Arxius de ACTUALITAT | Pàgina 2 de 1452 | Diari La República Checa

REDACCIÓ11 Febrer, 2021
laia4-1280x960.jpg

Laia Estrada és una de les regidores de l’Ajuntament de Tarragona que no té pèls a la llengua a l’hora de dir les coses pel seu nom. És una treballadora nata i una activista incansable. Després de la seva etapa en la política municipal, Estrada es prepara per fer el salt al Parlament de Catalunya. En aquesta entrevista, la cupaire desmenteix l’existència d’una estratègia per ser detinguda durant la campanya amb l’objectiu de guanyar més vots. També fa un repàs a les necessitats més prements de Tarragona i parla de la situació del procés. Entén que Vox és un partit que divideix els pobres a favor dels rics. La cap de llista de la CUP a Tarragona assegura que la solució al conflicte entre Espanya i Catalunya no se soluciona amb la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat.


Vostè busca la foto de la seva detenció durant la campanya electoral per aconseguir més vots?

Evidentment que no.  Es tracta d’una estratègia legítima de denúncia de la repressió i la criminalització que patim des de fa anys la gent que lluitem. Els darrers dos anys he estat citada per tres causes diferents, totes elles per participar en manifestacions independentistes o feministes. Si a les altres causes i citacions -fora de campanya electoral- hagués utilitzat una estratègia antirepressiva diferent entendria la pregunta, però no és el cas. La CUP no fa durant la campanya allò que no fa a la resta de dies de l’any. Per cert, no sé com s’imagina que és un calabós, però li asseguro que no és plat de bon gust.

Per què ha decidit presentar-se?
En primer lloc perquè la majoria de militants i assemblees locals de la CUP del Baix Penedès, el Camp i les Terres de l’Ebre m’ho van proposar. A diferència de la resta de partits són les assemblees qui proposen les candidates, i no pas a l’inrevés. Per tant, això és una responsabilitat molt gran.
En segon lloc, perquè després de cinc anys i mig a l’Ajuntament de Tarragona, crec que tinc un bagatge que pot ser molt útil en la tasca parlamentària, abans que abandoni la meva condició de càrrec electe (tal com estableix la limitació de mandats dels nostres estatuts) i torni a la meva activitat docent.
I, en tercer lloc, perquè porto molts anys treballant molts temes d’abast territorial, els quals la CUP presenta una veu completament discordant amb el projecte dominant del conjunt de partits: petroquímica, BCN World, transport públic, sanitat pública… i cal fer sentir aquesta veu al Parlament.

Per què l’hauran de votar?
Doncs, precisament, per això darrer que acabo de dir. Podem parlar de Junts per Catalunya i Esquerra, però també del PSC, PP, C’s, i fins i tot d’En Comú-Podem. En determinats temes de territori tots comparteixen un mateix model. El Pacte Nacional per la Salut que perpetua l’espoli de recursos públics a mans privades, un sistema sanitari classista i que genera greuges i precarietat entre els treballadors n’és l’exemple paradigmàtic. Tots els partits, excepte la CUP, en formen part.
Però, també, perquè en les darreres legislatures s’ha demostrat clarament, que quan la CUP és una força determinant al Parlament, els partits majoritaris, ERC i Junts per Catalunya, es veuen obligats a tirar endavant projectes que no estarien disposats a fer. Aquests darrers tres anys ho hem vist molt clarament: la CUP no era necessària perquè el govern aprovà els pressupostos amb els vots d’En Comú-Podem i només hem fet que recular tant en el procés d’alliberament nacional com en l’avenç en la justícia social.

Quin projecte té per a Catalunya?
La CUP i l’Esquerra Independentista, des de l’any 1968, tenim un mateix projecte: l’alliberament nacional dels Països Catalans. I això passa, per entendre, que tant en el franquisme com en el règim monàrquic actual, els i les catalanes no tenim la sobirania suficient per poder decidir com volem viure. Tot i el pas dels anys i les dècades, les qüestions centrals en la nostra societat continuen sent les mateixes: la negació dels nostres drets més elements com a poble; la nostra riquesa en mans del capitalisme per extreure’n el benefici més gran i per destruir el nostre territori; una societat patriarcal que assassina les dones i que està apuntalada per l’extrema-dreta. I a les nostres comarques, encara ho veiem més clarament: el nostre model de desenvolupament econòmic vigent (nuclears, turisme de sol i platja, petroquímica…i, ara ho veiem de nou amb BCN World) és el que va impulsar el franquisme amb el «desarrollismo». Per això, insistim en el fet que cal iniciar un NOU CICLE que no només serveixi per reactivar el nostre procés d’alliberament nacional, que no ha fet més que recular des de l’octubre del 2017, sinó que també plantegi un procés de reconversió d’aquest model de desenvolupament econòmic que ens permeti implantar un nou model productiu i de relacions socials que ens garanteixi un futur digne per a les dècades vinents.

Quins són les bases per una millor convivència entre independentistes i espanyolistes?
L’única forma que hi pugui haver una convivència és el reconeixement de tots els drets democràtics. Totes les enquestes diuen que la gran majoria de població catalana està d’acord en la realització d’un referèndum legal per poder decidir el nostre futur, però l’Estat espanyol mai el convocarà ni el deixarà celebrar si depèn d’ell. Aquesta és la gran paradoxa: aquells que ens acusen de dividir la societat i d’imposar un projecte polític, són els qui porten segles tractant-nos de forma diferent en funció de la nostra identitat i imposant-nos el seu model d’Estat centralista. I, això, ha passat durant les dictadures, durant les repúbliques i durant les monarquies parlamentàries. Per contra, el que proposa el conjunt de l’independentisme és poder decidir tots i totes les catalanes de forma democràtica. I, que ho puguem fer tots i totes, haguem nascut als Països Catalans o fora d’ells! Cal recordar, que el 14-F centenars de milers catalans i catalanes veuran vulnerades el seu dret a vot per una llei d’estrangeria, que sí que divideix a la ciutadania i impedeix la convivència.

