Arxius de JUDICI ATEMPTATS | Diari La República Checa

REDACCIÓ2 Desembre, 2020

El conductor que va patir un accident el 17 d’agost del 2017 a les tres de la tarda per l’impacte d’una Renault Kangoo conduïda per un dels terroristes que unes hores després seria abatut a Cambrils, el va perseguir per demanar-li explicacions. Marc W. ha explicat que el vehicle el va colpejar per darrere en sortir del peatge.

El xòfer del vehicle que va xocar amb el terrorista

«Molt fort, pensava que em faria bolcar el cotxe». La furgoneta blanca de lloguer va avançar-lo i va veure que el conductor, Mohamed Hichamy, estava parlant per telèfon. Després el va perseguir i van aturar els vehicles. «El vaig treure del vehicle, el vaig agafar per la mà, el vaig portar cap al meu cotxe amb la meva dona i fills i li vaig dir que què feia, perquè gairebé ens mata», ha dit. Hichamy va fugir a peu. A més d’aquests dos vehicles es va aturar un tercer vehicle que havia vist el que passava. Dins aquest cotxe abandonat Marc W. ha explicat que van trobar el contracte de lloguer.

El jutge Guevara

Un mosso que va declarar el passat 18 de novembre va afegir que el contracte de lloguer estava a nom de Mohamed Hichamy i Younes Abouyaaqoub i que també hi havia una targeta de Saïd Aalla. Hichamy i Aalla serien abatuts la matinada del 18 d’agost en l’atac al passeig marítim de Cambrils. Al mateix vehicle es va trobar un telèfon mòbil amb nombrosos documents sobre la fabricació d’explosius i de cinturons i armilles explosives.

El testimoni que ha intervingut per videoconferència i que parlava en francès, amb evidents deficiències de comunicació, ha dit que l’accident havia passat el dia 16 i el jutge no ha permès repreguntar-ho.

PUBLICITAT


REDACCIÓ2 Desembre, 2020
drisss.jpg

Un testimoni protegit ha situat el segon principal acusat al judici del 17-A, Driss Oukabir, a la casa d’Alcanar on la cèl·lula de Ripoll fabricava explosius. A la sessió d’aquest dimecres a l’Audiència Nacional, el testimoni ha recordat veure’l “cada dia” durant un període de l’estiu del 2017.

El xalet d’Alcanar  que va explosionar

El testimoni no ha concretat les dates exactes, però ha dit que ell va ser a Alcanar entre juliol i principis d’agost, aproximadament. Driss Oukabir conduïa un Audi A3 negre amb matrícula francesa, segons el testimoni, que ha afirmat que “no feia res en particular”. “Arribava i es tancava a la casa. Les nits dormia a la terrassa de la casa”, ha dit.

El testimoni ha explicat que se’l va creuar diverses vegades al matí i a la tarda. El veia dormir a la terrassa quan marxava cap a la platja al matí. Recorda que Driss Oukabir anava “sovint” acompanyat d’una altra persona. El testimoni, que ha declarat en francès, ha dit que l’Audi A3 era davant la casa “tots els dies” i que tenia visibilitat del xalet des de la seva residència.

També hi havia una motocicleta, un Peugeot 306 i una camioneta llogada. Recorda veure la camioneta l’últim dia de la seva estada a Alcanar, però no ha pogut concretar quin dia va ser. El testimoni ha explicat que va veure una descàrrega amb furgoneta a la casa, però que els ocupants de la casa la situaven d’una mera que feia impossible veure què transportaven.

El testimoni ha explicat que l’única persona que no evitava el contacte amb els veïns de la urbanització d’Alcanar era el conductor de l’Audi A3. A la resta els veia, però “no parlaven amb ningú”. El testimoni s’ha mostrat segur de la persona a qui va reconèixer.

