacerdot, alguns escrits…

I tant de bo n’hàgim tingut unes «experiències» de fe i d’amor, a través de persones properes que ens han estat referents; sants i santes – com afirma el papa Francesc – que ens atreuen per la seva exemplaritat. També han pogut ser bones experiències les celebracions litúrgiques, la participació a una processó o les trobades als santuaris que visitem i estimem.

Un sagrament és sempre una realitat palpable i visible, però que ens acosta i ens fa entrar en una realitat invisible, de gràcia i d’amor

El papa Benet XVI va afirmar que «no es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva» (Deus caritas est, 1). I hem de dir que és l’Església qui ha fet possible aquesta trobada. L’Església és, al mateix temps, visible i espiritual, és com un sagrament, és a dir, misteri de comunió de Déu amb nosaltres, i poble de Déu en marxa, en pelegrinatge cap a la vida per sempre.

Un sagrament és sempre una realitat palpable i visible, però que ens acosta i ens fa entrar en una realitat invisible, de gràcia i d’amor. A través de la realitat d’uns homes i dones que vivim units per la fe i que formem el poble de Déu, trobem realment el que és el cos de Crist. L’Església és qui fa visible i trobable la Persona de Jesucrist ressuscitat, i alhora ell pot actuar a través nostre. L’Església continua actuant en nom de Jesús, fent miracles d’amor, de servei, de valentia, de perdó…

L’Església és qui fa visible i trobable la Persona de Jesucrist ressuscitat

Per tant, estimem l’Església! Sí! L’estimem perquè, formada per dones i homes que creuen, és l’aixopluc necessari, fins i tot, de les nostres debilitats. Perquè, els qui som membres d’aquesta Església que estimem, no hi participem trossejats, duent-hi només les nostres bondats, la nostra caritat i el nostre amor. Hi participem sencers, i això implica que hi aboquem també les nostres debilitats. I l’Església, que és Mare, ens encomana la seva santedat malgrat les nostres misèries.

Perquè l’Església és Mare i és Santa, i ho és per ella mateixa, no pels nostres mèrits. El Papa ens recorda també que amb el baptisme es neix «com a fills de Déu» i per això els fidels han d’«estimar l’Església, com s’estima una mare, sabent comprendre també els seus defectes,
ajudant-la a ser més bonica i autèntica […] sense oblidar la importància de participar en la vida de l’Església, com part d’ella, en una relació vital i no merament formal».

Amb aquest esperit, santa Pasqua!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

PUBLICITAT











REDACCIÓ5 Abril, 2023
nerea-garcia-aguilar-e1680695048763.jpg

Hace unos años empecé a estudiar Psicología para encontrarme a mí misma. Durante mucho tiempo he pensado que no encajaba en esta sociedad. Una sociedad que nos aísla, con un sistema que nos prefiere solas y en competición constante. La sensación de soledad y de continua pelea por salir adelante, hace aflorar el miedo, la frustración y el estrés, y esto a la mayoría nos desestabiliza emocionalmente.

Cuando pasa, hay principalmente dos caminos. Si puedes pagar una atención psicológica privada, previsiblemente tu caso acabará bien y rápido. Pero si perteneces a la mayoría de la gente común, acudirás al sistema público de salud.

Hoy en día, eso significa que primero pasas una serie de filtros: conseguir que te cojan el teléfono, valoración de enfermería, valoración de médico de familia y, con suerte, derivación a psiquiatría. Que, en el mejor de los casos, te pone en una lista de espera de 4 meses para ir al psicólogo y mientras tanto, te médica. La diferencia entre estos dos caminos, se llama desigualdad, y mientras una caja de ansiolíticos cueste dos euros y una sesión de terapia cueste una media de sesenta euros, esta desigualdad seguirá existiendo. Cuando un derecho se resuelve pagando, queda claro que no es un derecho sino un privilegio.

En la provincia de Tarragona, en 2022, casi 100.000 habitantes consumían antidepresivos recetados por médicos y más 50.000 personas están diagnosticadas con depresión. Y si hablamos de jóvenes y adolescentes, las conductas autolesivas se han triplicado, y se ha registrado un aumento del 380% en trastornos graves infantiles y adolescentes. El sistema está colapsado y los servicios tienen listas de espera interminables. Hoy podemos afirmar que sólo se atiende con agilidad a casos muy graves y en situación crítica, y no siempre. Tarragona se sitúa con una tasa de suicidio de 9,26 personas por cada 100.000 habitantes, por encima de la media mundial. El suicidio se ha convertido en la primera causa de muerte “no natural” por delante de los accidentes de tráfico.