L’actual govern ha governat o s’ha dedicat sobretot a fer propaganda independentista?
L’actual govern s’ha dedicat a fer el mateix que havien fet els anteriors governs abans de l’inici del «procés», és a dir, a governar una comunitat autònoma. I, això vol dir, gestionar les engrunes en recursos i potestats legislatives que l’Estat espanyol permet. I, a més, en l’actual conjuntura -després del 155- en ple procés de regressió d’aquests recursos i sobirania. A més, no sols no ha avançat en el procés independentista, sinó que s’ha dedicat a fer-lo retrocedir. I, ho ha fet, tant retornant a una política d’acatament a l’Estat com gestionant una policia autonòmica que porta tres anys reprimint a l’independentisme. Actualment més de 3000 encausades! Que el president Torra hagi estat inhabilitat per treure una pancarta uns dies més tard del que li va ordenar un jutge, mostra en primer lloc, que no hi ha cap mena de marge de negociació amb l’Estat, però també que durant tres anys la Generalitat no ha fet absolutament res per avançar en el procés independentista.

Com s’ha gestionat la pandèmia?
Clarament: d’una forma negligent i criminal. Els primers mesos de pandèmica van ser una autèntica tragèdia. El govern espanyol va exposar a milers de treballadors i treballadores al virus i desenes van morir per manca d’EPIs. Però és que quan la gestió ha passat a mans de la Generalitat no ha estat gens millor. El primer que va fer la Generalitat en recuperar les competències va ser externalitzar els rastrejadors a Ferrovial. Ens trobem, doncs, que primer el govern català es queixava (i amb tota la raó!) perquè l’Estat va recentralitzar les competències i va fer una gestió nefasta, i després, un cop recuperada la «sobirania», comença a privatitzar la gestió de la pandèmia. Llavors, per què volem l’autogovern, per poder triar les empreses que volem que gestionin els nostres serveis públics i essencials?
Si alguna cosa s’ha demostrat amb la pandèmia -i ho veiem ara mateix amb el repartiment de vacunes a escala mundial- és que la sanitat ha de ser 100% pública, com anem defensant i reivindicant la CUP des de fa un munt d’anys en solitari. I que el que necessiten les professionals del món sanitari no són aplaudiments, sinó que puguin treballar amb unes condicions dignes.

Quins són els grans problemes de Tarragona?
Per una banda, els mateixos que a la resta del país. Però, com deia abans, tenim la particularitat que el Baix Penedès és la comarca amb major atur i que el Camp i les Terres de l’Ebre constitueixen la perifèria d’una model de país centralista: nuclears, petroquímica, menys infraestructures, menys qualitat en els serveis públics… i alhora, aquest desequilibri el vivim a les nostres mateixes comarques entre les zones urbanes i de costa i les zones rurals i d’interior. Per això, posem sobre la taula, que és imprescindible desenvolupar un pla de reconversió d’aquest model «desarrollista» que ens aboca cada cop a una major desigualtat social i provoca el despoblament de les zones rurals. Cal apostar per un model de desenvolupament que tingui en compte la crisi climàtica que patim, la crisi social que encara s’agreujarà més amb la crisi econòmica que estem iniciant i que representi una esmena a la totalitat a un model productiu totalment caduc després de més de seixanta anys de destruir el territori i de condemnar-nos a la dependència.

Tarragona està morta?
Només estaria morta si el teixit social i la societat civil es rendís. I no és així, sinó al contrari. Cada cop les contradiccions són majors i això fa que la ciutadania tingui més consciència de la situació que patim. Fa deu anys érem pocs centenars les que ens manifestàvem per la independència, fa deu anys érem quatre les que sortíem el 8 de Març als carrers, fa deu anys érem dues les que defensàvem el territori i el dret a l’habitatge davant la bombolla immobiliària… i mira quantes som ara! El que cal és traduir i materialitzar aquesta energia social a les nostres institucions. I això només ho podrà fer la CUP, perquè és l’única formació política que no té por a plantejar aquests debats i a treballar conjuntament des de les institucions i des dels carrers.

El govern català s’ha oblidat de Tarragona?
Com he dit abans, el govern català peca del mateix centralisme que l’espanyol. Però això és perquè el sistema capitalista necessita una especialització econòmica territorial que generi unes perifèries que serveixin a un centre, igual com necessita una majoria social treballadora per poder mantenir una elit social i econòmica, o igual que necessita que les dones fem el treball reproductiu (de cures i domèstic) per poder estalviar-se gran part dels costos de producció. Per això diem que l’alliberament nacional no s’entén sense un alliberament social i de gènere. Si volem ser independents necessitem trencar amb totes les lògiques de dominació que perpetuen aquest model de relacions socials. I una d’aquestes és el reequilibri territorial que permeti aprofitar totes les potencialitats de cada territori i la seva gent, però no per beneficiar a les empreses de l’IBEX, sinó per a millorar el benestar col·lectiu. Ho hem vist amb el darrer temporal, els municipis propers a les centrals nuclears s’han quedat durant dies sense llum! Aquesta és la principal paradoxa del nostre model de desenvolupament socioeconòmic i territorial.

Com creu que s’hauria d’ajudar els empresaris i sobretot autònoms?
Laia EstradaEl que cal no és limitar-nos a ajudar, sinó desenvolupar una política pública de promoció de l’economia en defensa dels interessos col·lectius. Per què hem de donar els fons que provenen de la UE a les grans empreses quan després aquestes no repartiran els seus beneficis que fan a costa de la precarietat laboral? En 2008 vam rescatar la banca i què ha fet la banca per a la societat? Ara ho tornarem a veure amb les «ajudes» de la Unió Europea per fer front a la COVID! La CUP apostem per promoure l’economia social i cooperativa perquè és l’única que permet una major estabilitat laboral, una gestió democràtica de les empreses i desenvolupar i garantir el futur del territori. Així com apostem per una política fiscal progressiva que representi un retorn dels beneficis de les grans empreses i fortunes per a les polítiques públiques i, per contra, deixi d’asfixiar a les persones autònomes.