L’advocat de Driss Oukabir ha preguntat per detalls de la fesomia del xalet d’Alcanar -com el material de la barana o la seva alçada- per contraposar-los amb la fotografia de la casa. El testimoni ha dit que tenia una barana metàl·lica amb una alçada inferior a la d’un cotxe la qual cosa no correspon amb la imatge que s’ha mostrat.

El president del tribunal, Félix Alfonso Guevara, ha dit que no s’ha “d’examinar” al testimoni ni es poden posar “trampes”. El testimoni va fer un reconeixement fotogràfic l’any 2018, un any després dels fets, però ha explicat que creu que també en va fer un altre abans.

PUBLICITAT


REDACCIÓ1 Desembre, 2020
drisss.jpg

La primera persona que van detenir els Mossos pels atemptats del 17 d’agost del 2017, Driss Oukabir, un dels tres acusats al judici de l’Audiència Nacional, anava de festa de manera habitual i no estava radicalitzat, segons el que han explicat els seus coneguts i familiars aquest dimarts al judici del 17-A.

“Vivia de mi, no tenia ingressos”, ha assegurat la seva exparella de Ripoll, Sara T. “Per a ell jo havia d’estar a casa, fer el menjar i mantenir-lo”, ha afegit. Ha exposat que «estava tot el dia fumant i no complia mai el Ramadà, al principi treia a passejar el gos, sortia de festa de dijous a dijous, dia sí dia no». Coneguts i familiars han declarat en el mateix sentit. El seu cosí ha dit que feia «tot el contrari de resar».

El dia dels atemptats a la Rambla de Barcelona, el 17 d’agost, Driss Oukabir va arribar a casa seva passades les tres de la tarda i després va tornar a sortir. Cap a la una de la matinada de la nit anterior havia rebut la visita del seu germà petit, Moussa, que seria abatut després de l’atropellament de Cambrils. Van estar parlant una mitja hora a l’habitació, ha explicat Sara T. Driss no havia canviat les setmanes anteriors als atemptats, però Moussa sí, ha explicat, perquè «es tapava molt». «El notava estrany, però em deien que era per l’edat, que estava fent el canvi», ha dit.

L’exparella ha explicat que després de conviure cinc anys amb Driss cadascú feia la seva vida, tenien una relació «molt difícil» i de fet ha dit que a ell li havien dictat una ordre d’allunyament per uns fets que havien passat mesos abans de l’atemptat. Quan Driss va anar a Tànger, on li va dir que tenia un tio, ella li va pagar el viatge de tornada.

A finals de juliol van parlar per Whatsapp i ella li va enviar una foto amb un mocador al cap. Ha explicat que se’l va posar per agradar a Driss, no perquè l’obligués. Ell li va respondre que li quedava bé. «Mai em va dir que em posés el vel, mai», ha assegurat.

Ha dit que no recordava alguns detalls de converses que va declarar al seu dia. Per exemple havia dit que la família de Driss «no mostrava tristesa» després dels atemptats o que Driss li havia dit que era l’imam que «l’havia liat» i que sabia alguna cosa però s’havia fet enrere.

En diverses ocasions el jutge, Félix Alfonso Guevara, ha demanat que es diferenciés l’islam del jihaidisme quan es parlava d’elements que es podrien atribuir a la pràctica religiosa o dels costums culturals i no tenien a veure amb un procés de radicalització.

Els diversos coneguts de l’equip de futbol de Ripoll o de sortir de festa, i també alguns familiars, han confirmat aquesta versió. El seu cosí, Sabur, ha dit que no va veure mai a Driss a la mesquita, que treia a passejar el gos i que era infidel a la seva parella. També ha dit que no va observar cap canvi en el seu comportament.

PUBLICITAT


REDACCIÓ25 Novembre, 2020
atentados_alcanar.jpg

Els membres de la cèl·lula de Ripoll van comprar precursors d’explosius en diverses botigues de Catalunya i posant diverses excuses, una d’elles que volien blanquejar roba al Marroc.

