REDACCIÓ
En quin món vivim, que molts joves prefereixen suïcidar-se a viure-? Què fem tan malament com a societat per emmalaltir mortalment una època vital de rebel·lia, de ser indomable gairebé per obligació, de beure la vida a glops llargs i menjar-se el món a mossegades? Són xifres de la vergonya: el suïcidi és la primera causa de mort entre els joves, fins i tot per sobre dels accidents. Xifra que podria ser més gran perquè, segons alguns estudis, un 5% dels sinistres viaris són suïcidis encoberts.
El fenomen és a tot Europa i especialment sagnant en els països nòrdics, paradigma de societats i democràcies avançades. Quin contrast amb els joves que es deixen la carn i la sang en murs amb filferros de punxes per entrar en aquest mal anomenat primer món nostre. Què terriblement malament ho fem perquè joves que no tenen res valorin la vida per damunt de tot i joves que ho tenen tot perdin les ganes de viure.
Ho tenen tot … o no. També viuen amb l’amenaça de la precarietat, les altes taxes d’atur, la frustració de ser la generació més preparada de la història que no pot emancipar-se, de veure només carrerons sense sortida al que hauria de ser un enorme món per explorar. No obstant això, per molt dur que sigui, és insultant comparar-lo amb les persones que es juguen la vida creuant el mar dalt de barquetes gairebé de paper.
És el nostre deure tornar les ganes de viure als que les han perdudes,, han renunciat o se les han arrabassat per la raó que sigui. Hem de fer una reflexió urgent, seriosa i en profunditat sobre en quin monstre estem convertint el nostre món i per què no podem parlar d’aquesta xacra social.
Uns anys enrere, ningú parlava de càncer. Era un tabú amagat sota “una llarga malaltia” que ja s’està trencant. Trenquem també amb el tabú del suïcidi i abordem el problema de manera clara per posar-hi remei abans que sigui massa tard.
Ángel JUÁREZ
President de la Fundació Mare Terra – Mediterrània
REDACCIÓ