Què farem amb tants aturats? Quina és la solució?
Altre cop tornem al cap del carrer. El que està clar és que amb les receptes velles del «desarrollismo» com és el BCN World no resoldrem aquesta situació. Tots els estudis diuen que els municipis catalans de costa que viuen del turisme són els que presenten unes rendes més baixes per càpita i una major desigualtat social. I, també hem vist amb el tancament d’ERCROS a Flix, i esperem no veure-ho quan aconseguim el tancament de les nuclears, que les empreses s’enduen els beneficis i a la ciutadania ens toca netejar la merda que ens deixen i trobar solució a les treballadores que deixen al carrer. O fem un canvi de model o no sortirem d’aquest atzucac. Ja no és una qüestió a mitjà o llarg termini, sinó que és un debat que cal iniciar avui mateix. Només un exemple, les centrals nuclears ja han complert la seva vida i continuen funcionant posant en perill la vida de la gent, però en breu hauran de tancar. Què passarà amb tota la gent que hi treballa?

Amb qui pactarà el seu partit?
La CUP ja ha dit -com porta dient des de la seva entrada al Parlament- que la qüestió no és «amb qui», sinó «per a què». La CUP planteja, un cop més, que donarà el seu suport a aquells partits que ens permetin avançar en el nostre procés d’alliberament nacional i de justícia social. Així vam aconseguir celebrar el 9N i l’1O. Esperem que els resultats del 14F permetin iniciar un nou embat que ens permeti avançar en la consecució d’aquests objectius. Si és així, la CUP pactarà amb qui es comprometi a fer-ho, però en cap cas donarà un xec en blanc i permetrà noves reculades com hem vist en aquesta darrera legislatura. Per això necessitem ser decisius!

Si Salvador Illa és president es rebaixarà la confrontació a Catalunya?
En cap cas!!! La confrontació només es pot rebaixar amb el reconeixement dels drets democràtics. Si vols evitar les conseqüències has de resoldre les causes. Si no és així, la única resposta per part de l’Estat i les institucions autonòmiques serà augmentar la repressió, i d’aquesta manera, la confrontació encara s’aguditzarà més. I, malauradament, això no és nou. La història contemporània d’aquest país ho demostra abastament i amb tràgics exemples.

El procés està en un “punt mort”?
El procés va estar en un «punt mort» des del 10 d’octubre de 2017 fins a les eleccions del 21-D del 2017. Des de llavors està en un procés de reculada que va començar a les institucions i que s’ha traslladat al carrer amb la desmobilització i la repressió. Però mentre les contradiccions en l’àmbit nacional, social, econòmic, polític, democràtic subsisteixin el «procés» no morirà, sinó que es mantindrà. De nou, em remeto a l’estudi de la història. No es pot confondre l’actuació dels partits polítics i els governs amb la consciència de la població. L’1 d’Octubre va marcar un punt de no retorn. L’altra qüestió és si aquests avenços democràtics es produiran abans o més tard. La CUP hi som -no des de fa 10 anys si no des de fa dècades- perquè aquests avanços en drets democràtics, benestar col·lectiu, justícia social… es produeixen com més aviat millor, però sobretot, sobre bases fermes que ens permetin afermar les conquestes populars.

S’ha de tornar a votar en un referèndum d’autodeterminació?
A vegades confonem els mitjans amb els objectius, o ens fixem tant en els primers que oblidem els segons. El nostre objectiu és la conquesta d’uns drets democràtics que ens permetin avançar com a societat. Si en una conjuntura determinada -com va ser l’1 d’Octubre- el referèndum és el millor mitjà per aconseguir aquest objectiu, doncs, treballem-hi. Si en el nou cicle que volem iniciar el referèndum continua sent el millor mitjà, doncs tornem-hi. Però, crec que hem vist, que el problema central no és si es fa un referèndum o no, sinó que és com ho fem perquè la voluntat majoritària d’aquests poble es pugui fer efectiva. I, això, hi insistim, passa per impulsar un procés d’alliberament nacional que formi part indestriable d’un procés d’alliberament social i de gènere.

Què ofereix el seu partit tenint-la de cap de llista?
La nostra candidatura ofereix el mateix tenint-me a mi de cap de llista que a qualsevol altra companya, ja que a diferència de la resta de partits, no som les candidates o una minoria qui pren les decisions, sinó a la inversa: nosaltres som les responsables que es tirin endavant les decisions preses per la majoria. Per tant, oferim iniciar un nou cicle que ens permeti encarar de nou el procés d’alliberament nacional, com a forma de resolució del conflicte democràtic amb l’Estat espanyol, però també per fer front a la crisi econòmica i a la cada cop major desigualtat social i a la crisi ambiental planetària que vivim. I centrant-nos en les nostres comarques, una aposta clara i decidia per transformar el model de desenvolupament econòmic que ens permeti garantir un futur per al nostre poble en les properes dècades. O ho plantegem així, o si no un cop més, ens veurem arrossegades pels interessos dels de sempre.

Al Parlament parlarà en castellà o català?
Al Parlament parlaré amb la mateixa llengua que parlo amb vosaltres o en qualsevol persona dels Països Catalans. I ho faré per naturalitat, però també perquè avui dia les catalanoparlants encara no vivim en una situació de plena normalització lingüística i continuem sent una cultura i una llengua «perseguida i postergada» com deia Fuster. Com a castellanoparlant de llengua materna m’indigna quan els partits espanyolistes intenten capgirar la realitat tot presentant el castellà com una llengua perseguida a Catalunya. Però per molt que ho intentin, la realitat és ben crua i la patim cada dia. L’única llengua oprimida és la de la nació oprimida. Però, a més, el projecte d’alliberament de la nostra nació reconeix la pluralitat i la diversitat lingüística, i el respecte cultural, cosa que en més de tres-cents anys ni l’Estat espanyol ni el francès, han estat capaços de respectar ni que fos només per a integrar-nos.