Tarragona se sitúa con una tasa de suicidio de 9,26 personas por cada 100.000 habitantes, por encima de la media mundial

Estamos delante de una emergencia sanitaria, un problema que aunque muchos se empeñan en invisibilizar e individualizar, como si se tratara de un problema solo de aquella persona que lo sufre, cuando en realidad se trata de un problema transversal que viene derivado de una pandemia mundial, la precariedad económica, los bajos salarios, de la imposibilidad del acceso a la vivienda, … Porque estamos delante de la primera generación que vive peor que sus padres, una generación que no vive, sobrevive.

Nosotras proponemos utilizar nuestra red de centros cívicos, que deben ser el gran equipamiento sociocultural de cada barrio, poniendo en funcionamiento un servicio de acompañamiento psicológico gratuito que llegue a cada rincón de la ciudad.

La política la haces o te la hacen, como decía Joan Fuster. Esta vez he decidido hacerla porque creo que tenemos que crear la posibilidad de cambiar las cosas

Hay que trabajar también, para impulsar la creación de nuevos programas psicoeducativos de sensibilización de la salud mental para romper con el estigma social. Intensificar formaciones para prevenir y atender el acoso escolar. Hay que trabajar para impulsar también nuevos programas de prevención del suicidio en nuestro municipio, donde podamos realizar una detección precoz y una prevención de la conducta suicida.

La política la haces o te la hacen, como decía Joan Fuster. Esta vez he decidido hacerla porque creo que tenemos que crear la posibilidad de cambiar las cosas y para eso, hay que mojarse. Soy una persona común, que nunca me hubiera imaginado estar haciendo política, pero estoy aquí, encontrándome a mí misma y construyendo la ciudad en la que todas encajemos.

Nerea GARCÍA AGUILAR
Número 3 de la llista d’En Comú Podem Tarragona

PUBLICITAT











REDACCIÓ2 Abril, 2023
ropinio_ricard.jpg

En els últims dies, hem vist com el cas de Laura Borràs ha tornat a generar polèmica i debat. La condemna a 4,5 anys de presó i 13 d’inhabilitació per prevaricació i malversació de fons públics ha encès les passions i ha fet que molts independentistes acusin l’Estat espanyol de fer una nova persecució política. Però no podem confondre la gent. No hem d’insistir en allò que no és.

Laura Borràs no va ser condemnada per ser independentista, sinó perquè va fer alguna cosa il·legal quan era la responsable de la Institució Lletres Catalanes. La justícia ha considerat que va malversar diners públics i va prevaricar per aconseguir contractes a dit per a persones properes a ella. Això no és una persecució política, sinó un cas de corrupció i favoritisme.

Per descomptat, la persecució política és una realitat en molts llocs del món i no podem negar que també ha passat a Catalunya. Però en aquest cas, m’hi atreviria a dir que no és així. Hi ha un cansament per part de la ciutadania de fer creure en alguna cosa que no ho és. És important diferenciar entre el que és una causa política i el que és una causa judicial.

Laura Borràs porta temps desafiants la justícia amb aquest tema i ha fet servir la seva posició de poder per intentar protegir-se. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ja va deixar clar que aquest és un tema de corrupció, no d’idees. No ens hem de ficar en detalls del judici, només hem de pensar que no podem intentar encobrir un cas de corrupció i de favoritisme a un cas de persecució política i ideològica.

Això no vol dir que no pugui existir una persecució política en altres casos, però en aquest, no ho podem confondre

Entenc que Laura Borràs va ser una bona diputada al Congrés dels Diputats, però ara mateix, amb una sentència condemnatòria damunt la taula, hauria de reflexionar i donar l’exemple amb fets i coherència. Hauria de saber que no se la jutja per independentista ni per defensar les idees d’un estat propi, sinó per haver fet alguna cosa il·legal quan era la màxima responsable de la Institució de les Lletres Catalanes.

Hem de respectar més les nostres institucions i intentar passar a la ciutadania una imatge de netedat política. El que no ho és, no ho és, i punt. Això no vol dir que no pugui existir una persecució política en altres casos, però en aquest, no ho podem confondre. Hem de ser crítics i reflexius i no caure en la trampa de fer passar el cas de Laura Borràs com una causa política, quan realment és una causa judicial.

Ricard CHECA
Periodista

PUBLICITAT