REDACCIÓAmb setanta anys i una vida professional que l’ha portat a tenir un currículum de vertigen, aquest farmacèutic nascut a l’Arboç és el president de la Cambra de Comerç de Tarragona. “Jo quan era més jove deia que els medicaments eren per vendre i no per prendre, i ara em prenc cinc pastilles al matí i quatre més a la nit fruit de la meva desorganització organitzada”, explica amb sorna d’interior un Andreu Suriol sense pèls a la llengua. Recepta “valentia i calma” davant del procés d’independència en què viu immers el país, i pilota una entitat que ha decidit tirar pel dret i deixar d’intentar lligar consensos en matèria d’infraestructures. “Enviarem una carta oberta a la ministra (de Foment, Ana Pastor), perquè hem vist que no hi havia manera de fer casar l’oli amb l’aigua”. És a dir, els interessos dels sectors turístic amb el de la Química, entre altres.
REPÚBLICA CHECA – Quina opinió us mereix el procés d’independència?
ANDREU SURIOL – És l’oportunitat de tot un poble, vivint com vivim en una societat massa complex. S’estan radicalitzant les postures, molt més per part dels que no volen la independència, perquè en una Catalunya independent tothom podrà viure amb la mateixa llibertat que hi ha ara. Ningú els farà convertir-se en jueus o protestants.
R.C. – Però mentrestant algú hauria de governar el país i fer possible, per exemple, que s’aprovi la llei de Cambres que ha de facilitar les eleccions a president…
A.S. – Pensar que amb la independència podrem solucionar la resta, és una opció com una altra. Bé, jo crec que uns es podrien dedicar al procés i els altres al dia a dia, com per exemple la llei de Cambres… Això m’emprenya perquè abans Catalunya era capdavantera en legislació. La llei de Sanitat la vam començar nosaltres i ningú més tenia aquest cos legislatiu que permetia aglutinar esforços d’hospitals i assistència primària, sense anar més lluny. En canvi, ara, ja hi ha deu comunitats autònomes que tenen aprovada la seva llei de cambres, però no podran fer eleccions fins que no les tinguin les disset autonomies perquè és un procés que s’ha de fer a escala nacional. Nosaltres encara no la tenim. Quan el conseller Puig em veu, sempre em diu ‘Ara em vindràs a dir…’. Home, és clar! Jo estic aquí d’una manera provisional, he caigut aquí d’una manera molt accidental.
R.C. – Albert Abelló va decidir marxar per encapçalar el projecte polític de CiU.
A.S. – No puc dir que va ser un capità que va abandonar el vaixell, perquè el vaixell ara funciona gràcies a que l’Albert Abelló va saber veure que s’havien de fer unes reformes importants.
R.C. – I us hi veieu molt de temps aquí?
A.S. – Espero no morir-me sent president de la Cambra de Comerç! (riu). Per cert, si passa això jo vull un armó d’artilleria com a protocol de les honres fúnebres…
R.C. – Us ha tocat gestionar els efectes de la reforma Zapatero, que va deixar les cambres sense les quotes obligatòries de les empreses. Feu més amb menys?
A.S. – Sí, però si et sobren unes monedes te les acceptarem… A veure. Ens van treure el 70% del finançament. De cop. El desembre del 2010 se’n va anar a fer punyetes el 70% del finançament. Llavors Abelló va haver d’acomiadar 15 persones i alliberar dos pisos de l’edifici on estem de 350 metres quadrats. Un ja està en lloguer a una empresa veterinària que exporta el cent per cent de la seva producció, i l’altra crec que tancarem també el lloguer aquesta setmana. Aquesta és una manera de rendibilitzar recursos, juntament amb els certificats d’origen i la caritat de les empreses. Dic caritat de manera figurada, però és que són les empreses que precisament no necessiten a la Cambra les que sí que veuen la necessitat que existeixi perquè fem des de formació fins a les missions comercials a l’Àfrica subsahariana. Una zona on no hi va ningú excepte nosaltres i en aquest tema som uns referents no només per a les empreses espanyoles sinó fins i tot xilenes. Això ens dóna prestigi.
R.C. – Teniu també una voluntat heretada de fer de lobby…
A.S. – També és cert que som bastant ‘guerrilleros‘, no ens hem acovardit mai. Ara estem en el manifest de les infraestructures, que no hi ha hagut manera de casar l’aigua amb l’oli, és a dir, els interessos del turisme amb el de les químiques i el Port. Volíem fer un manifest on s’hi sumés tothom, però sense ser impossible és molt complicat. En cada tracte vas perdent un llençol. Llavors la frescor que tenia el nostre primer manifest s’ha anat perdent. I precisament per això hem decidit ‘passar’ de tothom, al capdavall som independents i no estem casats amb ningú més enllà del desig que les empreses de Tarragona i del nostre entorn tirin endavant. Per això hem elaborat com a Cambra un escrit que enviarem a la ministra amb la intenció que tingui el màxim ressò possible. Hem procurat fer-ho de manera que s’hi sumés tothom, és difícil i complicat, doncs mira, nosaltres ara ens tirem al ruedo i…
R.C. – I això servirà per a…
A.S. – Ja sé que no servirà de res perquè li hem enviat tantes vegades a la ministra les nostres peticions… Com que ho hem fet de totes les maneres, ara li enviarem una carta oberta. No som políticament correctes, però és que empresarialment volem ser eficaços. I el que no pot ser és que ens estrenyin les inversions en infraestructures no només a Tarragona o Catalunya, sinó a tot l’Arc Mediterrani. Aquests volen fer un Arc Mediterrani passant per Madrid. Aquest govern és tan nefast, tan impresentable, tan mediocre…
R.C. – Però la ministra va venir l’altre dia i va prometre infraestructures a dojo…
A.S. – Sí, sí, i jo me les he cregut totes…
J.S // Tarragona
REDACCIÓ