Puigdemont hauria de tornar a Catalunya? En quines circumstàncies?
Puigdemont hauria de poder tornar als Països Catalans com ho haurien de poder fer l’Anna Gabriel i totes les altres exiliades polítiques, però és evident que si no ho fan és perquè s’enfronten a la repressió política perquè la justícia espanyola és una fal·làcia. Tanmateix, això no ha de condicionar ni marcar el debat sobre l’estratègia a seguir en el nostre procés d’alliberament nacional. Centrar aquest debat en la repressió és caure precisament en l’estratègia de l’Estat. La qüestió és definir un full de ruta que ens permeti avançar cap a la independència i fer que tots i totes les catalanes, independentment de si vivim aquí o estem exiliades, de si hem estat presidentes de la Generalitat o de la nostra comunitat de veïns… puguem aportar-hi el nostre compromís. Perquè un procés d’alliberament només pot ser un projecte col·lectiu.

Li fa respecte que VOX entri en les institucions catalanes?
VOX és un partit que divideix els pobres fent política a favor dels rics i és qüestió de temps que això ho vegi tothom, així que el que realment em fa respecte és la banalització del feixisme que fan els principals partits polítics i els mitjans de comunicació… així com la manca de memòria històrica que tenim com a poble. Enfront del feixisme només hi ha una opció: combatre’l per tots els mitjans i sense donar-li cap mena de respir. Així ho vam proposar a tots els partits polítics que es presenten en aquestes eleccions, mitjançant un Pacte Nacional contra el Feixisme, i cap força política ens ha mostrat cap tipus d’interès. Així que igual com portem dècades combatent el feixisme als carrers, perquè si cal, també ho farem des de les institucions. Però la seva entrada al Parlament, ens planteja de nou, que no estem fent bé les coses. I cal conscienciar a les classes populars d’aquest país que darrere del feixisme només hi ha la defensa dels interessos de les elits. Així que, un cop més, la millor recepta és reactivar un procés d’alliberament nacional que tingui com a nucli central la justícia social i els drets democràtics.


REDACCIÓ9 Febrer, 2021
joan-sanhaujes.jpg

Ressonen encara als nostres caps les consignes independentistes del famós “ho tornarem a fer”. Però, després d’una dècada perduda, què tornaran a fer?.

Els hem escoltat parlar sense rubor de la vulneració dels drets fonamentals, com si la salut, l’educació o la cohesió social no formessin part d’aquests drets.

El sistema sanitari català ha patit durant la darrera dècada unes retallades en recursos, professionals i equipaments, que difícilment es poden amagar sota banderes o clams independentistes.

Ho tornarem a fer, nosaltres, amb Salvador Illa, sí que ho tornarem a fer! Però amb dades, amb propostes i amb projectes reals. Durant els darrers mandats socialistes, el personal sanitari a Tarragona va augmentar un 38,46% i el nombre de metges un 33,08%, mentre que l’actual Govern de la Generalitat ha disminuït en 980 milions d’euros el pressupost públic en salut.

“Ho tornarem a fer”… el  què? L’infrafinançament de l’educació? En 10 anys els governs independentistes han retallat més de 700 milions d’euros d’inversió pública en educació. Han doblat el número de mòduls prefabricats, han disminuït escandalosament les aportacions al finançament de les escoles bressol i ens han abocat a una taxa d’abandonament escolar prematur per sobre de la mitjana espanyola i gairebé el doble de l’europea.

Però nosaltres sí que ho tornarem a fer. Durant el darrer mandat socialista a la Generalitat, el Camp de Tarragona  va quasi doblar el nombre de places públiques, passant de 2.542 a 4.844. Vam incrementar el nombre de docents, vam construir nous centres educatius i vam aconseguir una ampliació de l’oferta de cicles formatius sense precedents.

I ells ho segueixen dient, “ho tornarem a fer” i jo insisteixo… el què?. Un altra dècada d’oblits i deslleialtats cap a Tarragona, com les què hem patit de la ma dels governs de dretes i independentistes des de 2010? I jo responc, nosaltres sí que ho tornarem a fer. Els i les socialistes, amb el President Illa al capdavant, ampliarem el termini del Pla de Barris i posarem en marxa un urgent pla d’inversió local. Crearem nous fons per activar els instruments de cooperació local i facilitarem els recursos econòmics  necessaris als ajuntaments per fer front a l’aplicació dels nous protocols de seguretat i prevenció de contagis Covid.

Ho tornarem a fer… recuperarem i reconstruirem el país, però des de la unitat, el diàleg i el fi de la crispació. Ho tornarem a fer, sí… amb Salvador Illa!.

Joan SANAHUJES
Suplent número 7 de la candidatura del PSC per la demarcació de Tarragona


REDACCIÓ4 Febrer, 2021
test.jpg

Investigadors de la Universitat Politècnica de València (UPV) i de la Fundació Fisabio–Hospital Universitari Doctor Peset de València han desenvolupat un nou test immunològic per estudiar la seroprevalença enfront del SARS-CoV-2.

El test, denominat Difelisars i en fase de prototip, permet la detecció d’anticossos IgG i IgM enfront del virus a partir de mostres de sèrum humà i destaca pel seu baix cost respecte a altres similars ja existents en el mercat, a més de per la seva alta sensibilitat i fiabilitat, informa la UPV.

La validació del test Difelisars es durà a terme entre personal de la Universitat Politècnica de València i de l’Hospital Universitari Doctor Peset de València, amb l’anàlisi d’un total de 200 mostres.

L’equip d’investigadors valencians estudiarà també diferències en la resposta immunitària generada -nivells d’anticossos- entre homes i dones a partir de les mostres de sèrum analitzades.

En el seu estudi, l’equip de la UPV-Hospital Universitari Doctor Peset ha treballat inicialment en la recol·lecció, preparació i caracterització d’aproximadament 50 mostres de sèrums de pacients per ser utilitzades com a controls positius i negatius de covid-19.

Posteriorment, s’ampliarà la presa de mostres fins a completar les 200 per realitzar els estudis de seroprevalencia, han indicat les mateixes fonts.

El test ofereix un senyal colorimètric, proporcional a la concentració d’aquests anticossos, i permet caracteritzar la mostra per comparació amb els controls positius i negatius.

«La disponibilitat d’un test d’aquestes característiques adquireix en aquests moments i a partir d’ara una importància cabdal, ja que permetria el seguiment senzill, amb alta fiabilitat i a baix cost de la resposta individual de cada subjecte en la campanya de vacunació massiva actualment en curs», apunta el director de la Línia de Inmunotecnología del Ci2B de la Universitat Politècnica de València, Ángel Montoya.

Els test tipus Elisa, com l’usat en aquest cas, s’apliquen des de fa dècades en diversos àmbits del diagnòstic biomèdic i destaquen per la seva alta sensibilitat i fiabilitat.

A més, permeten analitzar un elevat nombre de mostres simultàniament -fins a 120 mostres en 180 minuts- el que confirma la seva idoneïtat per a mostrejos amplis de població, com els estudis de seroprevalença.

«Si bé ja existeixen alguns Elisa comercials per a la detecció d’anticossos enfront de SARS-CoV-2 en hemoderivats humans, el seu preu és encara elevat i la seva disponibilitat real escassa, atès que gran quantitat d’institucions i administracions de tot el món estan intentant adquirir-los simultàniament per dur a terme els seus programes de vigilància enfront de la covid-19», explica Montoya.

 


REDACCIÓ4 Febrer, 2021
palau-justicia-tgn.png

L’Audiència de Tarragona ha suspès el judici que havia de començar aquest dijous pel segrest de dos homes a Reus el gener del 2019. Un dels cinc processats – tots ells en llibertat provisional – no ha comparegut i el tribunal s’ha vist obligat a ajornar fins dilluns l’inici de la vista oral. La fiscalia demana penes d’entre 12 i 21 anys de presó, i l’expulsió de país.

El Ministeri Públic sosté que, per arribar al principal objectiu, I.B., els acusats van segrestar primer un altre individu, F.M., al qual van fer servir d’esquer. Durant el captiveri, apunta, van agredir-los i amenaçar-los de mort per aconseguir un rescat de 30.000 euros. A un d’ells el van alliberar en un camí i a l’altre el van rescatar els Mossos de l’interior d’un maleter.

Segons l’escrit d’acusació del fiscal, la matinada del 28 de gener de 2019 diversos acusats van colpejar el vehicle d’F.M. en un carrer de Reus i, quan aquest en va sortir, van agafar-lo del braç, van posar-li un tapaboques i van fer-lo entrar dins un altre cotxe on el subjectaven i el feien anar amb el cap cot. Van lligar-li les mans amb el seu cinturó, el van descalçar i van colpejar-li els peus amb una barra de ferro, i el van traslladar a un edifici, segons fiscalia.

Com que es resistia, assenyala l’acusació pública, un dels acusats va posar-li una pistola a la boca i va exigir-li que truqués l’objectiu principal del segrest, I.B., i que s’inventés una excusa perquè hi anés. Finalment, l’home va demanar per telèfon al seu amic que anés a buscar-lo al camp de futbol de Maspujols (Baix Camp) sota el fals pretext que s’havia quedat sense gasolina al cotxe.

I.B. va anar cap allà i, en veure F.M. ajagut a terra, va sortir del cotxe i ràpidament diversos individus es van dirigir cap a ell. Un portava la cara tapada i l’apuntava amb una pistola, mentre que un altre li va fer un tall a la mà amb un ganivet perquè es posés al maleter del seu propi vehicle, sempre segons la versió del fiscal. Un cop van introduir l’altre home al mateix maleter, els processats van començar a circular amb el vehicle. En un moment donat, els van fer baixar i els van fer caminar una estona mentre exigien a I.B. que pagués 30.000 euros o, sinó, els matarien.

PUBLICITAT

Finalment, van traslladar les víctimes a una masia de Maspujols on solia viure un dels processats. Allà, van separar les víctimes en dos estances diferents i, mentre va durar el captiveri, van colpejar I.B. amb la culata de la pistola, van clavar-li diversos cops, van obligar-lo a posar-se de genolls, van dir-li que el violarien i que matarien la seva dona embarassada, i van exigir-li novament que contactés amb la família per demanar el rescat.

Al cap d’unes hores els acusats van obligar les víctimes a entrar en una caseta que hi havia a la part exterior de la masia. Van introduir F.M. en un cotxe, van dur-lo a un camí i el van deixar a terra, panxa avall. Quan es va quedar sol, l’home va començar a córrer fins que va arribar a Reus, sobre dos quarts de tres de la matinada, i va posar-se en contacte amb la família d’I.B.

Mentre I.B. seguia retingut a la masia, els encarregats del captiveri parlaven amb els germans Abdelkarim i Abderrahim S., els quals decidien què s’havia de fer amb la víctima i, alhora, portaven la direcció de les negociacions per al pagament del rescat, segons la investigació.

Mentre, el germà d’I.B. mantenia converses amb els acusats pel rescat i, alhora, estava coordinat amb els Mossos d’Esquadra. Finalment, els acusats van acceptar el pagament de 25.000 euros que va oferir el germà i també van accedir a fer l’intercanvi al camp de futbol del Reus Deportiu.

Una mica abans de les nou del vespre del 30 de gener de 2018, van introduir I.B. al maleter d’un vehicle llogat al qual van alterar la matrícula. Els agents de la Unitat Central de Segrestos i Extorsió i el Grup Especial d’Intervenció (GEI) dels Mossos van desplegar un dispositiu que va permetre trobar la víctima dins un maleter, amb les mans lligades amb cinta adhesiva a l’esquena, amb la cara tapada i amb un guant de làtex a la mà.

Posteriorment, el jutjat va autoritzar l’entrada i registre de la masia de Maspujols, on la policia va trobar un revòlver. El 29 de gener els Mossos van detenir tres individus, mentre que als dos altres processats -els dos germans que dirigien les operacions- els van detenir el 12 de març. De tots ells, l’anàlisi de tòxics va determinar que tres d’ells havien consumir drogues. Els cinc individus, que tenen entre 30 i 34 anys i són originaris del Marroc, van entrar provisionalment a presó però aproximadament al cap d’un any i mig van quedar en llibertat provisional sense fiança.

Penes de fins a 21 anys de presó i expulsió del país
La fiscalia demana 12 anys de presó per a cadascun dels dos germans, Abdelkarim S. i Abderrahim. En concret, sol·licita 7 anys per segrest, 3 anys per detenció il·legal i 2 anys i multa de 2.520 euros per falsedat documental. Per als altres tres individus, El Habri A. – que és el que no ha comparegut aquest dijous –, Mousstohil B. i Driss B., el fiscal demana 21 anys de presó: 3 anys per detenció il·legal, 7 anys per segrest, 5 anys per lesions, 2 anys per amenaces, 2 anys per tinença il·lícita d’armes i 2 anys per falsedat documental, a més de multa de 3.150 euros cadascun.

PUBLICITAT

El ministeri públic subratlla que els processats no han aportat documentació que els permeti romandre a l’estat espanyol i tampoc no consta cap raó que en justifiqui la seva permanència. Per aquest motiu, proposa que s’executin dos terços de la pena de presó i que la resta se substitueixin per l’expulsió del país. A més, planteja que no puguin tornar-hi durant vuit anys.

En concepte de responsabilitat civil, la fiscalia demana que paguin 210 euros d’indemnització a l’home que van fer servir d’esquer -el qual va patir lesions lleus i no té seqüeles- i poc més de 17.000 euros a l’altre, I.B., que va passar quatre mesos de baixa i presenta trastorn d’estrès posttraumàtic, una limitació de mobilitat en alguns dits i cicatrius.

 


REDACCIÓ1 Febrer, 2021
raquelSans.jpg

La periodista Raquel Sans encapçala la llista d’ERC al Parlament per Tarragona. En una conversa amb larepublicacheca.cat, la vallenca explica com va endinsar-se en aquest projecte i també remarca la diferència entre ‘l’independentisme’ de Junts per Catalunya i el republicà. Sans diu que no se sent identificada amb la classe política i apunta quins han estat els ingredients que van contribuir a minvar la credibilitat de la política. La periodista i diputada confessa que la política està pensada i dibuixada pels homes. A aquest respecte, manifesta el seu més vehement repudi en relació amb les crítiques contra la consellera de Salut, Alba Vergés, només pel simple fet de ser dona. En la propera legislatura, aquesta amant del món casteller promet fer el millor que sap: treballar, treballar i treballar.

 

Quan i per què va decidir encapçalar la llista d’ERC al Parlament?
Va ser un procés natural. No va haver-hi un moment determinat. És el resultat de fer feina i d’assumir responsabilitats. El partit, després que jo entrés a formar-ne part de l’executiva, em va proposar ser la cap de llista i jo com no sé dir mai que no, em vaig animar i acceptar fer un pas endavant.

Ara mateix vostè se sent més periodista o política?
Em sento perduda (riu). Quan sento a parlar de la classe política no m’hi sento identificada. Vaig exercir de periodista durant prop de 20 anys, he picat molta pedra, he treballat caps de setmana, he hagut de tenir quatre feines per poder arribar a final de mes. Tinc tres fills… Em sento molt normal. Vull dir… no em sento classe política. De fet, el concepte classe política em genera distància emocional. Ara, de tant en tant, em recorden que en formo part i, he de dir, és quelcom que em costa digerir. La periodista que porto dins no la perdré mai.

En quina fase es troba la ‘periodista’?
En fase de congelació. M’agrada escriure. De tant en tant faig algun article i les històries m’agraden. No ho puc evitar. A qualsevol cosa trobo el punt comunicatiu, periodístic… Darrere de qualsevol tema hi ha una història per explicar.

Com ho fa per poder conciliar el paper de mare, dona, professional i ara cap de llista?
És molt difícil. Entenc que moltes dones, sobretot les que no volen renunciar a la maternitat (amb tot el que comporta) no es vulguin dedicar a la política. La política, malauradament, està pensada i dissenyada per als homes. Si jo m’hi puc dedicar és gràcies a la xarxa familiar i perquè tinc una parella amb qui és possible compartir aquesta i altres responsabilitats.

PUBLICITAT

Abans deia que no se sent representada per (aquesta) classe política. Per què?
Sobretot per les etiquetes que hi hem anat posant entre tots i afegint tota mena de continguts negatius. També és cert que la corrupció ens ha desacreditat i molt. El discurs polític i les necessitats de la ciutadania no sempre coincideixen i això provoca distanciament. Hauríem d’intentar fer que la política sigui una eina per resoldre els problemes dels ciutadans. A la política només s’hi hauria de dedicar persones amb mirada i preocupades pel bé comú.

Però… si no s’hi sent identificada per què vol ser-hi?
Per canviar coses. Les coses no es poden canviar si ens limitem a queixar-nos. Hem d’assumir reptes i responsabilitats.

Quins canvis vol fer sola?
Jo no estic sola. Quan t’hi fixes, te n’adones que hi ha molta fent que es dedica a la política de forma honrada i honesta i que pensa i veu el mateix que tu.

Considera que els caps de llista un cop ocupen el seu escó al Parlament s’acaben oblidant de les promeses fetes?
És un tema complex. Quan ets cap de llista has de ponderar dues coses: la representativitat territorial i aconseguir una veu forta i potent al Camp de Tarragona a les institucions. Inevitablement quan prens decisions polítiques, moltes vegades no ho fas amb criteris d’objectivitat, però amb la mirada posada en el territori que representes. Per exemple, quan es discuteix temes relacionats amb les infraestructures ferroviàries a Tarragona, tots sabem de què s’està parlant, sobretot si et desplaces en tren. El secret és no oblidar a qui representem i quines són les seves necessitats i prioritats.