Entre els testimonis d’aquest dimecres al judici dels atemptats del 17-A a l’Audiència Nacional han declarat propietaris d’aquests establiments, que ha donat els detalls de les compres que van fer els joves setmanes abans de l’atac.

Els propietaris d’Industrial Sabonera han explicat que els joves van comprar peròxid de nitrogen i es van identificar com a Saïd Ben Iazza, el tercer dels acusats en el judici.

El testimoni ha explicat que abans dels atemptats un noi jove, Mohammed Houli Chemlal un dels acusats, va intentar comprar peròxid d’hidrogen -un producte que es pot utilitzar com a precursor d’explosius- per “blanquejar la roba al Marroc”. En aquell moment no hi va haver compra, perquè el noi anava sense vehicle i volia comprar 100 litres de peròxid d’hidrogen. L’endemà, 12 juliol, es va gestionar la venda. Qui la va fer era Youssef Aalla.

Per identificar-se van utilitzar la documentació de Saïd Ben Iazza, un dels acusats en el judici. El 27 de juliol també es va produir una compra i els joves van tornar a exhibir la documentació. Els testimonis han explicat que pretenien fer la compra sense factura, però ells s’hi van negar. Per fer la compra d’aquesta mercaderia perillosa cal fer una fitxa de transport. Cal identificar l’origen, destí, matrícula del vehicle i DNI del transportista. Els testimonis han admès que no es van fixar en la fotografia de la documentació.

El material se’l van endur en furgonetes. La del 27 de juliol tenia tres neveres dins i no era la mateixa que el dia 12, segons els testimonis. Aquell dia Aalla i Hichamy van comprar 240 litres.

Compres a Vic i Tortosa
Un altre botiguer, en aquest cas d’una empresa de Tortosa, ha explicat que va vendre 25 litres d’acetona a alguns dels terroristes, que no van voler factura. Li van dir que farien servir el producte per la neteja de treballs de fusta.

El venedor d’una botiga de pintures de Vic ha explicat que va vendre 175 litres d’acetona abans dels atemptats del 2017. El noi “era molt educat, parlava perfectament en català”. Setmanes abans un altre noi hi havia anat a comprar una garrafa de 25 litres. En aquest cas el comprador va explicar que volia el producte per omplir un dipòsit i netejar unes peces pel sistema d’immersió.

Vendre or abans de l’atac
La primera testimoni d’avui al judici del 17-A ha estat una treballadora d’una joieria de Vinaròs, on alguns membres de la cèl·lula van anar a vendre or poc abans de l’atemptat. “Vaig veure que hi havia coses que no coincidien amb les dades del DNI”, ha detallat a preguntes de la Fiscalia. Hi va anar un altre dia perquè la botiga no tenia prou diners per comprar-li totes les joies. Un altre dels joves no duia DNI i la treballadora va sospitar. “No li vaig voler comprar”, ha explicat. La testimoni ha identificat els documents que acrediten la compra d’or.

Una altra testimoni ha detallat que el jove va dir que les joies eren de la seva àvia que havia mort. “La seva actitud era correcta, era simpàtic i tranquil”, ha dit. La segona testimoni del dia ha estat una dona a qui van robar unes joies i ho va denunciar a la policia. A preguntes de la Fiscalia, ha dit que un dels joves morts a Cambrils, Saïd Aalla, havia treballat en el seu restaurant.

 


REDACCIÓ24 Novembre, 2020
judici-atempatts.jpg

Una cosa ha quedat clara en el judici que s’està celebrant a l’Audiència Nacional contra la cèl·lula gihadista que va col·laborar amb els atemptats del 2017 a Catalunya. La majoria dels terroristes que van ser abatuts pels Mossos d’Esquadra a Cambrils els agrada el joc. Eren assidus a les sales de jocs i casinos. Tenia gran predilecció per la ruleta.

En la sessió d’avui, el vigilant de seguretat i una treballadora de la sala de jocs Las Vegas de Salou han explicat al tribunal que els membres de la cèl·lula terrorista visitaven freqüentment el casino. “Eren uns 7” i van visitar l’establiment “diverses vegades” abans de l’atac a Cambrils. Eren persones conflictives, ja que van provocar més d’un contratemps.

De fet, el vigilant de seguretat, en més d’una ocasió, va haver de cridar-los a l’atenció. També els va fer fora del local perquè “generaven problemes” i es comportaven de manera “xulesca” i amb total falta de respecte. En una d’aquestes discussions, un dels terroristes va exhibir un ganivet que el guàrdia de seguretat li va retirar. Se’n recorda que era un dia a la nit.
“No em va quedar més remei que fer-los fora, em vaig haver d’enfrontar a ells, i un d’ells portava un ganivet al cul, que li vaig haver de retirar” (amb més o menys resistència), abans d’expulsar-los de la sala. El jove que portava el ganivet repetia ‘Aquí no amic, aquí no’, ha narrat, recordant que un dels joves era de Melilla i els altres del sud i nord de Catalunya.

Una altra treballadora del casino, visiblement nerviosa, ha explicat al tribunal que alguns dels terroristes abatuts a Cambrils eren clients assidus de la sala de jocs, sobretot en les darreres 2/3 setmanes. “Solien anar a jugar a la ruleta”, ha avançat, afegint que “aquell mateix dia (el de l’atac a Madrid) en altres tres o quatre vegades més en la mateixa setmana” els va veure.

La dona diu que eren quatre els que anaven a passar-s’ho bé a la sala de jocs. En la ‘peixera’, els tres acusats escoltaven amb molta atenció les declaracions dels testimonis. En una ocasió, Driss Oukabir, que avui s’ha assegut en la segona fila, ha fet moviments amb les mans com si discordés. Els altres dos completament immòbils.

PUBLICITAT


REDACCIÓ23 Novembre, 2020
atentados.jpeg

Per la sala de vistes de l’Audiència Nacional de San Fernando de Henares han passat molts agents de la policia catalana del Camp de Tarragona. La sessió d’avui del judici dels atemptats de Catalunya ha dedicat a esclarir i a recordar l’atac terrorista que es va viure a Cambrils l’agost de 2017.

El binomi de la Unitat de Seguretat Ciutadana que va abatre els gihadistes han declarat davant del tribunal. Els seus relats són impressionants. Els agents encara ho tenen molt present. Les seqüeles físiques i psicològiques són una realitat. Els dos mossos s’han enfonsat a mesura que anaven detallant el malson que van viure aquella fatídica matinada de l’estiu del 2017. Aquests agents estaven vigilància estàtica a Cambrils en el marc del dispositiu gàbia, arran dels atemptats de Barcelona.

La dona s’ha trobat malament en recordar el succeït. Ha declarat com a testimoni protegit. El seu company, que va abatre la majoria dels terroristes, per contra i de forma incomprensible, ha testificat, dret i a cara descoberta. El tribunal ha entès que no se l’hauria de donar l’estatut de testimoni protegit, perquè “la sala així ho ha decidit”.

La mossa va ser reconeguda com a víctima del terrorisme, mentre que el seu company – que va viure el mateix que la seva companya – no. El seu expedient, tres anys després, encara està pendent de resolució per part del Ministeri d’Interior.

Els dos agents han coincidit en la tragèdia viscuda. Ella va ser investida per l’Audi A3 que conduïen els terroristes. A causa d’això, un Jutjat Social li reconeix incapacitat permanent. L’agent, per contra, espera més sort i més empatia i sensibilitat per part del poder polític.

La declaració del mosso provoca calfreds. Diu que quan va veure un cotxe que venia (amb gran velocitat) en “la nostra direcció” amb “voluntat de fer-nos mal” només “he tingut temps de dir ‘compte’ i alertar la meva companya. L’agent, visiblement tocat i amb la veu trèmula, ha demanat disculpes al tribunal pel seu estat nerviós. Una oficial de justícia li ha portat un got amb aigua.

El cotxe dels terroristes finalment ha impactat contra els genolls de la mossa. Ell va poder esquivar-se. Va desenfundar la seva arma reglamentària i va començar a disparar fins a buidar el carregador, relata. En la gàbia, un dels acusats no parava de moure’s. Gesticulava i mostrava el seu desacord. Driss Oukabir estava afectat perquè el seu germà va perdre la vida en aquell atac al ser abatut pels Mossos. L’agent seguia el seu ‘calvari’, descrivint el drama viscut. Un dels gihadistes se li acostava amb una destral cridant ‘Al·là és gran’. El mosso va respondre a l’amenaça amb el seu subfusell sense tenir consciència de quantes bales va tirar. “Vaig disparar fins a abatre’l”, ha dit denotant el seu nerviosisme. “Quan cau, vaig veure tres persones més corrents cap a la meva posició, amb la intenció d’atacar-me, em desplaço corrent cap a la dreta, ja no tenia munició al subfusell, agafo la meva arma reglamentària, venien a per mi i vaig disparar”, ha confessat.

El policia català diu que a conseqüència d’aquest moment de gran tensió va quedar en estat de xoc: “No entenia res del que estava passant. No sabia què fer. Estava atordit”. Va demanar reforços i ambulàncies a través d’un mòbil d’un testimoni mentre veia que tot estava ple de sang.

Confessa que des d’aleshores sent por, inseguretat i li pertorba que li reconeguin al carrer i “m’ataquin”. També diu tenir un sentiment de culpa per com tot això ha afectat la seva família. El mosso continua de baixa, però (incomprensiblement) encara no ha estat reconegut com a víctima del terrorisme.

En abandonar la sala no ha tingut valor de mirar a la gàbia on estan els acusats per pertànyer a la cèl·lula terrorista que va atemptar a Catalunya el 2017.

Entre el públic hi havia un silenci ensordidor. El director general dels Mossos d’Esquadra i el comissari David Boneta es trobaven també a la sala.

Ricard CHECA
Audiència Nacional San Fernando de Henares

PUBLICITAT

T


REDACCIÓ23 Novembre, 2020
atentado_autores.jpg

Sentir com van viure els mossos la seva implicació en l’atemptat perpetrat a Cambrils per una cèl·lula terrorista l’agost del 2017 tampoc està resultant fàcil pels acusats. Si la setmana passada, amb major o menor intensitat, Driss Oukabir, que va perdre el seu germà Moussa Oukabir després de ser abatut pels mossos, ja manifestava signes que ho estava passant malament. Però, aquest dilluns ha esclatat.

Quan testificaven alguns dels policies que van participar en els moments posteriors a l’atac terrorista, Driss, un dels tres processats, ha intentat, a través de moviments gestuals, interactuar amb el tribunal. S’ha aixecat del seu lloc en la ‘peixera’ i s’ha dirigit a la porta on hi ha un agent de la Policia Nacional custodiant-la. Li ha demanat que volia tornar als calabossos de l’Audiència Nacional perquè estava patint un episodi d’ansietat. Ha estat dret al costat de la porta de la gàbia i d’esquena al tribunal almenys uns 15 minuts. Una de les oficials del jutjat ha comentat al jutge Félix Alfonso Guevara que Driss volia intervenir-hi.

El magistrat ha esperat que un dels lletrats acabés l’interrogatori a un dels testimonis per atendre la petició d’Oukabir. Després d’aixecar-se la persiana lateral de la gàbia, on s’asseuen els acusats, el jutge Guevara s’adreça al processat: “Driss, què passa?” L’acusat, que estava dret, li comunica al magistrat que no pot més. Feia senyals amb les mans donant a entendre que estava al límit. “No puc. Tinc ansietat. Vull baixar”, ha dit visiblement inquiet i nerviós. El jutge, conegut pel seu temperament, li ha mirat fixament i li ha ordenat que s’assegués. Driss Oukabir li ha fet cas i s’ha assegut el darrer banc de la gàbia.

La sessió d’avui ha acabat 20 minuts després.

Ricard CHECA
Audiència Nacional

PUBLICITAT



REDACCIÓ23 Novembre, 2020
atemptats.jpg

A la sala de vistes número 2 de l’Audiència Nacional de San Fernando de Henares s’han viscut moments realment intensos i tensos des del punt de vista emocional. Avui han comparegut davant el tribunal que jutja els gihadistes que van col·laborar amb els atemptats de Catalunya l’agost del 2017 els mossos que van abatre els terroristes de Cambrils.

La declaració de l’agent que va ser atropellada pel cotxe Audi A3 ha estat esfereïdor. No ha deixat a ningú indiferent. L’agent que encara té seqüeles psicològiques. De fet, durant la seva declaració – era testimoni protegit – s’ha trobat malament. Ha hagut de fer una pausa per centrar-se i beure aigua. La mosso ha narrat de forma detallada com va ser atropellada: “En aquell moment vaig pensar que em quedava allà, morta. Quan em vaig aixecar no sabia si era un somni”, ha recordat, dient que se’n recorda com el cotxe va impactar contra les seves cames. “Em passa per sobre sense que pugui fer res. A continuació perdo el coneixement”. A la sala no sentia ni una mosca. Els gihadistes, tancats en una mena de gàbia de vidre escoltaven la descripció dels fets de formes diferents: Driss, que va perdre el seu germà en el tiroteig a Cambrils, movia les mans com en actitud de disconformitat. Els altres dos, Mohammed i Said, escoltaven atentament la versió de l’agent. Said es tapava els ulls amb la mascareta de color blau fosc.

La mosso després de ser atropellada recorda estar estirada a terra ensagnada i “sense poder moure massa bé les cames”. Tenia una sabata treta i molta sang al cap. En intentar aixecar-se, veu una dona estesa a terra i els gihadistes continuaven a terra també amb “una mena de cinturó agafat el tòrax amb ampolles de plàstic i paper d’alumini” enganxats a l’abdomen. “És en aquell moment que veig clarament que va ser un atemptat en tota regla. Trec l’arma i començo a disparar” quan un d’ells es mou, recorda amb la veu tallada. Afegeix que en veure un individu que “em passa pel costat” continua disparant fins a quedar-se sense munició.

Un altre terrorista li passa pel davant i ella li demana no continuï. Dispara i, a causa de l’impacte, li xiulaven les orelles. La sensació viscuda és terrorífica. Se sentia marejada. Tenia molt de fred. En mirar al seu voltant i no veure el seu company – el que va abatre els quatre gihadistes – va imaginar el pitjor. “El silenci era aterridor”, afirma.

En recuperar-se, comunica, via emissora, que “hi ha hagut un atemptat, tirotejos” i que està ferida. Sol·licita la presència d’una ambulància. Se n’adona que l’escenari és dantesc. Observa un home amb una ferida important a la cara. Va intentar tranquil·litzar i socórrer a les víctimes del Passeig Marítim de Cambrils. Quan van reforços reforços, l’agent va ser traslladada a l’hospital de Sant Cugat a causa de la gravetat de les ferides. Va estar una setmana ingressada. Tenia un traumatisme cranioencefàlic i trencament de tíbia i esquinç de turmell.

Tres anys després encara té estrès posttraumàtic pels fets i rep atenció psicològica i psiquiàtrica. Continua de baixa. Té una incapacitat permanent i va ser reconeguda víctima de terrorisme. La seva vida té un abans i un després d’aquell fatídic agost del 2017. L’ansietat no desapareix i la por tampoc. “Per a mi, avui dia, córrer és una amenaça”. Quan va acabar “tot, no sabia si estava vivint un malson”.

R.C.
Audiència Nacional

PUBLICITAT


REDACCIÓ23 Novembre, 2020
atentados_jihadistas.jpg

El malestar entre els mossos que van participar en els diferents dispositius policials, arran dels atemptats terroristes del 17 d’agost a Cambrils i Barcelona, s’ha fet palès durant el judici que s’està celebrant a l’Audiència Nacional a San Fernando de Henares.

Molts agents de la policia catalana entenen que la Generalitat i el Ministeri d’Interior els han dispensat un tracte diferencial. Hi ha agents policies que han estat reconeguts com a víctimes del terrorisme i altres que no. Aquí és on sorgeixen les discrepàncies i el malestar.

Com s’entén, per exemple, que un dels dos mossos que va abatre el gihadista Younes Abouyaaqoub va ser acreditat com a víctima del terrorisme i indemnitzat i l’altre, que va participar en la mateixa – i delicada – operació, no? Uns van ser condecorats i altres no. El mateix va passar amb els policies que van ser atropellats mentre participaven en el dispositiu ‘gàbia’, amb l’objectiu de localitzar i capturar el conductor de la furgoneta assassina de les Rambles de Barcelona.

No deixa de ser, com a mínim sorprenent, que el magistrat instructor, José Luis Calama Texeira, hagi recusat la personació d’algunes de les víctimes de la cèl·lula terrorista perquè els forenses no havien pogut establir una relació causa-efecte entre l’atac i les presumptes lesions de naturalesa psíquica al·legada per alguns agents.

Entre els policies que acudeixen a declarar a l’Audiència Nacional es nota molestar. Els testimonis d’alguns mossos són esfereïdors. Deixen evidenciar que encara no han paït el terror que van viure aquell fatídic agost del 2017. Més d’un es queixa del tracte – o del poc tracte – que ha rebut per part del Departament d’Interior de la Generalitat i, de retruc per part de la cúpula dels Mossos d’Esquadra. Més enllà dels tràmits administratius – que depenen de l’executiu central i català – els agents consideren que la política de condecoracions ha estat completament diferencial i discriminatòria.

El passat dijous, el director general de la Policia, Pere Ferrer, es va desplaçar fins a l’Audiència Nacional per donar suport institucional als mossos que van intervenir en els diferents operatius per investigar l’atac terrorista. Ferrer reconeix que a escala administrativa n’hi ha hagut algunes deficiències. La Direcció General de la Policia i el Departament d’Interior estan intentant resoldre i corregir – dins la seva possibilitat – alguns d’aquests defectes. De moment, s’ha creat un ‘equip de suport’ logístic, jurídic i psicològic als mossos que hauran de comparèixer davant el tribunal presidit pel controvertit Félix Alfonso Guevara.

Pere Ferrer ha explicat que es va reunir amb alguns dels agents i que va escoltar les seves inquietuds i reivindicacions, les quals les entén i que espera – dins les seves possibilitats legals – sanar-les. No ens ha dit quan, ni com…

El cert és que hi ha policies que ja estan en actiu amb evidents trastorns posttraumàtics i seqüeles físiques.

🖋 Ricard CHECA
Audiència Nacional (San Fernando de Henares)

 V Í D E O | Visita del director general a l’Audiència Nacional

PUBLICITAT



REDACCIÓ21 Novembre, 2020
atentado_autores.jpg

Las víctimas del 17A creen que en el juicio por los atentados de Barcelona y Cambrils quedarán dudas por resolver, lo que dificultará que puedan cerrar heridas, según advierte el impulsor de la Unidad de Atención y Valoración de Víctimas del Terrorismo (UAVAT), Robert Manrique.

L’impulsor d’UAVAT Robert Manrique

En una entrevista, Manrique asegura que las víctimas no solo buscan justicia en el juicio que se celebra en la Audiencia Nacional por los atentados de agosto de 2017, sino también que se resuelvan sus dudas para poder cerrar heridas, al tiempo que pide que el trato a los damnificados por parte de las administraciones no se centre “en el dinero, sino en los derechos”.

Para las víctimas, el juicio es un momento difícil porque supone volver a enfrentarse al episodio más duro de sus vidas, por lo que Manrique agradece que la mayoría de los medios no hayan publicado el vídeo emitido en la Audiencia Nacional, y que hasta ahora no había sido divulgado, con el recorrido de la furgoneta conducida por Younes Abouyaaqoub embistiendo a cuantas personas encontraba a su paso en las Ramblas de Barcelona.

Manrique, una de las víctimas del atentado de ETA en Hipercor en Barcelona en 1987, ha dedicado su vida desde entonces al apoyo a los damnificados: trece años como delegado de la Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT) en Cataluña, luego al frente de la asociación catalana ACVOT y desde el 17 de agosto de 2017 impulsando la Unidad de Atención y Valoración de Víctimas del Terrorismo (UAVAT).

La UAVAT, donde Manrique ejerce como asesor en un equipo de profesionales y voluntarios, ha asistido a 217 víctimas del 17-A, de las que 73 se han personado en el juicio de la Audiencia Nacional.

Con la experiencia acumulada a lo largo de los años, Manrique sostiene que, ante un juicio como el del 17-A, las víctimas, para poder cerrar heridas, pretenden obtener respuestas sobre interrogantes que planean en la causa, entre las que cita por qué no se creó una comisión de investigación en el Congreso o el vínculo entre el CNI y el imán de Ripoll (Girona) Abdelbaki Es Satty, el cerebro de la célula que cometió los atentados.

“La justicia se hace con un juicio, pero al final lo que quieren las víctimas es que se les resuelvan sus dudas y, sobre todo, que no vuelva a pasar”, sostiene Manrique.

“Al final, la gran importancia de este juicio no es escuchar a las víctimas y resolver sus dudas”, lamenta Manrique, sino “ver si se condena por terrorismo a dos de los tres acusados”.

El impulsor de la UAVAT lamenta que en el juicio hay una representación “baja” de la cifra real de víctimas de los atentados.
“Entiendo que a nivel jurídico se recorte la presencia de víctimas que declaran (en las sesiones del juicio), lo que no comprendo es el número de personas que no se han podido personar por falta de información” en la causa judicial, señala.

En este sentido, Manrique considera que el “problema” radica en la administración, debido a su descoordinación y falta de asesoramiento hacia los afectados.
Pone como ejemplo que las personas que estuvieron el 17 de agosto de 2017 en las Ramblas de Barcelona y en Cambrils, pero no fueron heridas, no son reconocidas como víctimas por la administración.

“¿Cuántas víctimas presenciales han dejado de ir a sus lugares de trabajo en las Ramblas por culpa de este trauma y han acabado despedidas? De ellas, ni se habla ni se hablará en el juicio por falta de tiempo”, lamenta.

Aún hoy, explica Manrique, tres años después del atentado, siguen descubriendo nuevas víctimas, por lo que su entidad las ayuda a que denuncien, si bien la administración sólo les admite a trámite la documentación si la presentan el primer año posterior al ataque.

“Todavía quedan muchas cosas normativas que se deben modificar y la administración no se quiere sentar”, se queja Manrique, que subraya que “el terrorismo es el único delito que no va contra una persona sino contra el Estado, y el Estado no está dando la cara”.

Según Manrique, pese a que el Estado tiene la responsabilidad de indemnizar a las víctimas, si la sentencia fuese por estragos y daños pero no por terrorismo, la cantidad a percibir por los afectados sería mucho menor.

“Hablar de terrorismo no es hablar de dinero sino hablar de derechos”, matiza no obstante.

PUBLICITAT





RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter