REDACCIÓ
La noticia que hem llegit aquesta setmana alertava que el 2013 hi havia 2,3 milions de nens sota el llindar de la pobresa a Espanya, el que evidencia una taxa de pobresa infantil del 27,5%.
Actualment, el meu treball, com a educador social, consisteix en garantir una protecció al infant en un Centre Residencial d’Acció Educativa. La meva funció se sustenta pel conjunt d’accions que fem, diàriament, amb els nois i noies.
Dir alguna cosa dels nois per tal que aquestes qüestions puguin marcar una orientació a l’hora de portar a terme accions educatives, no passa per interpretar el que diuen, l’adult sembla estar en la posició de pensar que ja sap el que els hi passa i com resoldre-ho.
Però, en l’exercici d’escolta de l’adult, manca poder escoltar el que ens volen dir, més enllà del que pensem que sabem. Cal sostenir el subjecte de l’enunciació, el que diu aquell subjecte, exclusivament amb enunciats del que diu, i no caure en interpretacions estèrils i barroeres. Quan un infant té gana, ho diu. Però em reitero, els escoltem?
És curiós que el pacte d’estat sobre la infància, passi entre d’altres qüestions, en donar més visibilitat als infants en l’agenda política.
Torno a insistir, el que hauríem de garantir en la relació que mantenim amb els infants és que alguna cosa dels seus dirs pogués fer-se’n ressò a les converses dels adults, per poder fer amb ells, i no jutjar tant el que fan o deixen de fer. Si no parem orella quan estem amb ells, com volem donar més visibilitat?
Quan podrem creure’ns aquelles coses que escrivim, més enllà d’escriure per omplir l’expedient i omplint-nos de joia, utilitzant paraules buides que utilitzem amb tota la frivolitat que podem?
Armand MEDINA
Educador social