Per cert, vostè què en pensa de l’accident d’Iqoxe?
Aquell dia jo arribava de Barcelona i 20 minuts després es va produir l’explosió. Vaig veure com la gent passejava pel carrer, sortia i entrada del Parc Central i cotxes circulant com si no res. Després em vaig adonar de la perillositat si l’aire fos tòxic.

Què s’hauria de fer per què un accident mortal com aquest no es torni a repetir?
Hi ha molta feina a fer i en diferents línies. Una és la seguretat industrial que cal revisar i l’altra és el sistema d’emergències en si mateix. En cas que es produís un altre accident d’aquestes característiques cal saber, sense dubtar, qui haurà d’activar les sirenes; què haurà de fer la ciutadania; quin paper hauran de jugar els mitjans de comunicació (sobretot els locals)… Hi ha molta feina pendent i no podem entendre aquest debat com quelcom negatiu.

El debat és complex, delicat… Creu que hi ha la por que la petroquímica es desplaci de Tarragona amb les conseqüències que això representaria?
Hem d’abraçar la indústria química, la qual dóna molts llocs de treball, però hem de ser exigents amb la indústria. Química sí, però més segura i menys contaminant. Crec que hem de prioritzar les nostres vides. Està molt bé tenir llocs de treball, però a costa de què?

PUBLICITAT

Vostè és feminista. Ha pogut posar el seu segell al Parlament?
El segell es va posant en tot el trajecte vital i personal. Al Parlament ser feminista vol dir ser capaç de treballar en equip, fer les coses d’una altra manera (no crec en els lideratges messiànics). Cal definir les prioritats, tot deixant de banda les discrepàncies polítiques i prioritzar allò que és realment important.

Independentista?
I tant.


Independentista com a mitjà per a aconseguir una República Catalana. La societat en la qual vivim no és justa. Penso que hem de construir un país per resoldre diferències i injustícies. Es tracta de lluitar per la igualtat d’oportunitats en tots els nivells: cultural, lingüística i/o històrica.
Hi ha altres comunitats que tenen els mateixos problemes i no demanen la independència…
Sóc independentista perquè crec que Catalunya té el dret de viure en llibertat i de disposar plenament de totes les eines d’un estat, col·laborant amb la resta de pobles.

Creu que el suflé independentista ha minvat?
Les dades de les eleccions del 14F seran un bon indicatiu per saber en quin punt ens trobem. Les darreres eleccions al

Congreso i al Senado no van posar en evidència una davallada. Ens fa falta recuperar la il·lusió. No crec que sigui una qüestió numèrica, però sí d’il·lusió. La repressió no ens ho posa fàcil. De fet, la repressió només busca la divisió, la confrontació i la incertesa, la desmotivació.

Per on passa la Il·lusió?
Passa, sobretot, per mirar-nos als ulls i recuperar les forces i fer els possibles per corregir els errors que vam poder cometre l’1 d’octubre.

Quina diferència hi ha entre els independentistes de Junts per Catalunya, PDeCAT i ERC?
Crec que és una qüestió de projecte polític. Tots tenim clar que volem una república catalana, encara que cadascú posi l’accent en punts diferents. Hem de saber com assolir el desig comú i quin camí ha de seguir la proposta de l’independentisme: la república catalana.

En quina fase estem?
En la d’acumulació de forces i de saber quins estris disposem. Hi ha uns que creuen que podem ser més ràpids, però l’horitzó ha de ser compartit.

PUBLICITAT

S’identifica, per exemple, amb el projecte de Junts per Catalunya?
No.

No?
Tinc molt clar que sóc d’esquerres. A mi pesa ant la qüestió social com la d’ideologies d’esquerra. Els nostres projectes tenen similituds, però són diferents.

Considera que el català està en perill?
Sí. És una llengua minoritària. El català va estar perseguit durant 40 anys. Només cal veure les estadístiques de l’ús que fa la gent del català. Després de fer una repassada per tots els canals de TDT que ens diguin quina és la llengua que cal reforçar, el català o el castellà.

Raquel, en què ha canviat la seva vida després de ser diputada?
Les hores que hi dedico. Estic connectada les 24 hores – el mateix em passava quan era periodista – i estic molt exposada pública i mediàticament.

PUBLICITAT

Li agrada?
De vegades em fa molta mandra. T’has de mesurar en diferents coses. Hauràs de tenir clar que, d’alguna manera, ets un referent, un exemple i, per tant, hauràs de ser hipermega curosa amb tot. També fa que t’endinsis en un món on gairebé sempre són els mateixos. És una mena de bombolla.

Es perd la noció de la realitat?
Si no hi poses mesures, sí. Jo intento conservar les amistats que discrepen políticament…

Ha deixat de parlar amb algú per qüestions polítiques?
No.

Creu que la gent s’hi més en un bon programa electoral o en el carisma d’un(a) candidata(a)?
Estaria bé que s’hi fixessin en les dues coses. En un programa electoral anem a màxims, construïm la realitat que ens agradaria. Després te n’adones que el paper tot ho aguanta i que has de ser realista. De totes maneres, penso que s’ha perdut la cultura de llegir els programes electorals.

Quim Torra va tenir un mandat complicat. Ara governa un republicà (Pere Aragonès). Qui va governar millor?
El govern és el mateix, malgrat tenir dos lideratges diferents. El projecte és el mateix. Hem de valorar el govern en la seva globalitat.

Qui li agradaria que governés Catalunya?
Pere Aragonès, sens dubte.

Ha governat aquest govern?
I tant, sobretot en la gestió de la pandèmia. Amb molts errors, equivocacions o altres decisions, però hi ha hagut lideratge i la gent que s’hi dedica s’ha implicat a fons i amb sentit de la responsabilitat.

Com va viure la pandèmia?
He tingut la sort de no tenir en el meu cercle més proper cap positiu en Covid. He viscut amb molta intensitat, sobretot el primer confinament, tancada en un pis amb un petit balcó i tres nens petits, dos dels quals tot just començava a caminar. Vaig viure el confinament com molts milers de ciutadans.

PUBLICITAT

Es podria gestionar millor la pandèmia?
No oblidem que el virus ens va agafar per sorpresa. Es tracta d’una pandèmia mundial, on no hi ha un acord i una opinió unànime entre la comunitat científica. El que sí que és cert és que qualsevol discrepància en el si del govern no hauria d’haver transcendit a la ciutadania. No tots ho veiem igual, tots rebem pressions, però les discrepàncies internes s’haurien de quedar en el fòrum intern.

Aquesta picabaralla no estava estudiada?
Espero que no. Espero que hagi estat fruit d’una equivocació.

A qui interessa aquesta picabaralla?
A ningú.

Què no trobarem mai a Raquel Sans?
Rendició. No em rendeixo mai. Tampoc tinc excés d’orgull. Intento practicar la comprensió i l’empatia.

Ha plorat molt darrerament?
Molt. Sobretot pels meus companys que estan a la presó. He plorat de ràbia i de tristesa cada cop que sortia de la presó. També quan la meva companya Alba Vergés (consellera de Salut) rebia atacs ferotges i descarnats que no tenen res a veure amb la gestió.

Creu que ella és objecte de tantes crítiques només perquè és dona?
Segurament sí. Se la pot criticar, però és el to. Hi ha un to que no s’utilitzaria si el gestor de la pandèmia fos un home. Curiosament, l’expressió de les emocions en política sembla que no es puguin fer, sobretot si ets una dona. Es qualifica immediatament de feblesa, debilitat. A canvi, a qui no agrada o no entendreix veure un home plorar? Sembla que l’humanitza. En política, les llàgrimes per què són tan diferents si són d’una dona o d’un home?

Es veu consellera?
No n’hi veig ni tinc gens d’interès. És un orgull ser diputada i representar el meu territori.

Fins quan serà diputada? Ha posat algun termini?
No he posat límits temporals, però emocionalment no crec que sigui massa llarg.

Com li agradaria ser recordada?
Com a una bona persona.

PUBLICITAT


REDACCIÓ29 Gener, 2021
Hotel-Attitud-1280x960.jpg

España, ¿Dónde estás? Nadie lo sabe. En estos días de viaje a Dakhla (región del sur de Marruecos con 150 mil habitantes), la delegación de periodistas y touroperadors que viajamos a la región, hemos conocido a personalidades de diferentes ámbitos: político, financiero, turístico y de la sociedad civil.

En todos estos encuentros ha habido un denominador común: España, ¿Dónde estás? Y es que todo el mundo de la región echa en falta a España y más concretamente a actitudes claras e firmes del poder político. Ya sea para invertir, para visitar o para promocionar, Dakhla desea recibir atención española. Todas las personalidades entrevistadas han hablado de “dejadez” y de ausencia por parte de La Moncloa.

El director de la Academia de Lengua Unamuno, Brahim Hameyada, lleva desde 2015 enseñando castellano sin recibir ningún tipo de ayuda. Es por ello que aprovechó nuestra reunión para mandar un SOS al gobierno de Pedro Sánchez, ya que “existe la posibilidad real de que se pierda el castellano en la región”, rompiendo así los lazos históricos.

Por su lado, el presidente del Consejo Regional de Turismo de Dakhla, Ahmed Abdellaoui, pidió a los empresarios hispanos que se olviden de las guerras políticas  y de las ideologias y que apuesten por el desarrollo de la zona. A su vez, mostró su preferencia en cuanto a la procedencia del capital inversor, él prefiere que las inversiones sean españolas por encima de cualquier otro origen. Y es así por los lazos históricos (y sentimentales) que unen ambos territorios. No quiere que España “desaproveche esta oportunidad” que se vislumbra única. “Ganamos todos”, expresa.

Incluso el presidente de la región, Yanja El Khattat, lanzó al aire su deseo de que España tenga importancia en el futuro desarollo del territorio. Tanto en materia inversora, como financiera, como turística. En definitiva, todos esperen que España asuma una quota de protagonismo en el futuro más inmediato de las provincias del sur de Marruecos. Ahora, le compte a La Moncloa decidir que quiere hacer delante de un llamamiento de ‘nuestros hermanos’.

PUBLICITAT


REDACCIÓ29 Gener, 2021
arcen.jpg

El Gobierno dará una nueva vuelta de tuerca a la reglamentación de tráfico para mejorar la seguridad de colectivos vulnerables.

Los repartidores que utilizan la bicicleta para desempeñar su trabajo, los denominados ‘riders’, deberán llevar obligatoriamente casco, los motoristas deberán usar guantes y se les permitirá circular por los arcenes en caso de atascos, pero a una velocidad máxima de 30 km/h. Así lo ha anunciado el ministro del Interior, Fernando Grande-Marlaska.

Debido a su trabajo, los ‘riders’ “se mueven permanentemente por los viales de las ciudades y hay que garantizar su seguridad personal”, ha señalado. En la actualidad  el casco sólo es obligatorio en las ciudades para los usuarios de la bicicleta que tengan hasta 16 años. El resto sólo están obligados a portarlo en carretera.

La exigencia de guantes para los motoristas va también en la misma línea de “dotar del equipamiento correcto para garantizar la integridad personal”, según el ministro, que ha recordado como en otros países, como Francia, ya es obligatorio.

Una idea del 2011
La utilización de los arcenes por parte de los motoristas cuando existe un colapso en la carretera viene a regular una práctica habitual que puede ser peligrosa sólo si se realiza demasiado rápido. Por esta razón se limitará a la velocidad a ese máximo de 30 km/h. Se trata de una vieja reivindicación del sector, ha puntualizado el director general de Tráfico, Pere Navarro.

Ramón Ledesma, asesor de Pons Seguridad Vial, ha dado la bienvenida a una medida que, ha recordado, ya figuraba en el proyecto de reforma del reglamento de circulación del año 2011. Marlaska no ha dado plazo para esta reforma que se encuentra ya en el trámite de información pública.

PUBLICITAT




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter